L'altre dia que van eliminar el Madrid de la Champions el primer que vaig pensar quan ho vaig saber va ser l'alegria que ell hauria tingut i com ho hauria comentat quan hi haguéssim anat a dinar. Però el que més m'hi fa pensar són les nenes. Quan en diuen alguna de nova penso que a ell li hauria fet molta gràcia. I em fa molta pena que hagin perdut el seu avi. Perque se les estimava molt. De fet, va morir mentre mirava fotos d'elles a l'ordinador. Per això se que va morir somrient i això em consola.
Al meu institut es cel·lebrava moltíssim el 8 de març gràcies a un parell de professores que hi encapçalaven el moviment feminista. Era una jornada festiva i totes participàvem en xerrades, taules rodones i tallers. Però curiosament el que m'ha quedat més gravat són els adhesius que duiem totes a les carpetes. Les nenes bones van al cel, les dolentes a tot arreu. No n'hi ha prou amb ser dolentes, cal ser-ho contentes. I, evidentment, llaços i samarretes violetes per tot arreu.
Però hem aconseguit alguna cosa des de llavors? les dones a priori poden arribar al mateix lloc que els homes, però ho fan? les estadístiques diuen que no. El percentatge de dones en llocs de poder segueix essent ínfim, fins i tot en el món universitari, el que conec de més a la vora. I si ens fixem en les dones que han aribat més lluny hi ha un clixé que es repeteix en moltes d'elles: no han tingut fills. Així doncs, on està la igualtat? si no comença ja a casa com volem que arribi a les empreses?
L'altre dia sentia a la ràdio una entrevista a les autores d'un llibre "El timo de la superwoman" que parla dels problemes existents en la conciliació familiar i laboral. Les autores han entrevistat a diverses dones, la majoria altes executives, que parlen dels problemes que han tingut i a tot el que han hagut de renunciar per arribar on han arribat. Em quedo però amb una reflexió: aquelles dones que treballen 10 o 12 hores amb sous ínfims i condicions sovint ben pobres i que a més ténen als seus fills al seu país d'origen, aquestes si que són superwomen!
Feliç dia a tots i a totes! I que no s'aturi la lluita!
P.D. Aquest post me l'ha inspirat una nota penjada al Facebook per la K. A ella, tota una dona i font d'inspiració, va dedicat.
Des que vaig sentir aquesta cançó me la vaig fer meva. Realment són aquestes petites coses que ells canten les que fan una parella. I Deu n'hi do les que hem hagut de passar.
I és que jo porto les nenes al cole i ell fa els plats a la nit. I no tenim periquitos ni jardí, però ell sempre compra manxego tot i que jo soc més de brie. I ens ha costat Deu i ajuda...
T'estimo Victor
L'única cosa que no em va agradar és aquesta mania dels americans de dir-te què pensar. No cal! ja soc prou gran com per pensar per mi mateixa, per decidir si la opció del protagonista em sembla o no correcta. No cal que em poseu exemples, no cal que m'intenteu convèncer.
Us deixo el cartell perque veieu que no us enganyo. És guapíssim!
P.D. No poso el trailer perque és d'aquells que gairebé t'explica la peli...
Les setmanes abans de començar classes són dures, però no en recordo cap que ho fos tant com aquesta. Aquest any comencem assignatura nova, de manera que hi ha hagut feina extra, feina que ja m'esperava. Però a més s'hi han sumat imprevistos, a saber:
- reunions per una altra assignatura nova que començarà el curs vinent i que fem amb professors d'altres departaments que, o bé no han hagut mai de fer números i repartiments d'hores o bé ho fan veure. El cas és que m'ha tocat a mi acabar quadrant-ho tot i a sobre explicant pas per pas que feia.
- reunions per repartir els grups de l'assignatura d'aquest any, explicar el nou guió a la resta de professors (amb el meu jefe al darrera amb canvis en el guió cada 10 minuts...) i organitzant el material.
- aguantar els egos de professors que no estan d'acord amb els repartiments de grups, veuen fantasmes on no n'hi ha, volen passar per davant dels altres i el que ja em va acabar de rematar, qüestionen la meva feina (que a partir d'ara els hi farà Rita la cantaora!). Lo fomut és que hi haurà grups que els farà gent que no en te ni idea i els que ho acabaran pagant seran els alumnes.
Porto tota la setmana esperant que sigui dissabte. Les mamis venien a casa a cel·lebrar l'aniversari de les gatxans, avui teníem un dinar de bessons, vaja un cap de setmana que es preveia divertit. Doncs ahir se'ns va rebentar la caldera i fins ven entrada la tarda no la vem tenir arreglada i el dinar i avui s'ha posposat el dinar per malaltia... De debò que de vegades sembla que hi hagi una conspiració!
Però per altra banda, aquesta setmana m'ha servit per veure en qui i en qui no puc confiar de manera molt clara. S'ha acabat ser la bleda que diu a tot que sí i ajuda a tothom. A parti d'ara que cadascú es tregui les castanyes del foc, a mi que no em busquin.
Per sort, divendres tinc un sopar de bruixes que em servirà per deixar-ho anar tot, dissabte un assaig per un dancemob que em fa molta il·lusió, i a sobre les peques m'han ofert un cap de setmana fantàstic, ple de riures, abraçades i xerrameques, que això no es paga amb diners!
Ale, ya me he desahogao!
