2ª Part

Que gran ets Andreu!

Paco Rubiales

Ahir va morir en Pepe Rubianes. Hi ha morts de gent coneguda, famosa, que afecten. Algunes per la sorpresa que provoquen, altres perque, per molt que fossin esperades, no deixen de saber greu. I d'altres que ho tenen tot: no te les esperes i et saben molt de greu per l'estima/carinyo/respecte que tens a la persona. Així, recordo com a molt dolorosa la mort de l'Ernest Lluch. I evidentment la del Rubianes.

Jo només el coneixia com a espectadora. En la vida real tenia fama de borde (fama que tenen el 99% dels famosos... serà l'enveja?) i això ja m'agrada. També m'agradava el festival benèfic que organitzava amb el pare Manel per recollir diners per a la seva obra. Al teatre l'havia vist un parell de cops i evidentment milers a la tele. A mi em feia riure molt. De vegades no calia que digués res (cosa extranya, però, que callés), amb aquella mirada de foteta que feia ja reies. recordo quan vem anar-lo a veure a Castellbisbal i un dels de l'organització va haver de passar un parell de cops per davant de l'escenari i ell no va dir res, només se'l mirava, però només mirant-lo ja ens va fer riure a tots.

Hi ha gent que quan mor segueix viva gràcies al record que deixa. I ell n'és un. I per mi és així perque no ho pretenia, perque no era la seva fi. Espero que des d'allà on sigui (el cel oficial no, evidentment, però segurament sí el paral·lel, en el que ni xingar per plaer ni dir tacos sigui pecat) s'estigui enfotent del que diuen les autoritats i els grans personatges del país d'ell. I estigui despotricant de tots ells. Perque a ell no el calla ni Déu! Descansi en pau.

P.D. El títol del post evidentment és seu.

Momentassu

Situació: les nenes estaven al seu parque jugant. La Erinn estava cansada i ha començat a plorar dreta al costat de la tanca perque l'agaféssim.

Reacció: la Maria se li ha acostat, s'ha ajupit a agafar-li la pipa i li ha donat a la boca mentre li tocava l'espatlla.

Increïble i preciós!

P.D. La cirereta ha sigut veure la cara del seu pare...

Mare 100%?

Sóc mare. Però també: sóc dona, sóc cinèfila, sóc amiga, sóc mestressa de casa, sóc tele-adicta, sóc estudiant, sóc profe, sóc enemiga, sóc tripera, sóc biòloga, sóc una fashion-victim d'incògnit, sóc confident, sóc amant, sóc filla, sóc lectora, sóc conductora, sóc germana, sóc fanàtica de 1000 coses diferents.

I em molesta moltíssim la gent que em veu  i em tracta com si només fos una mare!

Cançons

Des que tinc a les peques moltes cançons em fan pensar en elles. Com diu la Gemma algunes cançons d'amor prenen un altre sentit. Aquesta n'és una. Tant bon punt la vaig sentir, no sé perque, em va semblar que anava per elles, per les meves filles, si més no que feia referència a tot el temps que vaig esperar-les.

Ara m'han dit que era una cançó dedicada al fill que va perdre la Mai Meneses. No se si és cert però a mi em sembla una cançó d'amor d'una mare al seu fill.

I a sobre sap ballar!

Aquesta cançó m'agrada molt! "At last" d'Etta James surt a la B.S.O. de "Mad about you" una de les meves sèries preferides. L'estava buscant quan he trobat això. M'encanta l'emoció de la Beyoncé i els significats que pren aquest at last (per fí).

Hi ha dies...

Hi ha dies en els que no cal fer grans coses per passar-ho bé. En que senzillament menjant, xerrant, cuinant, estas de gust i feliç. Normalment no te n'adones mentre passa, ho disfrutes i prou. Des de fa uns anys aquests moments es donen sovint i en Vic en té bona part de culpa, m'ha ensenyat a apreciar-los.

Avui he passat un dia d'aquests. M'encanta tenir convidats a casa, tot i la feina i l'stress de planejar el tinglado, em sento bé si veig que estan còmodes, si riuen, si s'asseuen a terra i van ells mateixos a la cuina. M'agrada pensar que estan tan bé que es senten com a casa seva. Doncs els convidats d'avui m'han fet sentir còmoda a mi, m'han fet riure i no patir per si estaven bé o no (i jo soc moooooolt patidora). M'han fet sentir com a casa!