Tot va començar el gener de 2006. Feia sis mesos que intentàvem que em quedés embarassada i no hi havia manera. Vem anar a veure a la meva gine i em va dir que m'esperés a que fes l'any. Mentrestant havíem de mirar-me la temperatura per saber quins dies ovulava i, per tant, eren millors per intentar-ho. Us asseguro que és un conyàs despertar-te i de seguida posar-te el termòmetre a la boca o aixecar les cames durant 10 minuts després de xingar. I a sobre la gent et diu que no hi pensis...
Bé, com la cosa seguia sense funcionar vem tornar a la gine abans de que fes l'any i vem començar a fer proves. De seguida ens van trobar el problema i ens va enviar a un especialista. Vaig trucar a la M, una de les meves millors amigues, que té bessons per FIV i em va recomenar el CIRH de la Clínica Corachán, que és on havia anat ella i el Dr. Brassesco, que és el que l'havia dut. I au, cap allà!
En Brassesco molt bé. Acomplia tots els tòpics que es coneixen sobre argentins: zalamero, xerraire, empalagós... vamos, el Valdano de la reproducció. Ell és el cap de l'equip, però vem passar per les mans de gairebé tots els metges, el Dr. Fabián (un altre argentí, però aquest més atípic), la Dra. Maqueda, la Dra. Borràs... Després de 3 mesos de més proves i medicaments vem fer una IA (inseminació artificial). Negativa. Una altra. Negativa. Ja no en vem fer més. Ens va dir que millor anar a FIV, que així ho veia xungo. Tot això sembla molt ràpid, però suposa medicació amb hormones, ecografies de control i, evidentment, unes menjades de olla espectaculars: ui, he baixat les escales una mica depressa, l'hauré perdut? ui, he estornudat! ai ai ai...
Al gener vem començar amb la FIV. Així com en la IA jo havia de produïr un o dos òvuls, amb la Fecundació in vitro volen que en facis el máxim nombre possible però sense passar-te (vamos, com al Precio Justo). Després de una temporada d'injeccions d'hormones a la panxa (semblava una politoxicòmana) en vaig fer 13, dels que 9 van fecundar i seguir endavant. Me'n van transferir 2 i la resta els van congelar. Negatiu. En van descongelar 3, un va morir i em van transferir els altres 2. Negatiu. Van descongelar els 4 que quedaven i em van transferir els 2 que van sobreviure. Negatiu. Tot i que només sigui una paraula, aquest negatiu suposa plors, frustració, impotència, por... Cada cop caus més avall, però cada cop téns més tros per agafar impuls.
La cosa no anava bé, així que van decidir fer més proves i van dir que la solució era FIV amb DGP, és a dir, amb un estudi genètic dels embrions abans de transferir-los. Puff, el que ens proposaven valia una pasta i, evidentment, no ens asseguraven el resultat. Primer vem dir que ens ho pensaríem, però després d'un cap de setmana emocionalment molt intens ens hi vem llençar de cap. De nou punxades a l'estómac, de nou ecografies i 16 òvuls, dels que 13 van fecundar i dels que 5 eren normals un cop passat l'estudi genètic. Me'n van posar 2. Va ser un divendres, el dia 25 de maig de 2007. Em vaig passar el cap de setmana al llit. Dijous al matí me'n vaig anar de congrés a Menorca. El dissabte va venir en Víctor a passar-hi uns dies amb mi. I el dilluns vem fer un test d'orina perque era o això o em quedava sense ungles dels nervis. I va ser positiu. I el de l'endemà (per si de cas) també va ser positiu. Jo que creia que lo de les dues ratlletes al test era mentida!
El dimarts em van fer l'anàlisi en sang i em van confirmar el positiu i ja van apuntar que podien ser dos. La primera persona que ho va saber, després d'en Vic i la meva mare, va ser la meva amiga, la M, que va plorar amb mi d'alegria. Igual que va ser la única amb la que vaig plorar quan va venir a veure'm a l'hospital després de parir. Perque en aquell moment només ella coneixia la frustració que m'havien produïr els negatius anteriors i l'alleugiment que produïa el positiu. Perque no és només tristesa i alegria, també és fracàs i èxit, també és por i tranquilitat, i el positiu és, doncs, una felicitat molt més àmplia.
