Divendres musical: si, jo vaig viure els 80s

Si. I ja se que els 80s estan mal considerats musicalment. Que fora de quatre coses es considera que només hi havia cops de sintetitzador, hombreres i colors cridaners. Però jo hi vaig créixer i bona part de la meva cultura musical ve d'aquí. I aquesta era una de les meves cançons preferides. No recordo que aquest grup en tingués gaires més, però tampoc calia. Per mi era un himne! i això que parla d'una ruptura. Però tu, ho fa amb aquella alegria!

Res que m'encanta, que em fa venir ganes de ballar. Ah, i, ho confesso, em vaig tallar els cabells com la cantant... llàstima que tinc un remolí que impedeix que pugui tenir el serrell així i no em quedava igual...

Divendres cinematogràfic (amb permís...)

Avui substitueixo el divendres musical per un de cinematogràfic. Ahir una amiga ens va deixar el DVD de la pel·lícula "Babies". Jo n'havia sentit parlar fa temps i, no fa massa, parlant amb ella de que l'Erinn darrerament pregunta molt sobre les dones marroquines, em va dir que potser li aniria bé veure aquesta pel·lícula i que segur que ens agradava.

És un documental sobre el primer any de vida de quatre bebés a quatre llocs diferents del món: un poblat de ramaders a Namíbia, un altre a Mongòlia i dues grans ciutats, Tokio i San Francisco. És un documental mut, és a dir, no hi ha un narrador, cosa que a mi m'encanta (no suporto els documentals que t'expliquen el que veus), i potser una mica "bonista", en el sentit que tot és molt maco. De fet, és com un "cant a la maternitat". Resulta interessant veure que el que és diferent al món no són els nens, són els pares: els nens fan el mateix a tot arreu, però la relació dels pares amb la paternitat/maternitat varia enormement. Molt interessant!

A les noies de casa ens va agradar molt (el noi estava treballant). Tant el documental com la conversa i la relació que es va establir entre nosaltres. Primer vem començar assegudes separades i al final vem acabar totes tres juntes, l'Erinn amb les cames sobre la meva falda, jo amb una cama sobre la Maria que s'hi abraçava, fent-nos mimitos i pessigolles... I vem parlar molt. Que sigui un documental mut dóna peu a que nosaltres hi diguem la nostra. Jo no els vaig voler explicar res (si odïo els narradors no anava a fer jo la seva funció), tot anava sorgint de les seves preguntes. Van preguntar molt sobre quan eren bebés, sobre perquè les mames feien això o allò, sobre si jo feia el mateix o no. En fi que vem passar una molt bona estona i, no se com explicar-ho, però vaig tenir una sensació d'unió amb elles molt maca. De fet si, va ser una gran tarda!

Et renyo, però estic molt orgullosa de tu

Aquesta situació tan contradictòria la vaig viure ahir amb la Maria. I l'havia d'explicar.

Situació: festa d'aniversari al parc. Entre tota la classe es compren els regals per la nena de l'aniversari. Arriba el moment de donar els regals i es reparteixen entre alguns nens que són els "afortunats" de fer l'entrega a la "cumpleanyera". Una de les afortunades és la S, amiga de la Maria. Una altra nena, la C, li pren el regal a la S per donar-lo ella. La Maria ho veu i intenta prendre-li cridant que era per la S, però no té prou força. Acaba pegant i pessigant a la C.

Aquí intervinc jo renyant a la Maria perquè no es pega ni es pessiga. La C en aquell moment aprofita per donar-li el regal a la cumpleanyera i jo em distrec amb una altra cosa. Al cap d'un moment busco a la Maria i me la trobo amb unes llàgrimes enormes a un racó. Li explico la injustícia que he comès (si més no segons ella): Maria tu saps que la C s'ha portat malament, però tu no pots pegar i pessigar per arreglar-ho. Un altre dia m'ho dius i jo li demano a la C que torni el regal a la S i ja està! Ara, la mama està orgullosa de tu, molt, perquè encara que ho has fet malament, has defensat a la teva amiga i això és molt important.

Final: ens fem una abraçada i li faig petons al cap (recordo que la Maria rarament fa petons). La Maria diu que no està enfadada amb mi però que si que està una mica enfadada amb la C i que vol estar sola una estona. La deixo sola i al cap de cinc minuts ve a fer-me una abraçada i se'n va corrents a jugar amb la S, que s'acaba la tarda!

P.D. La S és amiga de la Maria des de la llar d'infants. L'any que ve no sabem si hi serà perquè els seus pares han marxat a viure al poble del costat i segurament portaran a la nena a l'escola del nou poble. La S va néixer amb un problema d'espina bífida i té un cert retard. La Maria encara no sap cap de les dues coses.

Divendres musical: una nit a l'òpera

Dilluns vaig anar a l'òpera. Al Liceu estrenaven "L'elisir d'amore" amb en Rolando Villazón, un tenor mexicà força conegut (si us agrada l'òpera no us perdeu la versió de "La Traviata" que té a Youtube amb l'Anna Netrebko, i si no us agrada també!). Hi vem anar amb una amiga de la feina i els respectius marits. Feia més d'un any que teníem les entrades. Les vem comprar abans de saber que no tindríem pagues extres, que ens retallarien els sous,... si no crec que avui us estaria posant una altra cosa...

Jo no soc una entesa, però m'agrada l'òpera. Mira, no se, la música m'arriba, m'emociona... L'elisir d'amore és una comèdia de Donizetti. Explica la història de'n Nemorino, un pelacanyes que s'enamora de l'Adina, una dona que li dóna mil voltes. Entremig es creuen un soldat arrogant i un venedor d'elixirs màgics que enreden una mica la troca, però al final tot acaba bé. Resultat: mal de cara després de passar-me 3 hores somrient sense parar, encantada del que sentia i veia.

La part més coneguda d'aquesta òpera és l'aria "Una furtiva lacrima", però a mi em va encantar aquest duet que us poso i que no coneixia. En ell, en Nemorino li diu a l'Adina perquè no pot tenir esperances de que ella se n'enamori. Ella li respòn que és com preguntar-li al vent perquè bufa un dia sobre les tulipes i un dia sobre els camps de blat, que de la mateixa manera ella s'estima més estimar a uns i altres sense lligar-se a ningú. Quan ella li pregunta perquè ell no pot deixar d'estimar-la, ell respon que és com preguntar-li al riu perquè va sempre a parar al mar. Ho vaig trobar preciós. Bon cap de setmana!

L'Angelina Jolie

Quan vaig sentir la notícia reconec que vaig pensar "aquesta sempre donant la nota". L'Angelina Jolie és d'aquelles persones que no se perquè em cauen malament i qualsevol cosa que fa pensoq ue és per cridar l'atenció. Però en aquest cas no ho acabava d'entendre: treure's els dos pits? potser era anar una mica massa enllà, no? Així que vaig buscar informació i en vem estar parlant amb les companyes a la feina.

En un càncer el que passa és que les cèl·lules es divideixen de manera descontrol·lada, envaïnt d'altres teixits, alterant el funcionament d'aquests i destruint-los. El gen BRCA1 dóna lloc a una proteïna reguladora de la divisió cel·lular, concretament detecta els errors que es produeixen i els repara, de manera que se'l considera un gen supressor de tumors. Però l'Angelina Jolie té una variant alterada d'aquest gen, de manera que la proteïna no és activa i no repara la divisió cel·lular quan hi ha errors. En aquest cas el risc de patir càncer es veu molt incrementat, especialment de pit i d'ovaris. Segons les seves paraules, tenia un risc de patir càncer de pit del 87% i d'ovaris del 50%.

És això motiu per fer-se una mastectomia? Jo crec que si. Si més no jo hagués fet el mateix. I més si hagués vist a la meva mare morir a resultes d'aquesta malaltia. Hi ha malalties que es poden evitar amb tractaments preventius o si més no reduir la seva severitat. La fenilcetonúria afectava a un cert nombre d'individus amb una deficiència mental severa fins que es va veure que simplement amb una dieta sense fenilalanina es podia evitar. O la sal iodada ha estat un remei clau i barat als problemes relacionats amb la manca de iode. En aquest cas no hi havia canvis en l'alimentació que valguessin (per molt que hi hagi qui diu que si) i la mesura que ha hagut de prendre és més dràstica, però la fi és la mateixa: reduir l'impacte d'una malaltia i millorar la supervivència. Jo soc de les que penso que viure no és durar, no estic per l'allargar la vida a tota costa, però que una dona jove pugui evitar una malaltia que podria matar-la, o si més no fer-la patir, d'aqui uns anys, em sembla fantàstic.

D'acord que parlem de probabilitats, però a mi em sembla que un 86% és un valor més que perillós i que resulta un motiu de pes per prendre la decisió. I més si tens fills. Una de les filles d'Adolfo Suàrez es va fer extirpar totes les glàndules possibles després de detectar-se-li càncer. Va dir que això li havia permès no morir mentre els seus fills eren petits. Malauradament va morir uns anys després. No podrà veure com els seus fills tenen els seus propis fills, però els ha pogut veure créixer i els ha permès gaudir-la uns anys més.

L'altre punt és si n'havia de fer un manifest, si havia d'enviar una carta al NY Times i explicar el què havia fet i perquè. Al meu entendre ha fet bé. Ella no és la única persona que ha optat per aquesta mesura i probablement la gent que ho ha fet es deu haver trobat amb reaccions contràries al seu voltant. Que ho hagi fet ella no voldir res en el fons, és una més, però de cara a molta gent normalitza una situació, fa que se'n parli i que deixi de veure's com un estigma.

Hi ha gent que està tocada per una maledicció. Un gen que està alterat i que els condemna a morir abans del que els "tocaria". Una autèntica putada. Però hi ha maneres d'evitar-ho, d'enredar la mort i girar les tornes.

P.D. La mamamoderna en un post recent parla dels tests de detecció genètica. Jo no se si me'n faria un a no ser que tingués un risc elevat de tenir una malaltia. I si fos així m'ho pensaria molt: saber que tens un cert risc de patir una malaltia i no poder-hi fer res no se si m'agradaria gaire, més aviat em faria patir. Si ho feu (mamamoderna va per tu) penseu que us parla de probabilitats, que ser portador d'un gen en molts casos no vol dir que patim una malaltia.

Aquests dies

Aquests dies he anat de bòlit. Sempre em passa el mateix a aquestes alçades de curs i no n'aprenc. Classes, exàmens, reunions, mails... i això només a la feina. A casa colònies de les nenes, buscant casal d'estiu, canvis d'armari, buscant roba pel casament que tenim al juliol, caps de setmana de camping, d'excursió, de zoo, de picnic... i això només a casa. A.M.P.A., Góspel, Club de lectura... Però no em queixo: tinc feina, i a més una feina que m'agrada i que és agraïda, tinc una família fantàstica i tinc unes aficions i obligacions que me les he buscat jo així que...

Bé, això ha estat l'excusa per ni escriure posts ni llegir blocs. I això que tenia moltes coses a dir: les colònies de les nenes van anar la mar de bé; tinc pendent un post sobre l'Angelina Jolie; a l'altre bloc vull parlar de l'alimentació i la malnutrició... però hi havia una cosa que estava esperant i que per fi ha sortit a la llum i m'ha alegrat el mes de maig.

Fa uns mesos es va posar en contacte amb mi la Trinitat Gilbert, una periodista i escriptora que volia escriure un llibre que recollís frases de nens. Em demanava si n'hi podia passar unes quantes de les gatxans (jo normalment les vaig publicant al facebook) i ho vaig fer. No sabia si les acabaria publicant ja que no n'havíem tornat a parlar, però a començaments de mes, també via Facebook, va anunciar que el llibre ja sortia a la venda i si, les gatxans hi sortien ben reflectides. El llbre es diu "Vull esmorzar petons" i la veritat és que és molt divertit. Hi ha un tal Dídac que és un crack! El vem comprar i va ser el regal del dia de la mare per les àvies que una mica més i surten volant de lo que es van inflar!

Colònies

Les tenim de colònies! Fa il·lusió però també molts nervis i un punt de pena-raresa que no siguin per casa. La casa està molt buida. Hem vist les fotos que han penjat les mestres i se'ls veu molt contents. Espero que s'ho estiguin passant genial i que dormin bé! Aquesta tarda a les 16h si no hi ha res de nou ja les podré abraçar. I en tinc moltes ganes.

Divendres musicals: de celebració!

Avui a l'escola de música hem tingut una vetllada funky o "ochentera" i el cor de góspel hem preparat la nostra versió del Celebration de Kool and the gang. Se sent fatal i, de fet, hem cantat fatal, però ens ho hem passat genial! Us deixo el vídeo i que tingueu un cap de setmana ben marxós (tot i la pluja).

There's a party going on right here!

A qui t'estimes més?

El primer cop que em va fer un dels seus comentaris em va molestar. No recordo de què parlàvem, si jo comentava alguna cosa de les nenes o les estàvem mirant mentre jugaven al parque, no ho recordo, però si recordo les seves paraules: "a tu el que et passa és que estàs enamorada de les teves filles". Les paraules no semblen ofensives, però el to amb el que ho va dir sí que ho era. O més que ofensiu era un retret, com si el que en realitat estava dent fos: "tu no tens criteri per opinar sobre les teves filles, estàs encegada per elles, en realitat són uns monstres. A tu et semblen meravelloses perquè encara tens les hormones revolucionades o alguna altra raó fisiològica que tu no saps però jo si". Però no vaig reaccionar. Vaig fer una rialleta i vaig dir "sí, i tant". Això va ser tot.

El segon cop no m'ho va dir a mi. Li va dir a una amiga però el seu to de veu no és precisament discret, així que ho vaig més o menys entendre. I també la resposta que va rebre. Les paraules no van ser aquestes però la ide era "s'estima més a l'Erinn que a la Maria". Li van respondre que no, que potser ho semblava pel caràcter de l'una i l'altra. Però em va doldre. Em va doldre molt perquè no és cert. Me les estimo igual. Ja vaig dir que igual però diferent. Potser no m'hauria d'importar, si no és veritat què importa el que pensin els demés. Però sí que em va importar. Jo se que m'estimo a les meves filles per igual. Les estimo igual, però diferent. L'Erinn sempre ha estat molt més demandant, més insegura i sempre, des de petita ha demanat més atenció. La Maria és més independent i, tot i que té els seus punts de mamitis, no és una nena que busqui abraçades o petons (de fet molts cops s'eixuga si n'hi fan algun). I em molesta que algú pugui pensar que no me l'estimo o que me l'estimo menys que sa germana. Sobretot perquè em fa por que ho pugui arribar a pensar ella.

Maggie la gata

Al club de lectura del poble, aquest mes d'abril hem llegit "Una gata sobre un tejado de zinc" de'n Tennesse Williams. M'ho he passat molt i molt bé. M'agrada llegir teatre. Anar descobrint a través dels diàlegs com es va deslligant la història sense que ningú ho expliqui. I més amb uns personatges tan rics, amb tantes vessants, tan complexes.

La sessió del club de lectura va ser molt maca: una actriu va recitar una part de l'obra i després entre tots vem anar comentant les nostres impressions sobre el llibre, mentre en una pantalla es projectava sense veu la pel·lícula de'n Paul Newman. I és que és molt difícil en aquest cas deixar de banda la pel·lícula. Jo visualitzava els actors quan llegia, no podia evitar-ho. I això que fa dos o tres anys vaig veure l'obra de teatre al Lliure, però ni molt menys em va agradar com la pel·li. Vale que està suavitzada, que el tema de l'homosexualitat del personatge de'n Brick (en Paul Newman) gairebé ni s'insinua, que el pare resulta molt millor persona que en l'original, però realment està molt ben adaptada.

Reconec que he vist molts cops la pel·lícula. En Paul Newman és l'ídol de la meva mare i de retruc un dels meus. Quan la veia ho feia bàsicament per ell que aquí està especialment guapo. I és que ho era molt eh de guapo! i a més tenia carisma, no era un guapo soso, tenia encant. Però el llibre a qui m'ha fet admirar no és a ell sino a l'Elizabeth Taylor. I molt! Realment va saber captar l'esperit de la Maggie, va donar-li l'aire de desesperació, de sensualitat, d'egoïsme i de vulgaritat que té a l'obra. No era una actriu etèrea i sofisticada com la Grace Kelly. Tenia un punt animal, salvatge, terrenal, fins i tot vulgar, que a aquest personatge li anava perfecte. I el va brodar! Una Maggie que sabia el que volia (no es pot ser vella i pobra, o s'és una cosa o s'és altra) i lluitava per allò. Una gata que sabia com sortir-se'n fins i tot sobre una taulada de zinc calenta.

Divendres musicals: ja surt el sol!

Avui no tant, però portem una setmana increïble de sol, amb una primavera fantàstica que omple d'energia al més grisot. I parlant de sol m'ha vingut al cap aquesta cançó. Potser no és la millor dels Beatles, si parles amb els entesos et diuen que és una "obra menor", però jo la trobo tan plena de tendresa, tan dolça, tan optimista i fins i tot naïf, que m'encanta, des de sempre. En algun lloc vaig llegir que en George Harrison la va composar després d'una època difícil. I és que en algun moment acaba sortint el sol i tot s'arregla.

Aquest post està dedicat a la meva Vivian, que per fi ha vist com sortia el sol.

Té, per tu

Situació: sortida de l'escola. Davant de la porta hi ha un tros de terra amb un arbre i algunes plantes que ara estan força plenes de flors. No és un terreny cuidat ni res semblant, és tot salvatge, com un tros de bosc (de fet al costat comença el parc de Collserola). Quan surten d'escola, les gatxans van cap aquí a agafar flors i jo vaig al darrera dient-los que no n'arrenquin (ho faig cada dia, així que no dec tenir massa poder de convenciment...).

Ahir va ser la Maria qui va anar directa a arrencar una flor i jo darrera a repetir la lletania. De sobte se li va acostar un nen. Un nen de primer oju! un nen "gran". I li va donar una flor. Es va quedar tota parada... Jo també. L'escena era molt bonica. No crec que a aquesta edat hi hagi cap intenció o significat darrera un gest així, més que el de fer un regal. Vaig dir un "que no li has de dir res?". Ella la va agafar, li va donar les gràcies i ell va marxar tot somrient...

No us ho creureu, però el nen es diu Romeo.

A Món LLibre

Ahir vem passar el dia a Món Llibre. És una fira de llibre infantil en el que bàsicament es donen a conèixer les novetats de cara a Sant Jordi amb activitats pels nens per "promocionar-les", ja siguin conta-contes, tallers o espectacles diversos. Es fa al CCCB de Barcelona i a la plaça que el separa del MACBA, de manera que hi ha activitats a cobert i d'altres a l'aire lliure.

Aquest any és sens dubte l'any que ens ho hem passat millor. El primer any les nenes tenien 3 anys i hi havia poques coses per elles: alguns conta-contes, la biblioteca i poca cosa més. El segon any només hi vem anar un matí i vem voler fer un munt d'activitats concentrades. Resultat: no en vem fer cap de bé! A veure, si, vem veure la pel·lícula del Grúfal, però jo em vaig quedar amb aquella sensació de "Quien mucho abarca...".

Ahir hi vem anar sense presses, sense horaris, sense espectatives, i va ser genial. Bé, vem començar amb un taller que no va ser massa lluït (nosaltres no tenim sort allà amb els tallers). Era el d'"El meu primer ABCdari" i bàsicament consistia en retallar lletres d'un abecedari. Després els nens havien de crear una història amb les lletres retallades, cada una dibuixada amb uns complements que la feien ser un personatge (la D era una doctora, la P un pirata...). D'entrada pinta bé, però la noia que ho explicava i feia l'animació no tenia massa traça i, a més, pels nens grans lo de retallar era un rotllo i als menuts els costava pensar una història.

Després vem anar a la zona dels Titelles, on n'hi havia de tota mena, de dit, de pal, de guà, ombres xineses... Allà s'ho van passar pipa!!! Els van fer anar tots (i nosaltres també) i realment hi havia autèntiques meravelles. Se'ns dubte la instal·lació estrella!

Després de dinar vem anar a veure les Bruixes Burriac, que presentaven dos llibres i un CD amb les seves cançons. A les nenes els van encantar! Són tres noies, perdó! tres bruixes bones, que han versionat cançons populars i en canten de noves, amb un estil força rumbero i amb molt bones veus. L'espectacle es va fer curt!

Mentre esperàvem per veure el conta-contes, vem anar a la biblioteca de cartró, on es poden llegir (i explicar) tots els contes que es vulguin i on vem descobrir autèntiques meravelles. Allà mateix vem anar a veure l'exposició sobre la Joana Raspall. La Joana Raspall és una poetessa que l'1 juliol farà 100 anys! Aquest any la vetllada cultural, el gran acte de la nostra escola, va sobre l'art de la paraula, i a infantil han treballat els poemes de la Joana Raspall, així que vem anar a l'exposició. No era gran cosa, quatre plafons. I em va saber greu. Si, perquè tampoc tenim tantes poetesses, i menys que tinguin poemaris dedicats als infants i a difondre la llengua. De fet, vosaltres n'havieu sentit a parlar? jo fins aquest any no. Ens queixem de lo malament que està el català, dels atacs que reb, però coincideixo amb en Quim Monzó: ens ho hem ben guanyat! Hem estat els primers a no defensar-lo i a no considerar-lo en "temps de pau", necessitem que l'ataquin per reaccionar.

Tanquem el parèntesi reivindicatiu per parlar de la darrera activitat: els contes desexplicats. He de confessar que jo si que duia una cosa planificada, anar a veure aquest conta-contes. L'altre dia vaig veure els contes i em van encantar, així que quan vaig veure la programació i que hi estaven inclosos vaig apuntar mentalment l'hora per no perdre-me'ls. I no em van decebre gens! Es tractad'una companyia de conta-contes, els "Vivim del cuentu" que han tret dos contes de la que espero sigui una llarga col·lecció: "La rateta que llegia a l'escaleta" i "La caputxeta forçuda". Són contes clàssics capgirats i la veritat és que resulten una delícia, sobretot el de la rateta! Ells, a més, tenen molta gràcia explicant-los i va ser molt divertit!

Les adquisicions. És més fort que jo, no me'n sé estar...

I res, això va ser tot, que déu n'hi do! Se li ha de sumar una passejada per les Rambles de primavera, que sempre ve de gust tot i la turistada, i que les nenes són cada cop més una companyia fantàstica, i ja téns un dissabte rodó!

Un nou fill virtual

Feia temps que hi donava voltes. Concretament des que l'Onavis va engegar el seu bloc sobre comunicació. Però va ser aquest divendres passat quan em vaig acabar de decidir. Vaig anar a un seminari en el que quatre companys parlaven de les seves trajectòries professionals. Un d'ells va dir la frase que em faltava sentir: aquells que ens dediquem a la investigació tenim el deure de fer divulgació, de fer arribar la ciència al públic en general.

I dit i fet. Avui engega el meu nou bloc. Espero tenir temps per dedicar-li i fer-lo anar endavant. De ganes no me'n falten. Hi sou benvinguts sempre que volgueu! Ah, i s'admenten suggeriments, propostes, preguntes...

El sorteig

Doncs aquesta nit hem procedit al sorteig (com si fóssim l'O.N.C.E.). He assignat un número a cada participant i la llista ha quedat així:

1.- Ester
2.- Mordor
3.- Onavis
4.- Esther
5.- Sol solet
6.- Lecturaidecoració
7.- Iona Martínez
8.- Mireia
9.- Karina
10.- Conxi
11.- Mònica

Així que ja ho veieu: les guanyadores han estat l'1 (siiiii, increïble!!!!! començo a creure en aquest número!) i el 8. Evidentment dos premis, que en aquest bloc hi veiem doble! Ara em poso en contacte amb vosaltres! Enhorabona!!!

I la resta i a tots aquells que no heu participat moltíssimes gràcies per la companyia durant aquests anys! Espero que seguiu passant per aquí i dient la vostra durant molts anys més. Una abraçada!

I parlant de llibres...

Si el cap de setmana del 13-14 d'abril no teniu res a fer i us va bé acostar-vos a Barcelona... Món Llibre! Nosaltres ja fa uns anys que no ens ho perdem. Hi ha diversos espais amb actuacions, contacontes, tallers, racons de lectura... Realment val molt la pena i a més la ciutat a la primavera està preciosa, o a mi m'ho sembla... Per desgràcia aquest any l'organització no ha indicat al programa l'edat recomenada per a cada activitat, cosa que anava molt bé, la veritat.

Aprofitant l'avinentesa...

Aquesta és la darrera adquisició que ha arribat a casa

Avui 2 d'abril és el dia de la literatura infantil i juvenil, coincidint amb l'aniversari del naixement de'n Hans Christian Andersen. Ja sabeu que m'encanten els contes. De fet crec que redescobrir la literatura infantil ha estat un dels extres que m'ha aportat el ser mare. A casa cada dos per tres entren contes nous (comprats o de la biblioteca) i disfruto tant jo explicant-los com les meves filles escoltant-los, si no més.

Bé a que ve tot això? Doncs resulta que divendres aquest bloc fa 5 anys. Si tu, 5 anys!!! es diu ràpid eh! 5 anys explicant coses, algunes interessants, d'altres intrascendents, algunes divertides, d'altres tristes, d'altres preocupants... bé, així és la vida, no? si més no així soc jo, tan bon punt llegeixo sobre les millores en el control de la natalitat a Bangladesh gràcies a l'educació de les dones com miro un programa sobre reformes a la llar al canal Divinity. Eclèctica que le dicen.

Doncs això, que per cel·lebrar aquest 5è aniversari he pensat fer un sorteig. He decidit regalar literatura infantil a aquells que contesteu aquest post. Encara que només sigui dient hola. Raro oi això de fer anys i regalar en comptes de que et regalin?

Quins contes? doncs depèn de l'edat dels vostres fills faré una tria entre els que més m'agradin i us els faré arribar. I si no teniu fills, doncs també triaré els contes que més m'agradin, que hi ha literatura infantil que no té edat! Us en refieu del meu gust?

Divendres musicals: visca els 80s!

Vist el que he vist als blocs de l'Esther i l'Onavis seguirem amb la tònica.

Fa unes setmanes que m'he apuntat a góspel! si filles, no tenia prou feina... La veritat és que m'ho passo molt bé: hi van tres noies més del grup de l'AMPA amb les que ens hem fet amigues (ara a veure si aconseguim enredar a la cinquena...), és barat (50 euros tot l'any) i és una horeta i mitja a la setmana en que m'oblido de la feina i la família i em dedico a cantar, que per mi és sinònim de passar-ho bé.

I em direu: i aquesta cançó què hi té a veure amb el góspel? Doncs resulta que l'escola de música està organitzant un concert de tots els cors de l'escola per la setmana cultural del poble i el concet va sobre els 80s. cada cor ha triat una cançó i nosaltres després d'una estona de revival on va sortir de tot vem decidir cantar aquesta: prou senzilla per aprendre'ns la lletra, prou fàcil de combinar de veus i prou marxosa per passar-nos-ho bé i fer que la gent també disfruti. Ens surt de conya la part del sintetitzador: tu, tututututututu, tututututututu, tututututututu...

I és que hi ha coses de les que no n'hi ha mai prou!!!!!! Bon cap de setmana!!!

Soluciona-m'ho

Jo era un estudiant correcta. No era brillant i si treia bones notes era perquè treballava. Això no vol dir que no hagi fet campanes a la meva vida. Algunes voluntàries (vaig tenir una època important de bar a la Facultat) i d'altres perquè en una carrera com la que vaig fer jo, on téns un munt de classes pràctiques a més de les teòriques, és difícil compaginar horaris. Però sabia que era cosa meva, que era jo qui decidia quina classe havia de fer i si no la feia sabia també que hauria de demanar apunts, perdre punts dassistència, el que fos. Era la meva responsabilitat.

Aquest dimarts vaig tenir una alumna que em va demostrar com estan canviant les coses. Em va dir que la setmana vinent no podria venir a les pràctiques. Li vaig dir que si volia podia canviar de grup, però la resposta va ser que no hi havia cap grup que li anés bé. Dilluns, dimarts i dimecres tenia altres classes (pel que es veu més importants que la meva, ja que no es planetjava deixar-les), dijous treballava i divendres tenia un concert. Li vaig dir que aleshores del punt de pràctiques en tindria només mig (són dues pràctiques i valen 1 punt a la nota final). Doncs em va deixar atònita! va començar a cridar (si, si a cridar) que aquella mesura era superinjusta, que li donés una altra solució perquè la trobava del tot inacceptable.

Tant han canviat les coses? jo no dic que s'hagi de venerar els professors ni molt menys, però, on és el respecte? i ja no cap al professor, cap als companys! ells faran les dues pràctiques i per tant es mereixen la nota. Tan acostumats estan els alumnes a que se'ls solucionaran les coses per tal de que facin el que facin no hagin de renunciar a res? Li vaig dir que no estava disposada a fer-li la pràctica un altre dia només per ella i que em donés ella la solució (evidentment teníem a tota la classes mirant, els crits els havien atret). Va dir que li podia fer fer un treball a casa o posar-li una pregunta a l'examen. Hi vaig estar d'acord: una pregunta més a l'examen.

Ni us explico com va anar la pràctica: es va dedicar a criticar sistemàticament tot el que els proposava de fer (no m'ho criticava a mi sino als companys, però en veu prou alta perquè ho sentís tothom) i va marxar abans d'acabar la classe. Jo amb uns nervis brutals i l'estómac en un puny.

A la nit em va escriure. Per disculpar-se? no. Per dir-me que s'ho havia pensat millor i que vindria a la pràctica dijous però sortiria una mica abans per poder aribar a la feina. Suposo que va entendre que amb una pregunta meva a l'examen podia donar per perdut el punt. Ara, la pregunta a l'examen d'aquesta part de l'assignatura inclou el que s'ha vist a pràctiques, i us asseguro que aquest any la part de pràctiques estarà molt ben representada, sobretot allò que s'explica al final de la classe...

Sol solet...

Voleu dir que no som una mica plantes? Hem estat força dies sense sol. Aquest hivern s'està fent llarg i dur. I a la que ha fet dos dies assoleiats, com un avançament de la primavera, els somriures han tornat a sortir, com bolets. Divendres a la feina anàvem tots somrient i fent-nos bromes. Val, era divendres, però d'altres divendres no ha estat així. Era el sol. Estàvem animats, radiants! La primavera encara no ha arribat i segur que tornarem a tenir dies grisos fins llavors, però aquest parèntesi ha estat com una dosi d'energia.

Us deixo una salutació de les gatxans i un dibuix de l'Erinn. Tot i que es tracta de núvols, el sol també hi és. Bon diumenge!

Bon cap de setmana!

Núvols enamorats i una zebra by Erinn