Nits de bruixes

Ja fa un temps que amb la E, la K i la M quedem de tant en tant per sopar. Ens van unir les circumstàncies, la situació, el moment, però hem anat descobrint afinitats que van més enllà. Que han fet que ens vingui de gust trobar-nos, descobrir els restaurants de Gràcia (acabarem fent un llibre!), fer petar la xerradeta i acabar tancant sempre el mateix bar.

Cada vegada ens anem coneixent més i hi ha més complicitat. I mira que entre nosaltres som ben diferents, però en l'essencial ens entenem. Són d'aquelles amistats que es van coent a foc lent, poquet a poquet. Com la caldera de les bruixes.

Tornar-hi?

Quan vem fer el tractament i em vaig quedar embarassada van quedar dos embrions congelats. Ara ja fa 2 anys del tractament i des de la clínica ens han enviat una carta: ha vençut el temps durant el qual guarden els embrions congelats, si volem que els segueixin guardant hem de pagar i si no donar-los a una altra parella, a la ciència o destruir-los.

La decisió no és fàcil. Per una banda tenim dues filles que sí, són una meravella, però també donen molta feina i hi ha dies que penso que tenir-ne una altra és una bogeria. A més, els dos embrions estan congelats junts i si els descongelen els descongelen als dos... vaja que podria ser que tornés a tenir bessonada. Però renunciar-hi és renunciar a la maternitat per sempre més (jo no torno a passar pel tractament) i no sé si hi estic disposada, sempre m'ha atret la idea d'una família amb molts fills i tot i que 3 tampoc és una gran nombre, déu n'hi do!

Una altra cosa que em tira enrera és la possibilitat de que no vagi bé. Els embrions van ser congelats (de fet vitrificats) després de la DGP, vaja que els van manipular, els hi van treure una cèl·lula, etc, i pot ser que no sobrevisquin la descongelació. I en cas que sobrevisquin ningú m'assegura que em quedi embarassada de nou, pot no haver-hi implantació.

És ben contradictori: em plantejo si més endavant em voldré quedar o no embarassada i un dels motius que em frenen és la possibilitat de que no ho aconsegueixi! Em fa por un nou negatiu.

La culerada

Jo sóc del Barça. Durant un temps en vaig ser molt seguidora i fins i tot anava de tant en tant al camp. Fa uns anys, sobretot des que estic amb en Vic, que me n'he anat allunyant, a ell no li agrada massa el futbol i a mi hi ha d'altres coses que m'han anat atraient més, però més o menys anava seguint a l'equip, sempre des d'una certa distància, pensant que no anava massa amb mi.

Aquest any però és gairebé impossible no seguir al Barça. I és impossible no apassinar-se amb ells, amb el joc, amb els resultats i amb la filosofia d'equip, amb aquesta pinya que ha creat en Guardiola. A sobre de que guanyen juguen bé i cauen bé.

Però avui el meu esperit culé ha sortit del tot. I és que com els bons culés estic patint, no se si veure el partit perque em posaré molt nerviosa, perque crec que s'està cel·lebrant tot massa aviat, que ens la fotran com sempre... vaja el meu esperit culé, el dels culés que no guanyàvem mai res i estem acostumats a patir sempre.

Germanes

Les meves gatxans ja tenen 15 mesos de pas. Sembla mentida com han crescut i com han anat canviant. Però darrerament aquests canvis s'han anat accelerant, cada dia ens sorprenen amb una novetat. El més espectacular és com interaccionen entre elles. Ara la seva diversió principal és sorprendre's l'una a l'altra, fer-se un susto! i començar a perseguir-se rient com boges, ja sigui pel passadís o al voltant de la taula. Sembla que a més de ser germanes comencen també a ser amigues. I evidentment ens cau la baba a tots!

Vides reals, vides virtuals

Fa un parell d'anys, bé, una mica més, vaig començar a entrar a forums d'internet. Ho vaig fer arran del tractament i em va permetre conèixer noies que estaven en la mateixa situació que jo. Ens ajudàvem, ens donàvem ànims, ens distreiem... Més endavant, amb l'embaràs, vaig seguir usant els fòrums com una eina per trobar gent en la mateixa situació que jo i així fins ara.

Durant aquest temps he tingut la sort de conèixer gent molt maca, gent amb la que hem acabat coneixent-nos en persona (d'altres que no), amb la que compartim molt més que una situació concreta, un moment donat de les nostres vides, podem parlar de cinema, de tele, de feina, d'homes, de dones... La nostra vida en comú no es limita a l'àmbit del forum.

Però també he conegut casos que han acabat limitant la seva vida a internet. Que sembla que el forum sigui el millor de la seva vida i en certs moments fins i tot l'únic! La seva vida virtual ha passat a ser la que els hi agrada o els omple més. Evidentment això no es limita als forums d'internet, passa també en tots els àmbits de la vida, i són aquestes persones les que ho rebenten tot, les que et fan acabar agafant tirria al forum i deixar-lo de banda. Perque acaben pensant que el forum (o el que sigui) gairebé els pertany i que si tu no hi poses el coll com elles no et mereixes ser-hi. Perque acaben creient que estan en possessió de la veritat absoluta.

Jo tinc una vida, que vull pensar que és del tot real. Fins i tot la part virtual.

Abandonar

No m'agrada deixar mai coses sense acabar. Quan ho he fet sempre m'he sentit malament, com si estigués defraudant a tothom, sobretot a mi mateixa. Doncs he hagut d'abandonar les classes d'anglès per manca de temps. I això que tenia probablement un dels millors professors de l'escola i em posava totes les facilitats al meu abast, però no puc, no em veig capaç. Sento una barreja de tristesa i alleugiment alhora. L'any que ve que les peques aniran a l'escola bressol espero poder tornar-hi. I espero poder tornar a tenir al mateix professor. Thank you Phil for everything! you are a great teacher!

Improve everywhere

És un experiment sociològic? una nova expressió d'art? una mena d'exhibicionisme? o tot una mica? En vaig tenir notícia per primer cop quan van fer "Frozen Grand Central" a NY, performance que es va repetir a diverses ciutats. Queden per internet i s'hi pot afegir qui vulgui. N'han anat fent d'altres i fa temps que els anem al darrera perque ens agradaria participar-hi.

Però és que aquesta m'ha arribat al cor... potser perque m'encanten els musicals, sempre m'ha fascinat això de que es pari el món i que tothom comenci a cantar. Potser per aquest punt lili que reconec que tinc molt accentuat. Potser perque tinc la regla i estic més sensible. I, que cony, perque aquesta cançó sempre m'ha agradat i em posa de bon humor.