Pipaaaaaaaa

Les meves filles, amb encara no 3 anys, són addictes. És una addicció consentida, ho reconec. I a més consentida per pura comoditat i egoïsme nostre: són addictes al xumet i al biberó.

En el cas del biberó la comoditat és ben clara: no és el mateix donar-los la llet amb un got, fet que implica que m'estigui asseguda amb elles, control·lant-les, i que acabi amb els ulls com el Dioni, a donar-los un biberó que aguanten elles i que em suposa 10 minuts per preparar la roba de les gatxans, pentinar-me, rentar-me les dents i de vegades fins i tot planxar alguna peça de roba que em fa falta (ara que ho llegeixo així tot seguit em quedo ben parada del que donen de sí 10 minuts...).

En el cas del xumet és més complicat. Per una banda penso que no hi ha pressa, que ja el deixaran. A més encara els falten per sortir els darrers queixals i el xumet les calma. Cada cop hi estan més enganxades, però, fins el punt de que és el primer que demanen quan arriben a casa o fins i tot ja quan surten de l'escola. Per què els el vull treure doncs? la veritat és que no ho se. En Vic n'està convençut i jo també crec que ha arribat l'hora, però no tinc un motiu clar més enllà de que no m'agrada aquesta dependència. Se que passarem una temporada durilla i de fet tinc la sensació que hi tornarem a caure.

De moment hem quedat en que els reis s'enduran els xumets per portar-los als bebés que acaben de néixer. A canvi duran regals. De moment la Erinn els ha demanat un xumet nou.

Un tallat de cabell

Hi ha cops que un tallat de cabell és molt més que això. És trencar el cercle viciós en el que havies entrat. És deixar enrera la mare nerviosa, trista i deixada i donar pas a la dona alegre i amb empenta que feia dies que estava amagada. És mirar de donar un gir positiu a la rutina començant per una mateixa. I, sobretot, és dedicar-te una tarda a tu mateixa i disfrutar-la molt, molt. I jo ho necesitava.

Xerrameques

Les gatxans són totes unes xerrameques. Des que van descobrir que tenen el do de la paraula van decidir que això s'havia d'explotar i així estem, acostant-nos cada dia més al temut "per què?". Bé, de fet la Maria ja comença a tontejar-hi.

Com que som pares primerencs (novatos vamos) no deixem de sorprendre'ns de les sortides que tenen, tot i que segurament tots els nens les han tingut, les tenen i les tindran, però a nosaltres ens semblen úniques. I per això el seu pare i jo hem decidit fer-ne un blog, una mena de recopilatori de frases cèlebres, tot i que ja ho anàvem posant de tant en tant al Facebook però mira, així estaran totes juntes. Ah, i a més les podeu seguir pel Facebook mateix, com si fossin Faemino y Cansado!

Les coses bones

Des de quarts de 8 del matí que estic repetint-me les coses bones que tindré: podré estar més per les nenes, podré treballar més tranquilament, podré anar al gimnàs d'aquí a uns mesos, podré anar al casament de la Ella i potser aprofitar i fer ruta per Irlanda amb les nenes. Però no hi ha manera, estic trista perque els embrions s'han mort. Van descongelar bé, però no han tirat endavant i a quarts de 8 ha trucat la biòloga i m'ha dit que s'estaven morint. Així mateix, tal i com raja. I jo que sempre havia defensat que els embrions no són persones, que només són grupets de cèl·lules, m'he entristit, no només en pensar que hi haurà milers d'altres coses bones que no tindré, si no també en pensar que hi ha dos petits éssers, dues nenes (perque segur que eren nenes!), dues filletes meves que s'han mort. I per molt que penso en les coses bones que tindré no m'alegro. Sort que tinc dos petits terratrèmols que estan vius i ben vius i que de 8 a 9 m'han tingut rient, cantant, cridant i oblidant per uns minuts la pena. Us estimo molt.

El parque

Si, perque el parc a casa es diu "parque". No se perque ho diem en castellà. Bé, doncs jo no era massa amant del parque. M'hi avorria molt, m'estressava, anava buscant mil excuses per no anar-hi, i quan al final hi anàvem, a la mínima en buscava mil més per marxar cap a casa. Però mica en mica les coses han anat canviant i és que ens hem fet una colla de parque. Una colla que ens permet relaxar-nos una mica, petar la xarradeta, riure i criticar mentre els nens van jugant plegats i interrompent contínuament les converses. Però com tots fan igual ningú es molesta. I aquest crec jo que és un dels grans ques del parque: veus que tots els nens fan el mateix, tant les coses bones (et treuen una mica aquest complex de superioritat de "la meva filla ja fa això") com les dolentes (t'anima veure que la teva no és l'única que..." i que per tant tampoc ho estàs fent tan malament).

Així que aquí teniu una conversa a la fe dels parques. Amen.

Llençant-nos

Doncs si, al final ens hem llençat... Després de parlar-ho durant setmanes (o mesos) hem decidit que en volem tenir un altre. Que ja no ens en recordem de les nits sense dormir i que ens tirem de cap a la piscina. A més no tenim ni temps de repensar-nos-ho: dijous o divendres vem trucar a la clínica, ens van donar hora per ahir i ja hem començat el tractament de preparació perque dilluns descongelaran els embrions. Si tot va bé, dimarts transferència i a esperar 2 setmanetes a veure què.

Valents? no crec, més aviat inconscients, bojos. Quan penso en els "problemes" n'hi veig molts: ara no hauràs de cuidar només un bebé, també t'hauràs de fer càrrec de 2 nenes, despedeix-te de tornar al gimnàs al setembre com t'havies plantejat, prepara't a gastar una altre cop una pasta en bolquers i d'altres estris. I d'avançar molt a la feina oblida-te'n! si pots escriure un article o preparar una comunicació en el postpart ja pots estar contenta!

Però tot i això no em trec el somriure de la boca. I avui he parlat amb el meu germà i se n'ha alegrat tant que encara estic més contenta. I si, ja se que pot no funcionar: poden no descongelar bé, poden no tirar endavant, poden no implantar-se... Però bé, si no funciona tinc dues princeses que no deixaran que estigui trista massa temps.

Això no vol dir que no estigui cagada. Ho estic i molt!!!! tinc els nervis a la boca de l'estómac i de tant en tant em ve plorera i penso que no podré amb tot. Però el que em fa més por és perdre el que tinc: tot està bé ara i potser una altra criatura trenca aquesta "harmonia", que segur que ho farà, però i si la trenca per dolent? i si no se com portar la reacció de les bessones? Elles i jo tenim una relació molt bona, no se, tenim una mena de complicitat (tota la complicitat que es pot tenir als 3 anys) que m'encanta, i tinc por que un nou "intrús" la trenqui. I amb en Vic? no ens acabarem matant al final?

Ja veieu que no estic segura de res. Bé, de res, no. Hi ha una cosa de la que si estic segura: que si no ho intentés a la llarga me'n penediria, així que endavant les atxes!

Sortir de l'armari

Avui s'ha sabut que el premi Nobel de medicina serà pel professor Robert Edwards, pioner en el desenvolupament de les tècniques de fecundació in vitro. En Vic ha penjat la notícia al Facebook i jo l'he enllaçat. Tots dos li debem (a ell i a tots els que han seguit, millorat i implementat les seves investigacions) el millor de la nostra vida. Però quan ho enllaçava pensava que molts amics no saben que les nostres filles han nascut gràcies a una FIV i potser d'aquesta manera se n'assebentaran. En part se me'n fot, vull dir, no me n'he amagat mai, si algú m'ho ha preguntat o ha sorgit el tema ho he dit clarament. Però sempre hi ha un punt de mi que apareix en determinats moments o davant de determinada gent, i que se n'avergonyeix, que fa que em senti menys per no haver pogut ser mare de manera natural, que enveja a les dones que només obrint les cames com aquell que diu ja estan de 3 mesos. És una part de mi que no m'agrada perque racionalment sé que soc tan mare com elles i tan dona com elles, però aquest puntet és allà, no deixant-me sortir del tot de l'armari.