La força del grup

Davant d'una injustícia molts cops pensem "quina pena, però jo no puc fer res per evitar-la". Cert. Des de la nostra posició d'individus no podem fer gran cosa, però i com a col·lectiu? com a grup si que podem. Aquí hi ha el quid, mantenir-nos units, anar tots a una contra allò que creiem que és una injustícia. Només així podrem evitar-la.

Per una educació pública de qualitat les dones de la família ens posarem aquesta samarreta cada dimarts. Un gest inútil? potser si, però i si en comptes de 3 som 3.000? o 3.000.000? De vegades només es tracta de que s'hi vagin afegint zeros.

Són diferents

Cada dia m'ho he de repetir: són diferents. El problema de tenir bessons és que tendim a dur-los en pack. Van a la llar d'infants, a l'escola, a piscina, de vacances... sempre en plural. Però són dues persones diferents i tenen dret a ser-ho, a que se les tracti diferent. Que les separin a l'escola ajuda: diferents classes, diferents mestres, diferents horaris, diferents dies a dur xandall (m'he hagut de fer un calendari...). Però jo intento que cadascuna se senti individu a més de formar part del duo.

Així que amb aquest esperit hem començat les sortides "avui anem a dinar amb la mare totes dues soletes". De fet van començar de manera casual: l'Erinn es va donar un cop a escola, em van trucar perque li sagnava força el llavi i me la vaig endur a urgències. No va ser res i com era l'hora de dinar ens en vem anar a menjar alguna cosa les dues juntes. Evidentment sa germana va presentar una queixa formal: ella també volia anar a dinar amb la mama! Així que ho vaig planificar: a partir de llavors un cop al mes (la cosa no està per grans dispendis) me n'aniria a dinar amb una d'elles.

Ja portem tres sortides contant la del dia de l'hospital i han anat prou bé. Xerrem les dues sense que l'altra hi fiqui cullerada, mengem tranquilament i m'ha servit per adonar-me que en el fons no són tan diferents. Que tenen molts punts en comú. I sobretot que s'estimen moltíssim: totes dues no van trigar ni 5 minuts a dir "trobo a faltar la meva germana! què deu estar fent?"... per matar-les! (a petons).

L'1 i la trobada

Abans que res: he guanyat un premi!!!!!!!!! És que és tan extrany en mi! L'Anna va fer un sorteig en motiu de l'aniversari del seu blog i m'ha tocat un llibre de Coco books: Origami. Estic molt contenta! Els llibres d'aquesta editorial m'encanten. Les nenes n'han tingut un d'enganxines xulíssim i que va donar molt de joc, així que m'imagino que aquest igual. A més estan meravellades de que retallant papers es pugui fer màgia! Ni us explico la seva cara el dia que van veure'ns fer una tira de nines enganxades! I a més he guanyat amb el número 1, un número que jo sempre he pensat que estava maleït en els sortejos i mira per on!

I la trobada doncs fantàstica com sempre! cert que el lloc no era el més adequat, amb lo bé que s'està a la Laie, però al cap d'uns moments ja no me n'adonava. Llàstima que la Onavis no es va poder quedar més estona, però a la propera la segrestarem i ningú ens la podrà prendre jua jua jua (riure amb eco).

Veure a l'Anna sempre és un plaer. Pensava que és una llàstima que visqui tan lluny, però potser així també valorem més aquestes trobades. La propera a la Laie fijo! encara que ens l'hagin d'obrir per nosaltres!

A l'Esther ja la conec de fa temps i n'hem passat de tots colors. Com ja vaig dir fa temps crec que en aquests anys ha canviat força i és una monstrua a la que m'estimo molt i que forma part del meu dia a dia, virtual si més no.

I conèixer a l'Ester també em va encantar! Tens una energia fantàstica i noia les fotos no et fan justícia!!! I quin nen més guapo per favor!!!

És curiós com a cada trobada comencem a parlar com si ens haguéssim vist fa dos dies. Totes som diferents, tenim diferents maneres d'encarar la maternitat (o de suportar-la ;)) però ens respectem i ens tenim una estima. Quan una té un post trist (en el nostre món post = temporada) allà estan les demés per animar-la, donar-li suport o renyar-la per no recordar les coses maques que té i que haurien de fer-la estar contenta. I això uneix.

La fase (i ja en van...)

Si pares i mares, això és una presa de pèl. Ara ja és un fet. "Tranquila, són els terribles 2". "Ui, és que als 3 tenen una època terrible". "Si, no t'amoïnis, és una fase, als 4-5 tenen una mena d'adolescència".

Però a veure, això s'acaba en algun moment????? Perque portem uns dies de nenes que no escolten, van a la seva, estan com una moto i no fan ni cas que déu n'hi do! I ja no em val que em digueu que és una fase. No cola! Les fases s'acaben i això de les meves filles és com el Guadiana, desapareix però sempre torna! No són dolentes, no els hi veig maldat ni mala llet, senzillament van a la seva, i tu ja pots dir missa que ni t'escolten. Això si, de sobte estan d'un melós... només volen que petonejar la mama, abraçades i mimitos, que a mi ja m'agraden, però justament quan estas remenant el foc tenir dues nenes enganxades a les cames com que més aviat fa nosa...

Sort que veig que és generalitzat al meu entorn, així que o bé al poble tenim un virus o bé és normal que sigui així. Ara, una fase no, ja no hi crec en les fases!

Hans Rosling

En Hans Rosling és un metge suec especialitzat en salut pública. A més és un gran amant de l'estadística i ha creat un software que permet la visualització de dades sobre els diferents països. Per mi va ser tot un descobriment i utilitzo la seva web a pràctiques per ensenyar als alumnes la situació dels països en determinats aspectes demogràfics i socials. Però en Hans Rosling, a més, és un gran comunicador. Però no d'aquests gurús que han après quatre tècniques de seducció de masses i van pel món amb aquella xuleria de "queboquesoc". No, ell utilitza una arma diferent a les seves presentacions: la passió! És un apassionat de les dades, igual que ho és de la salut pública, del desenvolupament sostenible o de l'erradicació de la SIDA. Però la seva passió és sincera, ell és sincer, i per això el seu missatge arriba i enganxa.

Avui, buscant xerrades seves per una classe he trobat aquesta. M'ha encantat! Me l'he guardat per passar a classe. Però també m'ha agradat perque el tema de les rentadores està molt en boga a casa darrerament. La imatge que us poso a sota ens ve a dir que si mirem el món amb ulls de nen les coses que ens fascinen segueixen essent les mateixes. Si teniu 10 minuts no us el perdeu!

Paranormalitats

Els bessons monozigòtics (els idèntics vaja) són una mena de clons. Si més no són genèticament idèntics. De vegades hi ha certes diferències entre ells degudes a l'ambient (encara que el comparteixin no els té perque afectar d'igual manera) i a factors d'expressió diferencial dels gens que poden variar. Però vaja, són idèntics i molts cops es comporten d'igual manera, tenen els mateixos gestos, etc...

En canvi, els bessons dizigòtics (com les meves) genèticament són com dos germans "normals" només que nascuts el mateix dia. Evidentment comparetixen més que dos germans ja que l'ambient és molt més semblant (quan parlo d'ambient parlo de tot allò que els envolta) i això es pot notar. He llegit de bessons dizigòtics en els que aquesta similitud és molt evident, tenen una connexió entre ells. En les meves jo no l'havia observat especialment. Si que moltes vegades parlen de "nosaltres" més que de "jo" i sempre busquen compartir amb sa germana allò que els passa, però fins ahir no vaig veure fenòmens paranormals...

Ahir vaig veure els dos videos que han penjat a la web de l'escola amb les seves respectives classes cantant una cançó. És una cançó curteta i la canten dues vegades. Quan comencen a cantar-la per segon cop les dues fan el mateix gest, i són les úniques de la cada classe que ho fan! Estic una mica acollonida! serà veritablement una invasió alienígena?

Us deixo els vídeos. Les gatxans són al mig de les seves respectives files superiors (a sobre posades al mateix lloc...)

Llegeix que llegiràs

Darrerament he tornat a recuperar el meu temps per llegir. Sempre que puc me'n vaig al llit d'hora i llegeixo fins que em ve la son, o busco estones allà on puc per fer-ho. Hi ha influit que soc a dos clubs de lectura (a falta d'un...) i que el meu germà treballa a una editorial i està emperrat a culturitzar-me. Cada dos per tres em ve amb llibres, alguns dels quals no he obert, ho confesso.

A més, també hi ha influit la sort que he tingut darrerament amb els llibres. Al club de les mames lectores de moment tot m'ha atrapat, i pel ritme que portem crec que seguirà igual. Al club de lectura de la biblioteca del poble ens van proposar "La jove de la perla", que ja m'havia llegit però que m'ha encantat rellegir. I sobretot em va encantar que a la xerrada sobre el llibre vingués la Lluïsa Garcia-Muro, la mare d'una de les meves millors amigues i pintora, que ens va oferir una lliçó fantàstica sobre Vermeer i la seva època, tota una classe d'història de l'art. Imagineu-vos, una classe sobre un dels meus pintors preferits sense esperar-m'ho!

Aquest estiu, a més, vaig llegir el darrer Montalbano, que em va entusiasmar, i un llibre de la Dona Leon, un Brunetti. El primer que em vaig llegir, "Mort a la Fenice" em va agradar, però com jo soc més de sang calenta vaig seguir tirant mes cap a en Montalbano. Però aquest segon "Males arts" el vaig trobar molt maco. Em va ben atrapar.

I ara tinc sobre la taulera de nit tota una col·lecció. Un altre Brunetti, un parell que m'ha dut mon germà,  el darrer de la Maria Dueñas (no he llegit "El tiempo entre costuras", però aquest segon toca el tema de le missions a Califòrnia i com estic treballant amb dades d'aquestes missions hi tinc curioistat), i..... "Cinquanta ombres de'n Grey". Si, el tinc. La meva cunyada me'l va regalar. Ella hi tenia curiositat i va pensar "li regalo i a veure què diu ella...". L'he començat. Dec anar per la pàgina 200 i... buff, què voleu que us digui... a mi no m'està agradant. De fet, el trobo bastant pobre. Cada 10 paraules, 4 són "què bo que està"... I pel que fa al sexe... doncs si, hi ha molt de sexe, però en el fons és una novel·la rosa tipo "novela romántica de las Highlands" (una col·lecció d'aquestes que surten al setembre que em va deixar de pedra quan la vaig veure anunciada: això si que es concretar!).

Res, que estic contenta de tornar a llegir. A veure si dura!!!

La crack

Aquest dijous passat vaig conèixer a una crack. Una persona d'aquestes que s'ha guanyat plenament la meva admiració. Me n'havien parlat molt bé però no la coneixia més enllà de l'hola i adéu de cada dia. És una noia que treballa a l'escola de les meves filles. La coordinadora de menjador.

Dijous vaig anar a dinar a l'escola. Des de fa un mes soc mebre de la junta l'AMPA (fins ara era col·laboradora). I juntament amb dues membres més vem anar a dinar a l'escola per parlar amb la coordinadora de menjador de com ho té tot organitzat, de com va la jornada continuada, dels problemes que pogués tenir... I em vaig quedar meravellada! L'E. no nomes coordina el dinar d'entre 130 i 150 nens i decideix quin monitor està a cada curs. No, això només és una mínima part del que fa. A més, s'encarrega de que cada nen vagi després de dinar a l'extraescolar que li toca, d'organitzar activitats pels que no en tenen, des de tallers de teatre a classes de repàs, de vigilar que no hi hagi errors, que tot rutlli, que cada nen i cada monitor sigui on ha de ser en el moment correcte. I us asseguro que no és ni senzill ni banal.

Però el més fantàstic de tot es que ho fa sempre amb un somriure. I oberta a les idees i propostes de tothom, als pares que s'interessin per com funciona el menjador, a millorar les instal·lacions. I la seva feina molts cops ni es veu. Ni es veu ni es valora. L'E. és una d'aquelles persones que fan millor tot allò que els envolta i que fan que pels demés sigui una alegria anar a treballar. O a menjar!

El país que jo vull

Quan era jove (més jove ;)) jo era independentista. No em sentia espanyola, únicament catalana, i no m'agradava que el meu país no tingués un estat propi, ni que la meva llengua es trobés en inferioritat. Amb els anys, i sobretot amb el veure món, les meves prioritats han anat canviant. Ara poso per davant viure en un país on els drets socials que tant han costat d'assolir es mantinguin i arribin a tothom. On l'educació pública es potenciï, la sanitat sigui un dret de tots els ciutadans, tothom pugui accedir a un treball digne i aquest es vegi recompensat.

Darrerament la situació ha dut a la gent a demanar per diferents motius la independència de Catalunya. Molts d'ells per les raons que jo deia abans. Però tinc tota la sensació que els polítics estan manipulant aquest sentiment. Que les properes eleccions seran més un referèndum sobre independència si o no, que no pas un debat sobre el país que volem. Ningú parla sobre les retallades en educació i en sanitat. I quan se'n parla ja hi ha veus que s'encarreguen de callar-ho. Sembla que amb la independència tot es solucionarà. I sincerament ho dubto.

És per això que cada cop estic més desenganyada. No veig una proposta de país que em motivi. Només veig demagògia i com els partits tracten de captar votants venent fum. Sembla que cada cop ho tinc més difícil a l'hora de triar a qui votar...

Jo no era així...

Des que soc mare he canviat. Físicament (juro que jo era prima i que aquesta molla que tinc a la cintura no l'havia vist mai abans) i de manera de ser. Suposo que en el fons sempre he estat així i que si no hagués estat mare també hagués anat modulant la meva manera de ser, però la maternitat ha accelerat certs canvis:

1. Ja no dono res per segur. Abans les coses eren així o aixà, però eren com eren. Ara ja no poso la mà al foc per res: tothom pot canviar d'opinió, de gustos, de criteris i a mi plim. No jutjo com ho feia abans. Vaja, si jo soc la que deia que les meves filles MAI anirien vestides iguals, MAI durien res rosa i MAI durien vestidets...

2. Tonteries les justes. Aquest any he perdut de vista dues amigues per aquest motiu i aquest cap de setmana he estat a punt de perdre'n una altra. Jo com a amiga soc una ganga perque m'agrada organitzar coses i estic a totes, però quan comences a veure que et prenen el número, que la gent et matxaca per tot ... ah no! per aquí no hi passo! Abans callava, callava i aguantava, però ara no, ara parlo i si s'enfaden que s'enfadin. Aquest ha estat potser un dels canvis més grans que he notat i veig que encara hi soc, que encara me'n callo algunes i que quan no callo no tinc prou experiència per gestionar la situació, però mica en mica...

3. M'indigno. I a més sovint. Amb les injustícies. Sobretot si afecten als nens. No em conformo amb que les meves filles siguin felices, m'agrada que visquin en un món feliç, on tothom té els mateixos drets i ningú està per sobre de ningú.

4. Soc una gran conta-contes. Això ha estat una sorpresa. Ja se que sona pedant, però és cert, explico molt bé els contes i a més de fer que els nens s'ho passin bé jo també disfruto molt. Sobretot veient les seves cares i la seva atenció. Si les coses no van bé a la universitat crec que ja tinc un plà B.

Impossible?

Dissabte vem anar a veure "Lo imposible" amb d'altre pares i mares del parque. Jo potser hagués triat una altra pel·lícula, però la veritat és que tenia curiositat, tot i que sabia que seria un dramón i que patiria. I vaja si vaig patir! Des de gairebé el començament que estava amb l'estómac encongit i em va durar una estona encara quan vaig sortir.

Però jo patia perque m'hi veia reflectida! No, mai he hagut de passar per una situació així, per sort no m'he trobat amb una catàstrofe com aquesta i toco fusta! Però les reaccions de la mare eren les que jo hagués tingut, les que a mi em venien en aquell moment. I crec que aquí hi ha el gran què de la peli, que tot i explicar una situació que ens pot quedar molt lluny, les reacciones dels personatges ens la fan molt propera (excepte una del pare, que no us explico per si la veieu, i que va generar debat entre nosaltres... tot i que en el debat les dones preníem la postura contrària i els homes es decantaven per la que pren el protagonista, o si més no l'entenien millor).

Per altra banda, la peli està molt ben feta i les interpretacions són molt bones. Tothom parla de l'actor que fa de fill gran i de la Naomi Watts, però a mi també em va agradar molt l'Ewan McGregor, que és un dels meus actors preferits (aaaaiiii... ) (això era un sospir).

L'heu vista? La penseu veure? Si ja ho heu fet, què us ha semblat?

Això s'ensorra

I no només per la crisi! A Europa cada cop neixen menys nens. Com sempre, l'Anna m'acaba picant perque escrigui posts de feina... cachis!!! I és que aquest tema m'apassiona! Com ha anat evolucionant la fecunditat al món al llarg del temps, com estem ara, com serà en un futur.

Tot va començar amb la transició demogràfica. Els països europeus teníem taxes de natalitat i de mortalitat molt altes. Les dones tenien una munió de fills, però d'aquests ben pocs arribaven a l'edat adulta. Així doncs, les poblacions no creixien gaire, i si ho feien venia una epidèmia i catacrack. Però les millores sanitàries que es van anar aplicant a partir del segle XVIII van permetre disminuir les taxes de mortalitat (per si us preguntaveu perquè soc tan fan de les vacunes...). Les taxes de natalitat, però, seguien essent altes. Aquests van ser els anys del gran creixement demogràfic europeu: les dones seguien tenint molts fills, però ara gairebé tots sobrevivien. Mica en mica, les famílies es van anar conscienciant de que aquell creixement no era sostenible, que allò de "d'on mengen dos mengen tres" no és aplicable a "en mengen catorze", i va començar a disminuir la natalitat gràcies a un control de la mateixa. Un control buscat per les mateixes famílies*. Així, mica en mica, la natalitat va anar disminuint fins arribar a estar fins i tot per sota de la mortalitat en molts casos.

I aquí és on van començar a saltar les alarmes. Què farem ara? com podem remuntar aquesta natalitat? si no ho aconseguim el sistema tal i com el tenim muntat col·lapsarà, no hi haurà prou treballadors per pagar les pensions! Les "solucions" han sigut molt diverses: donem 2500 per cada fill que neixi, cotxes i electrodomèstics, 16 setmanes de baixa, la cistella del Caprabo... Aquestes han estat les solucions del països com Espanya, vaja les que no han funcionat. No han funcionat perque l'únic que han aconseguit és que la gent decidís tenir fills en aquell moment, quan donaven el "premi", però no que en tingués més.

Hi ha solucions que han funcionat? Si, les nòrdiques. Allà el sistema de treball s'ha adaptat a les necessitats femenines. I és que el sistema de treball és totalment masculí. Lògic si pensem que la incorporació majoritària de les dones a la feina fora de casa és relativamet recent (em refereixo a les dones amb família i excloient les situacions excepcionals). Amb masculí vull dir hi ha un periode de preparació i un període d'èxit que abarquen des dels 20 als 40 anys aproximadament. Fixa't tu, just el període en que la dona és fèrtil. I com s'adapten les dones a aquest sistema? O bé deixen de banda la seva feina o si més no en part, renuncien a arribar allà on voldrien arribar, o bé renuncien a tenir fills o a tenir-ne tants o a dedicar-s'hi com voldrien. Què han fet els nòrdics? permetre que la carrera professional s'atur temporalment i es pugui reempendre més endavant i facilitar al màxim que les dones en edat fèrtil puguin deixar de banda la feina per un temps o si volen puguin compaginar ambdues facetes. Res de 2500 euros. Guarderies a les universitats, baixes maternals llargues.

Islàndia és el paradigma. L'ideal. Allà la taxa de fecunditat s'ha estabilitzat en dos fills per dona, just el nivell de reemplaçament, mentre que a Catalunya estem sobre el 1,4 i gràcies a la remuntada dels darrers anys amb la immigració i els fills de les dones nascudes durant el baby boom (havíem arribat a estar per sota de 1,2).

Així doncs, si volem que la natalitat augmenti la feina a fer és molta i el que cal canviar és el sistema. No volem regals, volem facilitats!

*Hi ha països que actualment es troben en plena transició (Índia, Mèxic, etc) però es diu que es tracta d'una transició falsa perque la disminució de la natalitat no parteix d'una decisió de les famílies, no hi ha un canvi de mentalitat, si no que ve imposada pels governs, molts cops amb multes i coaccions.

Estava pensant que...

... que sempre he estat en contra dels gurús de la maternitat. No m'agrada la gent que viu de vendre veritats absolutes sobre com s'ha de criar un fill. Sempre he pensat que cadascú ho fa com vol, o més ben dit com pot (jo faig coses que d'entrada no volia fer) i com diu ma mare qui fa el que pot no està obligat a més. Només vaig llegir un llibre d'aquests gurús. Bé, el vaig começar. Una amiga em va regalar "Bésame mucho" del Carlos González i no vaig poder amb ell. La biòloga que duc dins es va rebel·lar amb que ens comparés amb llops (sempre he odiat els documentals que "humanitzen" els animals) així que el vaig deixar. Va aconseguir caure'm milor quan va defensar l'ús de les vacunes, però allò dels llops seguia en el meu subconscient.

És per això que vaig començar a llegir el post de la Núria amb una certa recança. A veure amb quines veritats ens ve aquest home ara. Però amb moltes de les frases m'hi sentia identificada. No m'estava descobrint el món, però si que posava en paraules obvietats que precisament per ser tan obvies de vegades les obviem.

Per què es considera malcriar agafar en braços una criatura? malcriar és dir a tot que si, cedir a tots els capricis, no ensenyar el valor de les coses, però agafar en braços? és que només que sigui per l'egoïsme matern de tenir aquella coseta dolça ben aprop, olorar-lo, tocar-lo ja val la pena! I respecte el vincle afectiu entre pares i fills és impressionant! Quan renyo a les meves filles i ploren ho fan sobretot per por, per por a que no les estimi com abans. Quan me'n vaig adonar em va fer mal el cor i ara segueixo renyant-les, però després els deixo clar que les estimo igual que abans. De fet és per això que les renyo!

Però el punt que m'ha guanyat és respecte a la independència dels nens. A aquesta mania que hi ha de que els nens ho facin tot depressa, que s'espavilin sols ben aviat, abans del que ho havíem fet nosaltres. Crec que tot té el seu ritme. Tampoc crec que un nen de 6 anys no es pugui vestir sol ni anar sol al lavabo, però no m'agrada aquest "el meu ja fa això, això i allò altre", ni aquesta competició per veure quin après abans a fer això o allò. Ja tindran temps, i si no ho fan ara ja ho faran d'aqui uns mesos o d'aqui uns anys. Serà per temps...

Xerrades

Suposo que a totes les mares ens passa igual: se'ns cau la baba amb els nostres fills. A mi sens dubte me'n cauen litres i litres. I cada cop més. Sobretot quan les sento parlar, explicar, jugar, preguntar... Els seus raonaments són increïbles, van lluny i tenen una curiositat meravellosa. Però de vegades això et posa en un compromís, quan et pregunten coses que són difícils de respondre, i més si no vols contestar  amb un conte o una "mentira" d'aquestes que massa cops se'ls diuen als nens. L'última pregunta compromesa va ser ahir, mentre tornàvem en cotxe de casa la iaia. Elles anaven xerrant darrera i de sobte l'Erinn va deixar anar:

- Mama, per què parlem?

- Perque debeu tenir-ne ganes, no?

- No, vull dir quin òs ens fa parlar, per què parlem els humans?

Primera mirada amb son pare... què diem?

- Erinn parlem perque al coll tenim una cavitat que permet que fem sons i a més al nostre cervell hi ha una zona que produeix les paraules.

- Ah vale.

Semblava que havíem superat la prova! però ai, il·lusos! La resposta va fer que la Maria contraataqués:

- I mama, com pensem?

Ostres a mi ningú m'havia preparat per això!!!!! Què faig? començo a parlar de sinapsis? vem optar per dir que pensem amb el cervell, que és un òrgan molt impotant i que s'encarrega entre d'altres coses de pensar. No se jo si es van quedar massa convençudes... però què voleu? la única pregunta que teníem preparada de moment era per què és blau el cel, però es veu que la meteorologia de moment no els interessa massa... Vosaltres també us comenceu a trobar en situacions en les que no sabeu com respondre?

El nen que va deixar empremta

L'Anna fa uns dies parlava de l'empremta que ha deixat la seva filla a casa: joguines per tot arreu i restes que et fan saber que allà hi viu una criatura. El post em va encantar! És d'aquelles coses que són en el teu dia a dia i no hi penses. I m'agrada que a casa meva es vegi per tot arreu que allà hi viuen dus nenes, que s'hagin fet seva la casa i la considerin així, casa seva.

I l'Anna deia que els nens gairebé no deixen rastre en la història. Però hi ha nens que si. Hi ha nens que han deixat empremta. I n'hi ha tres que ho van fer amb molta rellevança en el camp de la paleontologia: el nen de Taung, el de Turkana i el de Laetoli.

El nen de Taung és un fòssil d'Australopitecus africanus datat en uns 2,5 milions d'anys. Correspon a un nen d'uns 3 o 4 anys que va morir probablement per l'atac d'un ocell depredador. El descobriment va ser publicat l'any 1925 i es considera el punt d'inici de la paleontologia. Les restes corresponen a part del crani i al cervell!!! si, es va trobar un motlle interior del cervell de manera que aquest es va poder reconstruir.

El Turkana boy és el nom que es va donar a les restes d'un noi d'entre 8 i 10 anys de l'espècie Homo erectus. És l'esquelet d'homínid més complert que s'ha trobat mai i en un principi es va creure que era més gran quan va morir, fins i tot es va parlar d'uns 15 anys d'edat. Recentment, però s'ha establert en aquests 8-10 anys la seva edat. Per què aquest ball de números? perque era força alt tot i que la dentició no s'hi corresponia. Arran d'aquesta discusió es va deduir que podria molt ben ser que el periode de maduració fos diferent a l'actual en aquesta espècie, és a dir, que els nens creixessin i maduressin abans, com si fossin a mig camí entre els ancestres primats i l'home actual.

I finalment Laetoli. Laetoli va ser el primer en el que vaig pensar quan vaig llegir el post de l'Anna per un mot: empremta. Les empremtes de Laetoli són una troballa que sempre m'ha fascinat. Estan datades en 3,6 milions d'anys i van demostrar que aquells homínids ja es desplaçaven sobre dues cames i que els seus peus eren molt semblants als nostres, més que no pas als dels ximpanzès. Però a mi el que sempre m'ha agradat és que sobre les empremtes més grans n'hi havia unes altres de més petites. En el meu imaginari (i en el d'alguns antropòlegs) aquestes empremtes eren d'un nen que jugava a trepitjar per on havia passat son pare. Cert? no ho sabem ni ho podrem saber mai. És el que té la paleoantropología, tot són suposicions. Però al meu cap veig perfectament aquell nen fent saltirons per arribar a les empremtes, rient feliç i tranquil. I és que de vegades la història ens activa la imaginació.

La reunió de començament de curs

Potser ja hi anava predisposada. Una amiga m'ha passat un llibre, "39+1" (recomanable al les que estem en aquesta edat estupenda i volem riure una estona), en el que la protagonista fa un retrat divertidíssim d'una reunió de començament de curs i jo vaig anar-hi amb ganes de gresca. Però la veritat és que la realitat es va ajustar molt a la ficció.

Primer ens van reunir a tots els pares de P4 i P5 al menjador ja que molts ítems són compartits entre els dos cursos. Ens van explicar la part més pràctica, de funcionament i logística vaja. Que si han de portar un raspall de dents i pasta per després de dinar, que si les festes, que si les colònies, que si els horaris d'entrada i sortida, etc... Aquí ja va sorgir la primera pregunta estrella d'una de les bones mares*: "i després d'esmorzar? no els hi renteu?". Resposta: no. Si se les rentessin no tindrien temps de sortir al pati. "I si vull que la meva se les renti cal que porti un justificant del dentista?". No, no cal, si vols en parlem després.

Jo davant d'això ja feia cares. Però després va sorgir un dels temes estrella: els pastissos d'aniversari. Es veu que des de sanitat s'ha prohibit que els nens portin un pastís fet a casa. Indignació generalitzada. A veure, a mi també em sap greu, sobretot perque a ma mare li fa gràcia fer-los un pa de pessic per l'aniversari, però d'aquí a fer-ne un drama... Si fins i tot hi havia qui exhibia el carnet de manipulador d'aliments! A més, i lo fàcil que serà a partir d'ara: capsa de galetes i avall!

Després vem anar cadascú a la seva classe. Nosaltres ens vem repartir i a mi em va tocar la classe de l'Erinn. Allà la gent és força normal, les preguntes semblaven normals fins que va arribar la nova. Ai la nova! la nova si que és una BONA MARE*, en majúscules, negreta i subratllat! I evidentment havia de deixar clar que ella era allà i, com no, que era una bona mare! Va venir a la reunió amb els dos fills, la que va a la classe i el més menut (tot i que hi havia un servei de monitoratge per cuidar els nens al pati durant la reunió). Va treure-li la faldilla a la gran (per que feia calor?), va jugar amb el petit per terra, cada dos per tres anava al lavabo (en això la disculpo, els nens pixen i caguen quan volen, no quan toca)... tot això mentre la mestra ens explicava com ha planificat el curs. I en acabat, com deia, es va fer sentir: "els autocars que faran servir per les excursions porten cinturons?". Aquí em vaig indignar! Cal aclarir que la senyora en qüestió viu a un altre poble més gran i la pregunta va sonar a "aquí a les zones rurals en vies de desenvolupament sabeu que hi ha autocars que tenen cinturons?". Vaig ser molt susceptible? potser si. I per rematar "si la meva filla no es vol acabar el dinar s'ha de quedar asseguda a taula com si estigués castigada? és que jo vull que li respectin els ritmes i si una cosa no li agrada que no en mengi, sense càstigs ni res". A veure, no barregem. Si la teva filla no vol menjar coliflor, que no en mengi, ningú la castigarà, però d'aquí a premiar-la amb un "doncs surt al pati"... Com se n'enterin les meves no dinen d'aquí a sant joan!!!!!

Doncs resulta que la nostra classe va ser la tranquila! a la de la Maria segons son pare no se salvava ni l'apuntador! La racista de l'any passat, la que abans deia lo de rentar-se les dents amb la nena petita despullada per la classe (quina mania a despullar les criatures!), la del carnet de manipulador d'aliments (un dia a la setmana els nens es faran l'esmorzar a escola i ja ho criticava)... Allò era can pixa!

Per sort, hi ha coses bones. Molt bones diria jo. Les mestres, el projecte, el taranna, la planificació. I sobretot l'entusiasme. A mi m'emociona sentir parlar a la mestra de l'Erinn de tot el que pensa fer amb aquelles ganes, amb ilusió (si, ja se que semblo en Mas), contenta de fer el que fa. I la de la Maria igual. Les gatxans no podrien estar en milors mans.

* Bona mare: dícese d'aquelles dones que són mares i només mares. I a sobre t'han de fer saber que ho són, que bé que ho fan tot i com estan en possessió de la veritat absoluta. Que la seva opció vital és la correcta i que ets lo pitjor perque després de la reunió te'n vas corrents a un concert amb el teu marit (increïble la Norah Jones!) i abandones a les teves criatures amb els avis. A serveis socials vas!

Ja anem a "Fer4"

Així és com la Maria anomena P4. Li hem dit per activa i per passiva i ella insisteix, és "fer4". Si o si.

Ja hem començat el curs. D'entrada sense tants nervis, ja coneixem l'escola, ja sabem on hem d'anar, què hem de dur, com ho hem de fer. Les mestres, a més, són les mateixes (jo encantada), així que tot molt bé. Dic d'entrada perque quan les vaig deixar a la classe vaig tenir un petit pessigolleix a l'estómac i unes quantes llàgrimes semblava que volien sortir, però vaig aconseguir retenir-les a lloc. I és que veure-les allà assegudes, tan grans, parlant amb els companys...

Les classes ja tenen nom, la de les papallones la de l'Erinn i la de les marietes la de la Maria. A l'escola el nom el trien els nens. Ells fan propostes i després voten quina els agrada més. Així, les papallones van guanyar a les zebres i als dinosaures, i les marietes a les princeses i als unicorns (gràcies a Déu...).

I a casa doncs agafant el ritme de rutina. Costa perque encara fa bo i anem amb sandàlies (fins que no comencem amb la roba d'hivern encara estem una mica de vacances). Encara falta tornar a la rutina total amb les extraescolars, però mica en mica.

I res, que ja no som els petits de l'escola!

Va de cine (perque de tant en tant també hi vaig)

Aquest estiu ha estat un desfici de cine (acostumats a la sequera cinematogràfica que patim des que les nenes van néixer i que quan algú em comenta alguna pel·lícula em fa respondre gairebé sempre "si, la tinc a la llista de pendents"). Tres cops, tres, hem anat al cine!!! A més de diverses pel·lícules en dvd o de la vidioteca de l'imagenio (el nostre recurs). Anem a pams:

- Brave. L'havíem de veure si o si. Les meves filles (i jo, i en Víctor) ens vem quedar meravellats d'aquella melena vermella el primer cop que vem veure el trailer, així que anar a veure a "la princesa cavallera" era oblgatori. Tant, que el pare de les criatures va treure entrades per la primera sessió del dia de l'estrena. I no ens va decebre gens! Les nenes van disfrutar moltíssim i nosaltres la veritat és que també. Potser no és la millor peli de la Pixar i per mi és una de les més infantils que han fet (Deu ser difícil trobar el punt exacte i per exemple Ratatouille peca de massa "adulta" al meu entendre). Tècnicament és una obra d'art. I l'argument mira, a mi com a mare de nenes em va arribar. La relació mare-filla hi té molta rellevança i em va tocar. L'Erinn va sortir abraçada a mi i dient-me: "m'ha agradat molt. Casi ploro de lo que m'ha agradat". I és que aquesta nena és tan bleda com sa mare amb les pelis.

- Ice Age 4. Molt bé. Jo em vaig divertir molt. Potser perque no n'esperava gaire, però la veritat és que està bé. A l'Erinn li va agradar molt i a la Maria no tant perque alguns trossos li feien por (aquesta ha sortit a la mare en lo poruga), per foscos o perque sortia un dolent. La història està bé i tot i que potser ja no hi ha la originalitat de les primeres és molt divertida.

- The Guard. Boníssima! Un poli irlandès irreverent, bevedor (com a bon irlandès) i putero contra el món amb l'ajut d'un poli americà la mar de formalet. Un western amb música de western, amb història de western, però que té lloc a Irlanda l'any 2011. Ens va agradar moltíssim. Vem riure, ens vem emocionar, vem patir... vaja, vem disfrutar! I molt recomenable en versió original pels accents. A aquesta casi que no hi porteu les criatures...

Així que ja veieu, per una vegada la vem encertar! Poc que hi anem com a mínim que ens surti bé!

Sant tornem-hi

Doncs res, ja s'han acabat les vacances. La veritat és que costa tornar a posar-s'hi, canviar de xip i deixar de banda el mode "relax", però per una altra tinc ganes de deixar de ser mare "full time", de parlar amb persones adultes, de perdre de vista per una estona a les paparres de les gatxans, perque aquest estiu s'han transformat en paparres de la mama, no més les trec de sobre ni amb aigua calenta... però quan sortia de casa aquest matí i elles dormien no he pogut evitar una punxadeta a l'estómac i la pena de no ser jo la primera que les vegi despertes avui.

Les vacances han anat força bé, tranquiles, per casa excepte una setmana que vem anar a una casa rural amb dues famílies més. La resta de dies molta piscina, alguna escapada al cosmocaixa, al cine, a fer un volt... i poca cosa més. Aquesta darrera setmana he estat jo sola amb les nenes perque en Víctor treballava i m'he estrujat el cervell per buscar activitats per fer a casa... si, jo, que soc una negada per qualsevol treball manual!

Les gatxans la veritat és que molt bé. S'han fet grans. Raonen, expliquen i busquen explicació, pregunten i responen les coses més inimaginables... la veritat és que estan molt maques. I ho dic després d'una setmana en la que totes dues han anat a dormir alguna nit castigades a mig sopar i en la que els meus nervis no han estat en mode "relax" precisament, però en resum n'estic contenta.

I res, amb ganes de nou curs. Comencem un nou máster amb moltes ganes, seguim amb les assignatures de l'any passat i alguna de nova en els diferents graus i a l'espera del que passarà amb les places davant les retallades. Però com deia la gran Scarlett, mañana será otro día! (posta de sol i música a tot trap).

Al cosmocaixa

Jugant amb mocadors

Així d'estiloses ens hem presentat a la cuina

Relax

Dolce far niente

Alguns treballs manuals

Una imatge

Hi ha imatges que t'arriben. De vegades no saps ben bé perque. A mi em va passar amb aquesta. És una foto feta per la Dorothe Lange, fotoperiodista que té una sèrie d'imatges espectacular sobre la Gran Depresió dels anys 30 als Estats Units. La imatge (Mare migrant) presenta a una dona, Florence Owens, 32 anys i 7 fills, en un moment del camí cap a la ciutat a la recerca de feina. N'hi va fer més, però aquesta per mi és especial. La seva cara, amb aquesta mirada... A mi em dóna una sensacio d'abatiment, de "no hi ha futur", de preocupació pels fills... I alhora de "no puc defallir". Sé que és una imatge trista, però alhora té molt força, té una història, té vida.

Fa mesos vaig veure'n una còpia en una botiga que han obert a Barcelona on venen unes fotografies precioses. I ha estat el regal d'aniversari que m'han fet les gatxans i el meu marit. Vaig plorar quan el vaig veure. Ara li he de buscar un bon lloc a casa.

P.D. Faig servir aquesta fotografia a classe quan explico les migracions. M'agrada creure que els meus alumnes no només hi aprenen la fórmula que ens diu com afecta aquest fenomen a la composició genètica de la població.

41

Avui en faig 41. Estic contenta. Home, el número pesa, no ho nego, però avui per mi és un dia de cel·lebració. Les gatxans s'han llevat més tard que ahir (ahir vaig estar apunt de posar-les a la venda al e-bay: tots aquests dies llevant-se a les 10 i el meu primer dia de vacances a les 8 ja estaven despertes!), hem anat les tres a esmorzar a la grangeta amb la meva mare, aquesta tarda baixarem una estona al parque i a la nit el meu marit m'ha dit que no faci plans... I estic contenta, he rebut trucades, missatges... i veure que la gent es pren una estona per felicitar-me em fa sentir molt estimada. Perque així és com em sento, molt estimada.

I és que la dècada dels 30 va ser sens dubte molt millor que la dels 20, així que per què no pensar que la dels 40 serà encara millor?

Seguim amb les extraescolars

Aquest any tinc el mateix dilema que l'any passat. A quines extraescolars apunto a les gatxans? de segur seguiran amb la piscina (l'Erinn ja neda, bé, va per sota l'aigua, sola i la Maria sembla que mica en mica va perdent la por) i la música i dansa (pobra de mi si les esborro! em munten un cop d'estat en un microsegon!). Ara el dubte ve en si, a més, fan anglès. L'anglès entra dins "l'horari escolar", és a dir, es fa de 15.30 a 16.30, un dia a la setmana, aprofitant la jornada continuada.

En Víctor diu que no, que ja fan prou coses i que no cal. Però jo dubto: a l'escola pública no tenim la sisena hora i aquesta hora d'anglès és una manera de suplir aquesta mancança. Per altra banda són petites i ja tindran temps d'aprendre idiomes. Però per altra banda quan més menuts són més faciltat tenen pels idiomes. Però aquesta facilitat segons la tieta de les criatures (mestra d'anglès i una persona d'allò més centrada i amb moltíssim sentit comú) dura fins els 12 anys. Però per atra banda m'han comentat que les classes són molt amenes i els nens s'ho passen molt bé alhora que aprenen. I així estic jo, amb les meves cabòries...

Sort que ahir la mare d'un nen que farà P5 em va ajudar una mica a decidir-me. Em va començar a criticar que a l'escola de música havien posat la batucada els dimecres de 17.15 a 18h i que el seu nen no podria anar-hi perque feia piscina. Jo he estat a la comissió que ha quadrat (ho hem intentat si més no) els horaris de les extraescolars i li vaig dir que s'havia posat a aquella hora perque hi poguessin anar els nens que feien esport base, ja que sortien a les 17h i que sempre podia triar el grup de piscina de dimarts i dijous. La resposta va ser que no podia perque aquells dies el nen feia taekwondo al poble del costat i que com ell com a mínim hi havia 3 nens més, i que "o canvien l'horari o no l'apunto!". Tan indignada estava que ni va dir adéu quan en marxar em vaig despedir.

Des que soc mare estic cada cop més d'acord amb que "els pots s'assemblen a les olles". No hi ha com tenir una mare així, que apunta al seu fill a tot i més i exigeix que tot quadri amb el seu horari, que està orgullosa de lo bé que dorm el seu fill gràcies a que cada nit li posa els Simpson a la tele que té a l'habitació (si, amb 4 anys...) i que és incapaç de renyar-lo quan en fa alguna, per fer-me adonar que en comptes de tantes extraescolars potser el que els hi cal als nens a certes edats és passar temps amb els pares. Encara que només sigui perque se n'adonin de que tot no pot ser. Ni ha de ser.

Esther Tusquets

Ha mort Esther Tusquets, la que va ser propietària de l'editorial Lumen. No m'uneix a ella més que la meva passió per la Mafalda, però pertanyia a un temps i una societat que sempre m'ha atret. Aquesta burgesia catalana culta, que estiuejava a la costa brava i dominava el món cultural barceloní. Potser per això he clickat la notícia a la Vanguardia i m'he dedicat a llegir les notícies relacionades. I un parell de coses m'han cridat l'atenció.

La primera la actitud com a editora: el no publicar res que no t'agradi, vèncer els arguments comercials o buscar-los un cop la novel·la t'ha agradat, no al revés. En una entrevista diu que no publicava més de 30 o 40 llibres l'any, aquells que podia llegir i analitzar. Penso en la quantitat de llibres que es publiquen avui en dia, de vegades autèntics horrors (estic pensant en un que em van regalar uns amics, "Lucy Sullivan se casa" que, o bé m'estic tornant molt selectiva, o bé hi ha llibres que no haurien de veure la llum). També penso en el que costa trobar a les llibreries tot allò que no és novetat. Com si només valgués el que és nou, allò que s'ha de vendre.

Per altra banda m'ha arribat la forta relació amb els amics. Els que parlaven d'ella eren amics seus, a més la majoria coneguts per la seva faceta literària o editorial. I eren amics des de fa 40 o 50 anys. A més, de les seves paraules dedueixo que eren com una gran família. Aquesta sensació de lligams d'amor per sobre dels lligams de sang, la veritable amistat. Dóna la sensació que aquesta burgesia fugia del passat, dels seus pares que havien guanyat la guerra, del benestar, intentant ser una esquerra compromesa, amb ideals. Però no debia ser fàcil deixar tot allò enrera. No sé, potser tot són imaginacions meves, però m'agrada posar una història darrera la gent que no conec.

I finalment la relació mare-filla, tant amb la seva mare, com amb la seva filla. De la seva mare comenta que Edip també existeix entre mares i filles i parla d'ella amb molt d'amor. I de la seva filla no en diu res en concret, però en parla amb admiració i fins i tot amb un cert punt de sorpresa, com si no s'hagués esperat que arribés a ser com és. Parla de la complexitat de la relació entre mares i filles i la comparteixo, aquest entendre's i no entendre's, aquest estira i arronsa. Crec que ha de ser difícil quan els fills arriben a l'adolescència deixar anar la corda, deixar que s'equivoquin quan tu ho veus a venir, callar. I crec que si són noies hi ha un punt de complicitat que fa que encara ho sentis més proper i costi més no intervenir-hi. A la meva mare li va costar molt, però en va aprendre. I no fa gaire va comentar davant meu que li agradava molt veure com jo feia de mare, veure la relació que tenia amb les meves filles. Ho deia amb amor, però també amb un punt de sorpresa.

Res, que tenia coses al cap que volia posar per escrit. Un dia d'aquests agafaré el "Todo Mafalda" i començaré a ensenyar a les meves filles quatre veritats del món.

Vacances sense vacances

Foto d'ahir a la nit a la platja de Castelldefels

Aquest mes de juliol està essent un mes extrany. Ni en Víctor ni jo tenim vacances, però les nenes si, aixi que hem hagut de fer un tetris perque no es passessin un mes tancades a casa amb els avis. Van anar dues setmanes al casal, la meva sogra ha estat una setmana i mitja venint cada dia a casa i els meus cunyats les han tingut un parell de dies a casa seva. Ara ja només queda una setmana i mitja que jo només aniré de matins i elles s'estaran amb els avis.

Però apart d'aquest puzzle en el que tota la família a col·laborat, les tardes tambe han estat especials. Alguns dies hem anat al parque, com sempre, però d'altres hem anat a la piscina, i sempre allargant més de lo habitual. I ai les nits! Oh summer nights!! aquest mes hem sortit amb els del parque de concertillo, de sopar, de sopar+concertillo i ahir a la platja. No gastem gaire: sopem entrepans, els concerts als que hem anat han estat gratuïts, pero et dóna la sensació de pseudovacances, de que estem aprofitant aquests dies per fer festa tot i treballar. I és molt agradable! Ja arribarà l'agost i les vacances seran complertes, però de moment no ens podem queixar!

Ahir va ser un gran dia!

Si. Va ser un dia fantàstic! Em vaig aixecar molt d'hora: les nenes marxaven dos dies a casa dels seus tiets, a Mataró, i s'havia de preparar tot. Jo estava molt nerviosa. No soc una mare d'aquestes que no es poden separar ni un moment de les seves filles, però em feia una cosa a la panxa que marxessin, estar dos dies sense elles estant jo a casa. Elles encantades de la vida, tot i que la Maria quan ens despedíem em va deixar anar un "però jo et trobaré a faltar!" que em va desfer. Ara, em vaig refer ràpid quan davant la meva resposta "no tindràs pas temps de trobar-me a faltar" em va deixar anar un dels seus "ah vale".

Els nervis van seguir tot el dia a la feina. Estava pendent d'una notícia i no me la treia del cap. mentrestant les coses seguien el seu curs: dades a 'ordinador, reunions, dinar de final de curs al departament...

En arribar a casa una bona notícia: he aconseguit una acreditació per la posició per sobre de la meva, de manera que si mai sortís una plaça m'hi podria presentar. Fa poc vaig enviar els papers i han anat molt depressa a respondre.

Però els nervis seguien. La gran notícia es feia d'esperar i va arribar a un quart de set mentre era a la piscina. L'A. estava embarassada! siiiiiii per fi! llàgrimes, crits, tot per wassap per no aixecar la llebre davant la resta de mames del parque. Era ella qui havia de donar la notícia, no jo. Tot d'amagat fins que va arribar ella i la vem poder abraçar. Una alegria, un descans. Poder compartir moments així després de veure-la patir. I que et parli de tots els plors del camí. I de les rialles del camí. Perque també n'hi ha de moments divertits en una FIV, també rius. Molts cops de lo ridícul de la situació, de la facilitat que tens per baixar-te les calces per una eco, de punxar-te en els llocs més insòlits i de les reaccions que provoquen les hormones.

El dia va acabar en soparet i concert a la piscina. I a sobre de rumba. Volando voy, volando vengo, però sobretot, por el camino yo me entretengo!

Despreci

Darrerament fa por sentir les notícies (dic sentir perque ja fa temps que no veiem les notícies a la tele) o llegir els diaris. La situació econòmica és cada cop més catastròfica i la sensació que tinc és que estem caient a un pou del que encara no hem vist el fons i del que no veig que ningú ens en pugui treure. I això que jo sempre he estat més aviat optimista...

Les retallades són cada cop més bèsties i sempre contra els mateixos. Si no pots permetre't una mútua sanitària o una escola concertada fes-te a la idea que la teva salut i la teva educació seran molt pitjors que la de la resta i, per tant, les teves oportunitats es veuran minvades. Si Darwin veiés això faria un nou llibre parlant de la selecció artificial i de com cada cop la seva actuació és més forta.

Però, a més, aquests darrers dies hem vist com els que han decidit aplicar aquestes retallades ho fan amb un despreci total cap als que les rebem. Funcionaris, aturats, autònoms, tots els que quedem fora de les classes altes i dirigents estem rebent pals per tot arreu i, a més, veient com se n'enfoten: aplaudiments, rialles, per no parlar de sous vitalicis, enxufisme, dietes que no calen, serveis i prestacions que estan fora de tota raó. No se si fa més mal rebre les retallades o haver d'aguantar la falta d'educació, ètica i compromís dels que retallen. Tant cinisme em desperta un total despreci. Per no dir fàstic.

The miseducation of... les gatxans

(títol de post copiat del títol d'un disc de la Lauryn Hill)

Les gatxans sempre han idolatrat la tele. I defugint els anuncis, a casa normalment veuen DVDs o canals com el Disney Junior, el Clan o el 3XL a l'estona en que no fan anuncis (és a dir, la de'n Mic). Cansat de sentir tot el sant dia com canturrejaven la cançoneta de la Casa de Mickey Mouse o del Jake y los piratas, el pare de les criatures va començar una contraofensiva, primer introduint cançons de velles sèries de televisió i mica en mica començant a passar-los aquestes sèries. Així, les gatxans estan essent criades una mica com nenes dels 80: juguen al parque (de fet darrerament hem introduït el saltar a corda i fins i tot les gomes! com a jocs parquívols) i miren "D'Artacan i los 3 mosqueperros", "Erase una vez el hombre" i la que ha passat a ser la seva nova ídol, "Pippy Calzaslargas". I quan veus que la teva filla vol dormir amb els peus al coixí o vol menjar molt per ser tan forta com per aixecar un cavall, te n'adones que la influència està arribant lluny. Fins i tot que pot ser perillosa...

I ahir cantaven "no se ría, no se ría..."... 

La jornada continuada

L'any vinent l'escola del Papiol ha estat triada per la Generalitat com a centre pilot per avaluar la jornada continuada a infantil i primària. Això sona molt gros i així ens ho hem agafat al poble. Des que al març es va saber van començar a córrer cartes de pares i mares queixant-se'n, circulars de l'escola i de l'AMPA informant als pares del poc que es sabia, noves cartes dels pares queixant-se de la desinformació, reunions de la junta de l'AMPA, etc... El cas és que al final hem estat designats.

El tema crea polèmica. Per una banda els mestres hi estan a favor amb un argument de pes: l'educatiu. Afirmen que els nens són més proactius al matí, mentre que a la tarda el rendiment baixa escandalosament. Alguns pares també hi estan a favor: acabar les classes a les 2 del migdia permet avançar l'horari de les extraescolars i per tant que els nens arribin més d'hora a casa i puguin fer els deures a una hora decent i, fins i tot, tenir temps de fer el manta. D'altres pares hi estan en contra: l'horari lectiu no s'ajusta gens al de les feines paternes i en el cas dels petits són moltes hores seguides i dinaran molt tard.

A veure, anem a pams. En el tema educatiu no hi entro, no hi entenc, així que em refio del que diguin les mestres ja que soc de les que creu que els mestres miren sobretot pel benestar dels nostres fills. Punt a favor.

En el tema de les extraescolars hi veig molts avantatges. No és normal que els nens surtin de casa a les 9 del matí i hi arribin a les 8 del vespre morts i reventats. El fet que Papiol hagi estat triada com a escola pilot es deu en bona manera a que només hi ha una escola i les extraescolars estan totalment coordinades amb l'horari lectiu, a més d'estar totes al voltant de l'escola, de manera que el transport de l'escola a l'extraescolar es pot fer a peu i amb monitors, no cal que hi siguin els pares. En molts cursos els nens aniran a quarts de 4 a fer l'extraescolar i els pares els podran recollir directament allà en acabar.

Els menuts és un dels temes que més amoïna. Fins ara feien una pausa a mig matí on menjaven una mica i dinaven a dos quarts d'una. Ara està previst que facin dues pauses, una de 30 minuts com fins ara on esmorzaran bé, i de fet està previst treballar l'hàbit de l'esmorzar i de l'alimentació sana aprofitant l'avinentesa, i una de 15 minuts més tard. Aguantaran fins les 2? no ho se. Als països europeus que fan jornada continuada l'escolarització comença als 6 anys, així que no sabem com anirà.

I finalment el gran tema: l'ajustament entre l'horari lectiu i el de la feina dels pares. En principi els nens que es queden a dinar no variaran l'horari de sortida. De 14.00 a 16.30 hi ha servei de menjador i monitoratge (fins ara era de 12.30 a 15.00) per aquells nens que no hagin d'anar a extraescolars. L'equip de monitors a més ha proposat tallers per la darrera hora. El problema és que molts pares es refiaven que amb les extraescolars allargaven aquest horari fins les 6 o les 7 de la tarda i ara no serà així. És una putada? pels pares si, però i pels nens? de debò volem que els nens facin el mateix horari que nosaltres? que estiguin fora de casa fins les tantes? potser és un primer pas cap a la tan anomenada conciliació familiar i laboral. Si, és un pas molt petit. I si, és començar la casa per la teulada, però és començar. I si, potser soc molt i·lusa, però crec que s'ha de provar. I quina millor manera de provar-ho que essent centre pilot i que hi hagi mil ulls vigilant que tot vagi bé.

Que tinguem sort!

Els regals 2a part: el making off

Ja advertia que hi havia una segona part...

En el post anterior explicava els regals que vem fer a les mestres de P3. Tot molt maco, molt emotiu... però no es oro todo lo que reluce... Comentava que jo vaig recollir els diners de les dues classes, doncs bé a P3A tot va anar rodat, però a P3B no va ser tan fàcil. I tot "gràcies" a la delegada...

Tot va començar uns dies abans, en una festa d'aniversari al parque a la que hi van anar els nens de la classe. Vem començar a parlar del regal i la delegada va comentar "Bé,a veure, són 20 nens, però 3 no conten, així que son 17". I a la pregunta de "per què no conten" va deixar anar la resposta esperada "perque són extrangers" (no marroquins, no moros... extrangers). "Home, si no els hi diem segur no participaran perque no ho sabran""Doncs els hi dius tu, jo no penso fer-ho"... sort que en aquell moment va arribar una altra mare i va dir que havia parlat amb els pares de dos dels nens marroquins i havien dit que i tant que participarien, a lo que la delegada va haver de callar.

I què és participar? per mi participar era fer un dibuix a la bata de la mestra, posar el seu nom al poema i pagar 4 euros pel regal, però aquest darrer punt era secundari. Vull dir, si un pare no pot pagar el nen es queda fora? no pot fer-li un dibuix a la mestra? no pot posar el seu nom? no pot sentir-se partícep del regal? com evitar que la persona encarregada de comprar el regal, una xenòfoba declarada, pugui posar pegues a la participació d'un nen per un tema de diners? És molt fàcil, fent trampes! I és que la que recollia els diners era molt llesta i sempre hi ha mares disposades a col·laborar quan l'ocasió s'ho mereix... o no s'ho mereix deixar tiparraques com aquesta amb un pam de nas?

P.D. Hem parlat amb l'AMPA per saber com podem vetar a aquesta delegada de cara a l'any vinent en cas que vulgui repetir.

Els regals

Aquest és el dibuix que l'Erinn li va fer a l'Àngels

A la llar d'infants per final de curs feiem un regal a la mestra entre tots els pares i a l'escola vem decidir fer el mateix. Com les delegades (aquest any s'ha posat en marxa el projecte dels pares delegats i a P3 tenim una delegada per classe) no badaven boca vem decidir enviar-los un mail per veure què els hi semblava i perque eviessin un mail general als pares i tal. Hi van estar d'acord i tot es va començar a posar en marxa. El tema va coincidir amb el meu viatge a Estocolm, així que tan bon punt tenia wifi em dedicava a contestar correus, opinar sobre els possibles regals, movilitzar al meu marit perque ajudés (aprofitant que s'havia agafat 3 dies vacances, perque això de treballar i fer de mestesso de casa era incompatible...), etc... A mes penseu que jo estava involucrada en el regal de les dues classes, fet que de vegades resultava del tot esquizofrènic. Aquí hi ha el resultat:

- P3A: pels aniversaris, els nens de la classe feien un dibuix del nen que feia anys i al final del dia els hi donaven tots en un àlbum. Vem decidir fer el mateix a la mestra: tots els nens la van dibuixar i li vem donar enquadernat amb un text ben bonic. Va resultar que la mestra ja ho sabia perque els nens es van xivar (era previsible): Àngels t'hem fet un dibuix, però no ho diguis eh, que és una sorpresa!. A més li vem comprar entrades pel teatre (hi és molt aficionada) i tant a ella com a la vetlladora de la classe una orquídea. A més vem fer una postal amb un poema de'n Martí i Pol (li encanta) signat pels nens. La veritat és que vem triomfar! L'Àngels va estar molt contenta i se li notava que era de debò. A qui ho debem? a l'Anna, una mare de la classe que va ser mestra a l'escola i que coneixia els gustos de l'Àngels, a més de ser un pou de bones idees.

- P3B: Partíem de la mateixa idea dels dibuixos, però va anar derivant i va acabar essent una bata en la que els nens es van dibuixar a si mateixos i van posar el seu nom. En vem fer una per la Fàtima i una altra per la Marta, que és la mestra de reforç però que gairebé ha compartit tutoria amb ella. Les vem posar en unes caixes de fusta molt boniques pintades a mà i també els vem donar un poema a cada una signat pels nens. Va quedar tot molt bé i se les notava emocionades. I a qui ho debem? a l'Anna (una altra Anna) i a la Patrícia, dues mares amb bones idees i sempre disposades a fer el que sigui perque tothom estigui content.

Per què en parlo? perque n'estic molt orgullosa de com va quedar tot, perque de vegades no cal un gran pressupost per poder fer un regal ben maco i fugir de les Smartbox que si, que són un regal la mar de bo quan no saps què fer però que alhora són lo més impersonal del món. I perque veieu lo maques, llestes i imaginatives que són les mares de la meva escola!

P.D. No se com m'ho vaig fer però em va tocar recollir els diners pel regal de les dues classes... punt a tenir en compte per evitar-lo l'any vinent!

P.D.2 Aquest post continuarà amb el que va passar "al darrera" de la preparació del regal...

P.D.3 Sobre el comentari sobre el meu marit ho retiro: m'ha explicat que va demanar vacances per si de cas aquells dies li tocava quedar-se fins més tard i no podia recollir les nenes, va voler assegurar la jugada. I va fer ben fet!

L'entrada pendent o per què és important jugar al parque?

És important que els nens juguin. Que s'embrutin. Que sociabilitzin. Que aprenguin a compartir. Que es cansin (sobretot pels pares). Per tot això és important que juguin al parque. Però aquí l'antropòloga té una altra raó: per que necessitem la llum del sol!

Us heu fixat que a mesura que avancem cap a latituds més altes (en el nostre cas cap al nord) la pell és cada cop més clara? Fins i tot si evitem l'exposició al sol, la pell d'un mediterrani serà en promig més fosca que la d'un escandinau. Quan veiem un gradient d'aquest tipus normalment hi ha dues possibles explicacions: una són els moviments migratoris graduals i l'altra la selecció natural. En el cas del color de la pell l'explicació ve donada per aquest darrer punt.

La vitamina D és necessària per un munt de coses, entre elles l'absorció de calci als intestins i la mineralització del ossos. Fins a un 80% de la vitamina D que necessitem la sintetitzem nosaltres mateixos i per fer-ho necessitem els raigs UV. Si senyors, els tan denostats raigs UV, aquests que si pogués més d'un dermatòleg enviaria a Sibèria a cavar, també tenen efectes beneficiosos (si els rebem en la quantitat precisa). Així, en latituds on aquests raigs són escassos s'ha seleccionat el tenir la pell molt clara ja que així se n'absorveixen més (la melanina fa de filtre i n'evita l'absorció), mentre que en latituds més baixes no cal que la pell sigui tan clara (al contrari, si és fosca evita la degradació del folat, de la que ja vem parlar). Uns nivells insuficients de vitamina D a la llarga deriven en problemes en la formació dels ossos donant lloc a raquitisme, osteomalàcia, osteoporosi, entre d'altres patologies. Els ossos més afectats són els de les cames i els de la pelvis, que han de suportar molt de pes.

I què hi pinta aquí el parque? doncs resulta que en un estudi del 2007 es va observar que el percentatge de nens amb dèficit de vitamina D havia augmentat molt als USA, així com el d'embarassades i fetus amb nivells baixos d'aquesta vitamina. Les raons que argumentaven per aquest augment eren dues: la disminució en la ingesta de llet a favor dels refrescs i la disminució del temps que passaven els nens jugant al carrer en favor de passar més temps tancats a casa. Els resultats a més mostraven diferències entre afroamericans i individus d'origen europeu: els primers presentaven uns nivells molt més baixos de vitamina D, ja que la seva pell fosca està perfectament adaptada a viure en els climes amb una elevada incidència de llum, però no a les baixes radiacions de les latituds elevades.

Només hi ha una excepció clara a aquesta tendència: els esquimals. Els esquimals, tot i viure a latituds molt altes tenen una pigmentació relativament fosca, i en canvi no tenen massa problemes relacionats amb la formació dels ossos. Això és gràcies a la seva dieta, molt rica en peix i mamífers marins, que són una gran font de vitamina D, de manera que la ingesta supleix la poca vitamina que l'organisme fabrica. Però els que no sou esquimals, a jugar al carrer!

P.D. Aquesta entrada està dedicada a les mames blogaires que dissabte em van dir que ja trigava a escriure sobre això. Un petó!