Cel·lebració

Doncs si, estic de cel·lebració! cel·lebro que he tret una plaça de professora lectora a la Universitat, un plaça que suposa una certa consolidació (tampoc massa, és un contracte de 4 anys ampliable a un més), un augment de sou considerable però sobretot una pujada inmensa de l'ego. Sí, perque me l'he currada, he hagut de defensar el meu curri en públic davant de certs elements hostils i me n'he sortit. Perque he pogut sentir coses com "ets un element molt valuós d'aquest departament" o "m'agraden molt les idees que has exposat sobre docència" i saber que s'ha dit de mi que "ja era hora que hi hagi docents que a més investiguen i no només investigadors que es veuen obligats a fer docència".

I que cony, perque de tant és un gustàs això de fer-se un homenatge!!!! Que yo soy mu guapa y mu lista!!!

Esta tarde vi llover...

Sempre he sigut una romanticona. M'agraden les pelis d'amor, ploro com un madalena quan els protagonistes es retroben i es fan el petó, una cançó pot fer-me plorar a mars i veure a les meves filles fer-se un petó ja ni us explico.

Tot això és culpa de ma mare! Ella era fan de Julio Iglesias. Ara ho és més de'n Serrat, però jo de petita escoltava Julio Iglesias a casa i em se trossos sencers de les seves lletres (Amantes, para la gente somos solo amantes, por vivir juntos sin estar casados, sin condiciones pero enamorados...) així que ja "se mascaba la tragedia". Més endavant vaig anar triant les meves cançons i tot i que soc eclèctica (em mereixo apareixer al "Silenci" només per fer servir aquesta paraula) en gustos musicals hi ha un punt romanticon que em perd: els boleros! Aquestes històries d'amors i també de desamors, però sempre profunds, sempre intensos. Potser per això soc també fan de Sabina (y morirme contigo si te matas, y matarme contigo si te mueres, porque el amor cuando no muere mata, porque amores que matan nunca mueren). I potser per això avui he plorat en sentir la Rosario i la Lolita amb aquesta cançó.

Frank McCourt

Ha mort Frank McCourt. Un cop he escrit aquesta frase no se ben bé què dir. Vull parlar d'ell però l'únic que se és que em va fer passar molt bones estones amb "Les cendres d'Angela" i "Tis", però sobretot que em va demostrar el que és un veritable educador amb "El professor", què vol dir dedicar-se a l'ensenyament de debò, amb el cor. 

Quan va guanyar el premi pulitzer amb 67 anys li van preguntar que com era que no havia escrit cap novel·la fins llavors i ell va respondre "estava donant classes". Per mi tota una inspiració. Descansi en pau i slainte!

Sempre és millor el llibre?

Avui he anat a veure la peli que han fet a partir del llibre del Stieg Larsson "Els homes que no estimaven les dones" i m'ha decebut. Havia llegit bones crítiques i la peli està bastant bé, però hi ha modificacions respecte el llibre que no m'han agradat. Sembla que han volgut suavitzar a la Lisbeth Salander, fer que el seu caràcter resulti més comprensible introduint elements del segon llibre, i a mi no em calia, ja m'agradava abans de saber els perques.

He començat a pensar si sempre el llibre és millor que la peli que en deriva i he trobat com a mínim dos casos en els que no és així, si més no per mi. El primer és "Els ponts de Madison", llibre que no em va agradar gaire, de fet el vaig trobar queco a matar (i això que jo representa que soc molt lili...), i en canvi la peli em va agradar molt, molt, tot i la preseència de la Meryl Streep, que no és la meva actriu preferida ni molt menys.

L'altre és "Sentit i sensibilitat". Si, adoro Jane Austen, però la primera meitat del llibre se'm va fer mooooolt pesada. És molt descriptiu i tens la sensació de que no passa ni passarà res. En canvi la peli resulta exquisida, l'adaptació és de la Emma Thompson, que també és una de les protagonistes (amb una escena final preciosa!), em va semblar genial. Per cert, ara que hi penso, de Mansfield Park també em va agradar més la peli que el llibre... a veure si al final no m'agradarà la Jane Austen...

Aquesta és l'escena que deia. Després d'això ja seré oficialment la persona més lili del món...

T'estimo...

encara que de tant en tant pugui semblar que no. T'estimo per tot el que em dones cada dia, per que és amb tu que tot val la pena, per fer que tot prengui sentit. T'estimo per ser tossut, intransigent, mandrós, despistat, però també per ser generós, sincer, cínic i divertit. Saps que sempre seras el meu Paul particular. T'estimo.

P.D. Porto més d'una hora buscant el fragment perfecte i no el trobo. Te'n deixo tres perque vagis fent boca, la perfecció ja ens arribarà...

Nits de bruixes

Ja fa un temps que amb la E, la K i la M quedem de tant en tant per sopar. Ens van unir les circumstàncies, la situació, el moment, però hem anat descobrint afinitats que van més enllà. Que han fet que ens vingui de gust trobar-nos, descobrir els restaurants de Gràcia (acabarem fent un llibre!), fer petar la xerradeta i acabar tancant sempre el mateix bar.

Cada vegada ens anem coneixent més i hi ha més complicitat. I mira que entre nosaltres som ben diferents, però en l'essencial ens entenem. Són d'aquelles amistats que es van coent a foc lent, poquet a poquet. Com la caldera de les bruixes.

Tornar-hi?

Quan vem fer el tractament i em vaig quedar embarassada van quedar dos embrions congelats. Ara ja fa 2 anys del tractament i des de la clínica ens han enviat una carta: ha vençut el temps durant el qual guarden els embrions congelats, si volem que els segueixin guardant hem de pagar i si no donar-los a una altra parella, a la ciència o destruir-los.

La decisió no és fàcil. Per una banda tenim dues filles que sí, són una meravella, però també donen molta feina i hi ha dies que penso que tenir-ne una altra és una bogeria. A més, els dos embrions estan congelats junts i si els descongelen els descongelen als dos... vaja que podria ser que tornés a tenir bessonada. Però renunciar-hi és renunciar a la maternitat per sempre més (jo no torno a passar pel tractament) i no sé si hi estic disposada, sempre m'ha atret la idea d'una família amb molts fills i tot i que 3 tampoc és una gran nombre, déu n'hi do!

Una altra cosa que em tira enrera és la possibilitat de que no vagi bé. Els embrions van ser congelats (de fet vitrificats) després de la DGP, vaja que els van manipular, els hi van treure una cèl·lula, etc, i pot ser que no sobrevisquin la descongelació. I en cas que sobrevisquin ningú m'assegura que em quedi embarassada de nou, pot no haver-hi implantació.

És ben contradictori: em plantejo si més endavant em voldré quedar o no embarassada i un dels motius que em frenen és la possibilitat de que no ho aconsegueixi! Em fa por un nou negatiu.