Jo no era així...

Des que soc mare he canviat. Físicament (juro que jo era prima i que aquesta molla que tinc a la cintura no l'havia vist mai abans) i de manera de ser. Suposo que en el fons sempre he estat així i que si no hagués estat mare també hagués anat modulant la meva manera de ser, però la maternitat ha accelerat certs canvis:

1. Ja no dono res per segur. Abans les coses eren així o aixà, però eren com eren. Ara ja no poso la mà al foc per res: tothom pot canviar d'opinió, de gustos, de criteris i a mi plim. No jutjo com ho feia abans. Vaja, si jo soc la que deia que les meves filles MAI anirien vestides iguals, MAI durien res rosa i MAI durien vestidets...

2. Tonteries les justes. Aquest any he perdut de vista dues amigues per aquest motiu i aquest cap de setmana he estat a punt de perdre'n una altra. Jo com a amiga soc una ganga perque m'agrada organitzar coses i estic a totes, però quan comences a veure que et prenen el número, que la gent et matxaca per tot ... ah no! per aquí no hi passo! Abans callava, callava i aguantava, però ara no, ara parlo i si s'enfaden que s'enfadin. Aquest ha estat potser un dels canvis més grans que he notat i veig que encara hi soc, que encara me'n callo algunes i que quan no callo no tinc prou experiència per gestionar la situació, però mica en mica...

3. M'indigno. I a més sovint. Amb les injustícies. Sobretot si afecten als nens. No em conformo amb que les meves filles siguin felices, m'agrada que visquin en un món feliç, on tothom té els mateixos drets i ningú està per sobre de ningú.

4. Soc una gran conta-contes. Això ha estat una sorpresa. Ja se que sona pedant, però és cert, explico molt bé els contes i a més de fer que els nens s'ho passin bé jo també disfruto molt. Sobretot veient les seves cares i la seva atenció. Si les coses no van bé a la universitat crec que ja tinc un plà B.

Impossible?

Dissabte vem anar a veure "Lo imposible" amb d'altre pares i mares del parque. Jo potser hagués triat una altra pel·lícula, però la veritat és que tenia curiositat, tot i que sabia que seria un dramón i que patiria. I vaja si vaig patir! Des de gairebé el començament que estava amb l'estómac encongit i em va durar una estona encara quan vaig sortir.

Però jo patia perque m'hi veia reflectida! No, mai he hagut de passar per una situació així, per sort no m'he trobat amb una catàstrofe com aquesta i toco fusta! Però les reaccions de la mare eren les que jo hagués tingut, les que a mi em venien en aquell moment. I crec que aquí hi ha el gran què de la peli, que tot i explicar una situació que ens pot quedar molt lluny, les reacciones dels personatges ens la fan molt propera (excepte una del pare, que no us explico per si la veieu, i que va generar debat entre nosaltres... tot i que en el debat les dones preníem la postura contrària i els homes es decantaven per la que pren el protagonista, o si més no l'entenien millor).

Per altra banda, la peli està molt ben feta i les interpretacions són molt bones. Tothom parla de l'actor que fa de fill gran i de la Naomi Watts, però a mi també em va agradar molt l'Ewan McGregor, que és un dels meus actors preferits (aaaaiiii... ) (això era un sospir).

L'heu vista? La penseu veure? Si ja ho heu fet, què us ha semblat?

Això s'ensorra

I no només per la crisi! A Europa cada cop neixen menys nens. Com sempre, l'Anna m'acaba picant perque escrigui posts de feina... cachis!!! I és que aquest tema m'apassiona! Com ha anat evolucionant la fecunditat al món al llarg del temps, com estem ara, com serà en un futur.

Tot va començar amb la transició demogràfica. Els països europeus teníem taxes de natalitat i de mortalitat molt altes. Les dones tenien una munió de fills, però d'aquests ben pocs arribaven a l'edat adulta. Així doncs, les poblacions no creixien gaire, i si ho feien venia una epidèmia i catacrack. Però les millores sanitàries que es van anar aplicant a partir del segle XVIII van permetre disminuir les taxes de mortalitat (per si us preguntaveu perquè soc tan fan de les vacunes...). Les taxes de natalitat, però, seguien essent altes. Aquests van ser els anys del gran creixement demogràfic europeu: les dones seguien tenint molts fills, però ara gairebé tots sobrevivien. Mica en mica, les famílies es van anar conscienciant de que aquell creixement no era sostenible, que allò de "d'on mengen dos mengen tres" no és aplicable a "en mengen catorze", i va començar a disminuir la natalitat gràcies a un control de la mateixa. Un control buscat per les mateixes famílies*. Així, mica en mica, la natalitat va anar disminuint fins arribar a estar fins i tot per sota de la mortalitat en molts casos.

I aquí és on van començar a saltar les alarmes. Què farem ara? com podem remuntar aquesta natalitat? si no ho aconseguim el sistema tal i com el tenim muntat col·lapsarà, no hi haurà prou treballadors per pagar les pensions! Les "solucions" han sigut molt diverses: donem 2500 per cada fill que neixi, cotxes i electrodomèstics, 16 setmanes de baixa, la cistella del Caprabo... Aquestes han estat les solucions del països com Espanya, vaja les que no han funcionat. No han funcionat perque l'únic que han aconseguit és que la gent decidís tenir fills en aquell moment, quan donaven el "premi", però no que en tingués més.

Hi ha solucions que han funcionat? Si, les nòrdiques. Allà el sistema de treball s'ha adaptat a les necessitats femenines. I és que el sistema de treball és totalment masculí. Lògic si pensem que la incorporació majoritària de les dones a la feina fora de casa és relativamet recent (em refereixo a les dones amb família i excloient les situacions excepcionals). Amb masculí vull dir hi ha un periode de preparació i un període d'èxit que abarquen des dels 20 als 40 anys aproximadament. Fixa't tu, just el període en que la dona és fèrtil. I com s'adapten les dones a aquest sistema? O bé deixen de banda la seva feina o si més no en part, renuncien a arribar allà on voldrien arribar, o bé renuncien a tenir fills o a tenir-ne tants o a dedicar-s'hi com voldrien. Què han fet els nòrdics? permetre que la carrera professional s'atur temporalment i es pugui reempendre més endavant i facilitar al màxim que les dones en edat fèrtil puguin deixar de banda la feina per un temps o si volen puguin compaginar ambdues facetes. Res de 2500 euros. Guarderies a les universitats, baixes maternals llargues.

Islàndia és el paradigma. L'ideal. Allà la taxa de fecunditat s'ha estabilitzat en dos fills per dona, just el nivell de reemplaçament, mentre que a Catalunya estem sobre el 1,4 i gràcies a la remuntada dels darrers anys amb la immigració i els fills de les dones nascudes durant el baby boom (havíem arribat a estar per sota de 1,2).

Així doncs, si volem que la natalitat augmenti la feina a fer és molta i el que cal canviar és el sistema. No volem regals, volem facilitats!

*Hi ha països que actualment es troben en plena transició (Índia, Mèxic, etc) però es diu que es tracta d'una transició falsa perque la disminució de la natalitat no parteix d'una decisió de les famílies, no hi ha un canvi de mentalitat, si no que ve imposada pels governs, molts cops amb multes i coaccions.

Estava pensant que...

... que sempre he estat en contra dels gurús de la maternitat. No m'agrada la gent que viu de vendre veritats absolutes sobre com s'ha de criar un fill. Sempre he pensat que cadascú ho fa com vol, o més ben dit com pot (jo faig coses que d'entrada no volia fer) i com diu ma mare qui fa el que pot no està obligat a més. Només vaig llegir un llibre d'aquests gurús. Bé, el vaig começar. Una amiga em va regalar "Bésame mucho" del Carlos González i no vaig poder amb ell. La biòloga que duc dins es va rebel·lar amb que ens comparés amb llops (sempre he odiat els documentals que "humanitzen" els animals) així que el vaig deixar. Va aconseguir caure'm milor quan va defensar l'ús de les vacunes, però allò dels llops seguia en el meu subconscient.

És per això que vaig començar a llegir el post de la Núria amb una certa recança. A veure amb quines veritats ens ve aquest home ara. Però amb moltes de les frases m'hi sentia identificada. No m'estava descobrint el món, però si que posava en paraules obvietats que precisament per ser tan obvies de vegades les obviem.

Per què es considera malcriar agafar en braços una criatura? malcriar és dir a tot que si, cedir a tots els capricis, no ensenyar el valor de les coses, però agafar en braços? és que només que sigui per l'egoïsme matern de tenir aquella coseta dolça ben aprop, olorar-lo, tocar-lo ja val la pena! I respecte el vincle afectiu entre pares i fills és impressionant! Quan renyo a les meves filles i ploren ho fan sobretot per por, per por a que no les estimi com abans. Quan me'n vaig adonar em va fer mal el cor i ara segueixo renyant-les, però després els deixo clar que les estimo igual que abans. De fet és per això que les renyo!

Però el punt que m'ha guanyat és respecte a la independència dels nens. A aquesta mania que hi ha de que els nens ho facin tot depressa, que s'espavilin sols ben aviat, abans del que ho havíem fet nosaltres. Crec que tot té el seu ritme. Tampoc crec que un nen de 6 anys no es pugui vestir sol ni anar sol al lavabo, però no m'agrada aquest "el meu ja fa això, això i allò altre", ni aquesta competició per veure quin après abans a fer això o allò. Ja tindran temps, i si no ho fan ara ja ho faran d'aqui uns mesos o d'aqui uns anys. Serà per temps...