Mamma mia!

Avui hem tornat a anar al cine i hem anat a veure Mamma mia. La sortida ha estat molt bé. Sembla que des que tenim les nenes apreciem més el sortir sols perque, almenys jo, les disfruto molt més. Pel que fa a la peli alguns comentaris:

1. La peli: abans d'anar-la a veure, pregunteu-vos "m'agraden els musicals?" Si la resposta és no deixeu-ho estar, és un MUSICAL, vaja que canten i ballen a la mínima. Si la resposta és sí, pregunteu-vos "m'agrada ABBA?" Si la resposta és no podeu anar-hi, us agradrà, però potser al final us agobia una mica tant revival. Si la respota és si... HI HEU D'ANAR!!!!! Jo adoro els musicals i m'encanta ABBA, així que he disfrutat com una enana!!!!!!!! Respecte l'obra de teatre, jo a Barcelona no l'he vist, la vaig veure a NY i queda més ben explicada la història al teatre, i de fet la peli és molt teatrera, però no desmereix, eh!

2. Meryl Streep: jo no en soc especialment fan, sempre trobo que fa cara de patiment, no em va agradar ni a Los puentes de Madison, que m'encanta, però s'ha de reconèixer que ho fa molt bé! canta, balla (bueno...) i en tot moment et dóna la sensació que s'ho ha passat de fàbula, transmet molta alegria. En l'escena de The winner takes it all m'ha emocionat molt!

3. Pierce Brosnan: m'he enamorat d'ell!!!!!!!!! per favor, està guapíssim!!!!!!! no he sigut mai fan d'ell, té un punt de horterisme que no m'entusiasmat mai, però aquí me l'hagués menjat! A més trobo que tant ell com la Meryl Streep com el Colin Firth han sabut seguir la broma de la peli, passar-s'ho bé!

4. Colin Firth: quan ha començat la peli he tingut un disgust de mort: Mr.Darcy (per mi en Colin Firth sempre serà Mr.Darcy) s'ha fet gran!!!!! després sembla que m'hi he anat adaptant, però d'entrada m'ha xocat. Ara, ho fa molt bé, té un punt de tendresa que et fa venir ganes d'abraçar-lo.

5. La resta del repartiment: fluixet, m'ha agradat la que fa de Tanya, però m'ha decebut la Julie Walters (i mira que normalment m'agrada!), pel meu gust massa pallassa.

6. Jo: ja he dit que m'ho he passat molt bé, però és que a més he plorat com una bleda! ja ja ja i dos cops!!!! quan la mare ajuda a la filla a vestir-se (sniff sniff) i... amb Dancing Queen!!!! Jo no sé què em passa amb aquesta cançó, però té un punt de nostàlgia que em fa plorar. You are the dancing queen, young and sweet, only seventeen...

Paul Newman

Ha mort en Paul Newman. És l'actor preferit de la meva mare i, suposo que per transmissió generacional, un dels meus. No només per guapo, que ho era a rabiar, sino també m'agradava com a actor i, pel poc que en sabia, com a persona. Dec haver vist la majoria de les seves pel·lícules més de dues i de tres vegades i m'encanten. Però n'hi ha dues que tenen un significat especial per nosaltres i són Dulce pájaro de juventud i El largo y cálido verano.

La primera es la pel·lícula preferida de la meva mare, un dramón como la copa de un pino de Tenesse Williams. L'hem vista ma mare i jo juntes un munt de cops i los que te rondaré morena!

La segona va ser una de les primeres pelis que vaig veure seves i em va impactar! ell está impressionant!!! i a sobre va ser la segona pel·lícula on va treballar amb la seva dona, Joanne Woodward i en acabar-la es van casar. I és que sempre m'ha agradat aquesta parella, ell, el noi guapo es fixa en ella, no tan guapa però amb una personalitat que tumba de espaldas.

No sé, tinc la sensació que em deixo un munt de coses a comentar d'ell i és que ha suposat molt a la meva vida. Sé que pot sonar ridícul, però és així, les seves pelis formen part de la meva infantesa, igual que les cançons del Julio Iglesias o els anuncis de la Flor de la Isabela a la radio.

Pst, pst, si no l'heu vist, no us perdeu El efecto de los rayos gamma sobre las margaritas.

Les reines del claqué!

Aquí teniu un vídeo de la reacció de les meves princeses quan el Baloo els hi explica què han de fer per sobreviure. Com veieu no exagerava...

FIV

Les meves filles són filles d'una FIV-ICSI amb DGP. Toma ya! Serà per sigles! Va ser un camí llarg (potser no tant vist lo vist) i dur. Avui tinc ganes de parlar-ne.

Tot va començar el gener de 2006. Feia sis mesos que intentàvem que em quedés embarassada i no hi havia manera. Vem anar a veure a la meva gine i em va dir que m'esperés a que fes l'any. Mentrestant havíem de mirar-me la temperatura per saber quins dies ovulava i, per tant, eren millors per intentar-ho. Us asseguro que és un conyàs despertar-te i de seguida posar-te el termòmetre a la boca o aixecar les cames durant 10 minuts després de xingar. I a sobre la gent et diu que no hi pensis...

Bé, com la cosa seguia sense funcionar vem tornar a la gine abans de que fes l'any i vem començar a fer proves. De seguida ens van trobar el problema i ens va enviar a un especialista. Vaig trucar a la M, una de les meves millors amigues, que té bessons per FIV i em va recomenar el CIRH de la Clínica Corachán, que és on havia anat ella i el Dr. Brassesco, que és el que l'havia dut. I au, cap allà!

En Brassesco molt bé. Acomplia tots els tòpics que es coneixen sobre argentins: zalamero, xerraire, empalagós... vamos, el Valdano de la reproducció. Ell és el cap de l'equip, però vem passar per les mans de gairebé tots els metges, el Dr. Fabián (un altre argentí, però aquest més atípic), la Dra. Maqueda, la Dra. Borràs... Després de 3 mesos de més proves i medicaments vem fer una IA (inseminació artificial). Negativa. Una altra. Negativa. Ja no en vem fer més. Ens va dir que millor anar a FIV, que així ho veia xungo. Tot això sembla molt ràpid, però suposa medicació amb hormones, ecografies de control i, evidentment, unes menjades de olla espectaculars: ui, he baixat les escales una mica depressa, l'hauré perdut? ui, he estornudat! ai ai ai...

Al gener vem començar amb la FIV. Així com en la IA jo havia de produïr un o dos òvuls, amb la Fecundació in vitro volen que en facis el máxim nombre possible però sense passar-te (vamos, com al Precio Justo). Després de una temporada d'injeccions d'hormones a la panxa (semblava una politoxicòmana) en vaig fer 13, dels que 9 van fecundar i seguir endavant. Me'n van transferir 2 i la resta els van congelar. Negatiu. En van descongelar 3, un va morir i em van transferir els altres 2. Negatiu. Van descongelar els 4 que quedaven i em van transferir els 2 que van sobreviure. Negatiu. Tot i que només sigui una paraula, aquest negatiu suposa plors, frustració, impotència, por... Cada cop caus més avall, però cada cop téns més tros per agafar impuls.

La cosa no anava bé, així que van decidir fer més proves i van dir que la solució era FIV amb DGP, és a dir, amb un estudi genètic dels embrions abans de transferir-los. Puff, el que ens proposaven valia una pasta i, evidentment, no ens asseguraven el resultat. Primer vem dir que ens ho pensaríem, però després d'un cap de setmana emocionalment molt intens ens hi vem llençar de cap. De nou punxades a l'estómac, de nou ecografies i 16 òvuls, dels que 13 van fecundar i dels que 5 eren normals un cop passat l'estudi genètic. Me'n van posar 2. Va ser un divendres, el dia 25 de maig de 2007. Em vaig passar el cap de setmana al llit. Dijous al matí me'n vaig anar de congrés a Menorca. El dissabte va venir en Víctor a passar-hi uns dies amb mi. I el dilluns vem fer un test d'orina perque era o això o em quedava sense ungles dels nervis. I va ser positiu. I el de l'endemà (per si de cas) també va ser positiu. Jo que creia que lo de les dues ratlletes al test era mentida!

El dimarts em van fer l'anàlisi en sang i em van confirmar el positiu i ja van apuntar que podien ser dos. La primera persona que ho va saber, després d'en Vic i la meva mare, va ser la meva amiga, la M, que va plorar amb mi d'alegria. Igual que va ser la única amb la que vaig plorar quan va venir a veure'm a l'hospital després de parir. Perque en aquell moment només ella coneixia la frustració que m'havien produïr els negatius anteriors i l'alleugiment que produïa el positiu. Perque no és només tristesa i alegria, també és fracàs i èxit, també és por i tranquilitat, i el positiu és, doncs, una felicitat molt més àmplia.

Finals

Avui al cotxe anava escoltant la segona hora del "Minoria absoluta" de RAC1. Sortia l'Empar Moliner, una escriptora que segons alguns és la versió femenina de'n Quim Monzó. No és la persona que millor em cau del món, però avui parlava de llibres i la veritat és que resultava apassionant. Si podeu escoltar-la (RAC1 té un arxiu d'audios a la seva web) no us la perdeu.

Bé, a lo que anava. Una de les coses que comentaven és que de vegades hi ha llibres que són un rollo però els llegeixes per saber com acaben i al final t'acaben agradant o sorprenent. I jo, per girs d'aquests incomprensibles del pensament, he pensat de seguida en l'Arturo Pérez-Reverte perque amb ell a mi em passa al revés. M'agraden molt els seus llibres (bé, els que he llegit), pero trobo que no sap acabar-los, al final sempre em decep. I això em passa amb molts llibres, no només seus, i amb moltes pelis, que no sé que passa però sembla que l'escriptor o el director no sàpiguen com acabar-los. I per aquestes coses rares que té el cap, de seguida he recordat el millor final de peli que recordo, aquell que no es pot oblidar. Hi ha molts que pensen que el millor és el final de Casablanca, però a mi m'agrada més aquest. Que voleu que hi faci, soc una romàntica! I com a tal penso que totes les pelis s'han d'acabar amb un petó!

Meme: no saps sobre mi...

L'Esther ens proposa un nou meme. Es tracta de dir 4 (o més) coses que la gent que normalment ens llegeix no sap sobre nosaltres. Difícil perque hi ha gent que normalment llegeix el meu blog que sap moltes cosas sobre mi, però s'intentarà...

1. Que de petita a l'escola no ho vaig passar massa bé. Treia bones notes, era (i soc) molt tímida, no era gaire social, era alta i desgarbada (de les més altes de la classe, després em vaig estancar) i em vaig desarrollar molt aviat (vamos que de seguida vaig tenir pit), de manera que no tenia gaires punts per ser de les més populars. Apart visc en un poble molt classista i això de ser filla d'immigrant no estava gens ben vist. Per sort a l'institut no vaig coincidir amb cap de les harpies de la meva classe i vaig poder "començar de nou". Vaig coincidir amb gent molt maca i vaig fer algunes de les meves millors amigues, amb les que encara ens veiem. De resultes dels meus anys d'escola vaig decidir que si algun dia tenia una filla, mai es diria Marta. Per cert, recentment he pogut comprovar com alguns dels que m'ho van fer passar malament llavors són extraordinàriament curts o bé molt infeliços. I no em va saber gens de greu.

2. Que tinc molt bon olfacte! Em ve de família, la meva mare també el té. Normalment no és massa recomenable (ni us explico lo malament que ho passo amb la gent que no coneix l'existència dels desodorants, que desgraciadament són més dels que la gent es pensa). Una olor que no suporto és la de remullit, aquella olor de la roba que no s'ha assecat bé, sabeu? L'únic benefici que n'he tret és que normalment m'adono ràpid de que les meves filles han fet caca.

3. Que sóc la pitjor copilot del món mundial. M'agrada molt conduir i mal m'està el dir-ho, crec que ho faig bé. Molt bé. Però com a copilot soc fatal. Per una banda no tinc sentit de l'orientació, he d'anar girant els mapes per seguir-los a mesura que seguim els carrers i tot i així sempre em perdo. I per altra banda em passo l'estona criticant al que condueix (normalment en Víctor), de manera que el pobre acaba dels nervis.

4. Que tinc molt bona mà fent massatges. M'agrada fer-ne i he fet un parell de cursos d'aquests de centre cívic i és que se'm dóna bé, sé notar on hi ha un múscul contracturat i, sense desfer la contractura ni molt menys, sé calmar-lo. Conec les meves limitacions i mai he fet mal a ningú (els faig molt suaus) i l'especialitat de la casa són els massatges al cap.

5. Que soc perfeccionista copulsiva. M'agrada fer-ho tot perfecte, tant de cara als demés com per mi. Ja em passava de petita que havia de treure les millors notes i ara he de tenir-ho sempre tot perfecte i fer-ho tot bé. Vaja que tinc molts números per ser desgraciada perque no soc gens perfecta!

Puff, que difícil!!!! és que soc molt xerrameca i us havia explicat ja un munt de coses meves (i segur que algunes d'aquestes ja les sabieu). Però crec que deu n'hi do el que he dit...

A veure si us animeu a fer-lo!!!

Pasarela Cibeles

Jo jo jo marineros de agua dulce, seguro que habéis visto a esas esqueléticas criaturas cruzar la pasarela como si andaran por la quilla. Vestidas cual princesas, lucen sus mejores vestimentas en pos de agradar a vuesas mercedes. Hay piratillas que han hecho bien su trabajo y merecen un buen saco de doblones por ello, como Lydia Delgado, Amaya Arzuaga, Sita Murt  y muchos otros. Hay en cambio quien merece que lo cuelguen del palo mayor por abusar de la confianza de sus grumetes y fieles seguidores, como Miguel Palacio o la otrora admirada Miriam Ocáriz. Que me aspen si merecen volver a este barco!

Si us pregunteu que em passa, no, no he estat consumint fongs al·lucinògens, senzillament mireu això. I si voleu una crònica fotogràfica de les desfilades mireu el blog de la Natàlia.