Nadal

Ja estem en plenes festes. A mi nadal sempre m'agafa una mica desprevinguda: estic en plens preparatius i pam, ja és 25!

Aquest any les nenes ja l'estan disfrutant: els llums les tenen fascinades i no parlem del tió! s'estarà a casa fins després de reis perque la Erinn no vol estar sense ell! Tu diras, per dues galetes i una mandarina al dia els va cagar un munt de coses! Però el que més espero és el dia de reis! Els hem demanat una cuineta xulíssima i no puc esperar a veure la seva cara... El "problema" el tenim amb la família: hem hagut de convèncer a tota la parentela que només s'admet un regal per nena. Ma mare sobretot ho duu fatal, però és que si no això semblarà una joguineria!

Per altra banda aquests dies estan servint per passar més estona els quatre junts. Sobretot en Vic que normalment està amb elles només al vespre. Jo em queixo de ser mare treballadora, però ser pare treballador és otro tanto... Estem disfrutant d'elles un munt i és que estan per menjar-se-les! cada dia xerren més i són molt gracioses. Se que soc sa mare i no soc gaire imparcial, però són precioses!!!

Anna Cabré

Emocionada.

Així m'he sentit en llegir l'entrevista a l'Anna Cabré publicada diumenge passat a El País semanal. L'Anna Cabré és demògrafa, dirigeix el Centre d'Estudis Demogràfics i és tot un referent. La Clara em va imprimir l'entrevista i me la va passar. "Léetela, es muy interesante". I la vaig deixar sobre la taula, com les 98475645 coses que he de llegir. Ahir em va preguntar si ja l'havia llegit i evidentment la resposta va ser "no, no he tingut temps". Avui tenia una estona i l'he agafat pensant que seria com llegir un article de feina, amb un llapis a la mà, disposada a subratllar aquelles idees que em poguessin resultar útils per les classes o per algun article. I de sobte m'he trobat a mi mateixa plorant. Si, plorant d'emoció perque aquella dona estava explicant el que em passava a mi! si, a mi! bé, m'imagino que a mi i a milers de dones, que per alguna cosa és demografia. I m'ha emocionat que algú pensés en mi, reflectís tan bé el que em passa, com em sento, el dilema en el que em trobo, com m'agradaria que fossin les coses...

Quan he acabat de llegir l'entrevista he anat corrents al despatx de la Clara per dir-li lo emocionada que estava. A ella li va produir el mateix efecte tot i que vivim moments vitals completament diferents. Així doncs no soc la única. Potser entre totes ho aconseguirem.

Si teniu un moment doneu-hi un cop d'ull. Encara que sigui a estonetes. De debò que val la pena.

agredolç

Hi ha alegries que vénen acompanyades de petites tristeses i que, per això, no s'acaben de disfrutar del tot. Que hi ha alguna cosa que te les amarga. Se que no ho he de permetre, que he de passar d'allo que m'amarga i disfrutar del que tinc. Disfrutar dels amics, la família, la feina, l'amor i deixar-me de suspicàcies i de mals rollos. Algun dia ho aconseguiré. I deixaré de tenir basurita al cor.

Cansada

Des de fa setmanes que estic molt cansada, tan física com mentalment. Ara estic encostipada i encara ho noto més, però se que no és d'ara, que ve de llarg. I és que amb lo de ser mares treballadores ens han venut una bona moto. Si, perque per molta ajuda que una tingui el pes de la casa i dels fills segueix caient sobre nosaltres i evidentment seguim treballant com la que més (i pobra de tu que el fet de tenir un fill et faci ser menys, haver-t'ho pensat abans!). I això cada dia, cap de setmana inclòs. No hi ha descans.

Jo no canviaria el ser mare per res del món (bé, en algun moment per unes vacances a un balneari), però veig que no rendeixo com abans a la feina i m'emprenya. M'emprenya per la feina, perque tinc mil coses pendents que no acaben de sortir, i m'emprenya per les nenes, perque quan estic amb elles estic cansada i perque ja estic pensant a retallar temps d'estar amb elles per poder avançar feina. Perque m'estic repensant el tenir un altre fill per por de no poder seguir amb la meva carrera professional. I això m'emprenya molt!

Ho sento, avui estic negativa. És que estic cansada. Me'n vaig a dormir.

Mossegades

La Erinn mossega als nens de l'escola. Primer ens ho vem prendre com una anècdota, pensàvem que era qüestió de tres o quatre dies, un parell de setmanes a molt estirar. Però quan ja semblava que parava de fer-ho ha tornat a començar. Ho fa per aconsegur alguna cosa que té un altre nen, és la seva manera d'aconseguir-ho. Jo veig que és una fase, que només ho fa a l'escola i que mica en mica pararà, aprendrà a demanar les coses i ja està.

Però la directora de l'escola està capficada en arribar fins al fons, vol saber perquè una nena tan ben adaptada mossega, i això repercuteix en nosaltres perque ja portem tres xerrades amb ella buscant pistes de perque ho fa. I jo ja en començo a estar cansada. Sembla que ens culpabilitzi del que fa i jo no me'n sento pas de culpable. És la seva feina corregir aquesta actitud perque a casa no ho fa pas. Entenc que te la pressió d'altres pares que s'han començat a queixar (tela també la comprensió d'aquests pares!) però no em pot passar aquesta pressió a mi. I sobretot no em pot dir que els nens que peguen o estiren els cabells no és tan greu perque no deixen marques. Acabaré entrant a l'escola disfressada perque no em reconeguin!

Addicta

Si, soc addicta. Addicta a la coca-cola, a la xocolata, a una sèrie (ara a Las chicas Gilmore), a una pel·lícula (de sempre a Eva al desnudo), a un llibre (ara a cap, s'admeten recomenacions) al que sigui. I des de fa una dies soc addicta al nou disc de Pedro Guerra. Quina meravella!!! És com una caixa plena de petits tresors, de cançons d'aquelles que has anat sentint des de fa molt de temps (si t'agraden els tangos, els boleros, la copla, ja ni t'explico...) i ell les va deixant anar amb la seva veu dolça, la guitarra i poca cosa més (per no dir res més).

Tinc l'spotify monopolitzat, i això que vaig sentint d'altres coses per tenir més ganes encara de tornar-hi, per la por de que m'avorreixi, de que pugui cansar-me'n, però no, cada cop hi torno amb més ganes i amb la il·lusió de saber que comença una estona de plaer i de somriure idiota a la cara.

La vuelta al cole

Aquest començament de curs és molt especial per la nostra família. Les gatxans van per primer cop a la llar d'infants. Començaran dilluns que ve i aquesta setmana estem de reunions i preparacions. Jo estic emocionadíssima! per una banda em fa molta il·lusió, tinc ganes de que juguin molt, que s'ho passin molt bé, que coneguin d'altres nens... i per una altra em fa peneta que definitivament ja no són els meus bebés, estan guanyant una nova parcel·la d'independència i jo no formaré part d'una part (valgui la redundància) de la seva vida.

Per sort van a una escola bressol txulíssima, municipal, i amb unes idees que a mi personalment m'agraden: molt joc, integració amb la vida del poble (van d'excursió al forn a veure com fan la coca de st.joan, o a una granja a veure els pollets) i participació dels pares en tot el que te a veure amb l'escola (inicialment es va formar com una cooperativa de pares). A veure si a les gatxans els agrada tant com a mi!!!