L'àvia Maria

La meva àvia materna es deia Maria. Jo no la vaig conèixer. Només la conec per fotos i per les històries que m'han explicat la meva mare i les meves tietes. Ella era una dona forta, la que tirava la família endavant. Segurament per això el que la va enviar a presó després de la guerra la va denunciar a ella i no al meu avi, un bon home i tan republicà com ella. Sabia que tocava el pilar de casa, que enfonsava la família. Després de la presó va estar exiliada del poble i finalment va poder tornar, això sí, amb els pulmons tan fotuts que no va arribar a conèixer a la seva néta.

Per què parlo d'ella avui? doncs perque ahir vaig anar al cine i una annecdota de la peli m'hi va fer pensar. Vem anar a veure "Sunshine cleaning", una comedieta d'aquestes indie, tipus "Little miss sunshine" però sense tanta mala llet. No està malament. L'annecdota en qüestió és que les protes de la peli van buscant una escena en les pelis que surten per la tele, una escena que era molt important per elles, ja que hi surt la seva mare morta. I amb això vaig començar a plorar com una bleda (ja sabeu la meva facilitat...). No, la meva àvia no sortia a cap peli. Però si que hi havia una peli que per ella era molt especial, "El puente de Waterloo", una dramón de mucho cuidado! Quan la ven fer al cine del poble, com a mala mare que també era ella, va deixar les seves filles, se n'hi va anar i va fer-hi sessió contínua: la va veure 3 cops seguits. I així cada cop que la reposaven. I mira, no se, és una tonteria d'ella que sempre m'ha agradat. Pensar que no només era una dona amb una família, amb una ideals, amb una vida miserable, sino també amb unes aficions, que li agradava plorar amb una peli, que segurament amb d'altres reia...

La meva mare i les meves tietes cada cop que feien aquesta peli per la tele es trucaven i la veien cadascuna a casa seva. Jo també ho faig.

Lliure dels seus pensaments...

... i esclau de les seves paraules. Així és l'home. O si més no això em diu el meu pare (no és seu, ho va sentir algun cop i ho ha convertit en la seva frase de referència). I m'ho ha inculcat de petita, tot i que de vegades no ho aplico tan sovint com ho hauria de fer. I és que internet és una plataforma que t'empeny a xerrar-ho tot. Estas tu sola, amb la pantalla de l'ordinador i si, saps que allò ho podrà llegir tothom, però no hi penses. O si, i aquest punt exhibicionista que tens et diu que segueixis endavant. El cas és que està allà penjat d'aquest mur virtual i tothom pot accedir-hi i opinar. I el més lògic seria que opinés igual que tu, en veu alta, escibint-ho i deixant-te respondre, aclarir o fins i tot rectificar.

Els blogs poden tenir moltes utilitats. De fet segurament cada blog respon a una necessitat diferent. En el meu cas és com un diari. Un lloc en el que explico el que em passa, el que penso, i en comptes d'escriure-ho en un paper (ho he provat però em costa horrors) ho escric al mur. Si, segurament el punt exhibicionista del que parlava m'hi empeny. Però sempre em callo alguna cosa. I és que les paraules del meu pare sempre em ronden pel cap. Covardia? probablement. Inseguretat? també. Però m'he trobat amb casos en que un text escrit, que pot interpretar-se de mils de maneres, s'interpreta de la pitjor possible, així que millor callar.

Però que passa si no calles? si deixes anar tot allò que et ronda pel cap i l'altre s'ofen. Evidentment hi té tot el dret, però tu també tens dret a dir el que penses. On estan els límits? Quin dret té un d'opinar sobre un altre? I quin dret té l'altre d'ofendre's pels pensaments d'un? Jo crec que els límits ens els hem de posar nosaltres mateixos i d'aquí el que sempre em calli alguna cosa. En el fons doncs també soc lliure dels meus silencis... o no?

Pipis, caques i consells

Estem en plena fase bolquers. Sembla que les gatxans ho van superant. Ara ja els l'hem tret a la migdiada i, si tot segueix així, la segona quinzena d'agost el treurem a la nit. Anem força bé (un pipi escapat a la Erinn en els darrers 5 dies), excepte a la piscina. Allà és can pixa, i mai millor dit... És com si l'aigua de la piscina actués de laxant perque a la que fa mitja hora que som allà una o l'altra (o totes dues, ja que ho fem fem-ho ben fet...) es caguen a sobre. Sort que els banyadors que ens va reglara la M l'any passat aguanten bé les caques...

L'incloure el "consells" en el títol ve perque aquest és un dels moments en els que tothom et dóna consells: que si fes això, que si fes allò, que si posa-les cada 20 minuts, que si no, espera't a que ho demanin, que si fes servir l'orinal, que si el lavabo... Jo personalment odïo els consells. Que me'n donin i donar-los. Però de vegades és inevitable, et surten per molt que t'intentis control·lar, deu ser que les ganes d'ajudar ens superen! Potser està en la nostra biologia, en aquesta sensació de comunitat de mares que de vegades tenim i que fan que ens volguem ajudar les unes a les altres i acabem atabalant del tot a l'aconsellada i fent més nosa que servei.

Així que E i C si em faig molt pesada en algun moment no m'ho tingueu en compte!

mini-mini-vacances

Aquest cap de setmana, com a mals pares que som, hem deixat a les nenes a casa (amb la meva sogra, encara no les deixem soles) i en Vic i jo ens hem escapat a l'Empordà.

Aprofitant l'excusa d'anar al concert de la Norah Jones al Festival del Castell de Peralada (un altre dia parlaré de l'ambientillu... que tenia tela), ens vem buscar un hotel rural increïble i fora de les nostres possibilitats (menjarem patates durant una bona temporada) i ens vem entregar a la bona vida. I ens ha anat de conya! Ha sigut com tornar a començar a sortir, tornar a aquells dies que no tenien horaris ni hores, en els que no s'havia de planificar tot un dia abans ni s'havien de tenir en compte mil coses abans de sortir de casa. I hem vist que en el fons som els mateixos, ens estimem tant o més que llavors, i hem comprovat que un gest, un petó o una paraula encara ens fan sentir pessigolles a l'estómac. I per molts anys!

què vull pel meu aniversari?

S'acosta el meu aniversari. En faré 39... puff, déu n'hi do! No em queixo, millor arribar-hi que no haver-se quedat pel camí, però haureu de reconéixer que la xifra espanta...

I arriba aquell moment en el que la família et pregunta "Què vols pel teu aniversari?". Doncs aquí hi ha la llista:

- que la muntanya de roba que tinc per planxar (i que fa setmanes que no es redueix) desaparegui, i tota la roba estigui al seu lloc, endreçada, esperant que algú la trii.

- que el meu cabell aparegui perfecte de la nit al dia, tenyit, amb metxes i tallat (o en el seu defecte tenir unes hores per poder anar a la perruqueria i que ma mare, perruquera retirada amb problemes d'autoestima, no em tiri en cara que hi he anat, tot i haver-me dit que no em pensa tallar el cabell mai més).

- un matí o una tarda de piscina relaxada: poder nedar quan vulgui, estirar-me a la tovallola quan vulgui i sobretot LLEGIR!

- que el despatx i sota l'escala de casa meva misteriosament apareguin endreçats.

- que aquest mitxelin que en volta la meva cintura desaparegui, els meus pits disminueixin de volum i el meu cos torni a la forma que tenia fa 4 o 5 anys. En el seu defecte, força i constància per anar dos o tres cops per setmana al gimnàs (i sense sentir-me culpable per deixar d'estar amb les nenes o fent feina a casa).

- i si us queden ganes i diners la segona temporada de Mad Men, més que res per tenir alguna cosa a veure mentre planxo...

I per què les vesteixes iguals?

Aquesta és una de les preguntes que la gent de confiança et fa. La que no et té tanta confiança et diu "ah, les vesteixes iguals..." i arrufa una mica el nas. Jo era igual, sempre he odiat els germans que anaven vestits iguals o el que era pitjor (i que ma mare practicava) amb la versió femenina i masculina de la mateixa roba...

Però si, jo les vesteixo iguals. De vegades amb el mateix vestit, pantaló, samarreta, però de diferent color. Per què? doncs perque és més fàcil! I no em refereixo a que és més fàcil triar model (només n'he de triar un al dia) o combinar peces. Si les vesteixo iguals m'estalvio a més les baralles de que una vulgui el pantaló que duu l'altra o la samarreta del dibuix en comptes de la llisa. Elles ja ténen cares, cabells, cossos i personalitats prou diferents com per personalitzar la roba i donar-li el seu toc de gràcia!

Les mares perfectes

Llegint el blog de "La pitjor mare del món" (boníssim) he estat pensant en les mares perfectes de l'escola de les gatxans. De nou les dames de gel fredes i distants apareixen en escena, aquest cop en la versió 2.0: amb fills.

Tot va començar amb "El diari de Bridget Jones". Allà van aparèixer per primer cop aquestes dones, o si més no els hi vem posar nom per primer cop. Són aquelles dones perfectes, que sempre duen la roba ideal, que a més els queda clavada, tenen l'actitud idònia i mai fan el ridícul ni tenen una relliscada. La Bridget Jones les anomena així, dames de gel fredes i distants, perque no mostren mai els seus sentiments en públic (si és que en tenen) i quan et miren arrufen el nas.

Doncs aquest curs n'he conegut la versió "amb fills". Són aquestes mares que arriben a l'escola amb tota tranquilitat, sempre amb un somriure. Van vestides de manera ideal, totes elles són una combinació de roba, pentinat i complements que ni als anuncis del Corte Inglés. I a sobre els queda bé tu, perque no se sap com el seu cos ha tornat a ser el mateix que abans del part: ni panxa, ni cul, ni estries ni res. Els seus fills també són perfectes: ben vestits, ben pentinats, caminant tranquilament, sense crits, estrabades ni exigències. Tot plegat envoltat d'una aura de pau i perfecció. Gairebé sembla que quan apareixen sona una música, el sol els ilumina i caminen a càmera lenta.

I aleshores arribo jo: amb el pito al cul, despentinada, mal girbada i algun cop amb taques (quina afició tenen les meves filles a mocar-se amb la meva roba!) o amb les sabates descordades. Amb un cabell que clama al cel una sessió de perruqueria i sap que és com si pregués al desert i aquesta panxa que no acaba de marxar i que et recorda dia rera dia que t'has apuntat al gimnàs i no hi vas. I les nenes evidentment criden perque volen anar soletes o s'enfaden perque has obert tu la porta en comptes d'elles o perque no les has deixat saltar del cotxe. I si no, et demanen que les agafis a coll a les dues (13 i 11,5 kilos...), juntament amb les bosses, la bossa amb els bolquers, la de la roba de recanvi i els sacs de dormir que aquest cap de setmana t'has endut a casa a rentar. I en aquest moment te n'adones que una de les nenes te una lleganya inmensa que intentes treure amb el dit sucat en saliva. I ho noto. Noto la seva mirada de superioritat-compassió-altivesa i l'únic que se m'acudeix fer és proposar una carrera a les nenes a veure qui arriba abans a la porta de la classe. Ja que fem una arribada triomfal, fem-la del tot!

Abans amb la Viv feiem la conya de voler ser dames de gel fredes i distants i ara molts cops em venen ganes de ser una mare de gel, però hauria de renunciar a les carreres fins la porta i això em costaria molt!