Estiu

Les vacances ja s'han acabat i d'aquí poc arribarà ja la tardor. El nostre estiu ha tingut una sèrie de paraules clau:

Toy story 3, cachondeo, mosquits, peñalete, el gall i la gallina, Dora, piscina, hummus, migdiada, Emmo (traducció: Nemo), tranquil papa tranquil, fem un salt, Garrapinillos, manguitos, Tibidabo, Ella, iphone, Mad about you, xancletes, palitos, préssecs, ballarines, les tres bessones, magdalenes.

Però les veritables "paraules clau" són elles, la Maria i la Erinn, que han fet que aquestes vacances hagin sigut estressants i divertides a parts iguals. Hem superat l'estiu dels 2 anys!!!

Toy story 3

Hi ha pel·lícules que ens agraden molt, d'altres que no estan malament i d'altres que no ens agraden. Fins i tot n'hi ha que detestem profundament. Però hi ha pel·lícules que a més tenen un significat especial per nosaltres. Jo en tinc moltes: Grease, Moulin rouge, Eva al desnudo, el Padrino, no sé, moltes. I des d'ara en tinc una més. La primera pel·lícula que han anat a veure les gatxans al cine, Toy story 3.

No confiàvem molt en veure la pel·lícula sencera i resàvem per no haver de demanar un pal de fregar per netejar algun pipi tot i les corregudes cap al wàter abans de la peli. Però per una vegada els déus es van posar a favor nostre i les nenes es van portar de manera espectacular! la Maria en tensió, movent-se endavant en els moments més intensos, amb les celles arrugades quan la situació es complicava, i la Erinn amb la meva mà ben agafada i recolzant el cap sobre el meu braç de tant en tant sense deixar de mirar a la pantalla. El seu pare i jo, a banda i banda no deixàvem de mirar-les i fer-nos senyals: "li has vist la cara?", "mira, mira!!!" ens dèiem en silenci. Al final aplaudiments pel gran (grandiós, un Déu!) John Lasseter, pel Buddy, pel Buzz i sobretots pels petits extraterrestres del Pizza Planet, i aplaudiments també per la Maria i la Erinn, que ens van fer passar una tarda molt especial. Mai la oblidarem. I a sobre ara podrem anar al cine de tant en tant quan n'estrenin una de dibuixos!

L'àvia Maria

La meva àvia materna es deia Maria. Jo no la vaig conèixer. Només la conec per fotos i per les històries que m'han explicat la meva mare i les meves tietes. Ella era una dona forta, la que tirava la família endavant. Segurament per això el que la va enviar a presó després de la guerra la va denunciar a ella i no al meu avi, un bon home i tan republicà com ella. Sabia que tocava el pilar de casa, que enfonsava la família. Després de la presó va estar exiliada del poble i finalment va poder tornar, això sí, amb els pulmons tan fotuts que no va arribar a conèixer a la seva néta.

Per què parlo d'ella avui? doncs perque ahir vaig anar al cine i una annecdota de la peli m'hi va fer pensar. Vem anar a veure "Sunshine cleaning", una comedieta d'aquestes indie, tipus "Little miss sunshine" però sense tanta mala llet. No està malament. L'annecdota en qüestió és que les protes de la peli van buscant una escena en les pelis que surten per la tele, una escena que era molt important per elles, ja que hi surt la seva mare morta. I amb això vaig començar a plorar com una bleda (ja sabeu la meva facilitat...). No, la meva àvia no sortia a cap peli. Però si que hi havia una peli que per ella era molt especial, "El puente de Waterloo", una dramón de mucho cuidado! Quan la ven fer al cine del poble, com a mala mare que també era ella, va deixar les seves filles, se n'hi va anar i va fer-hi sessió contínua: la va veure 3 cops seguits. I així cada cop que la reposaven. I mira, no se, és una tonteria d'ella que sempre m'ha agradat. Pensar que no només era una dona amb una família, amb una ideals, amb una vida miserable, sino també amb unes aficions, que li agradava plorar amb una peli, que segurament amb d'altres reia...

La meva mare i les meves tietes cada cop que feien aquesta peli per la tele es trucaven i la veien cadascuna a casa seva. Jo també ho faig.

Lliure dels seus pensaments...

... i esclau de les seves paraules. Així és l'home. O si més no això em diu el meu pare (no és seu, ho va sentir algun cop i ho ha convertit en la seva frase de referència). I m'ho ha inculcat de petita, tot i que de vegades no ho aplico tan sovint com ho hauria de fer. I és que internet és una plataforma que t'empeny a xerrar-ho tot. Estas tu sola, amb la pantalla de l'ordinador i si, saps que allò ho podrà llegir tothom, però no hi penses. O si, i aquest punt exhibicionista que tens et diu que segueixis endavant. El cas és que està allà penjat d'aquest mur virtual i tothom pot accedir-hi i opinar. I el més lògic seria que opinés igual que tu, en veu alta, escibint-ho i deixant-te respondre, aclarir o fins i tot rectificar.

Els blogs poden tenir moltes utilitats. De fet segurament cada blog respon a una necessitat diferent. En el meu cas és com un diari. Un lloc en el que explico el que em passa, el que penso, i en comptes d'escriure-ho en un paper (ho he provat però em costa horrors) ho escric al mur. Si, segurament el punt exhibicionista del que parlava m'hi empeny. Però sempre em callo alguna cosa. I és que les paraules del meu pare sempre em ronden pel cap. Covardia? probablement. Inseguretat? també. Però m'he trobat amb casos en que un text escrit, que pot interpretar-se de mils de maneres, s'interpreta de la pitjor possible, així que millor callar.

Però que passa si no calles? si deixes anar tot allò que et ronda pel cap i l'altre s'ofen. Evidentment hi té tot el dret, però tu també tens dret a dir el que penses. On estan els límits? Quin dret té un d'opinar sobre un altre? I quin dret té l'altre d'ofendre's pels pensaments d'un? Jo crec que els límits ens els hem de posar nosaltres mateixos i d'aquí el que sempre em calli alguna cosa. En el fons doncs també soc lliure dels meus silencis... o no?

Pipis, caques i consells

Estem en plena fase bolquers. Sembla que les gatxans ho van superant. Ara ja els l'hem tret a la migdiada i, si tot segueix així, la segona quinzena d'agost el treurem a la nit. Anem força bé (un pipi escapat a la Erinn en els darrers 5 dies), excepte a la piscina. Allà és can pixa, i mai millor dit... És com si l'aigua de la piscina actués de laxant perque a la que fa mitja hora que som allà una o l'altra (o totes dues, ja que ho fem fem-ho ben fet...) es caguen a sobre. Sort que els banyadors que ens va reglara la M l'any passat aguanten bé les caques...

L'incloure el "consells" en el títol ve perque aquest és un dels moments en els que tothom et dóna consells: que si fes això, que si fes allò, que si posa-les cada 20 minuts, que si no, espera't a que ho demanin, que si fes servir l'orinal, que si el lavabo... Jo personalment odïo els consells. Que me'n donin i donar-los. Però de vegades és inevitable, et surten per molt que t'intentis control·lar, deu ser que les ganes d'ajudar ens superen! Potser està en la nostra biologia, en aquesta sensació de comunitat de mares que de vegades tenim i que fan que ens volguem ajudar les unes a les altres i acabem atabalant del tot a l'aconsellada i fent més nosa que servei.

Així que E i C si em faig molt pesada en algun moment no m'ho tingueu en compte!

mini-mini-vacances

Aquest cap de setmana, com a mals pares que som, hem deixat a les nenes a casa (amb la meva sogra, encara no les deixem soles) i en Vic i jo ens hem escapat a l'Empordà.

Aprofitant l'excusa d'anar al concert de la Norah Jones al Festival del Castell de Peralada (un altre dia parlaré de l'ambientillu... que tenia tela), ens vem buscar un hotel rural increïble i fora de les nostres possibilitats (menjarem patates durant una bona temporada) i ens vem entregar a la bona vida. I ens ha anat de conya! Ha sigut com tornar a començar a sortir, tornar a aquells dies que no tenien horaris ni hores, en els que no s'havia de planificar tot un dia abans ni s'havien de tenir en compte mil coses abans de sortir de casa. I hem vist que en el fons som els mateixos, ens estimem tant o més que llavors, i hem comprovat que un gest, un petó o una paraula encara ens fan sentir pessigolles a l'estómac. I per molts anys!

què vull pel meu aniversari?

S'acosta el meu aniversari. En faré 39... puff, déu n'hi do! No em queixo, millor arribar-hi que no haver-se quedat pel camí, però haureu de reconéixer que la xifra espanta...

I arriba aquell moment en el que la família et pregunta "Què vols pel teu aniversari?". Doncs aquí hi ha la llista:

- que la muntanya de roba que tinc per planxar (i que fa setmanes que no es redueix) desaparegui, i tota la roba estigui al seu lloc, endreçada, esperant que algú la trii.

- que el meu cabell aparegui perfecte de la nit al dia, tenyit, amb metxes i tallat (o en el seu defecte tenir unes hores per poder anar a la perruqueria i que ma mare, perruquera retirada amb problemes d'autoestima, no em tiri en cara que hi he anat, tot i haver-me dit que no em pensa tallar el cabell mai més).

- un matí o una tarda de piscina relaxada: poder nedar quan vulgui, estirar-me a la tovallola quan vulgui i sobretot LLEGIR!

- que el despatx i sota l'escala de casa meva misteriosament apareguin endreçats.

- que aquest mitxelin que en volta la meva cintura desaparegui, els meus pits disminueixin de volum i el meu cos torni a la forma que tenia fa 4 o 5 anys. En el seu defecte, força i constància per anar dos o tres cops per setmana al gimnàs (i sense sentir-me culpable per deixar d'estar amb les nenes o fent feina a casa).

- i si us queden ganes i diners la segona temporada de Mad Men, més que res per tenir alguna cosa a veure mentre planxo...