El libro de la selva

Després de dos post tristos tinc ganes de marxeta!

Les meves filles adoren la peli de "El libro de la seva". Bé només miren les escenes 8 a 14, que és quan apareix el Baloo cantant i el Rey Louie. De fet si vull calmar-les (sobretot a la Erinn) només he de posar aquest tros, així que no es deuen enterar gens de la història. Us pot semblar exagerat però és totalment cert.

Es genial veure la cara que posa la Erinn quan veu al Baloo, li fa un somriure d'orella a orella.

Per mi és lo más vital!!!!! Disfruteu-lo!

Por

Porto un parell de dies amb por. Por de que el meu pare es mori. El meu pare està aparentment sà: no té gens de colesterol, té el sucre una mica alt però controlat, menja de manera sana, està actiu... l'únic "pecat" que comet és fumar.

Fa un temps va tenir una petita embòlia. Em va despertar la meva mare de matinada i em va dir que al meu pare li feia mal el braç. Jo vaig creure que tenia un atac de cor i hi vaig anar corrents. En realitat tenia un braç paralitzat, així com la resta d'aquella meitat del cos, parlava malament i no s'aguantava dret. Estava assegut al llit i jo em vaig asseure al seu costat i li vaig agafar la mà mentre ma mare es vestia (esperàvem una ambulància). Mai he sentit tanta impotència com en aquell moment. veia al meu pare més gran que mai, dèbil, vulnerable, malalt, i jo no sabia què fer. Només li agafava la mà. Va estar uns dies a l'hospital mentre li feien proves i tot bé. Havia estat un episodi aïllat i el seu sistema circulatori estava bé. Però el meu pare va deixar de ser el superhome que havia estat fins llavors.

La nit de dimarts a dimecres li va tornar a passar. Va ser molt menys important que l'altre cop, de seguida es va trobar millor i quan va venir el metge ja el va trobar bé. Al matí fins i tot va voler anar a treballar de manera normal i tots vem seguir amb la nostra rutina (ma mare a treballar, jo a comprar al mercat...). Però amb por. I la por no em deixa des de llavors. No és que estigui tancada a casa plorant ni res d'això, però cada cop que hi penso (i és bastant sovint) tinc molta por. Tinc por de perdre'l, de que les meves filles no el disfrutin com a avi i ell no les pugui disfrutar, que la meva mare perdi al seu marit. I no sé què fer. No sé com fer que no li passi, com fer que el meu pare sigui inmortal. Només se m'ha acudit posar-me sèria amb el tema del tabac i intentar disfrutar totes les estones que passi amb ell. I explicar-ho aquí per veure si parlant-ne em passa una mica la por.

Un mal dia

Avui ha estat un mal dia.

Havia de baixar a Barcelona i no ho he fet per problemes amb la meva mare. Hem acabat enfadades...

La papilla de verdures de les meves filles s'havia fet malbé perque ahir no vaig recordar posar-la a la nevera i me n'he adonat quan ja se l'estaven menjant. He hagut de preparar un biberó corrents.

La Maria ha marranejant moltíssim amb la papilla de fruites i al final m'ha posat tan nerviosa que he deixat d'insistir i n'ha menjat molt poca.

La Erinn ha estat tontina tot el dia, no hi havia manera de calmar-la i es cansava de seguida de tot: de la manteta de jocs, de l'hamaquita, d'estar en braços...

En Víctor ha arribat gairebé a les 8 del vespre i l'he rebut amb retrets i molt mal humor. He agafat una rabieta i me n'he anat. L'he deixat sol amb les nenes i me n'he anat amb el cotxe a donar un volt per calmar-me.

Avui és un d'aquells dies que s'haurien de poder esborrar. Avui em sento la pitjor mare del món i ho dic de debò. Avui no m'agrado gens.

El caballero oscuro

Avui, seguint la nostra tònica de mals pares hem deixat les nenes amb els avis i hem anat al cinema. Hem triat "El caballero oscuro", la darrera peli de Batman, en part animats pels comentaris favorables de'n Forovid y la Natàlia.

Així d'entrada la peli tenia força punts en contra: hi surten en Michael Caine, en Gary Oldman, l'Eric Roberts y en Christian Bale, quatre actors que no m'entussiasmen massa. Bé en el cas del Michael Caine li tinc un odi visceral que fa que no suporti cap pel·lícula on surti, no les puc veure, em resulta repulsiu. Igual em passa amb l'Eric Roberts. Amb el Gary Oldman no es tan exagerat, però Déu n'hi do i en Christian Bale és que el vaig veure a "America Psycho" i des de llavors sempre el veig com un pijo odiós (cosa que es pot interpretar com que és un gran actor), tot i que per mi és el millor Batman.

Les primeres dues hores de peli no m'han entusiasmat: massa persecucions i tirotejos pel meu gust (no sé què em passa però amb escenes així m'atabalo i no m'agraden). No parava de pensar que m'agradava més l'anterior, "Batman begins", que aquesta era massa "moderna" i l'anterior es veia com més "tradicional", no sé molt bé com explicar-ho. Però el final és una passada!!! M'ha encantat! Només per aquesta darrera mitja hora ha valgut la pena.

Altres coses que m'han agradat, doncs la Maggie Gyllenhaal, que té aquest aire d'estrella de Hollywood dels 50 que m'encanta (i surt amb un vestuari preciós!), el Morgan Freeman, que és un actor que m'agrada molt (curiós aquest cognom per un negre, d'on deu venir? en Víctor sempre m'ho comenta) i l'aire de patetisme del Joker, interpretat per Heath Ledger, tot i que m'esperava més pels comentaris de'n Forovid (no deixava de pensar en el Jack Nicholson). M'agrada també el personatge de Batman, des de la primera pel·lícula, aquest aire fosc que tan en Tim Burton com en Christopher Nolan li han donat i que en Joel Schumacher no va saber trobar.

Així doncs totalment recomenable. Apart m'ha agradat molt sortir els dos solets. Crec que ens va bé, encara que només sigui un cop al mes (al preu que està el cinema tampoc podem anar-hi cada dia). Potser per això, perque hi anem molt de tant en tant que ho disfruto tant. La propera peli la trio jo. Si encara està en cartellera m'agradaria anar a veure "Una palabra tuya". L'heu vist?

Memes i més

L'Amarbe i la Mafalda proposen un parell de memes que m'han agradat, tot i que entre els dies que he estat fora i que són d'aquells de pensar fins ara no m'hi he posat. El de l'Amarbe consisteix en contestar l'últim cop que:

Em vaig enfadar...

enfadar, enfadar de debò a Saragossa. No m'agrada l'actitud del meu sogre davant moltes coses i em vaig acabar indignant. Com diu en Víctor, de vegades espero coses de la gent que no em donaran mai, allò de "no pidas peras al olmo".

Vaig riure amb ganes...

ahir a la nit quan en Víctor em feia mimitos. Per mi fer mimitos és fer carícies i petonets, però per ell és fer de mim però en petitet i s'ha de dir que li surt de perles i a mi em fa riure molt.

Vaig sentir por...

diumenge. Havíem de tornar en cotxe de Saragossa i em va entrar el pànic de que ens podia passar alguna cosa. De vegades m'entraven aquests atacs de pànic irracional, però amb les nenes s'han multiplicat. El cas és que vaig conduir amb els 5 sentits (i més i tot) i fins que no vem arribar no vaig respirar tranquila.

Vaig esmorzar tranquilament...

algun diumenge (no el darrer). Els diumenges ens ho prenem amb calma i treiem tots els formatges, embotits i melmelades que tenim, fem torrades i esmorzem tranquilets.

Vaig sentir nostàlgia...

a Alins, pels temps passats que no tornaran.

Vaig fer esport...

puff, fa la tira!!!! m'he apuntat al gimnàs que han obert a Papiol y a Dios pongo por testigo que dilluns començo.

Em vaig sotmetre a un tractament de bellesa...

depèn. Si és així a casa doncs el dissabte passat (tinc un peeling de la Clinique que va fantàstic). Si és de caire professional em vaig depilar farà cosa de dues setmanes i de pas em vaig tenyir.

Una cançó em va fer plorar...

contínuament. Soc una ploramiques i hi ha un munt de cançons que em fan plorar, ja sigui a casa sola o en un concert (al de l'Alanis vaig plorar amb "Head over feet"). Una cançó que ara m'ha vingut al cap i sempre m'emociona és "La vida es bonica però complicada" dels Pets.

Vaig dir t'estimo...

de viva veu ahir a en Víctor (per cert, avui encara no li he dit). Per escrit avui al foro de mamis fent una conya.

Vaig donar gràcies a la vida...

quan vaig saber de l'accident d'avió a Barajas. Es trist que hagin de passar coses així perque ens adonem de tot el que tenim.

L'altre meme és complicat. El proposa la Mafalda i es tracta de dir una frase de cançó i una imatge que ens defineixin. Li he donat moltes voltes i he trobat milers de frases de cançons que descriuen parts de la meva vida o de la meva relació amb els demés ("aquest cony de temps" dels Pets, "Final frontier" de la sèrie Mad about you, "Elevation" de U2, "Fly me to de moon" de Sinatra, "Horas" o "Inoportuna" del Drexler... Víctor aquesta última és com una descripció de lo nostre, escolta-la). El cas és que després de molt pensar crec que actualment, la frase que em defineix és de la cançó "Ella" de Bebe i diu:

"Hoy no has sido la mujer perfecta que esperaban, has roto sin pudores las reglas marcadas". 

Té la seva explicació: durant molt de temps sempre deia que volia ser una dama de gel, freda i distant (això ho havia tret del "Diari de Bridget Jones", llibre que em va encantar i on em vaig veure bastant reflectida, tot i que exagerada, evidentment). La prota ho fa servir per referir-se a aquestes dones que de vegades veiem i sempre són perfectes, sempre saben que fer, que dir, que posar-se o quina pose adoptar en cada moment i evidentment ella, i jo, som tot el contrari. Doncs fa un temps que he decidit que no tinc perque ser perfecta, que no estic tan malament i que aquesta imperfecció pot ser fins i tot maca (que avorrit ser perfecta, no?). En Víctor (parlo molt d'ell, oi?) ha tingut molt a veure en aquest canvi.

La imatge, doncs potser actualment seria aquesta:

M'agradaria haver posat una imatge d'un quadre de Modigliani o algo així però la cosa no da pa más.

Per acabar, la Mafalda també m'ha enviat tot de premis, entre ells un que m'ha agradat molt. És una abraçada. I és que una abraçada sembla que es considera menys que un petó i molts cops pot voler dir tant o més. Així que us l'envio a tots els que llegiu aquest blog i de tant en tant hi deixeu el vostre comentari. Abraçades a tots!

Es fan grans

Les meves filles es fan grans. Dilluns van dormir per primer cop a la seva habitació, al llitet de baranes, totes soles. No hi ha hagut cap problema, dormen igual, d'una tirada, i quan es desperten es queden de xaxara al llit, jugant amb els ninos i em desperten per l'intercomunicador així, sense plors ni crits. A més, són les 8 o quarts de 9. Vaja una meravella.

Una meravella per elles. Jo cada cop que pujo a dormir i veig que els moisés ja no són al meu costat, que les nenes no estan amb mi, m'ho passo fatal. Em sento com si les hagués perdut una mica, com si ja fossin una mica menys meves. Ja sé que és una xorrada, que si ara em passa això no sé què faré quan vagin a escola, de colònies o quan marxin de casa, però mira, em passa. Suposo que serà cosa d'uns dies. Això espero!

Us poso una foto de la seva habitació. La sanefa la vem acabar de posar el mateix dilluns (olé la previsió) i la vem comprar per internet. A que és xula?

El retorno

Doncs ja som aqui! Diumenge vem arribar de les vacances i aquests dies estem de readaptació, que potser no és tan dura com el jet-lag de la Mipe però déu n'hi do!

Les vacances han anat psè. A Alins vem estar molt bé, les habitacions de casa l'Elvira i el Josep Mª van superar les meves expectatives tot i que ja eren altes, vem retrobar amics que feia molt de temps que no veiem, vem xerrar, riure, plorar... però me n'he adonat que la vida passa i molts cops se'ns emporta per davant. És allò de que "quien no lo sepa ya lo aprenderá deprisa, la vida no para, no espera, no avisa". M'he trobat amb l'ex de la meva amiga Maria amb la seva nova parella i per mi ha estat més dur del que em pensava. Em bloquejava cada cop que els veia i em sentia com si estigués actuant, intentant ser amable i fer veure que no passava res. No sé, una sensació molt rara. Per altra banda, una altra parella tenia problemes i vaig fer de confessora i tot plegat crec que em va superar. El cas és que una tarda vaig petar i em vaig posar a plorar com una bleda i plorava i plorava. Crec que feia molt de temps que no estava tan trista, era una sensació d'enyor, de pena pels temps passats. Em dol haver perdut una part de la meva vida i tinc la sensació de no haver fet res per evitar-ho d'haver-la deixat de banda.

A Saragossa doncs encara més psè. La Expo una autèntica decepció: cues llarguíssimes per veure els pavellons, pavellons molt cutres (els que no hi havia cua), calor, gent molt mal educada... La veritat és que hi ha cops que em fa vergonya formar part de la humanitat: quina part de la frase "no feu fotos, ni filmeu, ni doneu cops a les peixeres" és tan difícil d'entendre que el 80% de la gent no en fa ni cas? No sé, crec que se m'escapen els motius que tenien per anar-hi de molta de la gent que corria per allà. Dels pavellons ens van agradar Japó (després de gairebé hora i mitja de cua), Holanda, Dinamarca, Mèxic, Suïssa i para de contar. L'espectacle de l'iceberg molt obvi (quiero ser transgressor y na de na) i el del Hombre Vertiente no el vem poder veure. L'aquari estava bé, però encara no hi havia els cartells explicatius i com he dit la gent era per matar-la. Potser és que soc una mica rara (vaja, segur que ho soc).

Així que ja veieu, unes vacances una mica rollo, però tot i això m'ho he passat força bé, he tingut els meus moments bons: els viatges en cotxe (en Víctor es un gran company de viatge quan està despert), els banys a la piscina amb les nenes i amb l'Alba, la seva cosineta de 5 anys (una autèntica fan de les princeses Disney i alhora de les tortugues Ninja), les sortides amb en David i la Bea, els cosins de'n Víctor i pares de l'Alba (molt macos), les converses després de sopar i sobretot una estona en família al jardí de casa els tiets de'n Vic... Vaja, moments que podem passar perfectament a casa. Home sweet home!

Per veure més fotos heu d'anar a l'àlbum de la Maria i la Erinn a flickr.