hi veig doble

Novata

2012-01-24T12:39:00.002+01:00

Hi ha vegades que les coses són com són i arriba un punt que no s'aguanten per enlloc. I quan arriba aquest punt és millor partir peres. Però, pot fer-se sense que ningú en surti ferit? suposo que si es tracta de dues persones madures i sinceres es pot. En el meu cas no.

I és que m'he barallat amb una amiga. La seva situació vital ha canviat i això ha suposat un canvi de la seva actitud envers moltes coses. Algunes no m'importen, però d'altres si. No m'agraden les mentides, ni els jocs de "ara m'ofenc i m'has de venir al darrera". No tinc temps per jugar a això. M'agrada que si faig alguna cosa malament me la diguin i si alguna cosa no m'agrada també la dic. Abans aguantava lo que me echaran, sempre intentava estar a bones amb tothom, callava, però amb els anys i la maternitat he canviat, igual que ho ha fet el meu cos. Ara miro pels que m'estimo, pels que m'han demostrat que valen la pena. Pels que no miren d'enganyar-me ni d'enganyar-se a si mateixos. Pels meus.

Quin és el problema? que soc "novata" en això de dir les veritats i encara no se fer-ho amb diplomàcia, sense ferir ni causar grans danys. Si és que això és possible.

El gran dia

2012-01-17T10:22:00.003+01:00

Demà és el gran dia. Demà les gatxans fan 4 anys. Crec que cap aniversari m'havia emocionat o afectat tant com aquest. O potser si i ja no ho recordo. Fa dies que estic histèrica per tot fins al punt de tenir fatal l'estómac (nota mental: un dia he de parlar de la relació entre cervell i sistema digestiu...). I no només pels preparatius, que són uns quants: demà duran un pa de pessic a classe cadascuna (made in àvia), dissabte farem una festa amb una bona colla d'amics (no dic quants o l'Esther es negarà a venir... ;P)... sinó també perque veig com se'm fan grans i definitivament ja han deixat de ser uns bebés. Ara són nenes (mitjanes que diuen elles), que juguen, xerren, pregunten, s'enfaden, et renyen, estimen, ploren. Segueixen depenent de mi, bé, de nosaltres, però tenen una vida apart cada cop més rica.

Elles també estan emocionades i contentes. Demà els donarem els regals: un moble per posar els contes a l'habitació i... un ram de flors a cada una! El moble és perque, per una banda, els reis han dut moltíssimes joguines i estem una mica saturats i, per altra, perque el nombre de contes ha augmentat de manera espectacular (i que no pari) i ja no ens hi caben al racó del menjador que els hi tenim destinat. Els rams no té cap altra raó que el fet que elles en volen un. Des del primer moment que els vaig preguntar què volien. I m'ho van dir tan convençudes i il·lusionades que demà a primera hora del matí tindran el seu ram de flors.

Així que demà tocarà emocionar-se encara una mica més, recordar quan em van posar aquelles dues miniatures embolicades en paper de plata a sobre, quan per fi vaig poder fer-los un petó sense haver d'amagar-me de les infermeres, quan van fer la primera rialla, quan van començar a caminar... i pensar en tot el camí que les ha portat a ser les nenes intel·ligents, divertides, simpàtiques i carinyoses que són ara. Perque són autènticament meravelloses! I no és passió de mare!

El preu de ser els primers

2012-01-16T13:57:00.005+01:00

Per si us veu perdre el 30 minuts d'ahir us passo l'enllaç. Tracta sobre l'educació a Corea del Sud, de com han passat de tenir unes taxes d'analfabetisme del 70% a ser el país del món amb el major percentatge d'universitaris. Sincerament, m'estimo més que les meves filles no arribin tan lluny en el sistema educatiu i passin la tarda al parque, jugant amb els amics o amb nosaltres o tocant-se els nassos a casa.

La gran setmana 1

2012-01-16T10:26:00.004+01:00

Ara fa gairebé tres anys i tres mesos vem fer aquest vídeo amb un recull d'imatges del que havia estat fins aquell moment la vida de les gatxans (si el voleu veure recomano que ho feu al youtube, ja que directament al blog queda la imatge tallada... una que no domina gens la tecnologia...).

Sembla mentida que ja faci tant de temps i alhora què lluny queda i com han canviat. Comença una setmana que promet ser molt emocionant! Bon dia!!!

Piscina vs música

2012-01-15T00:44:00.003+01:00

Aquesta entrada no és per comparar extraescolars, ni per valorar si n'hi ha una de millor, de més profitosa o de més important que l'altra. Vull parlar d'ambients...

Jo estava acostumada a l'ambient "parqueril", en el que parlem de tot mentre vigilem els nens de reull. Que si uns volen canviar de pis però no hi ha manera de que el propietari accepti un lloguer amb opció a compra, que si l'altre s'ha quedat a l'atur però demà-passat té una entrevista (tots creuem els dits), que si què demanen els nens per reis... Aquest ambient s'ha traslladat dos dies a la setmana (per mi només un) a la piscina, concretament al bar, on esperem que els nens acabin el curset.

Doncs bé, a l'escola de música m'esperava alguna cosa així, total, som un poble petit. Però ai il·lusa! Allà hi van els fills d'aquells que "teniminquietudsculturals i volemquesesàpiga"! Per sort es barregen amb fills de pares normals, però els pares inquiets es fan notar. I de quina manera!

El primer senyal va arribar a la reunió de començament de curs, quan la mare mes inquieta de totes (més tard tornarem amb ella) es van queixar de que els nens de 4 anys seguissin el mateix tipus de curs que els de 3, ja que els suposava perdre un any. A mi ja em va escamar, però em vaig dir que era massa suspicaç, que no m'ho agafés tot tan a la valenta i em vaig prohibir deixar anar un "si, no fos cas que perdéssim un Mozart pel camí".

Mes endavant ja ho vaig veure clar. Mentre esperava que acabés la classe a la saleta d'espera vaig començar a xerrar amb una mare que em va deixar clar lo importantíssim que era que els nens comencessin a aprendre un instrument als 2-3 anys i lo incomprensible que era que a aquella escola no ho fessin i els tinguessin dos anys jugant a cantar i ballar. Aprofitant l'avinentesa també em va fer saber lo indignada que estava que aquest any no hi hagi extraescolar d'anglès pels de P3 i que la seva filla estava perdent tot el que havia après d'idioma a l'escola bressol. Com que jo tambe vaig aprofitar l'avinentesa per dir-li que no hi estava d'acord i que si volia que la seva filla aprengués anglès el millor que podia fer era posar-li "La casa de Mickey Mouse" en V.O (evidentment de moment no li calen subtítols...), va decidir que no tornaríem a compartir tertúlia mentre esperàvem. Des de llavors tinc 45 minuts més per llegir a la setmana!

I el gran "què" va arribar fa unes setmanes quan de nou la mare més inquieta (molt semblant a les mares perfectes que trobava l'any passat a l'escola bressol), va acabar la discusió que mantenia amb dues àvies sobre l'alimentació de les criatures amb una frase que farà història: "jo a casa els hi dono macarrons, croquetes, patates fregides. La fruita i la verdura que li donin a l'escola, que per això paguem!". Així, alt i clar. De fet en un to més alt que el de la resta dels que estàvem allà, fent-se sentir. I acte seguit li va donar un kit kat al seu petit d'encara no dos anys. Era el berenar.

L'àcid fòlic (o l'antropòloga física ataca de nou...)

2012-01-13T00:35:00.008+01:00

Durant l'embaràs ens fan prendre un munt de suplements nutricionals, i si vens de FIV ni te cuento. Jo me'ls anava prenent com si res, sense preguntar-me el perque, eren vitamines, iode, un anticoagulant, àcid fòlic... Però des de fa uns dies estic preparant una classe per aquest semestre en la que parlo de la necessitat de l'àcid fòlic en les embarassades i m'hi estic obsessionant. I sabeu de què va la classe? de pigmentació!

Si, en aquest tema parlem de perque les poblacions més properes a l'equador són més fosques de pell i les més allunyades més clares (veure el mapa). Per protegir-nos del sol, direu. Si, però com? vull dir, perque un factor es seleccioni a favor o en contra hi ha d'haver algun mecanisme en el que estigui implicat que resulti beneficiós o deleteri.

Doncs bé, en el cas de la pigmentacio fosca es va proposar que suposarien una prevenció enfront els càncers de pell en latituds baixes. Sembla lògic, la melanina actua com a barrera de la radiació ultravioleta. Però aquests càncers acostumen a aparèixer a una certa edat, gairebé sempre després de l'etapa reproductora o quan aquesta ja està avançada, de manera que l'individu de pell clara es reproduiria tot i la selecció en contra, la seva fitness, la seva aptitud biològica no es veuria afectada, deixaria igual descendència que un de pell fosca i, per tant no hi hauria avantatge de l'un sobre l'altre.

L'any 2000 es va publicar un article que proposava una altra explicació. Els raigs UV no només poden produir càncer de pell, també destrueixen diversos compostos de l'organisme que són fotosensibles. Un d'ells és el folat, que és la forma en la que trobem l'àcid fòlic a l'interior del cos. Doncs bé, què passa quan al cos els nivells de folat són baixos? per una banda hi ha problemes en la producció d'esperma, de manera que la fertilitat masculina es veuria disminuida.

Per altra banda, el folat és un element imprescindible en el desenvolupament del tub neural (que dóna lloc a la medul·la espinal). Quan els nivells de folat són baixos trobem malformacions en aquest desenvolupament, la més important de les quals és l'espina bífida, en la que hi ha una malformació de les vèrtebres que cobreixen la medul·la. Així que ja tenim el quit! En pells clares no hi ha prou melanina per protegir el cos de les altes radiacions de l'equador, de manera que aquestes destrueixen el folat. Els nivells d'aquest compost disminueixen i per tant ho fa la fertilitat masculina, i hi ha un increment dels casos d'espina bífida en els fetus. En ambdos casos la fitness dels individus disminueix i per tant hi ha una selecció en contra.

Es per això que a les embarassades se'ls acostumen a donar suplements d'àcid fòlic durant els primers mesos d'embaràs (i en molts casos abans si se n'està planificant un).

Deixo per una altre dia perque a les latituds altes la pell és clara... o com la llum del sol no és tan dolenta com la pinten...

P.D. Aquesta entrada ha estat inspirada per l'Onavis en parlar del iode durant l'embaràs, aixi que les crítiques per pesada les podeu repartir entre les dues ;P

Deixa'm veure la teva ànima (o comencem de nou l'any)

2012-01-09T22:36:00.003+01:00

L'Ester de Vivències d'una mare m'ha passat un premi. Moltes gràcies bonica! com de costum comporta deures, parlar una mica de mi. I de pas em servirà per començar de nou l'any amb una mica d'alegria, que la vida continua.

Com et definiries a tu mateixa?

En general soc optimista (de vegades massa), sensible (de vegades una ploranera), autoexigent (veig que de moment coincideixo amb l'Ester i l'Esther). M'agradaria escoltar més i parlar menys i en el fons soc molt tímida, fins al punt de resultar antipàtica molts cops.

Què és per tu l'amistat?

Per mi l'amistat és quelcom molt important. Ja he comentat algun cop la importància que dono als llaços d'amor. Tinc la sort de tenir molt bons amics, i cada cop més diferencio entre amics, coneguts i saludats, intento deixar de banda les falses amistats.

Creus en l'amor via internet? Si hi creus, t'ha passat mai d'enamorar-te per aquest mitjà?

Crec que l'amor ens pot arribar de moltes maneres i perquè no per internet? No, no m'he enamorat per internet, tot i que vaig tenir llargues converses amb el meu marit per aquest mitjà quan només érem amics que van ajudar a que m'enamorés.

Dia o nit?

Dia, de totes totes!

Què va primer, l'amor o el sexe?

Sé que és molt típic, però per mi van lligats.

Cafè sol o amb llet?

Ni cafè ni llet!

Què escolliries entre aquestes dues coses, rebre un petó d'algú enamorat de tu però a qui tu no correspons , o fer un petó a algu a qui tu estimes però que no et correspon?

Crec que la segona opció, soc molt petonera.

Què odies i què t'atrau d'una persona?

Odio la falsedat, la mentida i la supèrbia, no suporto la gent que ha de fer ostentació del que sap, del que té o del que es. M'agrada la senzillesa, la sinceritat, l'humor amb un toc d'ironia, i el no tenir prejudicis.

Creus en l'amor a primera vista?

Crec que en l'amor tot és possible.

No en tinc ni idea de qui l'ha rebut ja, així que la passo a l'Euphorbia, l'Anna i la Núria. Perque si. Un petó!

Si Déu existeix...

2012-01-06T21:59:00.003+01:00

Fa unes setmanes vaig trucar a la meva amiga V. És la meva amiga més amiga, encara que de vegades passem setmanes o mesos sense més connexió que un missatge o una minitrucada. Em va agafar el telèfon i em va donar una mala notícia: una de les seves amigues més amigues, la L, tenia un càncer d'estómac, que no s'havia extès a d'altres òrgans, però que ocupava tota la paret estomacal. L'estaven tractant amb quimioteràpia. La V estava molt afectada i jo em vaig quedar amb la sensació d'impotència que tinc sempre que la sento plorar i no estic amb ella per abraçar-la fort fort i intentar que la pena no sigui tan gran.

El dia 1 la V em va enviar un SMS per desitjar-me bon any i disculpar-se per no haver donat senyal en uns dies, però estava molt tocada: la L havia mort el dia 29. El càncer havia sigut fulminant. I jo allà com una bleda, pensant que no podia ser, que hi debia haver un error, que la L era una noia forta, que només tenia 41 anys, que tenia tres nens petits, que la seva vida era poc menys que perfecta, que no hi havia dret... i que si Déu existeix, de vegades és un gran fill de puta.

P.D. Perdó per les últimes paraules, però la incredulitat ha donat pas a la tristesa i a la indignació.

P.D.2 Disfruteu de tot allò que teniu.

Bon nadal!

2011-12-23T20:11:00.004+01:00

Fa dies que a casa es repeteixen aquestes frases. La primera vegada gairebé ploro pensant en la cara que faran els meus pares quan les sentin de boca de les artistes. Ara ja no em vénen les llàgrimes als ulls, però la baba em segueix caient a raig. I no n'hi ha per menys!

Bones festes a tothom! Que disfruteu molt!

Com alegre campaneta

que no para de tocar

avui el meu cor batega

perque et vol felicitar

BON NADAL!

Recollint fruit

2011-12-22T13:32:00.003+01:00

De vegades la feina a la Universitat no és massa lluïda: passes un munt d'hores preparant una classe de 50 minuts, dediques mesos a una investigació que no dóna els resultats desitjats o que al final no resulta tan interessant com et semblava. Per això, quan arriba una bona època es disfruta moltíssim. I a mi m'està passant ara.

Tot va començar amb el Màster. Vaig fer una assignatura que és el darrer any que s'imparteix, però que jo donava per primer cop. És a dir, vaig fer un munt de feina que em cundirà 1 any, no la podré aprofitar per l'any vinent. Però si que va cundir: les alumnes (tot noies) van quedar força contentes i em van enviar mails d'agraïment que valen tot l'or del món.

I ara fa 10 dies va començar el "colofon": ens han publicat dos articles a revistes molt bones. Jo no en soc la primer autora, de fet en un som una bona colla d'autors, però és un reconeixement a una feina de xinos que em va suposar un any cremant pestanyes davant l'ordinador, i que per fi està donant fruit.

Així que estic orgullosa de mi! i la meva mare ni us explico!

P.D. Aquí i aquí teniu els enllaços a la notícia que ha publicat la UB a la web. Per si teniu una tarda avorrida o busqueu alguna cosa per llegir al lavabo ;)

Delega!!!

2011-12-21T09:38:00.002+01:00

Això és el que sento més darrerament. Delega! Deixa-m'ho fer a mi! Demana'm ajuda! i jo no en sé. A veure, amb això no vull dir que sigui una superwoman que ho faci tot. Sort que els meus pares em vénen a ajudar als matins amb les nenes, jo sola no podria amb tot. Entre d'altres coses no puc portar les tasses de llet de la cuina a la taula a saltirons... Però si que em costa no ser jo la que fa les coses i sobretot la que les té controlades. Ah amigo! aquest és el gran punt! el control! i és que no suporto no tenir el control del que faig, no saber què hi ha exactament a la bossa de piscina perque no l'he fet jo, no saber si les carmanyoles estan cadascuna a la seva motxil·la perque les hi ha posat algú altre, no triar les samarretes que s'han de posar les gatxans al matí perque no puc pujar les escales fins les habitacions... AAAAAAGGGGGHHHHHH

I ara s'acosta ja nadal. Jo soc de les que ens agrada fer un regalet a la mestra de les nenes per festes i no puc anar a buscar-lo (problema de no fer les coses amb previsió... l'any que ve a l'octubre ja ho tindré tot apunt... i jo que me'n reia...), la setmana passada va ser la jornada de portes obertes a música i dansa (en dos dies diferents... manda cojones) i demà és la de piscina (ni una tarda de relax puc tenir???), dissabte tinc a la família a sopar i hauré de delegar la compra i part de la realització del menú (part, si ho fes amb tot rebentaria de nervis!), s'han d'acabar de comprar regalets. I a sobre estem en plè canvi d'habitació de les nenes i fan falta coses... AAAAAAAAAGGGGGGHHHHHHH

Però soc forta, superare les reticències del meu cervell i faré veure que no he vist les paelles per rentar a sobre la cuina, o que no m'estressa la pila de roba per planxar que hi ha dins el cove, i faré com qui no sent la veueta interior que em diu... AAAAAAGGGGGGHHHHHH!!!

No hay mal que por bien no venga 2a part (o qui no es conforma és perque no vol)

2011-12-20T10:05:00.003+01:00

Qui m'ho havia de dir a mi que m'havia de fer un esguinç perque les coses milloressin. Doncs si, ha sigut com si a l'Erinn me l'haguessin canviada, ha girat com un mitjó. Dijous quan em va veure amb la cama embenada es va quedar molt parada i mig plorosa. I des de llavors oli en llum: portem ja 5 dies i perfecte: s'aixeca amb son però de seguida dibuixa un somriure als llavis, fa bromes, juga, està contenta, es pren la llet sense queixar-se pel pitet, la distància de la cadira a la taula o el color de la canyeta, accepta la roba que li poses... I potser jo també estic més conscienciada o sé portar-la millor o entre les dues ens entenem millor... no ho sé! El cas és que quan hi ha un punt de descontent o de disputa el sé resoldre, no m'altero tan fàcilment i ho solucionem entre les dues (o entre les tres, que la Maria alguna vegada també hi està implicada) sense massa terrabastall. Així que benvingut esguinç!!!

P.D. Espero no haver de dir "calladeta estava més guapa..."

I ara què faré?

2011-12-16T09:59:00.002+01:00

Ahir vaig anar al gimnàs. Fa uns mesos amb una companya de feina vem apuntar-nos juntes al gimnàs de la UPC, que està molt a la vora de la feina i és molt barat (19 euros al mes!!!). Era la nostra manera d'obligar-nos a fer esport, ja que l'una anima a l'altra, i no sentir-te malament si una setmana no hi podem anar. De moment portem el ritme de una classe cada setmana o cada 15 dies i ahir tocava!

Jo estava amb moltes ganes: l'Erinn m'havia donat un matí fatal i necessitava que el cervell es buidés i nomes penses en pujar i baixar de l'step. I aixi estava jo, amunt i avall, amb més energia que la de costum, fins que vaig posar malament el peu i vaig caure. Resultat: esguinç xungo al turmell, una bena enorme i 15 dies sense posar el peu a terra. I allà estava jo sense amoïnar-me gens pel mal. Només pensava "i com m'ho faré ara?". Com m'organitzare amb les nenes, la casa, la feina i les crosses? com les canviaria per la classe de dansa? com les podria dur avui al l'escola per despedir-les (han marxat d'excursió)? Com planxaria les samarretes que s'havien de posar? Així que vaig renegar molt, vaig plorar, em vaig queixar... i ja està. A tirar endavant! No queda otra!

I res, ja ho tenim tot més o menys engegat: els meus pares m'han vingut a ajudar al matí, he pogut fer els esmorzars bé, ma mare m'ha planxat les samarretes. I sobretot, el meu cosí ens ha portat fins l'escola i els he dit adéu. Ah, i l'Erinn ha tingut un matí fantàstic ajudant a la mama i cuidant-la!

P.D. Ara podré llegir!!!!!!!!!!!

La nostra aventura anglesa

2011-12-14T12:32:00.001+01:00

Tenia aquest post escrit feia dies, però no gosava penjar-lo. Estava esperant un senyal, una llum que m'indiques que les coses estaven canviant i tornàvem a la rutina de sempre. Avui les coses han anat una mica millor i per això em sento amb ànims de penjar-lo.

Aquests dies aprofitant el pont i els bitllets barats d'easyjet hem estat a Londres. Tenim la sort que la madrina de les nenes, l'Ella, viu allà i no fa massa s'ha comprat una casa amb llits per quatre convidats, així que els havíem d'estrenar!

El viatge ha tingut moltes coses bones:

- el museu de la ciència de Londres és increïble. Només en vem poder veure una part (diguem que el nostre viatge ha estat com un Londres para niños, i la part més seriosa ha quedat totalment de banda) però a mi ja em va enamorar. Té una part dedicada als nens més petits, on juguen amb politges, imiten un terratrèmol o descobreixen perque les bombolles són rodones de la millor manera possible: amb un espectacle molt divertit de bombolles.

- el museu d'història natural també els va encantar, sobretot els dinosaures, que els feien por i els fascinaven a parts iguals.

- vem patinar! hi ha varies pistes de gel (tipo la que han posat a plaça Catalunya) i es nota que fa anys que les hi posen. Nosaltres vem anar a la que hi ha fora del museu d'història natural, que té una pista més petita pels menuts i uns fantàstics pingüins que ajuden als nens a aguantar-se. Sens dubte va ser el millor moment de tot el viatge.

- vem parlar amb el pare Noël! si!!!!!! vem anar a una mena de mercat nadalenc-parc d'atraccions de nadal, el Winter Wonderland, que és tan ensucrat com pinta a la web, però que les nenes van disfrutar moltíssim. Van pujar als caballitos, van baixar per un tobogan gegant i sobretot van veure i parlar amb el pare Noël, que va escoltar les seves peticions (traduïdes per una servidora) i els va regalar un xiulet (que també podrien regalar alguna cosa més silenciosa....).

- vem córrer pels parcs de Londres, trepitjant fulles i veient els enormes arbres. Per mi probablement una de les millors coses que tenen.

- l'Ella va organitzar una festa de disfresses nadalenca amb tot d'amics i família on ens ho vem passar molt bé i les nenes van ballar com boges (de grans seran de les que tanquin les discoteques, ja m'ho veig a venir...).

Aquestes van ser bàsicament les activitats. Direu "què xulo", "que divertit", "que bé us ho veu passar"... I en canvi jo no em trec la sensació de desastre de sobre. Per una banda crec que estan en una mala edat per fer un viatge d'aquest tipus: de més menuts tens el carro i sempre hi poden descansar i de més grans aguanten més tute, però ara encara estem en la fase de necessitar una estona de migdiada i es fa difícil de compaginar amb les activitats a una ciutat. La casa de l'Ella era més o menys a una hora en transport públic del centre de Londres i això feia que no ens hi poguéssim acostar a fer una pausa al migdia per dormir o descansar i seguir. En previsió ja ho vem concentrar tot en una jornada de 10 del matí a 4 de la tarda, amb una sola activitat al dia, però tot i així molts cops els resultava excessiva. De fet més d'un dia se'ns adormien als braços o a coll i bè.

Apart, però, i d'aquí ve el meu estat d'ànim, portem una època molt dolenta amb l'Erinn que ens ha amargat molts moments del viatge. Abans de marxar ja duia un parell de setmanes tontina. No se perque, però està molt gelosa, només vol que estiguem per ella i per aconseguir-ho es queixa de tot, s'enrabia, ens repta, plora, crida, ens pega... A casa, ho anava trempejant, però fora de casa m'ha superat del tot i en algun moment he acabat plorant. El pitjor és no saber què fa que estigui així. Només vol estar amb mi però quan hi està no li sembla res bé, tot li faig malament.

Per sort no és sempre així. I també per sort en Vic em va fer veure tots els moments bons passats i relativitzar la situació. Però normalment ens afecta més allò que és dolent. I jo he tornat molt tocada.

Com us deia al començament, aquest matí ha anat força millor i amb una abraçada he solucionat un intent de baralla. A més he demanat hora amb la mestra per veure si a classe està igual (m'imagino que no, si hi hagués alguna cosa suposo que me l'hagués comentat) i per parlar-ne una mica. Avui començo a no veure les coses tan negres i el rosa (tot i que no m'agradi) ha començat a entrar de nou a casa. Potser soc molt optimista d'animar-me només amb un matí de tranquilitat, però penso que tot és un començament.

Amb l'Ella al museu d'història natural veient els dinosaures

L'Erinn baixant pel tobogan amb el papa

L'Erinn ballant a la festa de nadal de l'Ella

la Maria a les atraccions de Winter Wonderland

Patinant amb els papes i els pingüins

La Maria corrent per Hyde Park

El "lado oscuro"

2011-12-01T12:41:00.003+01:00

Ha sigut relativament fàcil. Les he fet caure al "lado oscuro" com qui no vol la cosa, deixant que es pensin que han sigut elles les que han triat, les que m'ho han demanat i jo he accedit. Però ja hi són.

Tot va començar ensenyant-los la coberta del DVD. Era tan temptadora! I quan els vaig dir que hi sortia una princesa ja va ser el no va más! Però un dia la vem posar i no en feien massa cas, així que la vem treure a mitges. Aleshores vaig optar per dir-los que eren massa petites per veure-la. Ui lo que has dicho!!!! des de llavors l'Erinn no va parar de demanar-la cada cop que proposàvem de veure una pel·lícula, així que hem quedat que quan facin 4 anys ens farem crispetes i la veurem les tres juntes.

Així que el 20 de gener, el dia després de fer els 4 anys, les gatxans entraran en una nova dimensió. Aquella tarda veurem Emma! I és que la carona de fleuma de la Gwyneth Paltrow amb una diadema i una tassa de te resulta taaaaaaaan encantadora que no s'hi han pogut resistir. I si, que l'Emma és una princesa és una petita mentira, però en el fons una mica si que ho és. Si més no de casa seva!

P.D. Star wars la deixem per més endavant, de cara a l'estiu je je je

Nova feina!

2011-11-30T19:37:00.003+01:00

Doncs ja tinc a l'home amb feina un altre cop! La veritat és que ha sigut mes fàcil del que jo em pensava i al final li he hagut de donar la raó. Ha tingut 4 ofertes i al final ha triat la que més li ha agradat per feina, sou i horaris. I la veritat es que hi sortim guanyant força. Sobretot perque en comptes de plegar a les 6 de la tarda podrà plegar a les 4 i seguir sent el papa més divertit del parque (títol que en aquestes setmanes s'ha guanyat a pols).

Ell content, les nenes contentes i jo contenta, i més tranquila.

Delegades

2011-11-30T00:20:00.004+01:00

Acabo d'arribar de la primera reunió de l'AMPA des que en formo part. No ha estat malament. De fet la impressio ha estat positiva: fan molta feina i la fan de grat. Ara a veure a quina comissió m'apunto perque totes demanen força disposicio horària...

Però el tema estrella per mi era era saber qui serien els delegats/delegades de P3. Aquest any s'ha posat en marxa a l'escola el tema dels delegats: un pare o dos de cada classe que servissin d'enllaç entre l'escola i els pares per temes que afectin a tot el grup. En principi han de contactar amb la resta de pares, ajudar a la integració dels extrangers, fer pinya i gestionar els possibles problemes o dubtes amb l'escola. Quan van demanar candidats no sabíem que s'hi hagues presentat ningú. Els que ja érem a l'AMPA no ens hi podíem presentar i la resta de gent amb la que ho comentàvem o a qui animàvem s'hi negaven. Així que avui he anat a la reunió amb molta curiositat. I per partida doble!

I toma ja! quan he vist els noms he pensat "això acabarà malament"... a una de les classes s'ha presentat una mare que no va mai a l'escola. Per horaris no pot anar mai a buscar ni a recollir a la seva filla. Apart, no és una persona amb massa do per a les relacions humanes (deixem-ho aquí... per més informacio consulteu aquest post). I l'altra, ai l'altra! aquesta és la reina del mambo!!! no es parla amb la meitat de les mares de la classe per diferents disputes. Jo hi parlo, però, des que em va preguntar "que le aporta ese niño moro a mi hijo?" i li vaig contestar, que es veu que era una pregunta retòrica i no s'havia de respondre res... i menys el que li vaig dir jo, doncs des de llavors només parlem del temps... així que ja se amb qui m'he de posar en contacte quan vulgui que la mestra tingui en compte el pronòstic meteorològic per planificar les activitats. Ai senyor!

Dit i fet!

2011-11-27T17:41:00.003+01:00

Doncs mira, l'Anna va llençar la idea i ens hi vem tirar de cap! Hem començat un petit club de lectura virtual amb la idea de compartir lectures i comentar-les. No tenim massa temps, però jo crec que amb bona voluntat i animant-nos les unes a les altres serem capaces d'aconseguir-ho. Si algú s'hi vol apuntar ja sap: El club de les mames lectores!

Va de llibres

2011-11-26T07:58:00.003+01:00

Des de l'estiu que estic intentant dedicar cada dia una estona a la lectura. No sempre he pogut: alguna nit havia de treballar, d'altres directament m'adormia al sofà, però deu n'hi do. Això si, estic ancorada en la novel·la policíaca i ja me n'estic afartant una mica. Durant les vacances vaig llegir-me el tercer de l'Asa Larsson, molt fluix, i fa poc he acabat "La princesa de hielo" de la Camilla Läckberg, millor, tot i que el final em va decebre una mica (començo a pensar que soc jo la que té un problema amb els finals dels llibres, dec esperar-ne massa...). Què passa a Suècia? jo que el tenia per un país tranquilet i pacífic i sembla que s'estan matant continuament!

Ara he canviat de pais, de clima i de tarannà i soc a la terra de'n Montalbano amb "El campo del alfarero". M'agrada molt aquest personatge de'n Camilleri, el seu cinisme, el tarannà mediterrani que tenen les històries, però en els darrers llibres es nota una malenconia, una tristor, com si el comisari Montalbano (o en Camilleri) hagués tirat la tovallola, com si pensés que les coses són com son i mai podrem canviar-les. El que tinc clar és que és el moment de canviar d'estil, de deixar aparcades aquest tipus de novel·les i llegir alguna cosa que no em faci mirar a tots els que em trobo pel carrer com a assassins potencials. Tinc superpendent "Un buen partido" de'n Vikram Seth, però s'admeten recomanacions. De fet es supliquen!!!!

La Soraya

2011-11-25T07:22:00.002+01:00

Jo n'hi me n'havia enterat. Aquests dies de campanya he intentat evitar al màxim teles, ràdios i diaris i cada cop que sentia una notícia de política posava música. Ha arribat un punt que m'han fet agafar mania a la política, a mi que sempre hi havia estat interessada.

Però ahir al matí a la feina m'ho van comentar. Es veu que la Soraya Saénz de Santamaría ha tornat a la feina 11 dies després de tenir el seu fill, renunciant a la baixa per maternitat en favor del seu marit (m'imagino que a una part, crec que no es pot renunciar a tota). I el món se li ha tirat a sobre!

Va per endavant que aquesta noia no és ni molt menys sant de la meva devoció. De fet em cau particularment malament. Però crec que en aquesta vida tothom ha de poder triar la seva opció i això ha de respectar-se, hi estiguem o no d'acord. Hagues actuat jo així? no ho se. Jo no em vaig trobar amb la oportunitat laboral de la meva vida just acabada de parir i per tant no se com hagués actuat. A més tampoc és que se n'hagi anat a picar a la mina, tot i que d'altra banda, no crec que li vagi el sou en això. Jo vaig poder gaudir d'una baixa de 10 mesos llargs i la vaig aprofitar. Me n'arrepeteixo? de vegades quan veig el que em queda per fer una mica, però quan penso en com vai gaudir de les nenes doncs no. Potser d'aquí a uns mesos aquesta noia se n'arrepetenteix, o potser no. O potser ara està amb uns remordiments de consciència brutals. O potser serà el seu fill qui li retregui. No ho se, només se que cada una tenim lo nostre i només ens falta que ens ho vagi retarient.

Ens omplim la boca parlant de la conciliació laboral i familiar (bàsicament de lo impossible que resulta) i cada una de nosaltres la portem com millor podem, unes millor que d'altres i sempre amb els remordiments a flor de pell, tant si apostem més per la vida laboral com si ho fem per la familiar. Ella ha près la seva opció.

P.D. si que em molesta que els mateixos individus i mitjans que s'omplen la boca sobre la importància de la família són els mateixos que la defensen a capa i espasa. Visca la coherència!

Ara ve Nadal...

2011-11-23T14:28:00.005+01:00

Doncs si, ja el tenim aquí! Tot va començar fa cosa d'un mes quan, passejant per un centre comercial amb nom d'accident geogràfic, vaig trobar una botiga de decoració plena d'arbres, boles, garlandes i llums de nadal. Vaig pensar que era una autèntica exageració, que d'aquí poc encara anirem amb tirants i pantalons curts i ja posarem el pessebre, vaja, totes aquestes obvietats que es diuen sempre.

La sensació de "vaig tard", però, va començar fa 15 dies, quan una "amiga" del facebook (dic "amiga" perque ens hem vist amb prou feines 4 o 5 cops i fa més de dos anys d'això...) va posar al seu mur que ja tenia tots els regals de nadal i reis pel seu fill. I ja ni us explico quan dilluns, parlant amb les mares del parque, una ja tenia gran part dels regals, una altra ja en tenia d'encarregats, i la tercera hi anirà aquest dissabte. I a casa nostra com sempre el més calent és a l'aigüera! I és que encara hem de decidir que duran els reis aquest any!

A més em va entrar una nova vessant del meu complex de mala mare, que s'està mostrant com un complex d'allò més complex, valgui la redundància. La vessant "i tu només li regalaràs això?". Els dos darrers anys, el regal de reis a casa ha estat un únic regal, un regal gran (una cuineta fa dos anys i un bagul plè de disfresses l'any passat), però només un. El tió a més cagava contes, alguna pel·lícula, llaminadures... Però quan sentia ennumerar a les mares parqueres tot el que pensaven comprar o ja havien comprat em va agafar mal de panxa, senyal que el meu malamarisme latent s'activava.

I nosaltres que durant aquests anys hem estat posant límits a tota la parentela, dient-los que màxim un regal per nena, aguantant la mala cara dels avis que duien mesos somniant a cremar la visa a la secció infantil, i resulta que ara es porta comprar 984357619834756 regals als nens! Tot aquest temps intentant evitar al màxim el comprar per comprar i el consumisme boig (he dit intentant, se que en aquestes dates és missió impossible...), dient-los fins fa 4 dies que els reis han de repartir els regals entre tots els nens del món i no els ho poden dur tot a elles, i es veu que si, que les reserves reials no en saben de crisis i porten tot allò que els nens demanen i més! Doncs res tu, a demanar un préstec i a comprar com bojos, que només és nadal un cop l'any i no pot ser que els nostres fills siguin menys, no els podem crear un trauma i que acabin pensant a crear un nou Lehman Brothers per ajudar als pares dels nens a invertir els seus calerons i evitar que aquests pateixin les mateixes mancances de regals que elles.

Soc una mama que fa història

2011-11-20T09:09:00.002+01:00

L'Onavis, recollint el testimoni de l'Anna, m'ha passat aquest premi. Molts gràcies Onavis per pensar en mi i moltes felicitats a l'Anna pels 100 posts! El premi, però, comporta explicar un record "històric", de la meva història com a filla. Aquí va:

Jo tinc pocs records amb la meva mare. Ma mare és perruquera (per molt jubilada que estigui, aquest és el seu ofici i d'això no se'n deixa mai de ser) i es passava el dia treballant, dissabtes inclosos i fins i tot algun diumenge al matí si hi havia un casament). Els dilluns, el seu dia de festa, baixava a Barcelona a comprar roba, a fer recados, tot allò que calia per casa. Tinc la sensació que hem compartit pocs moments juntes, però els que ho hem fet els hem disfrutat. Quan penso en aquests moments em ve al cap la "nostra setmana". Recordo una setmana, jo debia tenir 10 o 12 anys, en que les dues vem estar malaltes alhora. Ens vem passar una setmana juntes al seu llit, amb febre, tot i que a mi sembla que no m'afectava gaire perque estava eufòrica! una setmana sencera amb la meva mare per mi!!! Ens vem passar els dies llegint, xerrant, mirant la tele... juntes!

Li vull donar el premi a dues blogaires: a l'Euphorbia i a l'Esther. A la primera per curiositat i perque m'hi sento molt propera, i a l'Esther per obligar-la a buscar un bon moment amb sa mare, que segur que en té algun!

Me llaman la desaparessida...

2011-11-20T07:24:00.002+01:00

...cantava en masculí en Manu Chao. I així em sento, com la desapareguda. A la Universitat anem fent feina: preparem les classes, investiguem, fem tasques burocràtiques (de vegades més de les que ens tocarien) i quan tenim classes les donem. Dic quan tenim classes perque un professor a jornada complerta ha de fer 240 hores de classe a l'any. Si feu números veureu que no és molt. Però quan tens classe, tens classe, no pots estar per gaire cosa més. I això és el que m'ha passat.

Aquest any (ja tocava) hem intentat que tots els professors tinguéssim una part de teoria. Normalment les classes es trien per ordre d'antiguitat i als més joves sempre ens tocava fer pràctiques. Aquest any hem pogut fer teoria tots i a mi em va "tocar" una asignatura de màster que m'havia de preparar de 0. Ha anat molt bé, he disfrutat molt i he après molt, però he tingut molt feina i he quedat esgotada. Fins al punt que ni llegia blogs ni escribia el meu. Anava veient que renovaveu posts, que n'apareixien de nous i pensava "quan tingui un moment me'l miro". Però el moment no arribava mai.

Ara ja he acabat classes, he corregit els treballs, i només em falta posar les notes. I em falta llegir totes les finestres que tinc obertes a la barra del navegador i posar-me al dia!

Per altra banda, l'època de classes a mi també em suposa un problema familiar. Aquest cop l'horari era de 3 a 6 de la tarda (més un dia de 6 a 7 i un de 3 a 8). És a dir, vaig aturar les tardes de fer de mama. "Sort" que el meu marit segueix sense feina i se'n va poder fer càrrec. Però igualment es va donar el fenòmen "la mare ha desaparegut de les nostres vides" per tercer any consecutiu. Plors per anar a l'escola, mamitis desfermada, rebel·lia a tope... I la meva sensació de "mala mare". Sort que no dura massa i tot torna al seu lloc habitual. Fins el proper semestre...

Para todo lo demás...

2011-11-08T17:41:00.002+01:00

16.00 - plego corrents de la feina

16.15 - recullo al meu marit (com s'ha deixat la bossa de dansa de les nenes, tornem a casa abans d'anar a l'escola... gggrrrrr)

16.28 - recollim a les nenes (3 minuts tard...)

16. 35 - canviem de roba a les nenes

16.45 - les deixem a la porta de la classe de dansa

16.50 - agafo el cotxe per tornar a la feina (tinc classe de 18.00 a 19.00)

De bojos? si.

Ha valgut la pena? moltíssim! veure la cara de les teves filles després de 10 dies no poder anar a recollir-les, que la seva mestra et digui que l'excursió (la primera de l'escola dels grans) ha anat perfecta i que la professora de dansa et digui que tens unes nenes fantàstiques i superdespertes, no té preu! Ni mastercards ni punyetes!!!

P.D. i encara he tingut temps d'escriure aquest post entremig!

Bona castanyada!

2011-10-31T20:08:00.007+01:00

A mi no m'agraden els panallets. Les castanyes psè, i els boniatos m'agraden fregidets amb sal. Així que ja us podeu imaginar que no soc massa de castanyades. Però a les peques els encanta, de manera que ja fa un parell d'anys que ho cel·lebrem.

Divendres a l'escola tocava castanyada, així que el primer que em van dir quan les vaig cridar al matí va ser si ja estava tot apunt: plats, forquilles, davantals i un mocador per fer de castanyeres. Si voleu veure'n fotos, aquí teniu l'enllaç al blog de l'escola.

I avui hem fet panallets amb l'àvia. Si hi ha algun dolç que li agradi a la meva mare (que és moooolt gomanda) és el massapà, així que quan toca fer panallets s'hi esmera. Compra els ingredients a Can Gispert (si no hi heu anat mai us ho recomano moltíssim), fa la massa un dia o dos abans perque estigui ben reposada, i res de posar-hi patata! només ametlla i sucre (i un toc de llimona). I la seva gran il·lusió era que aquest any les gatxans els farien amb ella. Jo hi he anat com a equip de suport i per immortalitzar el moment.

I és que a mi m'agrada molt que facin coses amb ella i amb el meu pare. Que disfrutin els uns de les altres i a l'inrevés. Veure com s'estimen. I aquesta tarda ens ho hem passat la mar de bé les quatre. I els panellets han quedat increïbles i segur que estan boníssims. Encara que jo no els tastaré. Us en deixo algunes fotos.

I tu quants fills tens?

2011-10-29T08:29:00.005+02:00

Ahir vaig anar a una xerrada molt interessant sobre els Neanderthals i els Denisovans (una "nova espècie"? dins la línia evolutiva humana). El conferenciant era en Carles Lalueza, probablement l'home que en sap més sobre DNA antic (el material genètic que es pot obtenir dels fòssils) de tot el país. Doncs, entre d'altres temes, va parlar d'un treball que va fer a partir d'unes restes de Neanderthals trobades a una cova asturiana, el Sidrón que, apart de semblar-me genial, em va fer pensar en una entrada pel blog. Així que torno a entrar en "modo profesora".

A la cova van trobar restes corresponents a 12 inidividus: homes, dones i nens, i analitzant el seu DNA van comprovar que es tractava d'una família formada per tres parelles, dos adolescents i quatre nens. Analitzant les edats dels nens van observar que hi havia una diferència d'edat de 3-4 anys entre ells, valor que coincidia amb la diferència d'edat entre els fills a les poblacions de caçadors-recol·lectors.

I per què 3 anys? doncs perque es tracta de poblacions nòmades. Què? doncs si, quan una dona es desplaça i ha de carregar criatures en podrà dur una, però no dues a coll, de manera que és molt convenient que una ja camini quan neixi la següent. Aquest patró reproductiu com us dic és molt estable en totes aquestes poblacions. I com es manté? doncs amb l'alletament. Si noies (i nois)! En aquestes poblacions les dones donen el pit durant uns dos anys, de manera que són infèrtils durant aquest període.

Un altre punt interessant és que van veure que els homes tenien tots el mateix llinatge, mentre que les 3 dones adultes provenien de 3 llinatges diferents, de manera que es tractava d'una societat patrilocal: els homes seguien al lloc on havien nascut, prop de la família, i eren les dones les que es desplaçaven.

Un tema del que no he sentit a parlar mai és què fan aquestes societats amb les bessonades...

Ah, i millor no us explico com van anar a parar els 12 a la cova...

Un nou blog

2011-10-25T21:41:00.003+02:00

Des de fa una estona a la llista de blogs de la dreta n'hi ha un de nou: Sorra fina. Aquest blog és dins l'apartat Criatures de l'edició digital del diari Ara. En aquest espai hi ha diversos blogs dels que ja en seguia un parell, però aquest és especial. L'autora, l'Anna és una antropòloga i mare de dos fills que està acabant la seva tesi doctoral sobre les relacions entre els nens i nenes en l'etapa preescolar. El tipus de treball que ha fet li ha permès observar com interaccionen en llibertat sense la intervenció d'un adult. I per què és tan especial? Doncs perquè, apart de que segur que té un munt d'experiències i idees interessants per compartir, l'Anna és del meu poble i la seva filla (la nena que surt amb les plomes d'índia) va a la classe de les fades i els follets igual que una de les meves gatxans. Aixi doncs, es pot dir que som col·legues de maternitat. I que nassos, perque em cau bé i li vull fer propaganda!*

*Tota la propaganda que es pot fer des d'un blog petitó com el meu...

No hay mal que por bien no venga

2011-10-24T21:37:00.004+02:00

Demà farà una setmana que el meu marit és a l'atur. A la seva empresa (ex-empresa) no tenien més feina de la que ell feia i finalment van decidir prescindir-ne. Ell està tranquil, els programadors van buscats, i els d'iphone i ipad més, però jo no les tinc totes. De fet estic histèrica! no és que no confiï en ell, al contrari, però sempre he estat una cagueta i aquesta incertesa em mata. Mira, és el que hi ha i ara només em queda tenir paciència i esperar que tot vagi be.

Però tot té el seu costat bo: ell ha passat de sortir a quarts de 8 de casa i arribar com a molt d'hora a les 19h, de nomes estar amb les nenes a l'hora del bany i el sopar, a estar-se a casa, portar a les nenes a escola i anar-les a buscar, jugar amb elles al parque... Sembla que està recuperant part del temps perdut. I les nenes ho han notat. Vaja si ho han notat! La relació amb elles s'ha fet més fluïda, les nenes volen el papa per moltes coses, i ell està podent disfrutar el momentàs pel que estan passant!

Ara, aquesta bona relació pare-filles està molt bé, però tan de bo trobi feina aviat!

I en normal?

2011-10-20T11:55:00.003+02:00

L'Onavis parlava ahir en un post de la llengua materna de les criatures, arrel d'un programa d'El Convidat. M'imagino que no cal tenir gaires masters per veure d'on ve el terme "llengua materna", però tot i així hi ha polèmica per la llengua en la que una mare es dirigeix als seus fills.

Conec un cas en el que els pares (tots dos catalanoparlants) han decidit parlar als seus fills en anglès per tal que aquesta sigui la seva llengua materna, ja que el català i el castellà ja els aprendran sobradament a l'escola. Com els hi va? doncs a nivell d'idioma bé, el nen parla en anglès amb els seus pares i en català (un català d'allò més acadèmic, sembla un petit Pompeu Fabra) amb la resta. La nena encara no parla, però m'imagino que seguirà el mateix camí. Però no se si és mania meva o què, jo noto una falta d'espontaneïtat en la relació entre pares i fills, trobo a faltar un "petardilla meva" o un "és que jo me la menjo amb patates aquesta croquetona" mentre fan pessigolles. M'imagino que, per molt que es domini un idioma, ha de costar deixar anar segons quines expressions en una altra llengua, ser del tot espontani, si no és la teva llengua habitual o la teva llengua materna. I això és el que esl hi trobo a faltar a aquests nens.

A casa parlem en català, però jo deixo anar un munt d'expresions en castellà a mitja frase. La meva sogra és castellanoparlant i a l'escola i a la tele les gatxans senten parlar en castellà, així que és normal que hi hagi paraules que diuen en un o altre idioma. A més hi ha els dibuixos de "Les tres bessones bebé" que es miren en anglès (en anglès hi ha cançó al final i en la versió catalana no, així que no hi ha color) i alguns contes que de tant en tant llegim en anglès, de manera que alguna "anglesada" deixen anar de tant en tant (a casa sempre es parla de butterflies en comptes de papallones, i no les treguis d'aquí!). Potser si que no estem fent prou per defensar la nostra llengua, però és com ens surt, jo no se dir "refotre" i dic "joder" (tot i que intento no dir-ho gaire davant d'elles...). I elles parlen en aquest mejunge que espero mica en mica vagin aclarint. De moment, però, no és extrany sentir converses com aquestes a casa:

- mama, mira una "canaoria"

- no carinyo, es diu zanahoria, en castellà és zanahoria i en català pastanaga

- i en normal?

Ho he d'explicar!

2011-10-18T23:17:00.003+02:00

Les gatxans cada dia xerren més i millor. La veritat és que ens tenen ben distrets amb les seves converses. En tenim moltes d'apuntades i les anem penjant al Facebook, però la d'ahir va ser molt divertida i l'he d'explicar!

Situació: al cotxe, anant cap al metge.

- Erinn: mama, en Biel diu que si t'enfades et surten bitxos.

- Jo: bitxos???? vols dir?

- si mama, diu que surten bitxos d'aquells

- de quins? formigues?

- no mama, d'aquells... mmmm... orugues!

- ... no carinyo, orugues no, arrugues!!!!!

El Biel en qüestió havia respost a un "Biel, si fas això m'enfadaré" de la mestra amb un "doncs et sortiran arrugues!". Jo soc la mestra i encara ric ara! Va, ja podeu anar a dormir (o despertar-vos) amb un somriure!

P.D. la imatge és d'un conte en anglès "The very hungry caterpillar" de l'Eric Carle (en català "L'erugueta goluda", nosaltres el tenim en anglès i l'expliquem en diversos idiomes, a elecció de les gatxans). És un conte xulíssim! a les meves filles els encanta, i d'aquí que l'Erinn vegi i senti orugues per tot arreu.

Un altre premit!!!

2011-10-16T15:01:00.003+02:00

L'Onavis d'Aprenent a ser mare m'ha passat un nou premi (gràcies guapa!) i he de respondre dues coses, una dir tres quines són les tres cançons que més m'agraden i l'altra explicar un somni. Aquí van:

Les cançons: ja sabeu que em costa molt triar i d'altres cops he comentat cançons que m'agraden. Aquí en van tres que no se si he dit abans, però que sempre em posen de bon humor. La primera és I could have danced all night de My fair lady, una de les meves pel·lícules preferides (si, m'encanten les pelis on de sobte la gent comença a cantar) No us perdeu la versió teatral amb la Julie Andrews de protagonista (està a l'spotify).

La segona és l'obertura del Tanhauser de Wagner. No hi entenc gens d'òpera però hi ha algunes àries que m'encanten. I entre tante àries una obertura, aquesta. M'agrada moltíssim, m'activa, em dóna un subidón d'energia, sense arribar a l'extrem de voler envair Polònia...

I la tercera és Volando voy de Kiko Veneno i és que estic enamorada de la vida, aunque a veces duela!

Pel que fa al somni, de debò que no en recordo cap... bé si, un que tenia de vegades de petita i que m'angoixava molt: que pujava corrents pel meu carrer i no avançada. Em perseguia algú que també corria i no avançava (per sort). No en recordo més...

Passo el premit a:

Una mama a la vida moderna

Crònica d'una recerca...

Un post diferent

2011-10-15T06:47:00.009+02:00

No estic acostumada a parlar aquí de "feina", però no m'he pogut resistir a recollir el guant que m'ha tirat l'Anna... Espero no avorrir-vos massa amb el meu rol de professora...

Si preguntem què ens fa humans, la majoria respondrà la cultura, parlar, el nostre gran cervell... però res de tot això seria possible si no ens haguéssim posat de peus. Si família, el que ens fa humans és caminar drets, ser bípedes. Deixar les mans lliures va permetre que les fessim servir per altres menesters i que la vista, un sentit que la resta de primats també tenen força desenvolupat, passés a ser primordial. Anar amb el cap dret va permetre modificar l'aparell fonador i que poguem parlar com ho fem. I fer servir les mans i la vista va fer que les connexions neuronals s'incrementessin i el nostre cervell es desenvolupés. Vaja, quin gran invent el bipedisme!

Però... (si, sempre hi ha un però) no tot podia ser tan maco. Anar drets i tenir un cervell tan gran en comparació amb la mida del cos també ha comportat certs problemes. El primer és el mal d'esquena! La torsió de la columna fa que se'ns carreguin les lumbars quan passem molta estona drets. Suposo que d'aquí ve l'invent de la cadira!

Però el principal inconvenient és obstètric: la pelvis d'un goril·la o d'un ximpanzè és totalment plana i està aliniada amb l'úter de manera que la criatura té una mena d'autopista recta de sortida. Però la nostra pelvis està rotada, fa forma de receptacle per poder aliniar esquena amb cames i centralitzar el pes del cos. Això fa que el canal del part es transformi en una autèntica odissea pel nadó, que abans de sortir ha de fer una corba tan tancada com les del circuit de Montmeló (mireu el dibuix d'abaix).

I com l'evolució és d'allò més imperfecta, hem de sumar a l'impediment que suposa la nostra pelvis la gran mida del cervell humà, que és tres cops més gran del que ens tocaria per mida corporal. El temps de gestació dels humans és similar al dels ximpanzès quan hauria de ser d'uns 21 mesos per tal de que les cries sortissin igual de desenvolupades. Per què no es així? perque el cap no podria sortir. Així que els nostres nadons surten poc desenvolupats i durant el primer any de vida tenen una dependència absoluta dels seus progenitors, ja que el seu cervell encara ha de seguir creixent molt (penseu que un 60% de l'energia que el nadó consumeix ho fa en desenvolupar el seu cervell!!!). Potser aquest post l'hauríem d'enviar a les autoritats que han decidit que amb 16 setmanes de baixa per maternitat n'hi ha prou...

P.D. Això com veieu només ha sigut una petita pinzellada. Si voleu més informació sobre el tema hi ha 98145619345 llibres sobre evolució. A mi m'agrada molt un del Relethford que es diu "The human species". I per qualsevol dubte aquí em teniu (falta, però, que el sàpiga respondre...)

Què soparem avui?

2011-10-11T12:33:00.003+02:00

Doncs avui toca hummus, però aquesta entrada no és per parlar de cigrons. Ni tan sols per parlar de menjar. Vull parlar del que s'està convertint en el millor moment del dia: l'estona del sopar!

Fa uns dies que els sopars a casa són estones de conversa la mar de divertides: les nenes van menjant i responent les nostres preguntes sobre com els ha anat el dia, què han fet a l'escola, què han dinat... Jo normalment passo la tarda amb elles i algunes coses ja me les han explicat, però a la tarda no estan massa per explicacions, volen jugar, córrer, embrutar-se una mica més (de debò que un dia d'aquests la rentadora em demanarà un augment de sou i a veure com li faig entendre jo que estem en crisi...). En canvi, a l'hora de sopar que estem els quatre tranquilets i veuen com son pare i jo anem explicant-nos el dia, a elles també els fa gràcia intervenir. I com a imaginatives i gracioses no les guanya ningú, doncs son pare i jo acabem sopant entre riallades. I elles ben orgulloses de fer-nos riure! Quan m'hagin de fer una operació d'estómac degut als gasos ingerits durant els àpats serà culpa d'elles!!!

Adaptades del tot... les tres?

2011-10-07T12:32:00.004+02:00

Bé, ja portem un més d'escola gairebé i les gatxans estan del tot adaptades:

- com ja he dit el fet de que al poble només hi hagi una escola té l'avantatge de que la majoria de nens de la llar d'infants coincideixen hi tornen a coincidir, així que molts eren ja "vells coneguts".

- totes dues són menjadores i tothom comentava que el menjar de l'escola és molt bo, així que molt be. De fet pateixo que no em facin pagar doble (doble per cada nena, és a dir, quàdruple!) ja que a l'agenda del menjador cada dos per tres consta que han repetit d'algun plat (o de tots).

- la Maria no em tenia amoïnada: és una nena molt sociable, li encanta aprendre, que li expliquin coses, que li ensenyin com funciona tot o investigar-ho per ella mateixa (més aviat la darrera opció ja que fins que no es veu perduda del tot no acostuma a demanar ajut). No li agraden els crits ni les presses, però és tossuda a matar. I jo sabia que la seva mestra és tranquila però que té prou autoritat com per fer-la baixar del burro si cal, així que intuïa que de seguida s'entendrien. I si, als tres dies la mestra ja em deia que amb la Maria tot anava molt bé.

- l'Erinn em tenia més amoïnada: és molt tímida i a més tenia el referent de l'escola bressol i les mossegades. La primera setmana es va portar molt bé, suposo que observava. La segona es va portar fatal: no va dormir ni una migdiada, no feia cas de la mestra, anava provant-la fent el contrari del que li deien... La mestra m'ho va dir amb un mig somriure, tot acabant amb un "tranquila que ara ja la tinc calada". I si noi, la tenia ben calada perque aquestes dues setmanes tot ha acabat encaixant com un puzzle: s'ha establert una connexió i una complicitat entre elles dues que m'encanta i em tranquilitza molt.

- van a les extraescolars encantades de la vida! a natació hi van els dijous només, tot i que la primera setmana hi van anar dimarts i dijous, i en surten molt contentes, comentant el que han fet. També hi juga a favor que coincideixen amb els seus amics de l'escola i el parque, així que teníem molt guanyat d'entrada. La dansa era una aposta segura i no ha defraudat. Per elles és com estar al cel: una aula enorme, una paret que és un mirall, una caixa plena de disfresses i complements, música i una mestra marxosa i que a sobre fa bombolles de sabó perque les rebentin tot ballant! me les mirava des d'una escletxa de la porta i m'emocionava només de veure lo bé que s'ho passaven!

Però i jo? m'he adaptat? doncs no... no m'adapto a tota la feina que he de fer abans de sortir de casa, a quadrar els horaris de les gatxans amb el meu, que pobre sempre hi surt perdent, a intentar, ja no compaginar vida familiar i laboral (ja ja ja...), sino com a mínim a poder saltar l'escletxa que hi ha entre les dues i que cada cop és més fonda. Enyoro la simplicitat de l'escola bressol i aquella mitja hora més a la tarda (mecagunlamare del que va decidir eliminar la 6ª hora). M'esgota haver de tenir en ment mil coses i aquesta sensació de que no en controlo cap, que no en faig bé cap.

Però mira, és el que hi ha i d'una manera o altra tirarem endavant (o se'ns endurà per davant...). I això si, sempre amb aquella alegria...

... no m'estaran prenent el pèl vostès?

2011-09-24T23:43:00.007+02:00

Primer et diuen que lo pitjor són els primers mesos, que després tot passa, tornes a dormir, tens per la mà el tema del menjar, els bolquers, els banys, la casa... un cop passat ni te'n recordaràs et diuen...

Després és la crisi del primer any: comencen a caminar, però com encara no parlen es normal que s'enrabiin, no saben com fer-te entendre què volen. Però tranquila, un cop comencen a parlar les coses canvien...

Uy, és que la crisi dels dos anys és la més dura de totes! no ho sabies? si, clar, ara han d'anar-se autoafirmant, tot ho volen fer soles, ja xerren i pobre de tu que no els entenguis a la primera, però no t'amoïnis, quan fan els tres això passa i podràs descansar...

Si noia, no t'havien dit que als tres passen una mena d'adolescència? siiii! volen fer la seva, veure què passa si se salten els límits, posar-te a prova, a veure què passa si faig això que la mama m'ha dit que no faci... però ja veuràs com quan comecen l'escola dels grans prenen consciència i mica en mica es suavitza la situació... segur????? Ai, que no t'havien parlat de l'adaptació (tant pels nens com pels pares...), les extraescolars, el nou horari, els nous ritmes i, sobretot, compaginar-ho tot amb la feina i el teu dia a dia?

Començo a pensar que hi ha algú darrera de tot això... digueu-me paranoica, però em sembla que les grans autoritats mundials s'han conxorxat en contra nostra i ens estant atacant amb una mena de guerra psicològica: ens fan tenir esperances d'un futur millor, plè de bons moments i estones de relax i aquest futur mai arriba... o si?

La tieta Laura s'ha morit?

2011-09-23T15:08:00.004+02:00

Aquesta pregunta em va fer l'Erinn fa unes setmanes. La cosa va seguir així:

- noooo!!!! per què ho dius?

- perque estava malalta del coll.

- no dona, però els metges la van curar

- doncs el iaio que baixi, que el curin i així no estarà morit.

-... carinyo les coses no van així. Quan un es mor ja no el poden curar

- i per què no?

... i així va seguir durant gairebé mitja hora. Fa un any i mig es va morir el meu sogre i com les gatxans preguntaven molt per ell vem optar per explicar-los que l'avi era dalt d'una estrella i no tornaria a venir. No n'havien parlat més, només algun petó llençat al cel quan a la nit veien les estrelles, però ara fa unes setmanes que el tema s'ha tornat recurrent i no hi ha dia que no surti la mort a la conversa. Cada cop que l'Erinn sent parlar d'una malaltia pregunta per la mort. Nosaltres anem responent com podem, però hi ha vegades que sento que el tema em supera i no se si el que contesto no li està generant més inquietud que una altra cosa. Ho he parlat amb una mare del parque que és mestra d'educació infantil i m'ha passat una llista de contes que tracten la mort i la tristesa. També m'ha aconsellat que ho parli amb la mestra de l'Erinn, que em pot ajudar amb el tema. Jo estic amoïnada perque la veig patir quan en parla.

S'accepten consells, recomanacions, comentaris i critiques.

Atenent a la diversitat (versió casolana)

2011-09-22T14:30:00.006+02:00

No sé què fan les altres mares de bessons, però jo molts cops tendeixo a tractar a les meves filles com un pack. Si, està mal fet, sé que són diferents, però en el dia a dia molts cops no tens temps de dividir els teus pensaments i les teves decisions. Jo acostumo a vestir-les igual (m'estalvio pensar dues indrumentàries i, sobretot, m'estalvio baralles), els poso el mateix per esmorzar, les faig anar al mateix ritme i els dic les coses en plural. Intento, però, tenir en compte les seves petites (o grans) diferències:

- l'Erinn segurament no s'acabarà la llet, però esmorzarà alguna cosa abans de sortir de casa mentre que la Maria no en deixarà ni una gota però després no menjarà res. Intento que una faci sempre una glopada més (la última i la de propina!) i que l'altra mengi algo, encara que siguin 4 krispies!

- en despertar-se la Maria em preguntarà coses i parlarà ininterrompudament durant 30 minuts, esperant que jo me l'escolti i vagi insertant comentaris que li facin entendre que l'estic escoltant. A l'Erinn no li sentiré res més que grunys durat uns 20 minuts i si li insisteixo molt en alguna cosa segurament m'enduré una queixa o un lament.

- quan surtin d'escola la Maria m'explicarà tot el que ha fet. L'Erinn, després de preguntar-li 74518763541 cops em contestarà "si" a la pregunta de si s'ho ha passat bé, i "jugar" a la de què has fet a escola?

- al parque la Maria es passarà un munt d'estona jugant sola al tobogan o amb la sorra, acostant-se als seus amics en moments puntuals. L'Erinn jugarà tota l'estona amb ells, tot i que de tant en tant anirà a veure a la seva germana per assegurar-se de que està bé.

- pel carrer la Maria anirà dient hola a tothom, serà molt dolça i simpàtica i contestarà tot el que li preguntin. L'Erinn s'amagarà darrera meu a la mínima que algun extrany li digui res. Però si és algú conegut la Maria no li voldrà fer un petó ni de broma, mentre que l'Erinn li farà abraçades i petons fins a deixar-lo baldat.

I això només és el començament. Són molt diferents. Físicament i de manera de ser. I intento estar per elles de manera diferent. Costa però, eh! sobretot quan són tres quarts de 9 del matí, una s'està queixant de les sabates i l'altra et demana que li expliquis un conte... a veure si sabeu quina fa què?

Límits

2011-09-19T00:28:00.002+02:00

L'any passat, a l'escola bressol ens van fer una xerrada sobre els límits. S'han de posar límits al nens? La xerrada va ser interessant però jo vaig tenir la sensació d'haver sentit obvietats: per mi és obvi que cal posar límits, que cal ensenyar als nens que hi ha coses que no es poden fer per molt que vulguin i d'altres que s'han de fer encara que no els hi agradi. Que no es pot pegar per molt que aquest nen tingui la joguina que jo vull i que he de recollir les joguines per molta mandra que em faci. I seguint en aquesta línia, per mi educar vol dir també ensenyar a superar la frustració de no tenir tot allò que volen, a valorar el que aconsegueixen, a demanar perdó quan han fet mal, a demanar les coses si us plau, a no donar les coses per fetes i a no exigir. A mi em semblaven coses obvies, però pel que es veu no ho són tant.

A mi no m'agrada quan les meves filles em diuen que estan tristes perque jo m'he enfadat. Em fa mal sentir-ho. I segurament seria més còmode dir-los que si a tot, m'estalviaria fer de sargent, que us asseguro que no m'agrada gens. Però soc la seva mare, i això implica explicar-los contes i fer-los milers de petons, però també marcar uns límits i exercir una autoritat. Si, autoritat. La paraula sembla que fa por, però tampoc n'hi ha per tant! I lo bé que senta de vegades!!!

Más sabe el diablo por viejo...

2011-09-18T22:44:00.002+02:00

Ahir vem anar a la Setmana del llibre en català al parc de la Ciutadella. Hi vem anar al matí a veure com diferents il·lustradors (il·lustradores, que tot eren dones) dibuixaven en directe alhora que explicaven un conte. Va estar bé, un pel llarg pels nens, i evidentment molt irregular: el fet de saber dibuixar no garanteix saber explicar un conte, així que hi va haver contes molt ben explicats i d'altres d'avorridots.

Jo, a més, hi anava amb una segona intenció: una de les il·lustradores era la Pilarin Bayès! De la meva infantesa una de les coses que més recordo es la seva signatura a les tapes dels contes de la Galera que devorava. Pilarin escrit en lletra rodona. Doncs era allà! Una velleta amb una energia desbordant que, a més de dibuixar tan bé com sempre, ens va ensenyar que per entretenir els nens no se'ls ha de parlar com si fossin tontos ni cal explicar-los grans històries, només fer-los sentir partíceps del que veuen i escolten i tractar-los com persones amb enteniment, que en tenen i molt! es va posar els nens i els pares a la butxaca. I és que ja ho diuen que más sabe el diablo por viejo...

Sin novedad en el frente...

2011-09-18T22:20:00.004+02:00

Si, les gatxans ja estan adaptades. Bé, segons les seves mestres ho estan des del primer dia. Jo no tenia massa por de que els costés: feia dies que en parlaven, quan vem anar a la reunió van estar la mar de bé... En ser l'única escola del poble gairebé tots els nens de l'escola bressol hi van, així que coneixien a la majoria dels seus companys. Tot i així, quan les vem portar al matí i els vem fer el petó de despedida, la Maria em va preguntar "em vindràs a buscar després, oi mama?".

El que si que em feia por era com portarien el fet d'anar separades, Han passat 3 anys i 8 mesos de la seva vida juntes, les 24 hores del dia, només s'han separat algun dia puntual en que una ha estat malalta i no ha anat a escola o ha anat al metge. Per això les hem estat mentalitzant a lo bèstia tot l'estiu: els hi anàvem dient els noms de les professores, vem gairebé memoritzar les llistes de les dues classes per dir-los amb quins nens aniria cada una d'elles, pobretes les teníem matxacades! Així que el primer dia quan les vem anar a buscar jo anava amb el cor una mica encongit. Però estaven la mar de contentes! Això si, quan els vaig preguntar amb qui havien jugat al pati la resposta va ser contundent: "amb l'Erinn/la Maria, mama!!!". No se si són imaginacions meves o no, però tinc la sensació que estan més carinyoses entre elles, si més no avui s'han dit un parell de cops que s'estimen molt. I clar, jo regalimant baba!

Ja ha arribat!

2011-09-10T06:19:00.006+02:00

Doncs si, ja ha arribat el gran dia.

Ja ho tenim tot apunt: motxil·les (les de la imatge, per cert, ens va impressionar molt veure-les sortir de la botiga amb elles a l'esquena, semblaven nenes grans!!! Ah, i la botiga és la de Bateau lune, a la plaça de Virreina de Barcelona, a Gràcia, una petita cova dels tresors), bidonets, carmanyoles, bates, llibres, agenda, roba marcada i cabell tallat... Si, cabell tallat perque no estic per passar-me els matins barallant-me perque no es volen fer cues i passo de que la Maria sembli el del 11811 i l'Erinn la Rapunzel...

En general les hem deixat intervenir en l'elecció dels gadgets, sempre orientades. És a dir, nosaltres feiem una primera tria per exemple de les motxil·les i després elles decidien quina de les 4 preseleccionades els agradava més. Vem haver de lluitar perque insistien a dur les de les princeses Disney que els va regalar una tieta meva, però les vaig convèncer que aquestes eren per disfressar-se a casa. Si, ho sento, per aquí de moment no hi passo. I si els hi creo un trauma ja pagarem psicòlegs, així reactivarem l'economia del país!

Així que dilluns a les 9 menys 10 ja serem davant l'escola, elles netes, polides i equipades, i nosaltres nerviosos i m'imagino que un punt emocionats (ens hem demanat festa tots dos per dur-les i anar-les a buscar). Tres dies d'adaptació i au, a la rutina de nou. Per elles crec que no hi haurà problema pel que fa a adaptar-se a l'escola: coneixen a molts dels nens, dilluns passat van conèixer a les mestres, l'any passat hi van anar de visita amb l'escola bressol... I saben que aniran separades. Però no se si entenen el que això suposa. No se si entenen que no es veuran durant una bona estona, que es trobaran només al patí o quan facin activitats conjuntes. I aquest és l'únic punt que em té una mica amoïnada, com portaran la separació. Sé que els anirà bé, però potser al començament els suposa un disgust, i m'agradaria estalviar-los-el. Tot i que probablement ho passo jo pitjor del que ho passaran elles.

Creia que estaria més tova, que l'emoció de que les meves petites ja anessin a l'escola dels grans em podria. Sempre que sentia aquesta cançó pensava que jo estaria així. Però la veritat és que les ganes de que comencin l'escola (tan meves com seves) matisen aquesta emoció. Vaja, que ja era hora!

Extra, extra!!!

2011-08-31T22:03:00.003+02:00

Comencem ja el curs i amb ell comença l'obsessió per les extraescolars. Jo sempre he estat en contra d'ocupar les tardes de la canalla en excés i no deixar-los temps per jugar, llegir o fins i tot avorrir-se davant la tele. Fer que nens de 3 anys dediquin hores després de l'escola a l'anglès o la informàtica em sembla una bogeria i alguns articles que havia llegit al respecte sempre deien que les extraescolars en aquestes edats no són recomenables, i menys si no impliquen moviment o joc.

Però ai... la temptació ha aparegut i ara estic en un dilema... Al poble fa uns anys va començar a potenciar-se l'escola de musica i des de l'any passat fan un curs de "sensibilització" per nens de 3 i 4 anys. És un mix de música i dansa, una hora a la setmana, alternant les dues, tot i que bàsicament es tracta d'uan setmana jugar amb disfresses ballant i la següent fer-ho amb instruments. Les gatxans semblen nascudes per aquest curs i quan els hi vaig comentar estaven entusiasmades, així que vem decidir apuntar-les, deixant de banda per un temps les intencions del seu pare de que facin arts marcials. Ens va semblar que una tarda a la setmana tampoc era tant.

I com els dimonis no descansen, la temptació ha tornat a aparèixer. Aquest estiu vem tenir un susto a la piscina. Això i que darrerament l'aigua s'ha convertit en l'element preferit de l'Erinn i que la Maria cada dia es desperta preguntant quan anem a la piscina, ens va fer pensar en apuntar-les a natació. El problema és que són dues tardes a la setmana, 45' cada una. I em fa por que tres tardes ocupades a la setmana no sigui massa per elles. Per una banda penso que la música serà com una tarda de parque en un lloc tancat, però per una altra em sento com aquestes mares que omplen les agendes de les criatures per tenir-les ben ocupades a les tardes.

Se que en aquest món no hi ha res irreversible ni definitiu. Que puc apuntar-les aquest trimestre per provar i al següent deixar alguna de les activitats o les dues si cal. Però soc una cagadubtes i em fa por. Mares i pares (com si fossiu l'Helena Francis), què farieu?

Premis (o deures d'estiu)

2011-08-30T09:32:00.003+02:00

Aleluia, direu (ha sonat una mica pedant això...). Si, tinc mil excuses, però la veritat és que la mandra em podia. He estat tan desconnectada que pensar l'esforç que em suposava em feia anar deixant-ho. I no és que no em fes il·lusió, eh, només era mandra, pura i dura!

I és que he rebut per una banda una cadena i per una altra un premi, la primera per part de l'Onavis i l'Euphorbia i el segon de l'Onavis. Començo pel premi, que és més fàcil... és a la versatilitat i implica explicar set coses d'una mateixa. Ahí van...

- Tinc un germà petit (bé, més petit que jo).

- Odïo el número 7... no em pregunteu per què, és irracional, i a sobre a gairebé tothom li agrada... a mi m'agraden el 5 i el 8.

- Em mossego les ungles. I a sobre una de les meves filles està començant a fer-ho.

- De petita (i no tan petita) contava sempre les escales que pujava o baixava, fins que vaig obligar-me a deixar de fer-ho... (aquests tres primers punts em fan pensar que soc carn de psiquiàtric...).

- El meu plat preferit és la truita de patates sense ceba. I jo la faig força bona, per cert.

- Aquesta ària m'encanta i sempre em fa plorar (això no és novetat, jo ploro per tot...). I trobo que la Netrebko la canta com els àngels.

- Algun dia (si tot va bé d'aquí a 4 anys) tornaré a Nova York.

I ara el joc de les 7 entrades. No se si me'n sortiré, la meva memòria és fatal...

L'entrada més bonica. Permeteu-me que en digui 3: són els tres posts que vaig fer quan les gatxans van fer 1 any, un per la Maria, un per l'Erinn i un explicant el part.

L'entrada més popular. Aquesta és fàcil. Segons les estadístiques és l'entrada del Mic. A més, per fer-la vaig descobrir el blog de l'Anna.

L'entrada més controvertida. Soc molt sosa i no genero gaires controvèrsies... potser la que vaig dedicar a parlar de les mossegades de l'Erinn. Segurament em vaig expressar malament quan vaig dir que era feina de la directora de l'escola o de la mestra control·lar el que passava allà i va semblar que els deixava tota la responsabilitat del que passava, quan és al contrari, jo me'n sento responsable i per això em semblava excessiu que me'n parlessin contínuament, era com recordar-me que no ho feia bé, que alguna cosa fallava.

L'entrada més útil. Buff, estic amb l'Euphorbia (per cert, m'encanta el teu nom, i és em va agradar molt la botànica quan la vaig estudiar) que això de l'utilitat és molt relatiu... A més, jo no soc de fer posts sobre consells... crec que un dels pocs que he fet va anar de bolquers.

L'entrada l'èxit de la qual em va sorprendre. Doncs segurament la història de les mares perfectes i les seves derivades un, dos i tres han tingut molt d'èxit. I és que en el fons totes les mares ens trobem amb el mateix percal!

L'entrada que no va rebre l'atenció que es mereixia. Home, les primeres entrades no les llegia ningú, però una que crec que hauria de llegir tothom i que va passar gairebé desapercebuda és la de l'entrevista a l'Anna Cabré.

Una entrada de la que n'estàs orgullosa. Home, una mica de totes. A mi el blog em serveix de teràpia: hi explico allò que em passa pel cap, que m'amoïna, que em succeeix o que em diverteix. I de vegades (com ara) va bé rellegir-lo i veure quantes coses bones hi ha a la meva vida. Com aquesta.

I res, aquí queda tot fet. Qui vulgui seguir-ho hi està convidat, que a aquestes alçades ja l'heu rebut totes!

I aquí va la meva...

2011-08-25T09:31:00.002+02:00

Com sempre la última... amb la desconnexió que duc darrerament no es podria esperar res més...

Dimarts ens vem trobar amb les mares blogueres. Jo pel que llegeixo era la menys nerviosa de les quatre: alguna cosa em deia que estaríem bé, que segur que tot anava bé. Però clar, no comptava amb que el GPS dels nassos (per no dir una altra cosa) ens enviaria cap dalt a la muntanya per un camí impossible i que estaríem més de dues hores per fer un trajecte de 60 minuts... així que la dona tranquila gairebé agafa un atac de nervis... Sort que les mares som comprensives, i les mares blogueres (i papes i criatures) ens van rebre com si fóssim la puntualitat personificada.

Va ser una dinar perfecte! no hi havia ningú mes dinant, així que les criatures van poder campar a sus anchas sense por de que molestessin a ningú. Com a molt de que trenquessin alguna cosa o s'obrissin el cap (les meves són de tot menys tranquiles). Així que vem poder dinar, fer una mica de sobretaula i veure que si, que aquelles noies que no tenien rostre són tal i com me les imaginava. Que en el fons ja ens coneixíem i que tot anava fluint, que no se'm feien extranyes i que el temps passava volant mentre comentàvem això i allò. Vaja que tot era molt agradable, res resultava forçat.

I dir que el país anirà endavant amb unes nenes tan maques, llestes i simpàtiques!!!! La generació que puja ve forta!!! modèstia apart!

Un altre premit!!!

2011-08-01T21:21:00.005+02:00

L'Erna escriu un bloc que m'encanta, Pequeña Budda Islandesa, on escriu sobre la seva vida i maternitat a Islàndia. No comentaré l'enveja que em fa de vegades (quan la llegeixo entenc perque Espanya està com està en molts temes), però si que m'ha donat un premi! El premi es diu "Me gusta tu mentalidad!" i m'ha agradat moltíssim! Es tracta d'un dibuix del seu marit, en Kunsang Tsering, i representa la Tara Blanca, la dona que te bon cor i estima la natura. Per rebre'l he de contestar un qüestionari. Aquí va:

1. Una cançó que t'emocioni i la raó.

Possiblement la pregunta més difícil. Hi ha munts de cançons que m'agraden, m'emocionen, em porten records... Una només???? Va, les "Noches de boda" cantades pel Sabina... però que consti que n'hi ha moltes més i ho trobo injust! ;)

2. País on t'agradaria viure si poguessis triar i per què.

Aquí tinc una dualitat: m'agrada molt el Sol, el necessito per viure com una planta, de vegades crec que faig la fotosíntesi. Però alhora m'agrada molt l'estil de vida nòrdic, tranquil, casolà, natural, si més no és la imatge que jo en tinc. I també m'encanta Nova York i el seu estrès, vida i no parar. Esquizofrènica, eh? Així que viuria 4 mesos a Noruega, 4 mesos a Catalunya (o a Menorca o a Sardenya o a qualsevol racó de la Mediterrània) i 4 mesos a NY.

3. Com et descriuries en 5 adjectius?

Positiva, generosa, sensible, insegura i moody (no he trobat traducció en un sol adjectiu)

4. Alguna vegada algú t'ha explicat com seria el teu futur?

No, mai.

5. Un objecte important per tu i el per què.

Les fotos de la meva àvia. Jo no la vaig conèixer, però sempre m'hi he sentit molt unida (la meva filla Maria se'n diu per ella), així que guardo aquestes fotos com un petit tresor.

6. El teu perfum preferit.

Vaig canviant. Ara mateix Chance de Chanel i una de la casa Roger&Gallet, que em va regalar la meva millor amiga i m'encanta. M'agraden molt les olors cítriques i fresques.

7. D'on creus que ve la sort?

De les teves accions diàries. Crec que les coses passen per atzar, però que en podem determinar algunes amb les nostres accions. Ser positiu, obrar com t'gradaria que fessin els demés amb tu i disfrutar del camí és millor que esperar la sort i no gaudir del que ens envolta.

Ara l'hem de passar a 7 bloguers... Jo per variar vaig tard i crec que gairebé tothom l'ha rebut i contestat (a mi m'ha encantat fer-ho, sempre agrada pensar en tu amb calma, gràcies Erna!), així que el passo sense tenir en compte si l'heu rebut o no.

- a la Kira Permanyer, perque m'hi sento molt propera. Molts cops hem coincidit en comentaris, idees, pensaments i té un sentit de l'humor que m'encanta!

- a l'Onavis, a qui en certa manera veig com el nexe d'unió entre nosaltres, o si més no a mi m'ha servit per anar coneixent a la resta de mames blogueres. Apart la veig (la llegeixo) com una persona molt dolça i alhora amb molta empenta. A veure ara que ens coneixerem en persona... ;)

- a l'Esther. Ens coneixem de fa un temps i me l'estimo. No cal dir més. Només que crec que amb en Biel s'ha fet "gran", crec que ha après a prendre's la vida amb més calma i a valorar el que és realment important.

- a l'Ester. Em va encantar la descripcio que fa d'ella mateixa en el seu perfil i a mesura que l'he anat llegint m'ha confirmat aquesta primera impressió. A més m'agrada molt això de que s'hagin tirat a la piscina a pel tercer! i li tinc molta enveja!!! ;)

- la Mamamoderna. Em fa riure molt! m'agrada molt el seu sentit de l'humor, el seu sarcasme i la fina ironia. I sobretot lo positiva que és, transmet una alegria que sempre em fa posar contenta!

- l'Anna. Trobo que el seu blog és el més original de tots, la seva manera de tractar la maternitat m'agrada molt i la trobo d'aquelles persones serenes, que transmeten calma i que sempre et donen una resposta encertada.

- la Silvia. Potser és una xorrada i en el fons no m'agrada pensar-ho, però crec que les que ens ha costat tenir una criatura valorem més el fet d'aconseguir-ho. I el seu post sobre el pastís i el fondant em va arribar a l'ànima!

Me'n deixo algunes, però l'Erna ha dit 7, i 7 seran. Solsolet, Euphorbia, Conxi us ho dec!

cantar les quaranta... ai no, contar els quaranta!

2011-08-01T15:09:00.004+02:00

Doncs si, ja han arribat! demà ja els tindré aquí! un darrera l'altre: 40! mare meva... sona gros això! No és que no m'agradi fer anys: és el meu dia, la meva festa, però aquest número... passar de "treintañera" a "cuarentona"...

No em puc queixar: tinc una família fantàstica, molt bons amics, una feina que m'agrada, però, i jo? Jo em sento jove, m'encanta jugar amb les meves filles i amb d'altres nens, he guanyat en seguretat (tot i que també en cinisme), ja no em fa vergonya fer segons què o iniciar una conversa, intento donar perspectiva a tot, mirar-m'ho de lluny, donar temps al temps... però no tot és tan perfecte... de tant en tant aflora la jo emocional i tot el meu "deja que el alma tenga la misma edad que la edad del cielo" se'n va en orris: peto, crido, ploro... I què? soc així, tinc aquesta vessant de mamma mediterrània de la que de vegades no n'estic orgullosa, però ni molt menys la desprecio. Forma part de mi... ni tu ni nadie, nadie, puede cambiarme!

Les cel·lebracions ja van començar divendres amb un sopar sorpresa que em va organitzar el meu marit amb alguns dels meus millors amics i que em va encantar. Veure'ls junts, contents d'estar allà i de fer-me passar vergonya, emocionats i feliços. Qui pot demanar més?

Last dance

2011-07-28T04:56:00.004+02:00

Doncs si. Avui s'acaba. D'aquí a unes hores entraré a l'escola bressol, recolliré les mudes de la guixeta, els llençolets i les bates, arrencaré les nostres fotos de la paret i em despediré de la Laura. I són quarts de 5 de la matinada i no puc dormir. I fa dies que quan hi penso ploro. I espero haver plorat prou ja i a l'escola no muntar el numeret, que me conozco... (divendres passat a la festa de final de curs vaig acabar amb uns ulls com unes taronges...).

Les gatxans han sigut molt felices aquí. Hi han après molt. I hi han crescut. Quan van començar amb prou feines parlaven (van començar molt tard) i ara no callen. Duien xumet, bolquers. Eren uns bebés. Ara ja són nenes. I en deixar enrera aquesta etapa és com si aquests dos anys passessin de cop.

Mira, avui estic molt tova.

P.D. La foto és de la festa de final de curs divendres passat a l'escola.

Inside job

2011-07-27T07:43:00.003+02:00

Cada cop m'agraden més els documentals. No suporto els de natura (m'emprenya molt com suposen coses que no saben si són certes i com "humanitzen" als animals: el lleó fa això perque la femella pensi... perdona, i tu què saps per què ho fa?). Però si m'agraden els que parlen de diferents cultures, de cinema, d'economia... Feia dies que teníem aquest pendent. Un professor d'econòmiques amb el que vaig coincidir a un curs d'anglès ens n'havia parlat molt bé. Sabia que el feien als cines Verdi, però quan vaig veure el DVD a l'FNAC d'oferta vaig agafar-lo sense pensar-m'ho gens. I diumenge el vem veure.

Vem començar amb total ignorància. Sabíem que estem en crisi, teníem una lleugera idea del per què, però, si més no a mi, se m'escapava gran part dels fets econòmics que hi ha al darrera.

Vem continuar amb interès. La veritat és que t'expliquen fets complexes de manera molt entenedora. Acabes entenent quin paper hi han tingut els bancs, les asseguradores i sobretot els economo-polítics. Ah, i fins i tot els professors d'economia de les grans universitats.

I vem acabar indignadíssims! però molt! però molt molt!!! al començament quan un fet em semblava fatal, o explicaven algun dels trucs que havien fet, jo feia un "ja" però al final ja insultava directament a l'autor! Però com es pot tenir tanta barra???

Evidentment molta gent està descontenta i amb raó, però molts cops sense saber qui són els veritables causants d'aquesta crisi, què han fet realment, com n'han sortit beneficiats i sobretot, que no només no han anat a la presó, sino que segueixen en alts càrrecs dirigint el cotarro.

Documental totalment recomanable doncs! a més m'ha agradat que, tot i una mica tendenciós (a veure, l'autor planteja els fets i la gent parla del que va passar, fins i tot alguns dels implicats, però no deixa de ser la visió del director i alguns dels que queden "bé" al meu entendre també hi tenien alguna cosa a fer), no és tan "mira que dolents que són, mira!" com són els documentals del Michael Moore. Et deixa pensar per tu mateix.

Meme de llibres

2011-07-22T15:07:00.003+02:00

L'Onavis ha fet un meme de llibres arran d'un post anterior. És una veritable temptació! Perdoneu si m'enrotllo molt, però m'encanta parlar de llibres tant com llegir-ne. A l'ataque!

1. Quin llibre no t'has pogut acabar?

"El deu de les coses petites". No només no me'l vaig poder acabar sino que no vaig passar de la tercera pàgina. Em va enemistar durant una bona temporada amb les traduccions al català... i em va fer molta ràbia.

2. Quin clàssic de la literatura no t'has llegit i no penses llegir mai?

l'"Ulisses" de Joyce... tot i que no es pot dir mai "de este agua no beberé..."

3. Quin és un dels primers llibres que recordes haver llegit?

el primer llibre del que tinc record és un que hi havia al parvulari. Teníem una col·lecció de llibres de la Galera per aprendre a llegir i recordo que el de Sant Jordi era alguna cosa aixi com el més avançat i el que tothom volia. Llegir, llegir... segurament el Zoo de'n Pitus... un clàssic, o "Màquines d'empaquetar fum", no se, qualsevol dels Grumets de la Galera.

4. De quin autor t'has llegit tots els llibres que ha escrit?

dels Larsson (Stieg i Asa), fàcil, 3 cada un, i evidentment de la meva estimada Jane Austen i de'n Sergi Pàmies. Tots, tots no, però la majoria, de'n Monzó, en Delibes, en Charles Baxter, la Marianne Fredriksson, la Maria Jaen i en Ferran Torrent.

5. Quin llibre vas regalar l'últim Sant Jordi i quin et van regalar o et vas comprar?

vaig regalar "El fin de una época" de'n Gabilondo i un munt de llibres per les nenes. I em vaig comprar "El camí fosc" de l'Asa Larsson.

6. Quin llibre t'agradaria rellegir?

buff... molts! i ho vaig fent. Que em vingui ara al cap "Caramelo" de la Sandra Cisneros, que en el seu moment em va encantar i l'altre dia li vaig deixar a una amiga que buscava alguna cosa per llegir aquest estiu i vaig pensar que m'agradaria rellegir-lo.

7. Cita una frase d'un llibre que recordis especialment

"La infancia desgraciada irlandesa es peor que la infancia desgraciada corriente, y la infancia desgraciada irlandesa católica es peor todavía".

8. Què utilitzes com a punt de llibre?

normalment punts de propaganda i un que tinc des de fa 1000 anys amb una flor seca i que em va regalar la meva mare.

9. On compres els llibres?

a llibreries i a l'FNAC. Si tinc temps m'encanta donar voltes i mirar sense buscar res en concret.

10. Recomana tres llibres!

només 3????????? buff.....

- "El camino" de'n Miguel Delibes. Va ser el primer llibre "adult" que vaig llegir (fins aleshores Enid Blyton era Déu) i em va entusiasmar. Recordo que ens el van fer llegir a l'escola i havíem de fer un informe que comentàvem a la tutora en veu alta. La dona flipava de lo entusiasmada que estava! no parava de dir-li que era el millor llibre que havia llegit mai!

- "Un milagro en equilibrio" de la Lucia Etxebarria. Preciós! El vaig llegir en una estada d'investigacio a un poblet d'Austria i era com tenir a algú que m'abracés. Fins llavors sempre havia pensat "que bé escriu aquesta noia i que poc m'interessa el que explica".

- "Orgull i prejudici" de la Jane Austen. No puc estar-me'n. És deliciosa. Juntament amb "Emma" les Austen que mes m'agraden. Per mi es perfecta.

A qui el passo? a tothom! qualsevol recomanació serà benvinguda! I gràcies Onavis!!!

Premit! (copiat de Sol solet)

2011-07-20T22:20:00.005+02:00

Doncs si. L'Onavis, des del seu blog m'ha donat un premi. M'agrada aquesta xarxa de mares blogueres. És divertit com cada una amb les nostres circumstàncies, les nostres vides, les nostres maneres de fer, ens enfrontem als mateixos dubtes, problemes i alegries. El premi inclou un qüestionari:

1. Per què vas començar a escriure el bloc?

soc freakie consort d'un informàtic que a sobre és un tastaolletes. Ell va ser el primer de casa a tenir bloc i em va anar insistint i insistint fins que vaig començar el meu. Ara escric jo molt més sovint que ell i tinc més seguidors je je je je

2. Què et causaria més emoció i alegria a la vida?

no crec en "la gran alegria", en allò que és la panacea i el gran ideal de la meva vida. Crec en les petites alegries del camí i que fan que la vida sigui més bonica. La darrera: els meus cunyats m'acaben de dir que vindran divendres a la festa de final de curs de les gatxans. És una xorrada, però m'ha animat la nit pensar que s'estimen més estar amb les seves nebodes que anar al cine (ells que poden!!!).

3. Amb quina sensació et quedes quan escrius comentaris a d'altres blocs?

que estic dient tonteries i que l'autor del bloc deu pensar que soc idiota i que per dir això no calia gastar tecla. No us havia parlat de la meva inseguretat? De totes maneres, m'agrada la sensació de conversar amb ell, de poder-hi dir la meva.

4. Relata una anècdota divertida i alegre dels teus fills.

darrerament qualsevol conversa amb elles té algun element divertit, fins i tot les discusions. Dels últims dies em quedo amb una de la meva filla Maria: és molt detallista i sempre que duc alguna peça de roba nova o que no m'ha vist dur gaire em diu que estic maca i que si li deixaré quan sigui gran. L'altre dia, a més, va afegir "...i quan tu siguis petita jo et deixaré la meva roba, vale?".

5. Relata una anècdota que et va emocionar i fer plorar dels teus fills.

Ja em repeteixo amb el de sempre, així que canviarem. Quan el meu sogre va morir l'any passat i després de parlar amb la mestra sobre com tractar el tema, vem dir-los a les nenes que el iaio havia marxat i que estava a una estrella, que les mirava des d'allà i que quan es portaven bé estava molt content. Un dia, sortint de casa dels meus pares era fosc i es veien els estels i l'Erinn va començar a saludar-los i a tirar petons cridant "bona nit iaio!!!".

I passo el premi a:

l'Ester de Vivències d'una mare

la Kira

la Mama moderna

Em repeteixo? si, però és que tampoc som tantes i jo, com sempre, vaig tard!

La mare perfecta (d'estiu)

2011-07-16T07:45:00.003+02:00

Recordeu les mares perfectes? i la més perfecta de totes? doncs ha tornat en la seva versió estiuenca! si, si, les aventures i desventures segueixen!

El col·lectiu de mares-parque (i pares) a l'estiu ens traslladem a la piscina. Al parque no s'hi pot estar de calor i mosquits, així que el reservem només pels dies emboirats. A la piscina ens asseiem a la vora de la piscina petita i fem petar la xerrada amb el nostre "estil Trueba", és a dir, amb un ull mirant a l'aigua i l'altre al nostre interlocutor, que pobre al final ja no sap si li estàs fent cas o només mous el cap com aquells gosets de plàstic dels cotxes. (En el meu cas crec que m'acabarà sortint un tercer ull a l'esquena...). Aquest any ens hem començat a traslladar a la piscina gran (los problemas crecen...), però el campament base continua essent a la petita. Això implica que los cuerpos serranos no estan enfonsats a l'aigua i per tant dissimulats, sino que els anem mostrant tan alegrement, no queda otra...

I aleshores arriba ella! bikini negre brillant (moníssim), camisola blanca (moníssima), cistell casual de palla (però no com el meu que va plè fins els topes i un dia em demanarà la baixa per esgotament, no!), ulleres de sol talla XXL i el cabell llis, llis, després d'un tractament d'aquests nous. Totes les mirades "Trueba" desviem un dels ulls (el de l'aigua no, of course) cap a ella i anem seguint tots els moviments. Es recull el cabell (l'allisat no es pot mullar durant uns quants dies) i sense treure's les ulleres de sol porta la nena cap a la piscina petita (aquí totes desviem de nou l'ull lliure, no fos cas que se n'adoni de que l'estim mirant...), la deixa i se'n va a la piscina gran a nedar (estil braça per no mullar-se el cabell ni les ulleres). Si això no és glamour...

Quan surt de l'aigua esperaríem veure dos tios catxes amb una tovallola blanca i immensa tipus anunci de Dolce&Gabbana, però no. Tot i així ella avança amb seguretat cap a la gespa per assecar-se al sol. Nosaltres estem fascinats davant d'aquesta demostracio d'estil piscinero, fins que se sent una veu: "puff, té estries! i el cul plà". I esclafim a riure! si l'enveja fos tinya...

Ja tenim les notes

2011-07-14T07:46:00.001+02:00

Dilluns vem tenir la xerrada-informe amb la Laura, la mestra de les gatxans. Hi a coses que no calia comentar ja que cada dia parlem una estona quan les recullo i m'explica com ha anat el dia (més enllà del que diu l'agenda). Els resultats:

- La Maria s'ha "independitzat" de la seva germana. A casa no, però a escola la Maria sempre semblava amagada darrera l'Erinn, contestava després que ella, la seguia en tot, però de fa uns mesos que fa mes la seva i té veu pròpia. A més està més carinyosa amb la mestra i amb la resta de nens. Això si, segueix molt independent i li agrada molt asseure's amb un conte (no se pas a qui ha sortit en això...).

- L'Erinn s'ha "calmat". Des que parla millor ha deixat de mossegar a tort i dret i ha perdut una mica l'ansietat que tenia. Es va "afillar" a una de les petites de la classe (a l'escola de les gatxans barregen els nens de dos cursos a la mateixa classe) i la cuidava i ajudava en tot. Té una làbia inesgotable, especialment per inventar excuses. I segueix essent la lider, tot i que va aprenent que no sempre la segueix tothom.

Apart d'això totes dues són molt llestes, no les enganyes fàcilment, tenen molta imaginació, dominen perfectament la manipulació fina i gruixuda, mengen molt bé (passada una fase de negació de la fruita de la Maria), participen molt en tots els jocs que els proposen, en les manualitats i sobretot en les cançons i dances (tampoc se a qui han sortit en aquest punt...) i en general són nenes amb molts recursos i espavilades.

Evidentment son pare i jo vem sortir inflats com paons. I jo també vaig sortir amb la llagrimeta a punt de caure. I és que se'ns fan molt grans! ens queden 2 setmanes d'escola bressol i ja tenim els llibres de P3 apunt. Trobaré a faltar la bombolla que suposa l'escola bressol, la Laura i la seva ironia, la classe i els seus moblets de fusta, els racons... El dia 22 tenim la festa i se que acabaré plorant... sort que no soc la única!

Foto: la Maria, l'Erinn i l'Aina (conegudes a l'escola com el trio la la la) berenant un divendres a classe.

Tornant a ser una mica més jo

2011-07-12T20:44:00.003+02:00

Jo em passava hores al gimnàs. Feia natació, aeròbic, steps, fitness, spinning, salsa, tonificació... lo que me echaran! Era el meu club social i hi tenia molt bons amics. En començar el tractament ho vaig deixar. Després de gairebé un any em vaig quedar embarassada i no era el millor moment per tornar-hi. Amb les nenes ho havia intentat, però tot el que havia aconseguit era algún dia fer dos piscines. Això si, al gimnàs del meu poble em consideren una clienta VIP: no hi vaig i pago cada mes... Tenia previst apuntar a les nenes a natació al setembre i mentre fessin el curset jo fer alguna classe, però no ho veia massa clar.

Ahir una companya de feina en una situació similar (ex-addicta al gimnàs i mare de dos nens de 5 i 2 anys) em va comentar l'existència d'un gimnàs a dos edificis de la nostra facultat. No en tenia ni idea! vem estar fent una ullada a la pàgina web, vem agafar els bolsos i vem anar a informar-nos. Doncs bé, avui ens hem apuntat i hem fet la primer classe! I ha sigut fantàstic!!!!! les dues estàvem molt nervioses, jo no sabia si podria seguir una classe però tot ha anat rodat. Quan he pujat el primer peu als steps ha sigut com si no hagués passat el temps, em sabia els passos com si els hagués fet durant un mes, el meu cap s'ha oblidat de tota la resta, el meu cos ha respost i he aguantat tota la classe! Això si, he acabat fosa, vermella com un pebrot i amb gotes de suor que em queien pel front. He sortit amb aquell cansament gustós d'abans i ja tinc la bossa apunt per demà! Una part de mi que creia acabada ha tornat!

Por

2011-07-08T22:34:00.003+02:00

Aquesta tarda he tingut un gran ensurt. Les gatxans han volgut anar a la piscina gran amb els xurros i sense els manguitos. He pensat que si hi anava jo no hi hauria cap problema, tot i que no hi faig peu se nedar prou bé. En un moment donat l'Erinn volia posar-se el xurro com un cavall i mentre l'ajudava he vist que la Maria havia perdut el xurro. M'hi he acostat tan ràpid com he pogut i l'he tret corrents mentre l'abraçava i calmava els seus plors. I en aquell moment he pensat "i l'Erinn?". No se si ha estat instint o què, però sort que ho he pensat i m'he girat perque l'Erinn tambe havia perdut el xurro. L'he agafat també corrents i l'he estat calmant. Bé les he estat calmant, perque tot ha passat en 10 segons.

En aquell moment m'imagino que la mateixa tensió del moment, l'adrenalina, el que sigui m'ha mantingut forta: he aconseguit calmar-les, els he fet posar els manguitos i hem seguit com si res. La resta de mares (una ho ha vist) m'han anat animant, calmant, s'han solidaritzat... però jo estava bé. Estava, perque ha sigut arribar a casa, parlar-ho amb calma amb en Vic i esclatar a plorar. Podria haver passat el pitjor. I si no m'hagués adonat de que la Maria no tenia xurro? i si no hagués pensat en l'Erinn? encara ara tinc l'estómac en un puny i ganes de plorar. Avui em sento la pitjor mare del món. En Vic diu que les hagues vist igual, que estava atenta i per això no ha passat res, però de moment s'han acabat els xurros a la nostra vida.

P.D. Quan he aconseguit calmar les nenes els he dit que han d'aprendre a nedar perque no torni a passar, que les apuntarem l'any que ve a natació. La resposta de l'Erinn no té preu: jo ja intentava aprendre a nedar, però no em funcionava!

El goma-gate

2011-07-04T20:33:00.005+02:00

Soc una mala persona: soc orgullosa que ni el Sr Darcy, venjativa i força cabronceta. I si em toquen les meves filles ja ni us ho explico... Dicho lo cual paso a relatar los hechos...

Divendres tarda. Ja marxàvem de l'escola quan se'ns acosta la mestra per preguntar a l'Erinn si havia tirat al water la goma del cabell de l'M. Fins aquí tot normal. A veure, no és normal tirar una goma del cabell al water, em refereixo a que és normal que la mestra vingui a preguntar-ho. El que ja no em sembla tan normal és que vingui acompanyada de la nena en qüestió, de la seva mare (també mestra a l'escola bressol) i de la seva àvia!

L'Erinn va dir que no i que havia estat una altra mestra la que l'havia tirat al riu (traducció: la mestra havia tirat la cadena i la goma havia anat al riu). Aleshores li pregunto jo i la nena segueix negant-ho. Aquí ja va començar l'acoso i derribo de la criatura i de la seva àvia, mentre la mare s'ho mirava complaguda. Resultat: l'Erinn es va posar a plorar, jo la vaig agafar a coll i els vaig dir que no s'amoïnessin, que dilluns els duríem una goma pel cabell sustituta.

I dit i fet. Dilluns vem triar la goma més queca que vem trobar a casa (és l'estil de la nena en qüestió), una de rosa amb una Hello Kitty, i la vem dur a l'escola. Com no hi havia la motxila de la nena penjada al seu penjador li vaig preguntar a la mestra on li podia deixar. La mestra em va dir que no calia que ho fes, però davant del meu "si que cal!" i la meva cara va callar i em va dir que li donéssim directament a la nena. Va venir i va acompanyar a l'Erinn perque li donés la goma. La nena primer va dir que no la volia perque no era com la seva, però quan va veure la Kitty va acceptar. La mestra li va fer donar les gràcies i l'Erinn (sense que jo digués res) va respondre "de res" la mar d'educadeta.

Potser no hauria d'haver-ho fet? segurament. Va ser una rebequeria? segurament. Aquesta no és una lliçó que hauria d'ensenyar a les meves filles? segurament... Jo sabia que no calia tornar-li la goma (la mare a la tarda m'ho va dir... tot i que si no calia a que cony venia l'interrogatori de divendres?), però era una qüestió d'orgull. Havia de fer-ho o hagués rebentat! Havien ferit a la meva nena i quan em passa això soc una mare lloba. I havien menyspreuat la meva autoritat com a mare (qui cony es pensava que era aquella iaia???). No em molesta que la mestra renyi a les nenes, al contrari, quan fan alguna malifeta a l'escola crec que és la seva obligació, igual que ho faig jo quan estan amb mi. Va ser aquella mena d'escamot d'afusellament que la va acorralar el que no tolero. Que a mi niña solo la hago llorar yo!

A i B

2011-06-29T23:19:00.002+02:00

Doncs si, ja tenim classes. L'Erinn anirà a P3 A i la Maria a P3 B. Avui hem tingut reunió a l'escola dels grans i ens han dit ja a quina classe anirà cadascuna, com funcionarà el curs, quin material haurem de dur... Jo duia tres dies histèrica i a la fi he respirat tranquila. Sabíem que ens trobaríem, que les separaran, que al setembre ens tocarà una feina extra respecte la resta de pares: haurem d'explicar-los per que sa germana va a una altra classe, però tot i així els nervis se'm menjaven. Per què? per com fessin el repartiment.

La Maria té un aspecte mes fràgil, és més menudeta, tota delicada, sempre sembla que un cop de vent la desmuntarà, però en el fons es més forta i independent que sa germana. L'Erinn busca continuament algú que la recolzi, algú on ancorar-se, i patia sobretot per ella. Perque de cara a fora sembla la forta, la lider, i sabia d'altres "líders" a les que en la formació de les classes les havien deixat "soles". Però qui ha fet el repartiment sabia perfectament el que es feia. Han creat dues classes a priori molt equilibrades: 20 nens a cada classe amb una mica de tot. I a les gatxans els han posat amigues i amics a les seves classes. No estaran "soles".

Sé que en això he estat una bleda irracional. Que els primers anys les classes es barregen, que això de "soles" es una xorrada, que de totes maneres cada classe és un misteri, i que probablement les meves filles són més fortes del que em penso. Però també sé que per elles anar a l'escola serà un canvi, separar-se de la seva germana un altre i si no haguessin tingut amics a classe n'haguessin afegit un altre. I crec que mai he estat tan conscient de voler evitar patiments a les meves filles. Vull que segueixin tan felices com fins ara!

Serà veritat?

2011-06-28T22:29:00.002+02:00

Sé que l'estic cagant. Sé que m'hauria de callar i mantenir els dits creuats durant mínim un any per assegurar-me de que no és una il·lusió òptica. Però soc una xerrameca i no em puc estar de comentar-ho. Sembla que les coses estan canviant!

La Ioli, una de les meves altres "nenes", té tres filles i sempre m'ha dit que l'estiu dels 3 anys tot canvia. Que els fills comencen a donar-te un cert marge de llibertat. Vaja que l'estiu dels 3 anys de la seva petita va ser el seu primer estiu de veritables vacances en molts anys. Doncs bé, ho dic per la boca petita, però començo a pensar que te raó...

Vaig començar a adonar-me'n la setmana passada. Vem anar a la festa d'aniversari del fill d'una companya de feina i amiga. El nen feia 9 anys i per tant aquesta era l'edat dels nens de la festa, exceptuant un parell de germanets que rondaven els 6 o 7. El cas és que les gatxans es van portar com unes reines: van menjar la mar de bé, van estar una bona estona jugant soletes a fer construccions i guerres de dinosaures i, sobretot, em van deixar descansar! vaig poder estar asseguda (amb un ull i una orella enfocats cap a elles, of course...), però tranquila, disfrutant d'una clareta i un tros de pastís. Era aquell el canvi promès???? no, no podia ser, segur que només era un miratge!

Però dissabte passat en vaig tenir un segon indici. Vem estrenar la temporada piscinera i, despres d'una bona estona nedant tots quatre a la piscina gran, fent que la por que han agafat aquests últims mesos fora de l'aigua marxés i tornessin a confiar en els manguitos, van agafar les joguines que duien i es van estar mitja horeta ben bona a la piscina petita jugant soletes. Son pare les vigilava des de la piscina gran i jo les vigilava des de la tovallola... mentre fullejava el diari!!! Siiiiiiiii!!!!!!! vaig poder llegir el diari!!!!! a tota velocitat i parant només en aquells articles que eren moooooolt interessants, però va ser genial!!!! i això que quan el vem comprar vaig pensar "diners tirats a les escombraries, ni tan sols l'obrirem...".

Serà veritat o només són petites concessions que no aniran a més? Ho sento, no puc fer-hi més, soc optimista de mena! Això si, de moment segueixo amb els dits creuats... he dit optimista, no il·lusa!

El meu moment de glòria

2011-06-26T12:38:00.004+02:00

Diuen que en la vida tots tenim un moment de glòria. No se què vol dir això del "moment de glòria": un moment de reconeixement públic? d'orgull personal? d'admiració per part de la gent que t'aprecies? de sentir-se especial? No ho se, però el moment que vull explicar té una mica de tot això. I potser us semblarà una fardada, però em ve de gust explicar-lo. I com és el meu blog (it's my party and I'll cry if I want to!)...

Tot va començar quan al parque (on, sinó?) el nenquetothofaabansimillor va venir amb una bicicleta nova i, contravenint la llei no escrita de que al parque s'ha de compartir allò que es porta, i amb el vist-i-plau de la seva mare, no li deixava la ditxosa bicicleta a l'Erinn, que esperava pacientment mentre el nen es menjava un platan sobre la bicicleta (si hagues tingut caca també l'hagués fet amb els peus als pedals...). Bé, el cas és que era el moment de fer un moviment de distracció o em tocaria 1.- eixugar llàgrimes o 2.- donar explicacions sobre el perque no podia accedir a la bicicleta. I aquí va arribar "el gran moment".

"Vine Erinn que jugarem tu i jo". Un cop vaig haver pronunciat aquestes paraules un calfred em va recórrer l'esquena: què podia fer per distreure-la?. Vaig agafar la meva bossa (també coneguda com el bolso de la Mary Poppins) i la meva mà va topar amb les claus de la meva feina (veure foto. Incís: a la feina sempre em passava l'estona buscant la clau que corresponia a cada porta, així que quan vaig trobar aquest gadget em va semblar un regal del cel). Doncs amb les claus em vaig inventar una història, totalment improvisada, jugant amb les cares dels micos de les diferents claus.

En acabar el conte em vaig adonar que tenia 6 o 7 nens al meu voltant escoltant-me amb un somriure i un bon grup de mares que em miraven entre alucinades i admirades. Jo em vaig inflar com un paó amb els seus comentaris sobre la meva habilitat com a contacontes. I és que encara no sé d'on em va venir la inspiració, però el resultat va ser molt bo. I sobretot va valdre pels meus propòsits: l'Erinn no va tornar a pensar en la bicicleta. Això si, vaig haver de repetir el conte 5 o 6 cops... per petició popular! :)

Un gran equip!

2011-06-24T13:44:00.004+02:00

Gràcies al blog de l'Àgatha he descobert aquest vídeo. No us el perdeu.

Mon cosí és àrbitre de bàsquet i molts cops l'he anat a veure xiular per aquests móns de déu. És increïble la violència que hi ha en els partits de canalla, sobretot entre els pares, que de fet són qui haurien de donar exemple. Veure els nanos, entrenador i pares d'aquest vídeo fan pensar que alguna cosa està canviant. Si, avui estic optimista!

Reunió de l'AMPA

2011-06-24T00:01:00.005+02:00

Doncs si. Ja he anat a una reunió de l'AMPA de l'escola dels grans. Resulta que amb la supressió (o no) de la 6ª hora hi ha d'haver reorganització d'horaris, i aprofitant-ho l'escola vol demanar que es faci jornada intensiva de 9 a 14h. La junta i estava a favor però havien de comunicar la proposta als pares de l'associació i aquests decidir si es triava o no. Els pares dels P3sos de l'any vinent no som de l'AMPA però ens van convidar a assistir a la reunió ja que som part implicada en el tema. Bé de fet, potser la part més implicada, en el sentit que els nostres seran els nens més petits i, per tant, d'entrada els que més podrien acusar el cansament. Anem a pams:

1. La jornada intensiva: jo soc gran fan de la jornada intensiva. Ja m'agradaria a mi fer-la. Crec que el rendiment és més alt i, en el cas de l'escola, a més permetrà començar abans les extraescolars, de manera que els nens arribaran més d'hora a casa. Reconec que hi havia dos temes que em preocupaven (i encara em preocupen): els nens més petits aguantaran 5 hores seguides? i aguantaran fins a les 14h per dinar? Vale que els caps de setmana no dinen a les 12, però tampoc s'aixequen a les 8. Els membres de la junta de l'AMPA havien consultat mestres, psicolegs, pedagogs i el pediatra del poble (m'agradaria haver vist la cara del bon home, un senyor gran la mar de paternalista) i tots hi són favorables sempre que es faci un bon esmorzar a mig matí i a l'hora de dinar els petits dinin per separat i en un ambient tranquil.

2. La junta: els membres de la junta de l'AMPA em van semblar encertats en la defensa de la idea, però van cagar-la a l'hora de proposar-la. Van passar una circular en la que més que explicar les diferències entre una i altra jornades, semblava que intentessin vendre la moto de la jornada intensiva. A més no van saber explicar que tot venia arrel de la supressió de la 6ª hora, de manera que es donava a entendre que eren ells els que ho havien decidit. Això va fer que molta gent d'entrada es posicionés en contra, com si veiessin una mena de conspiració judeomasònica contra els seus fills.

3. Els pares: aquí va ser on vaig flipar! i molt!!! primer per l'actitud que tenien d'hostilitat. Vale que era tard i la gent estava cansada, que s'acostava l'estiu i necessitem tots unes vacances (a poder ser sense nens!), però era bestial l'actitud d'algunes mares (perque enganyar-nos, el 96% eren mares...). Però jo ja creia que estava en mig d'una peli de l'Almodovar (primera època... fins a Mujeres al borde de una ataque de nervios) quan sentia els arguments: és que si jo no aguanto una jornada de 5 hores com ho farà el meu fill!... és que si fa extraescolars l'haure de tornar a portar més tard i hauré de fer dos viatges (cony i si fan jornada partida, no?)... si sempre s'ha fet igual és per algo, no?... aquí només hi surten guanyant els mestres, que plegaran a les 14h! (ah si, listilla?????? els mestres també tenen unes hores de permanència!)

4. La decisió: l'AMPA va votar a favor de la proposta (41 vots a 39...) i el consell escolar la va aprovar. Avui hem sortit a la ràdio com una de les escoles que l'han sol·licitat. No se com quedarà ara el tema si al final no es suprimeix la 6ª hora. I si es suprimís també depen de que Ensenyament ho accepti. Però sembla que per les característiques de l'escola tenim números de que ens triin entre les escoles on es provaria. A veure si és així o no. I si ho és, ja us explicaré l'experiència.

I vosaltres què en penseu de la jornada intensiva?

P.D. he estat ausent uns dies... aquest final de curs m'està matant i encara em queda més d'un mes. A més a la feina tot són baralles per la docència de l'any vinent i la d'un master que estem preparant pel 2012-13. Estic molt cansada!!!

My big fat English wedding

2011-06-12T20:39:00.006+02:00

Doncs se'ns ha casat l'Ella! L'Ella va ser la nostra professora de ball irlandès. Bé, va ser això i molt més: va ser i és la nostra amiga. Quan vem pensar en qui volíem de padrins per les gatxans (tot i no batejar-les sí que volíem que tinguessin padrins) els padrins van estar clars de seguida: els tiets (mon germà i mon cunyat). I les noies la veritat és que també: la Vivian i l'Ella. Per què? per com són, pels valors que tenen, per con encaren la vida. I quan l'Ella ens va dir que es casava i li agradaria que hi anéssim no ens ho vem pensar dos cops: les seves filloles havien de ser allà!

El que no sabíem és el que ens trobaríem!!!!

1. El guió: resulta que les bodes angleses estan pautades, és a dir, segueixen un guió molt marcat, i tot i que l'Ella va aconseguir imposar el seu estil personal (jo l'he vist disfressada de mosquit tigre...) en molts moments, el casament ens va sorprendre per lo formal que era.

2. El lloc: l'Eden project és una mena de Port Aventura anglès dedicat a les plantes i flors. Si, els anglesos estan bojos per les plantes (clar, allà els hi creix tot!) i tenen muntat aquest parc amb dos macrohivernacles, un amb una selva tropical i l'altre amb un bosc mediterrani, que és on es van casar. Les gatxans la mar de felices en reconèixer una favera!

3. La cerimònia: era una cerimònia civil, amb una jutgesa (o representant de l'estat) que va seguir tots els formalismes. La núvia duia quatre dames d'honor, dues flowergirls... Aquí, però, ja es veien certes diferències entre les famílies dels nuvis: la germana del nuvi (imagineu-vos una anglesa de 1,80 amb certa tendència a fer de la seva alçada la seva manera de mirar el món...) va llegir un poema, mentre que el germà de l'Ella va llegir un text escrit per ell mateix amb rima tipus Gloria Fuertes, però molt tendre. Això si, crec que no he vist mai uns nuvis tan feliços!

4. El "pica-pica": entre cometes perque va consistir en dos mini-empanadilles! si, si, dos! bé, jo vaig repetir d'una, així que en vaig menjar tres, però això vol dir que algú en va menjar només una... Bé, més d'un perque les gatxans tan bon punt van veure com anava el tema es van enganxar a una de les cambreres i agafaven empanadilles a quatre mans. Si a això hi sumem que no havíem dinat (vem esmorzar tard, havíem de dinar d'hora perque la cerimònia era a les 16.30 i el pitjor de tot, no vaig fer cas a la Mamamoderna, que m'havia advertit sobre els casaments anglesos i el menjar...) tenim com a resultat que quan ens vem entaular estàvem morts de gana!

5. Els brindis: tots entaulats per fi! però ai! en les bodes angleses abans de menjar hi ah els brindis! i no un no, quatre!!! El pare de la núvia, el nuvi, la núvia i el padrí del nuvi. Anem per parts:

A.- El nuvi molt maco! evidentment, va fer referència al "peculiar" estil de vestir de l'Ella (per posar-hi algun adjectiu...) i a com l'havia deixat de banda aquell dia.

B.- El pare de la núvia genial! El pare de l'Ella entre moltes altres ocupacions, és pallasso, així que va fer un discurs divertit i absurd a parts iguals que va fer riure al personal i desaparèixer a la seva dona, que segons l'Ella, cada cop estava mes enfonsada sota la taula!

C.- L'Ella encantadora! Es veu que la núvia no acostuma a fer discursos als casaments (no té veu, vamos), però ella va imposar-lo. Després de donar les gràcies a tots per ser allà en un munt d'idiomes, va cantar una cançó al nuvi!!! Va agafar una cançó tradicional irlandesa i la va versionar fent-nos cantar a tots els cors! Un gran moment que teniu al final del post.

D.- El padrí avorridot. Bé poster pels que no coneixem el nuvi des de fa 20 anys, perque els seus amics reien molt. El cas és que va estar molta estona xerrant i la gent tenia gana (us he dit que no havíem dinat i l'aperitiu era minso?). En Vic va riure molt amb una annècdota sobre com el nuvi havia intentat coure un pollastre al rentavaixelles, però és que el meu marit és molt freakie i aquestes coses li van (des de llavors que no el deixo estar sol a la cuina per si de cas ho intenta...).

6. El sopar: doncs me'n vaig enrecordar molts cops de les paraules de la mama moderna! El sopar consistia en un bufet amb xai, carbassons farcits, un parell d'amanides, boniato i panets. Déu n'hi do potser penseu, però la veritat és que, si més no a la nostra taula, no ens va agradar massa i ens vem quedar amb gana. I el postre eren fresons amb crema (o era nata?), que eren bons, però no se, potser m'esperava un dolç, que els anglesos de pastissos si que en saben, no?

7. El ball: nosaltres ens vem quedar poca estona, les gatxans estaven rebentades i jo més, però prou per disfrutar dels nuvis ballant "The bare necessities" (el cognom del nuvi, i des d'ara de la núvia, és Beard), l'Ella i la Mònica amb un dels seus fantàstics duets, i els músics en directe (en Frankie i en Cieran, que de vegades toquen, i molt bé, als pubs irlandesos de Barcelona).

8. Les gatxans: doncs la veritat és que vem tenir un mal començament ja que no estan acostumades a anar amb vestit, les bambes que duien els anaven una mica grans, i l'Erinn només arribar va fer un aterratge en el que es va deixar part dels genolls (visita a l'infermeria del centre i tirites enormes per decorar encara més les cames. Per cert, de què estan fetes les tirites angleses? hem trigat una setmana a treure les restes!!!). La Maria també va aterrar una estona després, però no va ser tan espectacular. Però després la cosa va anar millorant i es van portar força bé. Fins i tot hi va haver qui ens va felicitar per lo bones que eren... clar que una de les noies que ho va fer és mare de bessones de 20 mesos i sap com poden arribar a ser!

I res, això es tot! Va ser una boda atípica per nosaltres, però la veritat és que molt emotiva i, com podeu veure a la foto, els nuvis eren molt feliços. I això és el que conta, no?

A British weekend

2011-06-07T22:45:00.003+02:00

Aquest cap de setmana hem anat a Anglaterra al casament de l'Ella (la que era la nostra professora al grup de ball i una de les madrines de les gatxans) i l'Ed. Ha estat el primer viatge en avió de les nenes i les nostres primeres vacances (bé, minivacances) a l'extranger. Balanç: positiu! Tot i que:

1. Viatge en avió. En marxar semblàvem uns obsessos de la literatura i l'oci infantils: contes, contes de pintar, llapissos de colors, l'ipad i l'iphone del papa carregats de pelis de Disney i capítols de les tres bessones, ninos... només ens faltava agafar el teatre de titelles i ja haguéssim semblat una guarderia ambulant! Però evidentment no comptàvem amb tot. Ens va fallar un punt: l'efecte dels canvis de pressió en les oïdes. Així que la Maria es va passar els 20 minuts de l'aterratge a Bristol plorant a grito pelao. Jo ja creia que la noia del meu costat s'aixecava i li tirava el llibre pel cap...

2. El temps. Qui ha dit que a Anglaterra plou sense parar? mentida!!! segur que els anglesos han fet correr la veu per tal de disuadir els possibles turistes! A 25-30º cada dia, un sol de justícia i només un parell de samarretes de màniga curta per passar 4 dies... això si, els polars, les samarretes de màniga llarga i els mitjons han vist món.

3. El trajecte en cotxe. De l'aeroport a Fowey, el poble en el que ens estàvem hi havia en teoria 2 horetes de cami i el programa de GPS que vem comprar funcionava a les mil meravelles, però... vem triar la ruta "panoràmica" en comptes de la directa ("algú" es va equivocar...). Resultat: 4 hores de trajecte per caminets estrets amb marges altíssims (ni us explico els crits que feia una servidora cada cop que ens creuàvem amb un cotxe), però això si, amb uns paissatges preciosos plens de vaques i ovelles pasturant.

4. L'allotjament. Vem estarnos en un bed & breakfast excel·lent, regentat per una hippy sesentona la mar de simpàtica i el seu marit, una barreja entre el pianista d'ABBA (el de la barba) i el pirata de "L'illa del tresor". Teníem una habitació per 4 molts xula i amb molta llum. Si, amb molta llum. I és que els anglesos no saben el que són les persianes, i a les 5 del matí ja es de dia, així que cada mati a les 6 una servidora ja estava amb els ulls ben oberts esperant a que la família es despertés. Sort que me'n vaig endur un bon llibre...

5. El menjar. Bé, ja sabíem que el menjar no és el punt fort dels anglesos. Si, tenen bons formatges (a mi m'encanta l'Stilton) i els seus dolços tenen fama, però res, on es posi un bon pa amb tomàquet que es treguin els ronyons (un plat que em tenia fascinada de petita quan llegia els llibres de "Las mellizas en Santa Clara" i "Torres de Malory"). Això si, els anglesos esmorzen de fàbula! High cholesterol, però de fàbula! El plat anecdòtic: uns nachos que vem demanar a un pub. Tot picava! començant pels nachos en sí, continuant per la salsa, la carn que duien per sobre, el formatge (suposo que m'ho semblava de lo incendiada que tenia la boca) i els jalapeños que hi havia amagats a dins... vaig veure 3 litres de coca-cola d'un glop!!!

6. La gent. La veritat és que tothom va ser molt amable amb nosaltres i no vem tenir problemes amb l'idioma (cosa que em fa molt feliç després d'anys d'estudiar anglès cual posesa). Això si el to de veu ens delatava... a la que vem arribar se'ls va acabar la tranquilitat a l'hora d'esmorzar. Fins i tot els nens anglesos són més silenciosos!

Del casament ja en parlaré en un altre post, que necessita un espai propi!

Records...

2011-05-31T14:15:00.003+02:00

L'Onavis, des del seu blog ens ha explicat una iniciativa de la Fundació Reina Sofia, juntament amb l'Associació Nacional de l'Alzheimer i d'altres institucions: el banc dels records. Es tracta d'un banc virtual en el que tot aquell que vulgui pot emmagatzemar-hi algun record. D'aquesta manera es vol conscienciar a la gent de la necessitat d'avançar en la investigació per aturar aquesta malaltia. De no ser així, en els propers 40 anys més de 100 milions de persones poden perdre els seus records.

L'Onavis, a més, ens anima a deixar en el nostre blog algun(s) record que tinguem i que volguem preservar. Aquí van els meus:

1. Una tarda de pluja de quan tenia 6 anys. Jo era a escola i plovia molt, així que jo estava amoïnada perque no duia paraigües. En sortir per la porta vaig veure el meu pare. Ell no em venia mai a buscar, a aquella hora estava treballant a la granja, però aquell dia va venir amb un paraigües que a mi em va semblar enorme. Recordo que vem pujar al cotxe (era el Diane6 tronat que tenia per anar a la granja) i feia pudor. El meu pare anava brut, amb les botes enfangades. Però per mi era com un príncep amb un cavall blanc. He tingut, tinc i espero tenir molts moments fantàstics amb el meu pare, però aquest el recordo especialment: la sensació de sentir-me estimada i protegida que em va donar en aquell moment no l'oblidaré mai.

2. Una tarda de juliol en que tornava de colònies amb l'esplai. Jo devia tenir 12 anys. La meva mare m'esperava a la parada i recordo veure-la des de l'autocar. Duia un vestit nou que s'havia fet ella de color verd, marró, groc, amb un estampat tipus africà, i estava molt morena de pell. Recordo que vaig pensar que estava guapíssima! Encara té aquell vestit i quan se'l posa encara penso en lo guapa que és.

3. El darrer ja el vaig posar al blog fa un temps.

En tinc molts més, però em sembla excessiu posar-los tots i crec que la idea de 3 de l'Onavis és molt encertada. A més m'ha agradat centrar-me en els meus pares, ja que aquí al blog els tinc molt oblidats.

Sembla mentida com funciona la memòria i com tria allò que és important d'allò que no ho és.

El gran cap de setmana

2011-05-23T23:06:00.003+02:00

Aquest cap de setmana he estat de cel·lebracio. Aquest any en faig 40, i com jo les meves amigues d'institut, les meves nenes, així que vem decidir que marxaríem juntes un cap de setmana per cel·lebrar-ho. La idea inicial era marxar a una ciutat europea, però després vem acabar adonant-nos-en que el que realment ens venia de gust era estar juntes, tan ens feia on, i que marxar fora suposava un munt de distraccions i un munt de cansament, així que vem acabar triant un hotelet amb spa aprop de Tàrrega.

I ja ha passat! i ha anat tan bé que fins i tot ens ha sorprès! no és que penséssim que aniria malament o que ens avorriríem sino que ha sigut genial!!!!! hem xerrat sense parar, hem passejat, hem rigut, ens hem emocionat, ens hem relaxat i hem tornat com noves!

No hi ha com unes revistes pedorres, quatre xocolatines i una tarda de compres per recuperar l'energia de qualsevol! I si hi sumes un massatge, ni t'explico!

P.D. El video és d'un grup que em va recomenar la M. I és que 37 de coneixença fa que em conegui els gustos millor que ningú! Ha estat la banda sonora del cap de setmana.

I en van dos...

2011-05-23T21:55:00.003+02:00

L'Ester de Vivències d'una mare m'ha donat un altre premi. Començo a sospitar que més que premis són una manera d'anar-nos coneixent tots una mica, perque també duu un qüestionari associat:

1.- Tics i gestos aliens que et treuen de polleguera. No suporto la gent que et talla quan parles, ni que m'interrompin quan llegeixo... d'això últim en soc una radical!

2.- Confessa: quin era el teu sobrenom a l'escola/institut? Quin és el sobrenom més cruel que has posat mai? No he tingut mai sobrenoms... bé, algun cop m'havien dit espàrrec (era molt prima i feien un joc amb el meu cognom). De sobrenoms en recordo un de la facultat: una noia a la que dèiem CLAS Cajastur... era un equip ciclista de l'època... CLAS vol dir Central Lechera Asturiana... imagineu de què anava sobrada la noia...

3.- Quan eres petita què volies ser de gran? Portorriquenya!!! Té una explicació: jo volia ser ballarina i un feliç dia vaig veure West side story per la tele. Vaig quedar fascinada!!! I tot el que sabia després era que jo volia ballar com la Rita Moreno i la seva colla. Vaig deduir que per ballar d'aquella manera s'havia de ser portorriquenya, així que aquest va ser el meu major desig durant una temporada.

4. - Paraulota de capçalera. Puff... totes! soc molt malparlada! des que hi ha les gatxans intento controlar-me, però se m'ecapa cada "joder" i cada "merda"!!! Em sento totalment identificada amb el Hugh Grant a l'escena inicial de Quatre bodes i un funeral!

5 - Peça de roba/modelet que tens/has tingut i no et posaries ni morta. Tinc una brusa que em va dur una amiga de la Índia i que és curta i creuada (de manera que queda ajustada)... i això que de colors és preciosa!

6.- Què et toca les pilotes de la teva parella per molt que l'estimis. Que és una mula!!! ja pot estar totalment equivocat (evidentment jo acostumo a tenir la raó...) que no ho reconeix ni que li clavin agulles! Quan ja ha passat una estona acostuma a reconeixer-ho, però així d'entrada... el mataria!

7.- Quin és el regal més cutre que t'han fet o que has fet? Que m'han fet... bé, dels últims el regal del meu marit pel meu darrer aniversari: un cistell amb plantes, comprat per internet i amb una tarjeteta on no hi posava el seu nom... no volia creure que fos ell... (cal dir que jo odïo les plantes... bé, no les odïo, però per com acaben morint quan estan amb mi dedueixo que algun rebuig visceral i ocult deu haver-hi...). Que jo hagi fet, una ampolla de xampú i una de crema hidratant en un amic invisible (cal dir que m'havia tocat abans a mi en un altre amic invisible i que ho vaig fer perque no m'havia recordat de comprar res i va ser "el millor" que vaig trobar per casa i que fos regalable...).

Igual que abans, sentiu-vos tots guanyadors, així que endavant amb el qüestionari!!!

Premio para la señorita!

2011-05-23T20:13:00.003+02:00

Des de Sol solet m'ha arribat un premi! però per recollir-lo he de contestar unes preguntes... aquí van:

- Si poguessis triar amb qui sortir amb qui ho faries? Amb la teva parella, marit, nòvio, xurri, amb les amigues...? Doncs ara mateix acabo de tornar d'una sortida d'amigues, divendres tinc un sopar amb d'altres amigues, així que vaig força servida. Ara com ara tinc ganes de soparet amb el meu marit a un bon restaurant, però el dia 18 em treuré l'espineta: és el nostre aniversari i com aquest any no marxem fora ens farem un bon homenatge amb sopar al nostre japonès preferit!

- Vinga va, explica un secret, alguna cosa que ningusàpiga o molt poca gent, ok? Los secretos, secretos son, però va, aquí en va un: fa molt poc vaig descobrir que la cançó "les nenes maques al damatí" diu "s'alcen i reguen". Jo sempre havia entès "salsen i reguen" i creia que "salsar" era alguna cosa que es feia amb les plantes... d'aquestes en tinc vàries...

- Alguna vegada t'has penedit d'alguna cosa? Digues de què i per què. Cada dia... soc insegura patològica i això fa que dubti moltíssim del que faig, fins i tot quan ja he ho fet. Que ara recordi... de no haver anat a un concert de la Madonna fa uns 20 anys... sort que en fa 2 vaig aconseguir-ho!

- Què és el més fastigós que has menjat? Vaig menjar formigues que van dur uns amics de Sud-Amèrica, però no resultaven fastigoses... Potser els nuggets del menú barato del bar de la meva facultat... són com melamina de pollastre...

- Tens enveja o no en gastes d'això? I si es que si, de què i per què? Tinc enveja de la gent amb molta força de voluntat, especialment ara que jo sembla que l'he perdut per segons quines coses. Em sento cansada per tot i això fa que molts cops mandregi quan no ho hauria de fer...

- Tens o has tingut algun vici del que no et sentis orgullosa? em mossego les ungles... i el pitjor és que una de les gatxans també comença a fer-ho...

- Alguna vegada t'has emborratxat, arribat a casa, posat el pijama i ficat al llit sense saber com? No. Com a molt m'he axispat, però mai m'he emborratxat fins aquest extrem.

El premi us el passo a tots els que no el teniu ja, que això ja és ben bé una xarxa de seguiment! Una abraçada!!!!

Meme de cine

2011-05-17T23:47:00.006+02:00

La Kira Permanyer m'ha passat un meme de cine. Ja fa temps que no feia un meme!!! M'ha fet molt gràcia perque hi ha curioses coincidències entre les nostres respostes. Aquí van les preguntes i les respostes:

1. Quina és l'última pel·lícula que has vist al cine?

Winnie the pooh... si nois, es el que hi ha... recomanable per nens molt petits: dura poc mes d'una hora i l'aguanten molt bé. A les gatxans els va agradar i a casa de vegades la comenten. En Vic es va adormir i a mi doncs em va agradar: és nova però l'han feta amb una bona dosi del clàssic i han introduit el llibre com a part de la història, molt xulo. A més hi ha ficat en Lasseter, que és Déu a la terra!

2. Quina és l'última pel·lícula que has vist a casa?

El discurso del rey!!! ja ja ja primera coincidència amb la Kira! La vem veure aquest cap de setmana, en Vic divendres i jo a trossos entre divendres (em vaig adormir...) i diumenge (a les 8 de mati planxant...). Em va agradar molt, sobretot Helena Bonham-Carter! si, si, els protes són ells i estan genials, però és que els seus papers són dos bombons! però quan surt ella està increïble! i això que no la suporto!!! Ah, una curiositat: l'actriu que fa d'esposa de'n Lionel em sonava molt... i és la Elizabeth Bennet de Orgull i prejudici versió BBC!!!!! S'ha fet gran!

3. Quina és la teva pel·lícula preferida?

Puff... faria una llista i no l'acabaria... m'agrada cine molt diferent, des d'Indiana Jones a Rio Bravo i des de la Boda del Monzón a La costilla de Adán, però tinc debilitat per les pelis clàssiques americanes dels 40 i els 50. He vist milers de cops Eva al desnudo, però també Grease o Ocean's 11, vaig plorar amb La historia del camello que llora i amb Tres dies amb la familia (i ni us explico amb Herois...), i em se diàlegs de Lo que el viento se llevó, El Padrino o Pretty woman... Ah, i soc fan de les pelis musicals! aquí teniu definits els límits entre els que s'engloben les meves preferències... amples eh!!!!????

4. Hi ha alguna pel·lícula que esperis amb ànsia?

Jo tambe era de les que estava al tanto de les estrenes i esperava que estrenessin una peli setmanes, però ara estic molt desconnectada... això si, se que al setembre treuen el DVD d'El rey león i espero que, com van fer amb La Bella y la Bestia, la reestrenin al cine. Tan si ho fan com si no, la comprarem per duplicat: les gatxans s'han carregat la còpia que ens va deixar la seva tieta de tan veure-la...

5. Quina saga de pel·lícules t'agrada més?

Soc de l'Indi!!!!! El Dr Jones em té el cor robat!!! I de les pelis del Danny Ocean: 11, 12 i 13... El Clooney em té robat el cor, el cos i el senderi!!! Bé, i com a freakie consorte Star wars, El senyor dels anells i La jungla de cristal: veure al meu marit plorar cada cop que veiem el final de la Jungla no té preu...

6. Escriu algunes pel·lícules que tinguis a casa

D'entrada gairebé totes les citades anteriorment, la majoria de les de Pixar, i totes aquelles que en el seu moment m'han agradat molt: Italiano para principiantes, Amores perros, El largo y cálido verano, El hijo de la novia, Ciudad de Dios, Casi famosos, West side story, Pulp fiction... I ordenades alfabèticament!

7. Quina pel·lícula t'agrada més de les que tens a casa?

... mmmmmmmmm... no es una peli, és una minisèrie de 6 hores que intento veure sencera de tant en tant: Orgullo y prejuicio. És la meva joia!

8. Quina pel·lícula t'ha decebut?

Moltes. Molts cops un mal final em mata. Que recordi... Steamboy (deu meu, quin conyàs), Un dia inolvidable (qui va creure que entre en Clooney i la Pfeiffer hi havia química?) i darrerament em va fallar el final de Los chicos estan bien, em va agradar però n'esperava més.

9. Si poguessis triar una pel·lícula per fer-ne un remake, quina seria?

Si és perfecta no cal fer-ne remakes, però m'agradaria veure reversionada La costilla de Adán

10. Què t'agrada de les pel·lícules?

De vegades en tinc prou amb que m'entretinguin. D'altres, cada cop més, que m'emocionin, que em facin sentir, pensar, imaginar. Que surti del cine amb ganes de parlar-ne o d'abraçar i petonejar al meu marit. I de vegades es produeix el miracle i una peli t'ho dóna tot. I és com màgia. Amb El hijo de la novia em vaig dir a mi mateixa que jo volia allò, un home que m'estimés així, i quan vaig mirar al meu costat vaig veure que ja el tenia (feia poc que sortia amb ell). Lo dicho, és com màgia.

He de passar el meme a una persona menys de les que l'hem rebut de la Kira, és a dir a quatre. Els que teniu feina sou:

L'Onavis d'Aprenent a ser mare

L'Esther d'El petit calaix (que deu estar esgarrifada amb el que ha llegit aquí i de la que ja se alguna resposta)

La Mònica de Sense data límit

I l'Anna de Manso Organixeixon

Bé, i tot aquell que vulgui, que és divertit! Vinga nois animeu-vos!

La mare perfecta, el retorno!

2011-05-12T13:28:00.000+02:00

Fa uns dies va tornar! Si, ella! Evidentment vestida de blanc i amb unes ulleres de sol que li tapaven mitja cara. Només va saludar a les dues que considera de la seva categoria, però quan la seva filla va córrer cap al carrer darrera una pilota i una altra mare, de les de "baixa categoria", la va aturar i li va tornar sana i estalvia (ella ni se n'havia adonat), li va somriure.

I ahir vem veure per què havia tornat! Estava preparant una representació apoteòsica! Sabeu quan hi ha una estrena teatral tipo Broadway a Barcelona? o imagineu-vos una representació de l'Aïda de Verdi! doncs així! només faltava la catifa vermella o els secundaris vestits d'egipcis i coberts d'or.

Ahir va arribar al parque una mica més tard del normal, quan ja s'assegurava que hi érem totes. Ella com sempre estupenda. I la nena sobre una moto enorme (imagineu si era gran que van marxar les dues a sobre...) que funcionava a bateria. Evidentment tots els nens van anar com mosques a rebre-la, gairebé li feien el passadís com si hagués guanyat la lliga. I la mare, per si algú no se n'havia adonat va cridar "Mireeeeeeeeeeu!!!!! la fulanita ja no duu xumeeeeeeeet, i per això li hem regalat aquesta mooooooooooto!!!".

Jo l'hagués hagut de matar llavors! o no matar-la, però si fotre-li un moc! però sempre em passa, hi caic quan hores més tard en Vic em diu "i per què t'ho has callat?". En aquell moment no vaig dir res... de fet només patia per si les gatxans ho sentien i em venien a reclamar la moto (amb interessos des del gener...), fet que a més hagués acabat en discussió, ja que nosaltres ni els vem comprar res, ni teníem ni tenim intenció de comprar-los res a canvi de xumets, bolquers, biberons, bones notes, etc... I com jo, la majoria de les que érem allà.

Quan jo de petita ( i de no tan petita) aprovava el curs, el meu pare es negava a comprar-me res. Deia que la meva feina era aquesta, la meva feina era estudiar i fer-ho bé. La recompensa ja la tindria més endavant. Ara ho entenc.

Ah, i la moto es va quedar aparcada tota la tarda perque la mare no deixava que la nena la fes servir pel parque: hi ha sorra i pedres i es podia fer malbé...

Corred, corred, malditos!

2011-05-06T19:49:00.002+02:00

L'Onavis en el seu darrer post parla de quan treure el bolquer a les criatures i fa esment a aquesta "obsessió" que de vegades els pares mostrem de fer-ho tot "quan toca" o fins i tot abans. Ara toca treure el bolquer i au, tots a fer-ho! Ara fora el xumet, ara ja haurien de parlar, encara prenen bibe? ja caminen? ja li has de treure la cadireta de passeig... Aquests comentaris i qüestions te les fas i te les fan contínuament i en alguns moments poden ser angoixants. A veure, no parlo d'una angoixa de "no puc dormir!", però si que arriba un punt que et fan pensar de fer alguna cosa només perque "ja toca" o perque tots al teu voltant la fan. I d'aquesta manera tendim a fer-ho tot el més aviat possible, abans que els altres ens diguin res, fins i tot potser abans de que els nens estiguin a punt.

Aquesta setmana hem decidit que ja no hi ha més biberó i que les gatxans es prenguin la llet amb una tassa. No hi ha hagut massa problema, elles tenien el tema ja dominat i senzillament prenien biberó per comoditat meva: els el donava i mentre se'l prenien jo preparava la roba que s'havien de posar, mentre que ara he d'estar més o menys a sobre d'elles, vigilar-les que no es tirin la tassa per sobre o que no comencin a jugar a "guerra de llet".

El cas és que ho vaig comentar al parque i la mare del "nen que tot ho fa sempre abans, millor i més depressa que els demés" em va fotre la bronca: com pot ser que hagis trigat tant? el meu nen ja fa més d'un any i mig que no pren bibe! I jo excusant-me: no, si era pura comoditat meva, ho reconec. Però que cony! per què m'he d'excusar? osti ni que tinguin 20 anys!!! si, ja se que el xumet i el bibe no son recomanables, que poden deformar el paladar i les dents, causar problemes en la parla... però sincerament, tant afecta un bibe que tenen durant 5 minuts a la boca (les meves se'l prenien a velocitat ultrasònica)?

D'on ens ve aquesta mania de fer-ho tot abans? Tinc la sensació que anem tots a 200 per hora i que fem créixer les criatures més ràpid del que toca. Que quan arriben a una etapa de seguida volem que arribin a la següent. Que necessitem que siguin mes grans del que són. I jo vull disfrutar totes les etapes, vull que passin poc a poc. Que per aquí ja no hi tornarem a passar!

Les bambes de la discòrdia

2011-05-02T23:13:00.003+02:00

Fins ara no havia tingut mai massa problemes. De tant en tant la Maria es queixava de la samarreta que li havia triat, però com a molt feia una rebequeria i acaba acceptant la meva decisió (davant l'opció d'anar en pijama o despullada a classe). Però aquest cop la cosa ha anat a més.

Feia dies que l'Erinn es queixava de que les bambes li anaven petites. Vaig poder-ho solucionar durant uns dies amb les botes: tornava a fresquejar i eren una bona opció. Però quan la calor va tornar ja no vaig poder-ho endarrerir més: havia de comprar-li unes bambes noves a final de temporada. Al Decathlon vaig trobar la solució perfecte: unes bambes tipo bota de bàsquet que podria dur amb mitjons o sense, que eren de batalla i que només costaven 10 euros. Vaja: bueno, bonito i barato! Vaig aprofitar i en vaig comprar unes a la Maria també.

A la Maria li van agradar de seguida. Però l'Erinn va començar a dir que li feien mal. No ho entenia, li quedaven més aviat balderes de mida, ja mirava de cordar-les fluixetes, els mitjons eren primets... Mica en mica les queixes van anar a mé si van anar canviant: de l'"em fan mal" vem passar al "no em van bé", al "mama ves amb compte que em pots fer tant mal" (elles diuen tant en comptes de molt) i finalment el quit de qüestió: "no m'agraden, les vull roses". Aquesta lletania va durar tres matins, tres matins que va acabar portant les bambes a la força i que van suposar que arribéssim tard a escola, jo amb un atac de nervis i ella en un mar de llàgrimes.

D'on li ve aquesta falera pel rosa? jo no es que hi estigui en contra, però no m'entusiasma i, tot i que tenen roba rosa i reconec que els queda molt bé, no n'és la majoria ni molt menys. La Maria tira molt cap al taronja, tot i que no fa lletjos al lila i el rosa. Però l'Erinn hi té una veritable obsessió! i a més quan en parla fa servir un to de bleda: "és rooooooosa!!!". Cert que té companyes que són autèntiques devotes de la mare de Déu del rosa, de la Verge de les Princeses i de tots els Sants del món Disney, però no creia que de tan menudes els impressionés tant el que duien les altres nenes. Hi ha una campanya mundial orquestrada per introduir el rosa en l'ideari femení com el summum?

Al final he aconseguit que accepti les bambes. Era això o anar a escola descalça. Li vaig que triés i en un moment de lucidesa va triar les bambes. He guanyat el primer round però no ha estat fàcil. I se que el combat no ha fet més que començar...

P.D. Tampoc són tan lletges, no?

Sant Jordi

2011-04-27T23:44:00.005+02:00

Doncs ja ha passat! Va ser un molt bon Sant Jordi. Les gatxans van començar el dia anant a comprar roses a l'àvia i les tietes i insistint a preguntar quan tindrien elles les seves. Son pare els deia que les compraria a Barcelona, que a Papiol no hi havia roses roses (recordeu que l'Erinn la volia de color rosa, i us asseguro que no va ser un caprici passatger).

Vem baixar a Barcelona a passejar per la Rambla de Catalunya, amb l'esperança que no hi hauria aglomeracions (cap de setmana, setmana santa, amenaça de pluja...) però noi, estava a petar!!! Vem comprar tot de llibres a les peques (els nostres els compraríem més tard) i vem anar cap a "la cita".

La cita era de 12 a 14h a la parada de la llibreria infantil "Petit príncep". Hi vem arribar a les 12 i 10 i no la veiem per enlloc. Jo ja pensava que "aquest any tampoc" (els culés amb una certa edat estem (estàvem) acostumats a aquesta expressió...) fins que la veig veure saludant-me amb una rialla als llavis. Va ser un moment històric: feia més de dos anys que parlàvem via blogs (i des de fa poc també via facebook) però no ens havíem vist mai. Sembla que hagués de ser una sensació extranya: conèixer algú al qui ja coneixia sense coneixe'l, però en cap moment va ser-ho, ni extranya ni incòmoda ni res. Va ser una alegria! Vaig marxar d'allà amb l'alegria al cos i als llavis. En Vic ja havia comprat unes roses precioses que van posar la cirereta al moment. La de l'Erinn, rosa.

Gràcies Anna! va ser un moment fantàstic! Veure't i veure com te n'alegraves!

P.D. Els llibres de les peques són a la foto. Els nostres: "El fin de una época", l'assaig sobre periodisme de l'Iñaki Gabilondo per en Vic, i "El camí fosc" de l'Asa Larsson per mi (aquest segur que l'acabo en 3 dies!).

Temps era temps...

2011-04-27T00:09:00.004+02:00

En Vic i jo ens vem conèixer en un grup de ball irlandès. A mi m'encanta ballar i allà vaig trobar una manera nova de fer-ho, en grup, divertida i escoltant bona música. D'aquella època queden uns quants vestits (algun de gust dubtós), una bona colla de CDs i fotos i un grup d'amics. No els veig tant com m'agradaria, però no hem perdut el contacte.

D'aquests amics avui parlo de la M. Quan la M balla el món es para. És delicada com una papallona i alhora té força i alegria, es nota que disfruta el ball, i transmet aquesta alegria a qui la veu. I és que la M, sota la seva aparença fràgil és un tros de dona, amb prou empenta per canviar el món. Té un blog, tot i que no hi escriu gaire sovint, però gràcies a ell he pogut conèixer-la millor, i el que he llegit m'ha agradat molt.

La seva parella forma part d'un grup de música d'arrel celta, els Dealan. Toquen de meravella. I aquest dijous presenten el seu darrer disc al Centre Artesà Tradicionarius de Barcelona a les 21.30. Si podeu i voleu passar-hi us ho recomano fermament!

Ja arriba Sant Jordi!

2011-04-20T08:53:00.004+02:00

Ja arriba Sant Jordi! A casa l'esperem amb candeletes.

Per una banda coincideix amb setmana santa, és a dir, quatre dies de festa per tota la família (jo estic de vacances tota la setmana, però jo sola amb les gatxans no és festa).

Per altra banda a l'escola bressol han parlat molt de Sant Jordi, han vist la llegenda, han fabricat espases pel dia que cel·lebraran la diada (suposo que dimarts que ve), i les gatxans ja fa dies que tenen ganes de Sant Jordi. A més saben que anirem a Barcelona a mirar (i comprar) contes i sobretot que el pare els regalarà una rosa "perque nosaltres som les seves princeses". Si, el tema princeses comença a entrar amb força a casa, tot i haver-lo evitat tant com hem pogut. El fet que tres de les cinc companyes de classe de la seva edat vagin carregades de rosa (i alguna amb corona inclosa), portin motxiles amb les princeses de Disney i en sàpiguen tots els noms no ha ajudat gaire...

Encara no sabem quins contes comprarem. El cap de setmana del 9-10 vem anar al Món llibre amb elles i vem estar mirant llibres i contes. La veritat és que tinc molta enveja de les gatxans! jo de tan petita recordo només els contes per començar a llegir de la Galera. Si, aquells prims. N'hi havia un precisament de Sant Jordi que a l'escola bressol on vaig anar era el "més avançat" i sempre estava molt sol·licitat entre els més grans. Però ara els llibres per nens de 3 anys són una passada! Històries xulíssimes i il·lustracions precioses.

Al Món llibre vem veure la Cristina Sardà, il·lustradora dels contes de "la vaca Plis Plau" explicant contes. Les gatxans van quedar fascinades amb ella. En acabar vem anar a comprar-ne dues històries i les hi vem dur perque ens les dediqués. L'Erinn sempre és molt tímida amb els desconeguts, però el fet d'haver tingut aquesta noia davant durant 45 minuts explicant-li un conte suposo que va fer que la considerés coneguda i, fins i tot, amiga, perque de seguida va començar a xerrar amb ella i a demanar-li que li dibuixés una vaca i un drac al seu llibre. I això és el que vull. No puc fer que a les meves filles els agradi llegir, que trobin fascinant una història fins al punt de no dormir fins acabar-la. Però si que puc acostar-les als llibres, que els tinguin com una part normal del seu dia a dia i que vegin els escriptors, dibuixants, comiqueros, etc com algú proper i fins i tot amic.

Per Sant Jordi passejarem per Barcelona i comprarem llibres i contes. I dues roses per les princeses.

Què vols que siguin de grans?

2011-04-08T11:42:00.002+02:00

Avui la Kira Permanyer ha penjat un post preciós al seu blog. M'encanta el què escriu i com escriu. Em fa riure, crec que tenim un sentit de l'humor molt semblant, i m'hi sento no identificada, identificadíssima! Però avui no m'ha fet riure. M'ha fet emocionar i pensar. Pensar en el futur de les gatxans.

De vegades penso en com seran de grans. Els anirà bé a la vida? Aquests dies amb el tema de les escoles hi he pensat sovint. Si, soc una cagadubtes, i encara estic amb la inquietud de si hem fet bé d'inscriure-les a l'escola o hauríem d'haver mirat més. Però per sobre de si els anirà bé a l'escola o en la professió que triin, el que desitjo és que siguin felices! que disfrutin de cada moment, que s'emocionin, que riguin, que plorin, que no siguin indiferents, que tinguin emocions i les expressin. Que visquin la vida! Vaja, que segueixin com fins ara!

El viatge

2011-04-07T22:28:00.002+02:00

Avui amb les gatxans hem anat en tren a Barcelona. Normalment baixem en cotxe ja que em resulta més còmode), però feia dies que m'ho demanaven (hem anat a buscar a en Vic vàries vegades a l'estació i claro...) i avui ho hem fet.

Sort que ja anava mentalitzada i carregada de paciència (mentre tornava de la feina he intentat relaxar-me: "soc una mare pacieeeeent, soc una mare pacieeeeent... res pot alteraaaaar-me", tot i que la veueta interior em deia: "estàs booooooooja!!!!"). Dic que sort que anava mentalitzada, perque les coses no han començat precisament bé: a l'estació, el senyor que ven els bitllets (i s'encarrega del bar) estava feienjant a la cuina i ha trigat un segle a sortir. A més, ha insistit a parlar amb les gatxans preguntant-los si coneixien a un tal Alex que anava l'any passat a l'escola bressol... Senyor!!!! que tenen 3 anys!!!! no tenen encara tanta memòria!!! Resultat: hem acabat perdent el tren. Au, espereu 15 minuts fins al següent, que per més inri ve amb 15 minuts més de retard...

Ara, ha valgut la pena!!! al tren m'ho he passat casi millor jo que elles! s'han passat l'estona preguntant i xerrant. La gent es pixava! "Mama, perque duu els pantalons trencats aquest noi?", "Mama, que porta aquesta noia a les orelles?", "Mama, aquesta noia és fosca", "Mama, com duu els cabells aquesta noia? com es que els porta mullats?" "Mama, a casa em deixaràs uns auriculars (després d'explicar què duia la noia a les orelles) i em posaras un clip per estar guapa com aquesta noia?". Evidentment, tot això assenyalant, no vaya a ser que la gent no sàpiga de qui parlen! Lo dicho: divertidíssim!!!!! Repetirem!

Ens en sortirem?

2011-04-04T23:48:00.002+02:00

Quan va començar la crisi, era algo que m'afectava molt de rebot. Bàsicament semblava que el tema anava amb la construcció. Més endavant i cada cop més sabia d'amics i coneguts que s'havien vist afectats directa o indirectament. Però ara ja fa temps que començo a estar espantada i jo, optimista de mena, cada cop soc més i més pessimista. I no només amb si l'estat del benestar podrà mantenir-se, sino amb si realment el país sortirà del sofà i es podrà recuperar.

43 milions d'aturats, retallades del 20% en la inversió a la Universitat, un ERE de 50 persones a un hospital de Barcelona, 5.000 mestres interins que poden quedar-se sense feina, sous que es paguen a terminis si s'arriben a pagar, contractes de mes en mes amb reduccions de sou increïbles... el pitjor és que aquestes retallades més sonades son en sanitat i educació, els dos pilars d'aquest estat del benestar que intentem salvar. Si, és on hi ha les majors despeses, però tots ens en beneficiem. Per tant, tots en sortiem perdent.

El cotxe

2011-03-30T15:49:00.002+02:00

Avui pensava en com duc de brut el cotxe. I no només per fora (ja se sap, plou quatre gotes i acaba fet un fàstic) sinó també (i de fet, sobretot) per dins. Us explico.

Tenim un monovolum (si, nosaltres també vem caure en la homogeneïtat) en el que, com aquell que diu, tota la filera del darrera està ocupada per les cadiretes de les nenes (hi ha una filera més endarrera amb 2 seients més, però no els duem gairebé mai desplegats). Bé, per les cadiretes i tota una sèrie de "complements":

- ninos que porten per anar de casa a l'escola (2 minuts) i que després m'enduc jo a la feina. Aquests ninos rarament tornen a casa a no ser que jo faci una razzia i els carregui tots

- dos barrets i dues guirnaldes hawaianes de la festa de St.Patrick (que dius, què hi té a veure Hawaii amb Irlanda????)

- unes ulleres de sol de plàstic de l'Erinn

- una bena groga d'un maletí de metges, bena que ha voltat més que el bagul de la Piquer (la Concha, no l'Eva) ja que a la Maria li encanta plegar-la i se l'endú a tot arreu

- restes vegetals i minerals diverses: cada cop que anem al parque les nenes se n'enduen fulles, llavors, pedres, flors, pinyes... elles i no la tal·la descontrolada són les responsables de la deforestació! Doncs bé, aquestes restes acaben bé al cotxe, bé a les butxaques del meu abric

- restes de menjar...

- ampolletes d'aigua: no se què dimonis passa que quan ténen set no apareixen i després veus que sota el seient hi ha el magatzem de la Font Vella

- una bossa amb pales, galledes, ninos, etc per anar al parque

- una bossa de plàstic enorme del darrer cop que vaig dur els sacs de dormir nets a l'escola. casi que ja deixo allà per la propera vegada.

- un iman de nevera que és com el Guadiana, ara apareix (per alegria de la Maria, que va ser qui l'hi va portar i va tenir un disgust en perdre'l), ara desapareix, però no hi ha manera de tornar-lo a casa

Sort que l'estiu passat vem posar vidres tintats a la part del darrera del cotxe. Jo vaig fer creure a en Vic que ho feia per que a les nenes no els molestés el sol, però en realitat era perque ningú veiés el tou de merda que hi ha dins!

Un premi!!!

2011-03-29T22:15:00.002+02:00

L'Onavis, del blog Aprenent a ser mare m'ha donat un premi. El premi comporta dir set coses sobre mi (es com els meme de fa un temps), així que aquí van (algunes segur que les coneixeu):

- Soc addicta a la xocolata. Des de petita. M'encanta. Darrerament em pirro per la Lindt amb menta... mmmmmmmmm... Curiosament només vaig deixar aquesta adicció durant l'embaràs, que no em venia gens de gust i em vaig obsessionar amb el suc de pinya...

- M'encanta la fotografia! No, no soc una bona fotògrafa, però m'encanta mirar fotos! He fet àlbums de fotos antigues que corrien per casa i si hi ha alguna exposició a Barcelona intento no perdre-me-la. Si mai aneu a Nova York no us perdeu la sala de fotografia del MoMA: nomes hi exposen un 5% de tot el fons que tenen i canvien l'exposició cada X mesos, però hi ha fotografies increïbles!

- Soc una copilot horrorosa! m'encanta conduir, però soc incapaç de seguir un mapa sense girar-lo a mesura que giren els carrers. Quan faig de copilot amb en Vic fijo que ens perdem...

- M'agrada molt el cinema, des de les pelis clàssiques americanes dels anys 40 a les més actuals, tot i que no comparteixo el sentit de l'humor d'algunes comèdies i darrerament em costa trobar pelis rodones. I m'agrada comprar DVD de les que més m'agraden, tenir-les i poder-les disfrutar sempre que vulgui. Les meves preferides? n'hi ha milers, però si n'he de triar una "Eva al desnudo". La darrera que he vist? "Los chicos están bien": la Julianne Moore podria fer-me replantejar les meves inclinacions sexuals...

- Soc (era) una lectora compulsiva. Ara molts cops a la segona pàgina em quedo adormida, però potser per això quan acabo un llibre em sento molt orgullosa. Ara acabo el darrer del Sergi Pàmies (molt recomenable) i ja en tinc uns quants esperant a la tauleta de nit. Per cert, intento llegir davant de les nenes i que m'ho respectin. Em costa, però mica en mica.

- Trobo a faltar viatjar! Des que tenim a les nenes hem marxat molt pocs cops (a l'extranger un) i aquest juny tenim una prova de foc: anem amb elles a Anglaterra per un casament. Si no passa res l'any que ve mirarem de fer alguna escapada amb elles (o sols, qui sap...), a veure fins a on donen els estalvis!

- M'encanta dormir al sofà! si, ja se que fa mal d'esquena i que al llit dormiria millor i a més d'una tirada, no m'he d'aixecar a les tantes de la matinada per buscar el lloc definitiu, però és que s'hi està tan bé!!!

La segona part del premi diu que he de passar aquest premi a 10 blocs més, però molts dels que segueixo ja l'han rebut, així que el premi mor amb mi per aquí. Si m'agradaria, però, donar les gràcies als lectors que us heu anat incorporant darrerament als habituals i als blocs que he anat descobrint. És curiós veure com el fet de compartir un fet com la maternitat crea vincles i permet descobrir gent amb la que probablement no ens coneixerem mai. Gràcies per fer-me companyia durant el viatge!

Esquizofrènia

2011-03-24T22:18:00.002+01:00

De vegades sento que pateixo una mena d'esquizofrènia. Són dies que el cap ha de ser a mil llocs i per tant no es queda enlloc, va d'una banda a l'altra.

Dijous:

- 8.30h analítica (la Universitat ens fa una revisió mèdica, i per una cosa que ens ofereixen no és qüestio de dir que no!).

- 10-12h del matí classe. 12-14h classe de nou (substitució d'un company malalt). 14h dinar. 14.20h fotocòpies pels alumnes de la classe de la tarda. 14.30h reunió que he de deixar a mitges. 15-18h classe.

- 18.30h arribada a casa i preguntar per com ha anat tot. Jugar amb les nenes. 19.30h preparar sopar. 20h donar sopar. 20.30h explicar contes. 21h veure el Caillou i la prefecta de sa mare. 21.30h posar les nenes a dormir i quedar-me una estona donant-los la mà.

- 22.00h sofà esperant que en Vic arribi de la reunió de programadors. 23h adormida al sofà amb en Vic que ja ha arribat i sopat.

En tot això s'ha d'intercalar: preparar motxilles per l'escola, deixar la roba de les nenes apunt per ma mare, que avui se n'encarregarà, escriure a l'agenda les instruccions de l'administració de xarop a la nena malalta, trucar per saber com ha anat tot al mati, trucar al company per saber com es troba, trucar a una amiga que està en plena crisi d'autoestima i dimarts se'm va posar a plorar al telèfon, contestar diversos correus electrònics, donar cita a dos alumnes que volen que els resolgui dubtes de cara a l'examen de la setmana que ve, donar la dosi de xarop corresponent i descongelar un tupper de crema pel sopar de divendres.

Per això quan avui després de trobar-me amb un ex (ecs) m'ha escrit un dels seus agradables mails dient-me que em cuidi que feia mala cara només se m'ha acudit una cosa: fill de puta, ja m'agradaria veure quina cara faries tu!

D'excursió

2011-03-21T21:47:00.004+01:00

Aquest any les gatxans són de les grans de l'escola i això vol dir que de tant en tant van d'excursió. Des del desembre, que van començar, n'han anat fet una cada mes. Primer van anar a la farmàcia, on es van pesar i es van mesurar. Ah, i els van regalat una bosseta de llapissos de colors! Després van anar al centre de dia de la gent gran del poble a cantar nadales. Fa unes setmanes van anar a un camp aprop de l'escola a collir mimosa. I aquest dijous en faran la quarta: se'n van a l'escola dels grans! Aprofitant que els de P4 i P5 estan de colònies, els mestres reben els nens de l'escola bressol i els ensenyen les classes dels nens grans, el pati, el gimnàs... Les gatxans estan emocionades!

Aquestes petites coses són les que valoro de viure en un poble petit: el fet de que l'educació dels nens no només es fa a casa i a l'escola, tot el poble hi participa. Per mi és important que per Nadal anessin al centre de dia i cantessin amb els avis, que coneguin la farmàcia, la pastisseria (hi aniran per Pasqua), els camps o les granjes (al maig aniran a una granja de pollets) del poble. Que quan vagin pel carrer es saludin amb la gent i diguin adéu al conductor del bus que va fins l'estació. Potser no parlaran 5 idiomes abans dels 6 anys, però formen part d'una comunitat. I això no es paga amb tot l'or del món!

A classe

2011-03-17T22:26:00.004+01:00

Hi ha vegades en que fer classe és una passada. Estàs explicant i de sobte ets conscient de que tots estan atents, fins i tot aquell que normalment dormita o que no hi ha manera que estigui pel que dius més de 10 segons seguits. I sents com una pessigada a l'estómac, un punt d'orgull que et fa somriure i posar més ènfasi en el que estàs explicant. I penses que han valgut la pena les hores que has dedicat a preparar la classe, a buscar els exemples, les fotos, els problemes... I acaba la classe i no pots acabar de marxar perque et van fent preguntes. I quan per fi surts t'agradaria poder-ho explicar a algú sense que pensi que ets una pedant. Perque avui a la feina t'ha anat molt bé i has disfrutat de debò. Perque de vegades aquesta feina pot ser molt gratificant.

Malaltona

2011-03-13T08:48:00.003+01:00

Una de les grans veritats de ser mare és que tot virus que els teus fills agafin acabarà atacant-te a tu. I evidentment ho farà en cap de setmana, justament en el cap de setmana que tenies pensada alguna activitat que et feia molt il·lusió, o bé, si ho fa entre setmana, serà aquella setmana en la que si o si has d'anar a treballar i ni de conya et pots plantejar fer festa.

Doncs així estic jo: amb una galipàndria de tres parells de nassos (més o menys com es veu el meu) amb mal d'ossos i febre justament avui que els Claddagh ring dancers (el grup de ball al que pertanyíem en Vic i jo) fan la cel·lebració de St. Patrick, i justament abans d'una setmana amb milers i milers de classes. Però bé, no queda res més que esperar que el frenadol faci efecte i aguantar. Això si, tot endreçant a casa, rentant roba i planxant... Que tingueu un bon diumenge!

La mare més perfecta de totes les mares que es fan i es desfan

2011-03-09T19:44:00.005+01:00

Existeix! Jo la conec!

És una de les mares del parque i el primer dia que va venir ja apuntava maneres: anava vestida de blanc i amb talons d'agulla. I el millor és que la nena també venia de blanc (això si, amb sandàlies). No ve sempre. Només quan ens ha de donar alguna notícia com ara que la nena ja comença a demanar per fer pipí soleta, o quan ens vol ensenyar el nou abriguet que li ha comprat per només 200 euros. Jo se que ho fa com si fos una ONG per mares, ens ofereix petites lliçons: les mares no naixem ensenyades i algú ens ha de mostrar el camí!

Com a mare perfecta que és s'està pensant a quina escola durà a la seva filla: l'escola del poble està bé, però es pública i no pots parar just davant amb el cotxe. La seva opció és dur-la a l'escola d'un poble dels voltants: el poble és de categoria (i per tant també ho són totes les seves escoles, fins i tot les públiques) i majoritàriament hi van fills de categoria de pares de categoria. Però ai làs! hi ha un problema: per dur a la nena a aquesta escola l'haurà de llevar com a mínim a les 8 i ara no la desperta mai, la deixa dormir fins que en té prou i aleshores la duu a l'escola bressol (ara m'explico perque sempre arriben corrents...). I per això s'ho està pensant. Ha fet diverses llistes de pros i contres, però no s'acaba de decidir...

Mentrestant, quan ve a buscar a la nena a l'escola li porta un cotxet elèctric en el que la nena pot pujar i que condueix fins al parque tota soleta. Segur que no és més que una nova lliçó, tot i que encara no se ben bé si ens vol instruir sobre la necessitat d'aprendre les normes de conducció de ben petits, si ens vol tranquilitzar sobre la necessitat d'exercici en els nens, o si vol que les criatures vagin veient què és la diferència de classes. Espero que el proper dia ens faci un esquema resum per les que anem endarrerides!

Calladeta estàs més guapa...

2011-03-07T09:35:00.002+01:00

Hi ha cops que quan deixes anar una frase ja saps que l'estàs cagant. Només cal llegir què en diu la meva gurú de maternitat en un dels seus posts.

Això em passava a mi la setmana passada quan deia "dilluns tenim festa i les nenes no". Cada cop que la deia sentia una mena de punxada a l'estómac, i una veueta interior em deia "no cridis tant... no cridis tant... encara falten molts dies". I evidentment aixi ha estat: les peques s'han posat malaltes i estem els quatre a casa. Començo a pensar que hi ha una llei no escrita que parla de les probabilitats d'enmalaltir d'una criatura en funció dels dies de festa dels seus pares. Una mena de corolari de la llei de Murphy. I és que a casa nostra ja comença a ser una tradició...

La feina o la vida?

2011-02-26T10:29:00.001+01:00

Prometo no parlar més de llibres en una bona temporada, però aquest el tenia pendent!

Havia llegit articles de l'Eva Piquer, el seu blog des del criatures i fa molts anys que tinc pendent la seva novel·la "Una victòria diferent", així que vaig demanar-me "La feina o la vida" per reis. Des de llavors l'he estat llegint a estones, sobretot mentre les gatxans jugaven tranquiles. És a dir, a estonetes molt curtes. Es ideal per a això: petits articles que es llegeixen d'una esgarrapada i que, en general, provoquen un somriure. A més volia que les gatxans em veiessin llegir i aprenguessin a respectar-ho... diguem que me n'he sortit a mitges, però hi insistiré!

Bé, anem al tema. L'Eva Piquer és escriptora i periodista. I també es mare de quatre fills. I de vegades la combinació pot resultar explosiva. Sobretot si la probabilitat de que un fill es posi malalt es directament proporcional a la de que aquell dia tinguis una reunió inajornable. I qui diu una reunió, diu una classe, una entrevista, un viatge... Ser mares treballadores ja ho té això: una mena d'esquizofrènia que et fa volar amunt i avall fent malabars amb mil coses.

Sort que ella s'ho pren amb filosofia. I sobretot amb bon humor. Un bon humor amb una bona dosi de mala llet, vaja, del que a mi m'agrada. I potser per això el llibre a mi m'ha provocat una sensació de complicitat. Era com estar comentant amb una amiga els nostres dia a dia, com ens en sortim (perque com diuen els Manel, de vegades ens en sortim), com tirem la feina endavant (més o menys), com estem per les criatures (més o menys) i com la casa sembla un lloc on viure-hi (més o menys i sobretot gràcies a la senyora de fer feines). I des de la complicitat, des del saber-me entesa, jo he rigut molt. És per això que el recomano. I no només a les que sou mares o pares, també als que no i ni ganes. Passareu una bona estona!

Personalment em sento una privilegiada. Tinc una família fantàstica (tot i que envejo a l'Eva el tenir quatre fills) i una feina que m'agrada i que, tot i que en períodes puntuals pot semblar una bogeria, em permet una certa flexibilitat. I si, potser no puc sortir cada nit de festa i m'he de quedar a casa, bé preparant classes, bé fent rentadores. I vaig pel món arrossegant-me i amb unes ulleres de pam. Però no ho canvio per res del món! Bé, potser per unes vacances sense nenes i sense remordiments. Però això que no surti d'aquí...

Ja en fa 30

2011-02-23T07:32:00.006+01:00

Avui fa 30 anys del cop d'estat. Jo en tenia 9, anava a quart d'EGB amb la Srta. Urgínia i tinc records ben presents d'aquell dia: a classe vem parlar del que estava passant, de que uns guardies havien entrat al Congrés (i de què era el Congrés), del que podia passar... Al migdia es van acabar les classes, a a tarda no hi vem tornar i tots els nens érem a casa veient una pel·lícula de'n Danny Kaye. I sobretot recordo els meus pares tota la nit desperts amb la ràdio engegada. A casa estàvem d'obres i mon germà i jo dormíem a la seva habitació. Em vaig despertar a la matinada i vaig veure'ls allà tots dos asseguts, amb cara d'angoixa. Aquests són els meus minsos records.

Fa cosa d'un any vaig llegir "Anatomia de un instante" de'n Javier Cercas per saber-ne més. Us el recomano (aquest blog sembla un monogràfic de literatura darrerament...) si us interessa el tema. I si no també. És un assaig (?), novel·la (?), història (?), ficció (?), molt ben documentat/ada, que analitza els fets des de diferents vessants però centrant-se en l'instant en que en Tejero va disparar i tres homes no es van amagar. Per què no ho van fer?

I és que no només de llibres infantils vivim les mares... ;)

Me n'expliques un altre?

2011-02-20T11:20:00.003+01:00

Tenir una tieta mestra d'infantil i primària té els seus avantatges. Si a més es jove i amb empenta ja no us explico. I si n'està moltíssim de les seves nebodes i li encanta passar estona amb elles pot ser la repanotxa!!! Doncs les gatxans en tenen una aixi. Es diu Laura i elles també n'estan molt. I la Laura per fer-los el regal d'aniversari va buscar i rebuscar fins a trobar els contes perfectes. Us els deixo aquí perque són tan o més bons que els de la darrera entrada!

Me l'expliques?

2011-02-09T00:25:00.002+01:00

A les gatxans els agraden molt els contes. Fins fa poc miraven llibres d'imatges, deien el nom de tot allò que veien, de vegades fins i tot allò que només una mirada exhaustiva com la seva veia. Però des de fa uns mesos cada cop tenen més tirada per les històries. Que un dels seus tiets treballi a una editorial hi ajuda: cada dos per tres tenim contes nous a casa, originals que ha hagut de traduir o corregir, restes de magatzem i, de tant en tant, algun exemplar nou. Així van arribar els tres porquets a casa. Era en francès, però la història la sabíem, així que no importava massa. I els tres porquets es va convertir en el conte preferit, sobretot de la Maria.

Els reis i el tió van ser explèndids, sobretot amb nosaltres que ja n'estàvem una mica farts de bufar i bufar fins la casa enfonsar, i van introduït noves històries a la nostra vida. I els amics i parents ho van acabar de rematar per l'aniversari, així que ara si volem cada nit tenim un conte nou per explicar. Però jo tinc els meus preferits i els vaig insinuant per veure si les gatxans piquen i me'ls demanen. I no se si és perque la tècnica d'insinuacio funciona o perque tenim els mateixos gustos, però el cert és que cauen sovint. Són "El ball de la Harriet" i "Massa ovelles per comptar", dues històries de Trapella books que em tenen el cor robat. Si no els coneixeu doneu-los una ullada i a veure si també us atrapen. I ara me'n vaig a comptar ovelles...

perque m'importa!

2011-02-06T12:00:00.002+01:00

Hi ha cops que no dius res. Les coses segueixen el seu curs i ara van bé, ara no, però com en el fons no t'importen massa, deixes que passin i ja està. Let the river run, no?

Però hi ha cops que veus que una tonteria passa a majors, i que si no ho atures s'acabarà trencant tot, i et mous, et mous perque no vols que es trenqui, perque s'ha d'aturar com sigui. Potser no podràs, però que mai et puguis recriminar (el que et recriminin els demés és igual) que no has fet tot el que has pogut. I jo, com que soc de sang calenta, actuo i desencadeno les coses, de vegades no de la millor manera, però us asseguro que la intencio era bona.

I res, que jo tambe estic tontina avui...

Patim, patam, petem?

2011-02-01T11:50:00.002+01:00

Donc jo si, jo peto! de tant en tant peto! Aquest matí he petat! encara no sé com, he aconseguit fer-ho fora de la seva vista, he pujat les escales ràpid i m'he posat a plorar. Però és que les meves filles quan s'hi posen, s'hi posen! a malparides no els guanya ningú (per alguna cosa són filles de sa mare). S'han queixat de tot: de la quantitat de cereals de la llet, de la samarreta que els havia triat, de les jaquetes, d'haver de recollir. I quan dic queixar-se no vull dir només un petit gemec i un "no vuuuuull". No, no, pa tonterias así ni me pongo! Vull dir 20 minuts de pataleta al terra de la cuina plorant i picant de peus (vaja, lo dicho, pataleta...). I tu aguanta, aguanta, aguanta, fins que els meus ulls (petits cabrons que no aguanten res) han dit que prou.

I soc tan idiota, que en comptes de desaparèixer fins que no siguin a dormir, aquesta tarda plegaré abans del previst (els dimarts em quedo treballant fins tard) per anar-les a buscar i així no perdre'm les queixes i pataletes de la tarda. No fos cas que ens enyoréssim!

Canvi d'escola

2011-01-27T11:02:00.006+01:00

Aquest any toca un gran canvi. De l'escola bressol passem a l'escola d'infantil i primària. Les gatxans fa temps que en parlen. De fet des del setembre quan van veure que una bona part dels companys de classe ja no hi eren perque ja anaven a l'escola dels grans. Nosaltres no en parlàvem gaire: era un fet que estava allà però teníem temps de sobres de pensar-hi.

Però el temps passa volant i ja ha arribat el moment. Ahir vem tenir la jornada de portes obertes de l'escola del poble. Si, al nostre poble només hi ha una escola, de manera que la pre-inscripció és ja de fet la matrícula. Tenim clar que les gatxans aniran a l'escola del poble, i no només per la nostra comoditat (8 minuts caminant des de casa ahir jo sola; amb elles uns 15-20 minuts anant bé). Volem que es relacionin amb el que serà el seu ambient i per tant no té lògica dur-les a una escola a Barcelona o a una altra població. A més aquests dies hem anat fent preguntes a veïns, amics, mestres i familiars i sembla que l'escola va força bé, els nens estan contents i els pares també. Treballen molt en grups reduïts, hi ha força oferta d'extraescolars (que a més les tria i gestiona l'AMPA) i la diversitat cultural que es troben a la classe és la que més endavant es trobaran al poble i, en general, a la vida.

Però, com no podia ser d'una altra manera, la meva condició de cagadubtes ha aparegut de nou: i si no hem mirat prou bé? i si hi ha millors opcions que no hem ni tingut en compte? i si no estem fent el millor per elles? Ens agradi o no el món és cada cop més competitiu i potser seria millor una escola amb un projecte curricular més complert. Però és això el que realment volem? Volem que les nostres filles aprenguin japonès amb 4 anys i als 6 ja toquin dos instruments musicals o volem que aprenguin a valorar i viure la diversitat del seu entorn i tot el demés ja els anirà arribant amb el temps? Si, tots som molt progres i kumbes fins que ens toca a nosaltres triar i pensar si realment estem fent el millor.

Sort que en Vic ja m'ha posat de peus a terra i m'ha fet valorar la importància de triar democràticament el nom de la classe i cuidar un hort de pastanagues als 3 anys! Què faria jo sense ell!

l'Erinn

2011-01-18T16:00:00.004+01:00

L'Erinn és un belluguet. Jo encara no les tinc totes que no sigui hiperactiva... No para! Té una imaginació desbordant, unes sortides que ens fan aguantar el riure i una mamitis de cavall. És exagerada per tot: per menjar, per dormir, per riure, per jugar. És la versió infantil d'una mamma italiana! Li agrada cantar, ballar, jugar a cuinetes, mirar contes i el color rosa (en contra dels desitjos de la seva mare). A l'escola està feta una líder, però a casa la tenim calada i sabem que en el fons és tímida i força més insegura que sa germana.

És esgotadora, doncs, direu. Si, però us asseguro que un petó de l'Erinn fa aturar el món!

la Maria

2011-01-18T15:52:00.004+01:00

La Maria és dolça com la mel. Però una bona mel de romaní. Vaja, que no és empalagosa. No és una nena que t'estigui sempre abraçant, però quan et fa una abraçada o un petó són els més dolços del món. Li costa ben poc concentrar-se en una cosa. Li agraden els puzzles, els dibuixos animats, pintar, el color taronja i sobretot saltar! Sempre està saltant! El que més m'agrada d'ella és la felicitat que desprèn. Per ella tot és motiu de felicitat: que la llet dugui cola-cao (colecao per ella), que sigui de dia, que trobi la manta del seu nino o que hi hagi verdura per sopar.

És la filla perfecta, direu. No, perque ha heretat de la seva mare un mal geni increïble i del seu pare la tossuderia manya. Vaja que està feta un òs. Això si, molt dolç!

Del 2 al 3

2011-01-16T11:27:00.003+01:00

Dimecres les gatxans fan 3 anys. Aquest any ha sigut el de l'eclosió. M'imagino que cada any ho ha sigut i, espero, cada any que vingui ho serà, però és que aquest any ha sigut molt evident. Hem deixat enrera els bolquers i el xumet, la veritat és que amb menys dificultats de les esperades, i seguim amb el biberó, reconec que per pura comoditat meva (si, soc molt mala mare). Encara dormen al llit de baranes (per poc temps), però aquest és el darrer curs a l'escola bressol. I sobretot xerren pels descosits! no callen ni sota l'aigua! Tenen sortides espectaculars, comentaris divertidíssims i explicacions del tot surrealistes. Vaja, que ens ho passem la mar de bé amb elles.

Aquesta setmana serà molt intensa: cel·lebracions a l'escola, a casa amb els amics i amb la família, al parque... I per mi (bé, m'imagino que per en Vic també) serà molt emocionant. Jo encara penso en aquells bebés de 2 kilos que agafàvem amb una mà, que prenien 30 ml de llet a cada presa (si se'ls acabaven), que dormien amb uns mitjons que en aquelles cametes semblaven botes d'esquí i als que feia petons d'amagat de les infermeres de la sala d'incubadores. Aquelles nenes que havíem de despertar perque mengessin, que van començar a caminar molt aviat i a parlar força tard. Aquestes nenes que cada cop són una mica més independents.

Les meves altres nenes

2011-01-04T12:05:00.005+01:00

Les meves altres nenes són la G, la M i la I. A la M la conec des que teníem 2 anys i anàvem juntes al parvulari. A la G des que als 11 vem coincidir a l'esplai i a la I des de 1r de BUP, és a dir, des dels 13. Ens vem fer amigues a l'institut. Més tard cadascuna va tirar cap a una banda, va fer els seus amics a la universitat i ens vem anar allunyant, però sempre miràvem de trobar un dia, encara que fos un cop l'any, per trobar-nos. Ahir vem quedar. Fa un mes la G va perdre el fill que estava esperant, als 6 mesos d'embaràs, i ens va demanar de veure'ns. No li vem dir gran cosa, hi ha situacions en les que tampoc hi ha molt a dir, només fas el que et surt de dins: escoltar i abraçar.

Però situacions apart, vem parlar de nosaltres i de lo orgulloses que estem d'haver mantingut la nostra relació. Si, de modestes no en som gens. Cadascuna ha tirat per la seva banda. Tenim feines totalment diferents, parelles que no s'assemblen en res i fills de diferents edats. En el meu dia a dia tinc altres amics, relacions amb les que comparteixo aficions, feina, situacions, però elles sempre són allà, són un dels meus puntals. I aquest any en fem 40. I hem decidit cel·lebrar-ho juntes marxant un cap de setmana. Perque en fem 40 i estem estupendes. Perque, tot i la sensació de que som un desastre que a vegades tenim, deu n'hi do com ens en sortim de totes. I encara treiem temps de sota les pedres per veure'ns. Perque ens estimem molt. I per molts anys!!!

Un nou any

2010-12-31T12:41:00.003+01:00

S'acaba un any difícil. Amb moments molt durs i molt tristos. Però sembla mentida com el cervell selecciona i el regust en el fons és bò. I és bò perque al costat tinc les gatxans. Elles fan que el meu dia a dia tingui sempre, com a mínim, un moment d'alegria. Perque tinc en Vic, que em fa tocar de peus a terra i alhora somniar. Perque tinc una família que molts cops em treu de polleguera, però sense la que no sabria tirar endavant. Perque tinc uns amics que no me'ls mereixo. I perque tinc salut, tret d'alguns achaques propis de l'edat (aquest 2011 en faig 40... i fa vertigen, però com diu en Llach, tot això serà una altra història) i perque no em puc queixar de la feina que tinc.

En aquests moments la gent acostuma a fer bons propòsits per l'any que comença. Jo no en tinc costum, més que res perque no acostumo a acomplir-los, soc mandrosa de mena. Però si em plantejo un desig: virgencita, virgencita, que me quede como estoy. Bon any nou a tots! i sobretot salut!!!

La parella i dues més

2010-12-21T14:51:00.003+01:00

Ahir va fer 9 anys del primer dia que en Vic i jo vem sortir a sopar junts. Per agrair-li el seu ajut amb un problema informàtic el vaig convidar a sopar. I fins avui. Fins avui que anem tan atabalats i cansats que hi ha dies que amb prou feines ens fem un petó (si, d'aquella merda de petons que no duren gens i que no donen temps ni d'assaborir-los). I m'amoïno. Probablement perque estic ovulant i a mi les hormones m'afecten moltíssim. Però si, m'amoïno i em fa por que ens anem deixant, que la mandra guanyi a les ganes, i al final la rutina i l'avorriment acabin amb la passió i l'amor. I aquest matí al cotxe n'hem estat parlant.

En el meu capítol preferit de "Boig per tu" en Paul assegura que ell i la Jamie mai trencaran, que sempre els anirà tot bé com a parella. Ho diu des de la ignorància i ella li ho recrimina. Finalment se n'adona que a ells els pot passar el mateix que a qualsevol altra parella. És llavors quan ella li diu "ara vull que em diguis que a nosaltres mai ens passarà". Perque només des del coneixement, només sabent que alguna cosa pot passar, podem treballar perque no passi. I en eso estamos, treballant, que la causa bé s'ho mereix!

Les síndromes

2010-12-15T13:46:00.003+01:00

Des que soc mare pateixo diverses síndromes.

La primera és la "síndrome de la mare sargento". Amb els amics havíem comentat sovint la tendència de molts pares a crear petits montstres deixant a les criatures fer tot allò que volien i sempre deiem que això no ens passaria a nosaltres. Doncs bé, en l'intent de que això no ens passi, ens hem passat! El cas és que la directora de la llar d'infants ens va renyar perque érem massa estrictes amb les nenes, es veu que les renyem i castiguem i això no s'ha de fer, o si més no s'ha de fer d'una altra manera.

La segona síndrome és la de la "mare poc comedianta". No és que no sigui prou pallassa, canto i ballo, explico contes tot fent veus, tot això evidentment entre càstig i càstig. Però es veu que quan parlo amb elles he de fer més comèdia, he d'allargar més les paraules, he de disfressar les indicacions (ex: no puc dir "vine a penjar la jaqueta" sino "vine a ajudar a la maaaamaaaa a penjar la jaqueeeeeeta"). I de nou la directora amablement m'ho ha fet veure. Sort en tinc d'ella.

La tercera és la que em preocupa més i la que m'agradaria saber com combatre. És la de la "mare nerviosa". A mi m'agradaria ser d'aquestes mares que mai perden la calma, que sempre estan tranquiles i serenes (vamos, una mena de mare perfecta de les que sovint parlo). No tan per elles si no perque tinc la sensació que transmeten aquesta serenor als seus fills. Jo soc nerviosa de mena i si, puc estar tranquila una estona però no pateixis que de seguida em surt el nervi. I veig que les gatxans ho han heretat, que poden estar tranquiles mirant un conte, veient la tele o jugant, però que de sobte senten "el crit dels gens", s'aixequen i comencen a córrer cridant i rient, o a barallar-se o al que sigui, però que hi hagi acció.

S'accepten solucions, teràpies, xarops... el que sigui.

Tutoritzar

2010-12-03T14:14:00.003+01:00

Aquesta setmana he estat fent un taller per tutors. A la universitat, des de fa uns anys, els alumnes tenen un tutor durant tota la carrera, que els informa dels serveis que tenen al seu abast (sobetot quan comencen la carrera) i, teòricament, els "acompanyen" durant els seus estudis i els ajuden, en la mesura de les seves possibilitats, quan tenen algun problema. A la pràctica, a la nostra facultat els tutors bàsicament fan un parell de reunions grupals amb els seus tutoritzats (entre 20 i 30) i aquí s'acaba la feina, fora d'alguna consulta puntual o de donar permís a matrícules extraordinàries (més crèdits dels habituals, cursos extres, etc...).

Funciona? no ho se. Fins ara a la nostra facultat no ha rutllat massa, en part per manca de recursos, en part per manca d'implicació dels professors. D'entrada tot hi som una mica escèptics: no és una manera d'infantilitzar encara més uns alumnes ja prou infantils de base? no hauríem de deixar que s'espavilessin solets? són majors d'edat, estan a la universitat, ja són grans. Jo, a més, tinc un grup de tutoria extrany, ja que són alumnes adaptats: feien la llicenciatura de Biologia i s'han passat al grau de Ciències Biomèdiques, no són alumnes nous, saben moure's per la facultat i més que res han tingut problemes de solapment d'assignatures que ha de resoldre el cap d'estudis, no jo, així que em sento una mica inútil, no crec que els sigui de gaire ajuda i quan els intento ajudar no se si realment serveixo d'alguna cosa.

El taller ha sigut molt interessant. Sobretot la darrera sessió en la que vem parlar de les relacions, de com relacionar-nos amb els alumnes, no només els de teoria, també els de classe, ja que cada professor en el fons és tutor de la seva assignatura en el seu grup. Com ens hem de posicionar (sempre el professor a dalt i l'alumne a baix o podem posar-nos de vegades al seu nivell o fins i tot per sota?), com hem de reaccionar a les diverses situacions, com les podem reconduir. Va estar molt bé perque en cap moment ens adoctrinaven, no era una sessió de coaching ni res semblant, si no que a partir de l'experiència de tots anàvem veient en què fallem i quines coses fem bé (més de les que ens pensem, afortunadament). És el que més m'agrada d'aquests cursos, parlar amb gent que està en ensenyaments molt diferents al meu i comparar alumnes, situacions, reaccions.

I, a més, el que parlàvem es pot aplicar a qualsevol àmbit de la vida: igual que ens relacionem amb els alumnes, també ho fem amb amics (amics, coneguts i saludats), família, parella, fills... I amb nosaltres mateixos, segurament la relació més important que tenim a la vida (a algú li sona aquesta frase?).

Pipaaaaaaaa

2010-11-23T23:35:00.006+01:00

Les meves filles, amb encara no 3 anys, són addictes. És una addicció consentida, ho reconec. I a més consentida per pura comoditat i egoïsme nostre: són addictes al xumet i al biberó.

En el cas del biberó la comoditat és ben clara: no és el mateix donar-los la llet amb un got, fet que implica que m'estigui asseguda amb elles, control·lant-les, i que acabi amb els ulls com el Dioni, a donar-los un biberó que aguanten elles i que em suposa 10 minuts per preparar la roba de les gatxans, pentinar-me, rentar-me les dents i de vegades fins i tot planxar alguna peça de roba que em fa falta (ara que ho llegeixo així tot seguit em quedo ben parada del que donen de sí 10 minuts...).

En el cas del xumet és més complicat. Per una banda penso que no hi ha pressa, que ja el deixaran. A més encara els falten per sortir els darrers queixals i el xumet les calma. Cada cop hi estan més enganxades, però, fins el punt de que és el primer que demanen quan arriben a casa o fins i tot ja quan surten de l'escola. Per què els el vull treure doncs? la veritat és que no ho se. En Vic n'està convençut i jo també crec que ha arribat l'hora, però no tinc un motiu clar més enllà de que no m'agrada aquesta dependència. Se que passarem una temporada durilla i de fet tinc la sensació que hi tornarem a caure.

De moment hem quedat en que els reis s'enduran els xumets per portar-los als bebés que acaben de néixer. A canvi duran regals. De moment la Erinn els ha demanat un xumet nou.