La parella i dues més

Ahir va fer 9 anys del primer dia que en Vic i jo vem sortir a sopar junts. Per agrair-li el seu ajut amb un problema informàtic el vaig convidar a sopar. I fins avui. Fins avui que anem tan atabalats i cansats que hi ha dies que amb prou feines ens fem un petó (si, d'aquella merda de petons que no duren gens i que no donen temps ni d'assaborir-los). I m'amoïno. Probablement perque estic ovulant i a mi les hormones m'afecten moltíssim. Però si, m'amoïno i em fa por que ens anem deixant, que la mandra guanyi a les ganes, i al final la rutina i l'avorriment acabin amb la passió i l'amor. I aquest matí al cotxe n'hem estat parlant.

En el meu capítol preferit de "Boig per tu" en Paul assegura que ell i la Jamie mai trencaran, que sempre els anirà tot bé com a parella. Ho diu des de la ignorància i ella li ho recrimina. Finalment se n'adona que a ells els pot passar el mateix que a qualsevol altra parella. És llavors quan ella li diu "ara vull que em diguis que a nosaltres mai ens passarà". Perque només des del coneixement, només sabent que alguna cosa pot passar, podem treballar perque no passi. I en eso estamos, treballant, que la causa bé s'ho mereix!

Les síndromes

Des que soc mare pateixo diverses síndromes.

La primera és la "síndrome de la mare sargento". Amb els amics havíem comentat sovint la tendència de molts pares a crear petits montstres deixant a les criatures fer tot allò que volien i sempre deiem que això no ens passaria a nosaltres. Doncs bé, en l'intent de que això no ens passi, ens hem passat! El cas és que la directora de la llar d'infants ens va renyar perque érem massa estrictes amb les nenes, es veu que les renyem i castiguem i això no s'ha de fer, o si més no s'ha de fer d'una altra manera.

La segona síndrome és la de la "mare poc comedianta". No és que no sigui prou pallassa, canto i ballo, explico contes tot fent veus, tot això evidentment entre càstig i càstig. Però es veu que quan parlo amb elles he de fer més comèdia, he d'allargar més les paraules, he de disfressar les indicacions (ex: no puc dir "vine a penjar la jaqueta" sino "vine a ajudar a la maaaamaaaa a penjar la jaqueeeeeeta"). I de nou la directora amablement m'ho ha fet veure. Sort en tinc d'ella.

La tercera és la que em preocupa més i la que m'agradaria saber com combatre. És la de la "mare nerviosa". A mi m'agradaria ser d'aquestes mares que mai perden la calma, que sempre estan tranquiles i serenes (vamos, una mena de mare perfecta de les que sovint parlo). No tan per elles si no perque tinc la sensació que transmeten aquesta serenor als seus fills. Jo soc nerviosa de mena i si, puc estar tranquila una estona però no pateixis que de seguida em surt el nervi. I veig que les gatxans ho han heretat, que poden estar tranquiles mirant un conte, veient la tele o jugant, però que de sobte senten "el crit dels gens", s'aixequen i comencen a córrer cridant i rient, o a barallar-se o al que sigui, però que hi hagi acció.

S'accepten solucions, teràpies, xarops... el que sigui.

Tutoritzar

Aquesta setmana he estat fent un taller per tutors. A la universitat, des de fa uns anys, els alumnes tenen un tutor durant tota la carrera, que els informa dels serveis que tenen al seu abast (sobetot quan comencen la carrera) i, teòricament, els "acompanyen" durant els seus estudis i els ajuden, en la mesura de les seves possibilitats, quan tenen algun problema. A la pràctica, a la nostra facultat els tutors bàsicament fan un parell de reunions grupals amb els seus tutoritzats (entre 20 i 30) i aquí s'acaba la feina, fora d'alguna consulta puntual o de donar permís a matrícules extraordinàries (més crèdits dels habituals, cursos extres, etc...).

Funciona? no ho se. Fins ara a la nostra facultat no ha rutllat massa, en part per manca de recursos, en part per manca d'implicació dels professors. D'entrada tot hi som una mica escèptics: no és una manera d'infantilitzar encara més uns alumnes ja prou infantils de base? no hauríem de deixar que s'espavilessin solets? són majors d'edat, estan a la universitat, ja són grans. Jo, a més, tinc un grup de tutoria extrany, ja que són alumnes adaptats: feien la llicenciatura de Biologia i s'han passat al grau de Ciències Biomèdiques, no són alumnes nous, saben moure's per la facultat i més que res han tingut problemes de solapment d'assignatures que ha de resoldre el cap d'estudis, no jo, així que em sento una mica inútil, no crec que els sigui de gaire ajuda i quan els intento ajudar no se si realment serveixo d'alguna cosa.

El taller ha sigut molt interessant. Sobretot la darrera sessió en la que vem parlar de les relacions, de com relacionar-nos amb els alumnes, no només els de teoria, també els de classe, ja que cada professor en el fons és tutor de la seva assignatura en el seu grup. Com ens hem de posicionar (sempre el professor a dalt i l'alumne a baix o podem posar-nos de vegades al seu nivell o fins i tot per sota?), com hem de reaccionar a les diverses situacions, com les podem reconduir. Va estar molt bé perque en cap moment ens adoctrinaven, no era una sessió de coaching ni res semblant, si no que a partir de l'experiència de tots anàvem veient en què fallem i quines coses fem bé (més de les que ens pensem, afortunadament). És el que més m'agrada d'aquests cursos, parlar amb gent que està en ensenyaments molt diferents al meu i comparar alumnes, situacions, reaccions.

I, a més, el que parlàvem es pot aplicar a qualsevol àmbit de la vida: igual que ens relacionem amb els alumnes, també ho fem amb amics (amics, coneguts i saludats), família, parella, fills... I amb nosaltres mateixos, segurament la relació més important que tenim a la vida (a algú li sona aquesta frase?).

Pipaaaaaaaa

Les meves filles, amb encara no 3 anys, són addictes. És una addicció consentida, ho reconec. I a més consentida per pura comoditat i egoïsme nostre: són addictes al xumet i al biberó.

En el cas del biberó la comoditat és ben clara: no és el mateix donar-los la llet amb un got, fet que implica que m'estigui asseguda amb elles, control·lant-les, i que acabi amb els ulls com el Dioni, a donar-los un biberó que aguanten elles i que em suposa 10 minuts per preparar la roba de les gatxans, pentinar-me, rentar-me les dents i de vegades fins i tot planxar alguna peça de roba que em fa falta (ara que ho llegeixo així tot seguit em quedo ben parada del que donen de sí 10 minuts...).

En el cas del xumet és més complicat. Per una banda penso que no hi ha pressa, que ja el deixaran. A més encara els falten per sortir els darrers queixals i el xumet les calma. Cada cop hi estan més enganxades, però, fins el punt de que és el primer que demanen quan arriben a casa o fins i tot ja quan surten de l'escola. Per què els el vull treure doncs? la veritat és que no ho se. En Vic n'està convençut i jo també crec que ha arribat l'hora, però no tinc un motiu clar més enllà de que no m'agrada aquesta dependència. Se que passarem una temporada durilla i de fet tinc la sensació que hi tornarem a caure.

De moment hem quedat en que els reis s'enduran els xumets per portar-los als bebés que acaben de néixer. A canvi duran regals. De moment la Erinn els ha demanat un xumet nou.

Un tallat de cabell

Hi ha cops que un tallat de cabell és molt més que això. És trencar el cercle viciós en el que havies entrat. És deixar enrera la mare nerviosa, trista i deixada i donar pas a la dona alegre i amb empenta que feia dies que estava amagada. És mirar de donar un gir positiu a la rutina començant per una mateixa. I, sobretot, és dedicar-te una tarda a tu mateixa i disfrutar-la molt, molt. I jo ho necesitava.

Xerrameques

Les gatxans són totes unes xerrameques. Des que van descobrir que tenen el do de la paraula van decidir que això s'havia d'explotar i així estem, acostant-nos cada dia més al temut "per què?". Bé, de fet la Maria ja comença a tontejar-hi.

Com que som pares primerencs (novatos vamos) no deixem de sorprendre'ns de les sortides que tenen, tot i que segurament tots els nens les han tingut, les tenen i les tindran, però a nosaltres ens semblen úniques. I per això el seu pare i jo hem decidit fer-ne un blog, una mena de recopilatori de frases cèlebres, tot i que ja ho anàvem posant de tant en tant al Facebook però mira, així estaran totes juntes. Ah, i a més les podeu seguir pel Facebook mateix, com si fossin Faemino y Cansado!

Les coses bones

Des de quarts de 8 del matí que estic repetint-me les coses bones que tindré: podré estar més per les nenes, podré treballar més tranquilament, podré anar al gimnàs d'aquí a uns mesos, podré anar al casament de la Ella i potser aprofitar i fer ruta per Irlanda amb les nenes. Però no hi ha manera, estic trista perque els embrions s'han mort. Van descongelar bé, però no han tirat endavant i a quarts de 8 ha trucat la biòloga i m'ha dit que s'estaven morint. Així mateix, tal i com raja. I jo que sempre havia defensat que els embrions no són persones, que només són grupets de cèl·lules, m'he entristit, no només en pensar que hi haurà milers d'altres coses bones que no tindré, si no també en pensar que hi ha dos petits éssers, dues nenes (perque segur que eren nenes!), dues filletes meves que s'han mort. I per molt que penso en les coses bones que tindré no m'alegro. Sort que tinc dos petits terratrèmols que estan vius i ben vius i que de 8 a 9 m'han tingut rient, cantant, cridant i oblidant per uns minuts la pena. Us estimo molt.