Memes i més

L'Amarbe i la Mafalda proposen un parell de memes que m'han agradat, tot i que entre els dies que he estat fora i que són d'aquells de pensar fins ara no m'hi he posat. El de l'Amarbe consisteix en contestar l'últim cop que:

Em vaig enfadar...

enfadar, enfadar de debò a Saragossa. No m'agrada l'actitud del meu sogre davant moltes coses i em vaig acabar indignant. Com diu en Víctor, de vegades espero coses de la gent que no em donaran mai, allò de "no pidas peras al olmo".

Vaig riure amb ganes...

ahir a la nit quan en Víctor em feia mimitos. Per mi fer mimitos és fer carícies i petonets, però per ell és fer de mim però en petitet i s'ha de dir que li surt de perles i a mi em fa riure molt.

Vaig sentir por...

diumenge. Havíem de tornar en cotxe de Saragossa i em va entrar el pànic de que ens podia passar alguna cosa. De vegades m'entraven aquests atacs de pànic irracional, però amb les nenes s'han multiplicat. El cas és que vaig conduir amb els 5 sentits (i més i tot) i fins que no vem arribar no vaig respirar tranquila.

Vaig esmorzar tranquilament...

algun diumenge (no el darrer). Els diumenges ens ho prenem amb calma i treiem tots els formatges, embotits i melmelades que tenim, fem torrades i esmorzem tranquilets.

Vaig sentir nostàlgia...

a Alins, pels temps passats que no tornaran.

Vaig fer esport...

puff, fa la tira!!!! m'he apuntat al gimnàs que han obert a Papiol y a Dios pongo por testigo que dilluns començo.

Em vaig sotmetre a un tractament de bellesa...

depèn. Si és així a casa doncs el dissabte passat (tinc un peeling de la Clinique que va fantàstic). Si és de caire professional em vaig depilar farà cosa de dues setmanes i de pas em vaig tenyir.

Una cançó em va fer plorar...

contínuament. Soc una ploramiques i hi ha un munt de cançons que em fan plorar, ja sigui a casa sola o en un concert (al de l'Alanis vaig plorar amb "Head over feet"). Una cançó que ara m'ha vingut al cap i sempre m'emociona és "La vida es bonica però complicada" dels Pets.

Vaig dir t'estimo...

de viva veu ahir a en Víctor (per cert, avui encara no li he dit). Per escrit avui al foro de mamis fent una conya.

Vaig donar gràcies a la vida...

quan vaig saber de l'accident d'avió a Barajas. Es trist que hagin de passar coses així perque ens adonem de tot el que tenim.

L'altre meme és complicat. El proposa la Mafalda i es tracta de dir una frase de cançó i una imatge que ens defineixin. Li he donat moltes voltes i he trobat milers de frases de cançons que descriuen parts de la meva vida o de la meva relació amb els demés ("aquest cony de temps" dels Pets, "Final frontier" de la sèrie Mad about you, "Elevation" de U2, "Fly me to de moon" de Sinatra, "Horas" o "Inoportuna" del Drexler... Víctor aquesta última és com una descripció de lo nostre, escolta-la). El cas és que després de molt pensar crec que actualment, la frase que em defineix és de la cançó "Ella" de Bebe i diu:

"Hoy no has sido la mujer perfecta que esperaban, has roto sin pudores las reglas marcadas". 

Té la seva explicació: durant molt de temps sempre deia que volia ser una dama de gel, freda i distant (això ho havia tret del "Diari de Bridget Jones", llibre que em va encantar i on em vaig veure bastant reflectida, tot i que exagerada, evidentment). La prota ho fa servir per referir-se a aquestes dones que de vegades veiem i sempre són perfectes, sempre saben que fer, que dir, que posar-se o quina pose adoptar en cada moment i evidentment ella, i jo, som tot el contrari. Doncs fa un temps que he decidit que no tinc perque ser perfecta, que no estic tan malament i que aquesta imperfecció pot ser fins i tot maca (que avorrit ser perfecta, no?). En Víctor (parlo molt d'ell, oi?) ha tingut molt a veure en aquest canvi.

La imatge, doncs potser actualment seria aquesta:

M'agradaria haver posat una imatge d'un quadre de Modigliani o algo així però la cosa no da pa más.

Per acabar, la Mafalda també m'ha enviat tot de premis, entre ells un que m'ha agradat molt. És una abraçada. I és que una abraçada sembla que es considera menys que un petó i molts cops pot voler dir tant o més. Així que us l'envio a tots els que llegiu aquest blog i de tant en tant hi deixeu el vostre comentari. Abraçades a tots!

Es fan grans

Les meves filles es fan grans. Dilluns van dormir per primer cop a la seva habitació, al llitet de baranes, totes soles. No hi ha hagut cap problema, dormen igual, d'una tirada, i quan es desperten es queden de xaxara al llit, jugant amb els ninos i em desperten per l'intercomunicador així, sense plors ni crits. A més, són les 8 o quarts de 9. Vaja una meravella.

Una meravella per elles. Jo cada cop que pujo a dormir i veig que els moisés ja no són al meu costat, que les nenes no estan amb mi, m'ho passo fatal. Em sento com si les hagués perdut una mica, com si ja fossin una mica menys meves. Ja sé que és una xorrada, que si ara em passa això no sé què faré quan vagin a escola, de colònies o quan marxin de casa, però mira, em passa. Suposo que serà cosa d'uns dies. Això espero!

Us poso una foto de la seva habitació. La sanefa la vem acabar de posar el mateix dilluns (olé la previsió) i la vem comprar per internet. A que és xula?

El retorno

Doncs ja som aqui! Diumenge vem arribar de les vacances i aquests dies estem de readaptació, que potser no és tan dura com el jet-lag de la Mipe però déu n'hi do!

Les vacances han anat psè. A Alins vem estar molt bé, les habitacions de casa l'Elvira i el Josep Mª van superar les meves expectatives tot i que ja eren altes, vem retrobar amics que feia molt de temps que no veiem, vem xerrar, riure, plorar... però me n'he adonat que la vida passa i molts cops se'ns emporta per davant. És allò de que "quien no lo sepa ya lo aprenderá deprisa, la vida no para, no espera, no avisa". M'he trobat amb l'ex de la meva amiga Maria amb la seva nova parella i per mi ha estat més dur del que em pensava. Em bloquejava cada cop que els veia i em sentia com si estigués actuant, intentant ser amable i fer veure que no passava res. No sé, una sensació molt rara. Per altra banda, una altra parella tenia problemes i vaig fer de confessora i tot plegat crec que em va superar. El cas és que una tarda vaig petar i em vaig posar a plorar com una bleda i plorava i plorava. Crec que feia molt de temps que no estava tan trista, era una sensació d'enyor, de pena pels temps passats. Em dol haver perdut una part de la meva vida i tinc la sensació de no haver fet res per evitar-ho d'haver-la deixat de banda.

A Saragossa doncs encara més psè. La Expo una autèntica decepció: cues llarguíssimes per veure els pavellons, pavellons molt cutres (els que no hi havia cua), calor, gent molt mal educada... La veritat és que hi ha cops que em fa vergonya formar part de la humanitat: quina part de la frase "no feu fotos, ni filmeu, ni doneu cops a les peixeres" és tan difícil d'entendre que el 80% de la gent no en fa ni cas? No sé, crec que se m'escapen els motius que tenien per anar-hi de molta de la gent que corria per allà. Dels pavellons ens van agradar Japó (després de gairebé hora i mitja de cua), Holanda, Dinamarca, Mèxic, Suïssa i para de contar. L'espectacle de l'iceberg molt obvi (quiero ser transgressor y na de na) i el del Hombre Vertiente no el vem poder veure. L'aquari estava bé, però encara no hi havia els cartells explicatius i com he dit la gent era per matar-la. Potser és que soc una mica rara (vaja, segur que ho soc).

Així que ja veieu, unes vacances una mica rollo, però tot i això m'ho he passat força bé, he tingut els meus moments bons: els viatges en cotxe (en Víctor es un gran company de viatge quan està despert), els banys a la piscina amb les nenes i amb l'Alba, la seva cosineta de 5 anys (una autèntica fan de les princeses Disney i alhora de les tortugues Ninja), les sortides amb en David i la Bea, els cosins de'n Víctor i pares de l'Alba (molt macos), les converses després de sopar i sobretot una estona en família al jardí de casa els tiets de'n Vic... Vaja, moments que podem passar perfectament a casa. Home sweet home!

Per veure més fotos heu d'anar a l'àlbum de la Maria i la Erinn a flickr.

Vacances

Siiiiiii!!!!!!! demà marxem de vacances!!!! en tinc moltes ganes. Tot i que segueixo de baixa maternal i, per tant, no treballo, poder marxar uns dies em ve molt de gust.

La primera setmana serem a Alins de Valferrera, al Pallars Sobirà. És el penúltim poble abans de la Pica d'Estats i d'Andorra (per una i altra banda) i segurament n'hi ha de més macos, com Tírvia o Àreu, però a mi m'agrada molt bàsicament pels amics que hi tinc. Anem a casa de l'Elvira i el Josep Mª, que han arreglat el pis de dalt de casa seva, han fet habitacions i a partir d'aquest any funciona com a casa rural. Coneixent a l'Elvira segur que ha quedat molt bé (és una perfeccionista nata!). Aquí teniu una foto del poble (aquests dies en faré més):

La muntanya que veieu al mig a la part superior és el Monteixo (2910 m), que té unes vistes impressionants.

La segona setmana anem a Saragossa a la Expo i a veure a la família. Hi viuen dues tietes de'n Víctor, 5 dels seus cosins i a més hi haurà els seus pares, que la meva sogra està de voluntària a la Expo. A veure si la calor és suportable i podem descansar mooooooolt!

En que canviarà el meu dia a dia? doncs la primera setmana bàsicament en que repartiré les meves tasques amb en Víctor ja que la resta més o menys serà igual: preparar papilles, canviar bolquers, jugar amb les nenes. Això si, ho faré a 1000 metres d'alçada en un poblet preciós del Pirineu on hi tinc molt bons amics. També espero poder anar a la piscina (si el temps ho permet), a passejar pel poble i pels poblets del voltant, vaja fer vida tranquila. I la segona setmana doncs m'imagino que hi haurà encara més ajut, ja que els meus sogres ja ens esperen per poder disfrutar de nétes i en Víctor i jo podrem sortir algún dia solets

El que em fa més il·lusió, però, és anar tots quatre de vacances! Potser sona a "días de diversión con la familia corazón" però estic molt contenta d'anar els quatre junts, sense ningú més, seguir el nostre ritme, fer el que volguem, no ho sé, potser després resulta un rollo i ens agobiem, però així d'entrada em ve molt de gust!

Així que us deixo durant uns dies (tampoc és que escrigui tant últimament). Tinc pendents dos memes, un de la Mafalda i un de la Mipetisa i un munt de coses que se'm van quedant pel camí que quan em passen penso "ho posaré al blog" i després no tinc temps.

Que acabeu de passar un bon agost! Petons a tots!

Reuters mira el mundo

Dissabte al matí vem anar al Palau Robert a veure l'exposició Reuters mira el mundo. És una exposició de les millors fotografies de l'agència Reuters entre els anys 2000 i 2006 i està recorrent el món des de juliol de 2006. De fet Barcelona és la darrera parada, així que si teniu ocasió i us agrada la fotografia no us la perdeu, que no s'acaba fins a finals de mes.

M'agrada molt la fotografia, però no tant la fotografia de natura com la de gent. M'alucina veure com una fotografia pot explicar tan bé un moment, una història, un sentiment. Potser és també per això que m'agrada més visitar ciutats que fer vacances en plena natura. Soc una biòloga rara.

En aquesta exposició te n'adones de que això de que una imatge val més que mil paraules és veritat ja que la majoria de fotografies que s'hi mostren expliquen tant! Les que teniu aquí sota són les guanyadores del World Press Photo dels anys 2004 i 2005 respectivament. Quan les vaig veure això no ho sabia, però els premis són ben merescuts perque són fotos molt impactants.

La primera mostra a una dona plorant davant un parent mort a la Índia. La causa de la mort va ser el Tsunami que va assotar el sud-est asiàtic el desembre de 2004. Hi ha un detall que potser aquí no s'aprecia bé però que a mi em va impactar i són les mans de la dona, que sembla que clamin al cel. És la imatge viva de la impotència, sembla que diguin "què més ens pot passar?".

La segona és la foto d'una mare amb la mà del seu fill a la boca. Estan en un centre d'acollida i alimentació a Níger. Aquest país va patir una greu situació de fam l'any 2005 degut a les males collites. La mà arrugada del nen, probablement degut a la deshidratació, et fa posar els pèls de punta! És d'aquelles imatges que et fan replantejar-te si té sentit el món en el que vivim, com està repartida la riquesa i que dimonis fan els països de l'anomenat 1r món pels menys desenvolupats.

La veritat és vaig sortir de l'exposició amb el cor plè de basurita (si sou lectors de la Mafalda sabreu a què em refereixo), valorant molt més el que tenia al voltant, i alhora amb un gran sentiment d'enveja per la capacitat dels fotògrafs de captar el moment, de visualitzar molts cops la imatge fins i tot abans de que passi.

Per cert, canviant de tema, l'altra Mafalda (o la de debò, qui sap) ens ha donat un altre premi (que bien me quieres!). És per vosaltres, pels que llegiu aquest blog, en tingueu o no, i de tant en tant deixeu el vostre comentari, que és això el que m'anima a seguir explicant cosetes. Petons a tots!

Com era jo...

Je je je li estem agafant gust a això dels memes, eh!!! Doncs l'Esther ens ha passat aquest, així que al tajo!

... Fa 20 anys: doncs era una adolescent bleda, molt tímida i insegura (bé, hi ha coses que no canvien amb els anys...). Havia fet 3r de BUP, havia anat de viatge de final de curs a Itàlia i probablement estava passant-ho bé a la piscina amb les meves amigues.

... Fa 10 anys: doncs m'havia llicenciat i feia un parell d'anys que havia començant el doctorat. Hi estava molt il·lusionada perque m'acabaven de donar una beca. Per altra banda, també estava sortint amb un egoïsta indesitjable i la meva personalitat estava sota mínims. Sort que tenia bons amics que m'animaven quan m'enfonsava.

... Fa 5 anys: Doncs estava a Praga! Amb en Víctor, el David i la Nata en el que probablement sigui un dels viatges més divertits que he fet! Estava molt bé, tenia feina a la Universitat, una parella genial i havien començat ja els millors anys de la meva vida o com deiem la resta de la meva vida (te'n recordes Vic?).

... Fa 1 any: era moooooooooooooolt feliç!!!! després d'un any d'intents i proves i gairebé un any més de tractaments m'havia quedat embarassada! esperava bessonada (no sabíem encara el sexe i els deiem número 3 i número 4, els números dels embrions que em van transferir) i encara no em creia que tot pogués anar tan bé (quan t'acostumes al fracàs no et refies de l'èxit).

... Ahir: estava passejant amb unes amigues i els nostres fills per un centre comercial, comprant roba (evidentment per les meves filles, que els hi queda millor que a mi) i cotorrejant, que anda que no va bé de tant en tant.

... Avui: avui soc una dona feliç, amb un marit que em fa molt feliç, unes filles precioses, una feina que m'agrada i molt bons amics. Tot i així de vegades em queixo d'estar agobiada i cansada, de que les nenes tinguin un mal dia o de que en Víctor no se'n recordi d'alguna cosa, però mentre només em queixi de coses així es que anem bé. Si esto es la guerra, que no venga la paz!

A qui li passo? doncs em faria molta gràcia veure què diuen la Mafalda, la Nata, en Forovid i en Víctor, sobretot aquest darrer je je. Tot i que em temo que aquests dos darrers potser no en tindran ganes... massa coses a ocultar?

No puc més!!!

Avui ha sigut un dia d'aquells per oblidar. Aquest matí he baixat a Barcelona amb ma mare i quin desastre! Desastre que ha durat tot el dia. Què ha passat?

1. Havíem de baixar d'hora i al final hem marxat tard, de manera que hem agafat tota la hora de més calor.

2. La meva mare no és conscient de que les seves nétes tenen un horari molt estricte i és difícil poder fer més de tres recados amb elles en un sol matí. Tot i això, la dona havia planejat 50 coses a fer (evidentment n'hem fet dues...).

3. Ha fet moooolta calor! Les nenes la noten molt i tot el dia han anat xopes de suor. Sumeu-hi el punt 1, que no m'atreveixo a anar sola a la piscina amb totes dues i que a casa no tenim aire acondicionat (primer jo no volia i després no sabia si em quedaria sense feina i no era el moment de fer massa despeses) i estàvem a 32 graus al menjador!

4. La Erinn no tenia el dia. Tot el que ha fet avui ha sigut menjar, dormir (mitja horeta després de cada menjada) i gemegar! Tinc la seva veu clavada al cervell i és que us asseguro que pot ser molt penetrant! Quan ha arribat en Víctor a casa li he donat la nena i només he dit "Li toca bany". Puff, quin horror!!!! Espero que sigui per la calor perque si es tracta d'un canvi d'hàbits i a partir d'ara és sempre així jo no aguanto! Imagineu-vos com ha quedat de cansada que a dos quarts de 9 ja dormia (normalment la poso a dormir una horeta més tard).

Si tot això no us semblen motius suficients per queixar-me us canvio un dia de la vostra vida pel meu d'avui!

Què es fa en un dia així? Vull dir que es fa per no caure en una depressió profunda? Doncs jo tinc la solució en el meu maridet que no ha dit res quan li he donat la nena amb cara de "té o la mato!" i que després ha acceptat amb un somriure la meva cara de "perdona'm no sabia el que em feia". I és que com deia la Mafalda, "el matrimonio está lleno de pequeños sobreentendidos".