Sant tornem-hi

Doncs res, ja s'han acabat les vacances. La veritat és que costa tornar a posar-s'hi, canviar de xip i deixar de banda el mode "relax", però per una altra tinc ganes de deixar de ser mare "full time", de parlar amb persones adultes, de perdre de vista per una estona a les paparres de les gatxans, perque aquest estiu s'han transformat en paparres de la mama, no més les trec de sobre ni amb aigua calenta... però quan sortia de casa aquest matí i elles dormien no he pogut evitar una punxadeta a l'estómac i la pena de no ser jo la primera que les vegi despertes avui.

Les vacances han anat força bé, tranquiles, per casa excepte una setmana que vem anar a una casa rural amb dues famílies més. La resta de dies molta piscina, alguna escapada al cosmocaixa, al cine, a fer un volt... i poca cosa més. Aquesta darrera setmana he estat jo sola amb les nenes perque en Víctor treballava i m'he estrujat el cervell per buscar activitats per fer a casa... si, jo, que soc una negada per qualsevol treball manual!

Les gatxans la veritat és que molt bé. S'han fet grans. Raonen, expliquen i busquen explicació, pregunten i responen les coses més inimaginables... la veritat és que estan molt maques. I ho dic després d'una setmana en la que totes dues han anat a dormir alguna nit castigades a mig sopar i en la que els meus nervis no han estat en mode "relax" precisament, però en resum n'estic contenta.

I res, amb ganes de nou curs. Comencem un nou máster amb moltes ganes, seguim amb les assignatures de l'any passat i alguna de nova en els diferents graus i a l'espera del que passarà amb les places davant les retallades. Però com deia la gran Scarlett, mañana será otro día! (posta de sol i música a tot trap).

Al cosmocaixa

Jugant amb mocadors

Així d'estiloses ens hem presentat a la cuina

Relax

Dolce far niente

Alguns treballs manuals

Una imatge

Hi ha imatges que t'arriben. De vegades no saps ben bé perque. A mi em va passar amb aquesta. És una foto feta per la Dorothe Lange, fotoperiodista que té una sèrie d'imatges espectacular sobre la Gran Depresió dels anys 30 als Estats Units. La imatge (Mare migrant) presenta a una dona, Florence Owens, 32 anys i 7 fills, en un moment del camí cap a la ciutat a la recerca de feina. N'hi va fer més, però aquesta per mi és especial. La seva cara, amb aquesta mirada... A mi em dóna una sensacio d'abatiment, de "no hi ha futur", de preocupació pels fills... I alhora de "no puc defallir". Sé que és una imatge trista, però alhora té molt força, té una història, té vida.

Fa mesos vaig veure'n una còpia en una botiga que han obert a Barcelona on venen unes fotografies precioses. I ha estat el regal d'aniversari que m'han fet les gatxans i el meu marit. Vaig plorar quan el vaig veure. Ara li he de buscar un bon lloc a casa.

P.D. Faig servir aquesta fotografia a classe quan explico les migracions. M'agrada creure que els meus alumnes no només hi aprenen la fórmula que ens diu com afecta aquest fenomen a la composició genètica de la població.

41

Avui en faig 41. Estic contenta. Home, el número pesa, no ho nego, però avui per mi és un dia de cel·lebració. Les gatxans s'han llevat més tard que ahir (ahir vaig estar apunt de posar-les a la venda al e-bay: tots aquests dies llevant-se a les 10 i el meu primer dia de vacances a les 8 ja estaven despertes!), hem anat les tres a esmorzar a la grangeta amb la meva mare, aquesta tarda baixarem una estona al parque i a la nit el meu marit m'ha dit que no faci plans... I estic contenta, he rebut trucades, missatges... i veure que la gent es pren una estona per felicitar-me em fa sentir molt estimada. Perque així és com em sento, molt estimada.

I és que la dècada dels 30 va ser sens dubte molt millor que la dels 20, així que per què no pensar que la dels 40 serà encara millor?

Seguim amb les extraescolars

Aquest any tinc el mateix dilema que l'any passat. A quines extraescolars apunto a les gatxans? de segur seguiran amb la piscina (l'Erinn ja neda, bé, va per sota l'aigua, sola i la Maria sembla que mica en mica va perdent la por) i la música i dansa (pobra de mi si les esborro! em munten un cop d'estat en un microsegon!). Ara el dubte ve en si, a més, fan anglès. L'anglès entra dins "l'horari escolar", és a dir, es fa de 15.30 a 16.30, un dia a la setmana, aprofitant la jornada continuada.

En Víctor diu que no, que ja fan prou coses i que no cal. Però jo dubto: a l'escola pública no tenim la sisena hora i aquesta hora d'anglès és una manera de suplir aquesta mancança. Per altra banda són petites i ja tindran temps d'aprendre idiomes. Però per altra banda quan més menuts són més faciltat tenen pels idiomes. Però aquesta facilitat segons la tieta de les criatures (mestra d'anglès i una persona d'allò més centrada i amb moltíssim sentit comú) dura fins els 12 anys. Però per atra banda m'han comentat que les classes són molt amenes i els nens s'ho passen molt bé alhora que aprenen. I així estic jo, amb les meves cabòries...

Sort que ahir la mare d'un nen que farà P5 em va ajudar una mica a decidir-me. Em va començar a criticar que a l'escola de música havien posat la batucada els dimecres de 17.15 a 18h i que el seu nen no podria anar-hi perque feia piscina. Jo he estat a la comissió que ha quadrat (ho hem intentat si més no) els horaris de les extraescolars i li vaig dir que s'havia posat a aquella hora perque hi poguessin anar els nens que feien esport base, ja que sortien a les 17h i que sempre podia triar el grup de piscina de dimarts i dijous. La resposta va ser que no podia perque aquells dies el nen feia taekwondo al poble del costat i que com ell com a mínim hi havia 3 nens més, i que "o canvien l'horari o no l'apunto!". Tan indignada estava que ni va dir adéu quan en marxar em vaig despedir.

Des que soc mare estic cada cop més d'acord amb que "els pots s'assemblen a les olles". No hi ha com tenir una mare així, que apunta al seu fill a tot i més i exigeix que tot quadri amb el seu horari, que està orgullosa de lo bé que dorm el seu fill gràcies a que cada nit li posa els Simpson a la tele que té a l'habitació (si, amb 4 anys...) i que és incapaç de renyar-lo quan en fa alguna, per fer-me adonar que en comptes de tantes extraescolars potser el que els hi cal als nens a certes edats és passar temps amb els pares. Encara que només sigui perque se n'adonin de que tot no pot ser. Ni ha de ser.

Esther Tusquets

Ha mort Esther Tusquets, la que va ser propietària de l'editorial Lumen. No m'uneix a ella més que la meva passió per la Mafalda, però pertanyia a un temps i una societat que sempre m'ha atret. Aquesta burgesia catalana culta, que estiuejava a la costa brava i dominava el món cultural barceloní. Potser per això he clickat la notícia a la Vanguardia i m'he dedicat a llegir les notícies relacionades. I un parell de coses m'han cridat l'atenció.

La primera la actitud com a editora: el no publicar res que no t'agradi, vèncer els arguments comercials o buscar-los un cop la novel·la t'ha agradat, no al revés. En una entrevista diu que no publicava més de 30 o 40 llibres l'any, aquells que podia llegir i analitzar. Penso en la quantitat de llibres que es publiquen avui en dia, de vegades autèntics horrors (estic pensant en un que em van regalar uns amics, "Lucy Sullivan se casa" que, o bé m'estic tornant molt selectiva, o bé hi ha llibres que no haurien de veure la llum). També penso en el que costa trobar a les llibreries tot allò que no és novetat. Com si només valgués el que és nou, allò que s'ha de vendre.

Per altra banda m'ha arribat la forta relació amb els amics. Els que parlaven d'ella eren amics seus, a més la majoria coneguts per la seva faceta literària o editorial. I eren amics des de fa 40 o 50 anys. A més, de les seves paraules dedueixo que eren com una gran família. Aquesta sensació de lligams d'amor per sobre dels lligams de sang, la veritable amistat. Dóna la sensació que aquesta burgesia fugia del passat, dels seus pares que havien guanyat la guerra, del benestar, intentant ser una esquerra compromesa, amb ideals. Però no debia ser fàcil deixar tot allò enrera. No sé, potser tot són imaginacions meves, però m'agrada posar una història darrera la gent que no conec.

I finalment la relació mare-filla, tant amb la seva mare, com amb la seva filla. De la seva mare comenta que Edip també existeix entre mares i filles i parla d'ella amb molt d'amor. I de la seva filla no en diu res en concret, però en parla amb admiració i fins i tot amb un cert punt de sorpresa, com si no s'hagués esperat que arribés a ser com és. Parla de la complexitat de la relació entre mares i filles i la comparteixo, aquest entendre's i no entendre's, aquest estira i arronsa. Crec que ha de ser difícil quan els fills arriben a l'adolescència deixar anar la corda, deixar que s'equivoquin quan tu ho veus a venir, callar. I crec que si són noies hi ha un punt de complicitat que fa que encara ho sentis més proper i costi més no intervenir-hi. A la meva mare li va costar molt, però en va aprendre. I no fa gaire va comentar davant meu que li agradava molt veure com jo feia de mare, veure la relació que tenia amb les meves filles. Ho deia amb amor, però també amb un punt de sorpresa.

Res, que tenia coses al cap que volia posar per escrit. Un dia d'aquests agafaré el "Todo Mafalda" i començaré a ensenyar a les meves filles quatre veritats del món.

Vacances sense vacances

Foto d'ahir a la nit a la platja de Castelldefels

Aquest mes de juliol està essent un mes extrany. Ni en Víctor ni jo tenim vacances, però les nenes si, aixi que hem hagut de fer un tetris perque no es passessin un mes tancades a casa amb els avis. Van anar dues setmanes al casal, la meva sogra ha estat una setmana i mitja venint cada dia a casa i els meus cunyats les han tingut un parell de dies a casa seva. Ara ja només queda una setmana i mitja que jo només aniré de matins i elles s'estaran amb els avis.

Però apart d'aquest puzzle en el que tota la família a col·laborat, les tardes tambe han estat especials. Alguns dies hem anat al parque, com sempre, però d'altres hem anat a la piscina, i sempre allargant més de lo habitual. I ai les nits! Oh summer nights!! aquest mes hem sortit amb els del parque de concertillo, de sopar, de sopar+concertillo i ahir a la platja. No gastem gaire: sopem entrepans, els concerts als que hem anat han estat gratuïts, pero et dóna la sensació de pseudovacances, de que estem aprofitant aquests dies per fer festa tot i treballar. I és molt agradable! Ja arribarà l'agost i les vacances seran complertes, però de moment no ens podem queixar!

Ahir va ser un gran dia!

Si. Va ser un dia fantàstic! Em vaig aixecar molt d'hora: les nenes marxaven dos dies a casa dels seus tiets, a Mataró, i s'havia de preparar tot. Jo estava molt nerviosa. No soc una mare d'aquestes que no es poden separar ni un moment de les seves filles, però em feia una cosa a la panxa que marxessin, estar dos dies sense elles estant jo a casa. Elles encantades de la vida, tot i que la Maria quan ens despedíem em va deixar anar un "però jo et trobaré a faltar!" que em va desfer. Ara, em vaig refer ràpid quan davant la meva resposta "no tindràs pas temps de trobar-me a faltar" em va deixar anar un dels seus "ah vale".

Els nervis van seguir tot el dia a la feina. Estava pendent d'una notícia i no me la treia del cap. mentrestant les coses seguien el seu curs: dades a 'ordinador, reunions, dinar de final de curs al departament...

En arribar a casa una bona notícia: he aconseguit una acreditació per la posició per sobre de la meva, de manera que si mai sortís una plaça m'hi podria presentar. Fa poc vaig enviar els papers i han anat molt depressa a respondre.

Però els nervis seguien. La gran notícia es feia d'esperar i va arribar a un quart de set mentre era a la piscina. L'A. estava embarassada! siiiiiii per fi! llàgrimes, crits, tot per wassap per no aixecar la llebre davant la resta de mames del parque. Era ella qui havia de donar la notícia, no jo. Tot d'amagat fins que va arribar ella i la vem poder abraçar. Una alegria, un descans. Poder compartir moments així després de veure-la patir. I que et parli de tots els plors del camí. I de les rialles del camí. Perque també n'hi ha de moments divertits en una FIV, també rius. Molts cops de lo ridícul de la situació, de la facilitat que tens per baixar-te les calces per una eco, de punxar-te en els llocs més insòlits i de les reaccions que provoquen les hormones.

El dia va acabar en soparet i concert a la piscina. I a sobre de rumba. Volando voy, volando vengo, però sobretot, por el camino yo me entretengo!