Quan vaig sentir la notícia reconec que vaig pensar "aquesta sempre donant la nota". L'Angelina Jolie és d'aquelles persones que no se perquè em cauen malament i qualsevol cosa que fa pensoq ue és per cridar l'atenció. Però en aquest cas no ho acabava d'entendre: treure's els dos pits? potser era anar una mica massa enllà, no? Així que vaig buscar informació i en vem estar parlant amb les companyes a la feina.
En un càncer el que passa és que les cèl·lules es divideixen de manera descontrol·lada, envaïnt d'altres teixits, alterant el funcionament d'aquests i destruint-los. El gen BRCA1 dóna lloc a una proteïna reguladora de la divisió cel·lular, concretament detecta els errors que es produeixen i els repara, de manera que se'l considera un gen supressor de tumors. Però l'Angelina Jolie té una variant alterada d'aquest gen, de manera que la proteïna no és activa i no repara la divisió cel·lular quan hi ha errors. En aquest cas el risc de patir càncer es veu molt incrementat, especialment de pit i d'ovaris. Segons les seves paraules, tenia un risc de patir càncer de pit del 87% i d'ovaris del 50%.
És això motiu per fer-se una mastectomia? Jo crec que si. Si més no jo hagués fet el mateix. I més si hagués vist a la meva mare morir a resultes d'aquesta malaltia. Hi ha malalties que es poden evitar amb tractaments preventius o si més no reduir la seva severitat. La fenilcetonúria afectava a un cert nombre d'individus amb una deficiència mental severa fins que es va veure que simplement amb una dieta sense fenilalanina es podia evitar. O la sal iodada ha estat un remei clau i barat als problemes relacionats amb la manca de iode. En aquest cas no hi havia canvis en l'alimentació que valguessin (per molt que hi hagi qui diu que si) i la mesura que ha hagut de prendre és més dràstica, però la fi és la mateixa: reduir l'impacte d'una malaltia i millorar la supervivència. Jo soc de les que penso que viure no és durar, no estic per l'allargar la vida a tota costa, però que una dona jove pugui evitar una malaltia que podria matar-la, o si més no fer-la patir, d'aqui uns anys, em sembla fantàstic.
D'acord que parlem de probabilitats, però a mi em sembla que un 86% és un valor més que perillós i que resulta un motiu de pes per prendre la decisió. I més si tens fills. Una de les filles d'Adolfo Suàrez es va fer extirpar totes les glàndules possibles després de detectar-se-li càncer. Va dir que això li havia permès no morir mentre els seus fills eren petits. Malauradament va morir uns anys després. No podrà veure com els seus fills tenen els seus propis fills, però els ha pogut veure créixer i els ha permès gaudir-la uns anys més.
L'altre punt és si n'havia de fer un manifest, si havia d'enviar una
carta al NY Times i explicar el què havia fet i perquè. Al meu entendre ha fet bé. Ella no és la única persona que ha optat per aquesta mesura i probablement la gent que ho ha fet es deu haver trobat amb reaccions contràries al seu voltant. Que ho hagi fet ella no voldir res en el fons, és una més, però de cara a molta gent normalitza una situació, fa que se'n parli i que deixi de veure's com un estigma.
Hi ha gent que està tocada per una maledicció. Un gen que està alterat i que els condemna a morir abans del que els "tocaria". Una autèntica putada. Però hi ha maneres d'evitar-ho, d'enredar la mort i girar les tornes.
P.D. La mamamoderna en un
post recent parla dels tests de detecció genètica. Jo no se si me'n faria un a no ser que tingués un risc elevat de tenir una malaltia. I si fos així m'ho pensaria molt: saber que tens un cert risc de patir una malaltia i no poder-hi fer res no se si m'agradaria gaire, més aviat em faria patir. Si ho feu (mamamoderna va per tu) penseu que us parla de probabilitats, que ser portador d'un gen en molts casos no vol dir que patim una malaltia.
