Jo no era així...

Des que soc mare he canviat. Físicament (juro que jo era prima i que aquesta molla que tinc a la cintura no l'havia vist mai abans) i de manera de ser. Suposo que en el fons sempre he estat així i que si no hagués estat mare també hagués anat modulant la meva manera de ser, però la maternitat ha accelerat certs canvis:

1. Ja no dono res per segur. Abans les coses eren així o aixà, però eren com eren. Ara ja no poso la mà al foc per res: tothom pot canviar d'opinió, de gustos, de criteris i a mi plim. No jutjo com ho feia abans. Vaja, si jo soc la que deia que les meves filles MAI anirien vestides iguals, MAI durien res rosa i MAI durien vestidets...

2. Tonteries les justes. Aquest any he perdut de vista dues amigues per aquest motiu i aquest cap de setmana he estat a punt de perdre'n una altra. Jo com a amiga soc una ganga perque m'agrada organitzar coses i estic a totes, però quan comences a veure que et prenen el número, que la gent et matxaca per tot ... ah no! per aquí no hi passo! Abans callava, callava i aguantava, però ara no, ara parlo i si s'enfaden que s'enfadin. Aquest ha estat potser un dels canvis més grans que he notat i veig que encara hi soc, que encara me'n callo algunes i que quan no callo no tinc prou experiència per gestionar la situació, però mica en mica...

3. M'indigno. I a més sovint. Amb les injustícies. Sobretot si afecten als nens. No em conformo amb que les meves filles siguin felices, m'agrada que visquin en un món feliç, on tothom té els mateixos drets i ningú està per sobre de ningú.

4. Soc una gran conta-contes. Això ha estat una sorpresa. Ja se que sona pedant, però és cert, explico molt bé els contes i a més de fer que els nens s'ho passin bé jo també disfruto molt. Sobretot veient les seves cares i la seva atenció. Si les coses no van bé a la universitat crec que ja tinc un plà B.

Impossible?

Dissabte vem anar a veure "Lo imposible" amb d'altre pares i mares del parque. Jo potser hagués triat una altra pel·lícula, però la veritat és que tenia curiositat, tot i que sabia que seria un dramón i que patiria. I vaja si vaig patir! Des de gairebé el començament que estava amb l'estómac encongit i em va durar una estona encara quan vaig sortir.

Però jo patia perque m'hi veia reflectida! No, mai he hagut de passar per una situació així, per sort no m'he trobat amb una catàstrofe com aquesta i toco fusta! Però les reaccions de la mare eren les que jo hagués tingut, les que a mi em venien en aquell moment. I crec que aquí hi ha el gran què de la peli, que tot i explicar una situació que ens pot quedar molt lluny, les reacciones dels personatges ens la fan molt propera (excepte una del pare, que no us explico per si la veieu, i que va generar debat entre nosaltres... tot i que en el debat les dones preníem la postura contrària i els homes es decantaven per la que pren el protagonista, o si més no l'entenien millor).

Per altra banda, la peli està molt ben feta i les interpretacions són molt bones. Tothom parla de l'actor que fa de fill gran i de la Naomi Watts, però a mi també em va agradar molt l'Ewan McGregor, que és un dels meus actors preferits (aaaaiiii... ) (això era un sospir).

L'heu vista? La penseu veure? Si ja ho heu fet, què us ha semblat?

Això s'ensorra

I no només per la crisi! A Europa cada cop neixen menys nens. Com sempre, l'Anna m'acaba picant perque escrigui posts de feina... cachis!!! I és que aquest tema m'apassiona! Com ha anat evolucionant la fecunditat al món al llarg del temps, com estem ara, com serà en un futur.

Tot va començar amb la transició demogràfica. Els països europeus teníem taxes de natalitat i de mortalitat molt altes. Les dones tenien una munió de fills, però d'aquests ben pocs arribaven a l'edat adulta. Així doncs, les poblacions no creixien gaire, i si ho feien venia una epidèmia i catacrack. Però les millores sanitàries que es van anar aplicant a partir del segle XVIII van permetre disminuir les taxes de mortalitat (per si us preguntaveu perquè soc tan fan de les vacunes...). Les taxes de natalitat, però, seguien essent altes. Aquests van ser els anys del gran creixement demogràfic europeu: les dones seguien tenint molts fills, però ara gairebé tots sobrevivien. Mica en mica, les famílies es van anar conscienciant de que aquell creixement no era sostenible, que allò de "d'on mengen dos mengen tres" no és aplicable a "en mengen catorze", i va començar a disminuir la natalitat gràcies a un control de la mateixa. Un control buscat per les mateixes famílies*. Així, mica en mica, la natalitat va anar disminuint fins arribar a estar fins i tot per sota de la mortalitat en molts casos.

I aquí és on van començar a saltar les alarmes. Què farem ara? com podem remuntar aquesta natalitat? si no ho aconseguim el sistema tal i com el tenim muntat col·lapsarà, no hi haurà prou treballadors per pagar les pensions! Les "solucions" han sigut molt diverses: donem 2500 per cada fill que neixi, cotxes i electrodomèstics, 16 setmanes de baixa, la cistella del Caprabo... Aquestes han estat les solucions del països com Espanya, vaja les que no han funcionat. No han funcionat perque l'únic que han aconseguit és que la gent decidís tenir fills en aquell moment, quan donaven el "premi", però no que en tingués més.

Hi ha solucions que han funcionat? Si, les nòrdiques. Allà el sistema de treball s'ha adaptat a les necessitats femenines. I és que el sistema de treball és totalment masculí. Lògic si pensem que la incorporació majoritària de les dones a la feina fora de casa és relativamet recent (em refereixo a les dones amb família i excloient les situacions excepcionals). Amb masculí vull dir hi ha un periode de preparació i un període d'èxit que abarquen des dels 20 als 40 anys aproximadament. Fixa't tu, just el període en que la dona és fèrtil. I com s'adapten les dones a aquest sistema? O bé deixen de banda la seva feina o si més no en part, renuncien a arribar allà on voldrien arribar, o bé renuncien a tenir fills o a tenir-ne tants o a dedicar-s'hi com voldrien. Què han fet els nòrdics? permetre que la carrera professional s'atur temporalment i es pugui reempendre més endavant i facilitar al màxim que les dones en edat fèrtil puguin deixar de banda la feina per un temps o si volen puguin compaginar ambdues facetes. Res de 2500 euros. Guarderies a les universitats, baixes maternals llargues.

Islàndia és el paradigma. L'ideal. Allà la taxa de fecunditat s'ha estabilitzat en dos fills per dona, just el nivell de reemplaçament, mentre que a Catalunya estem sobre el 1,4 i gràcies a la remuntada dels darrers anys amb la immigració i els fills de les dones nascudes durant el baby boom (havíem arribat a estar per sota de 1,2).

Així doncs, si volem que la natalitat augmenti la feina a fer és molta i el que cal canviar és el sistema. No volem regals, volem facilitats!

*Hi ha països que actualment es troben en plena transició (Índia, Mèxic, etc) però es diu que es tracta d'una transició falsa perque la disminució de la natalitat no parteix d'una decisió de les famílies, no hi ha un canvi de mentalitat, si no que ve imposada pels governs, molts cops amb multes i coaccions.

Estava pensant que...

... que sempre he estat en contra dels gurús de la maternitat. No m'agrada la gent que viu de vendre veritats absolutes sobre com s'ha de criar un fill. Sempre he pensat que cadascú ho fa com vol, o més ben dit com pot (jo faig coses que d'entrada no volia fer) i com diu ma mare qui fa el que pot no està obligat a més. Només vaig llegir un llibre d'aquests gurús. Bé, el vaig começar. Una amiga em va regalar "Bésame mucho" del Carlos González i no vaig poder amb ell. La biòloga que duc dins es va rebel·lar amb que ens comparés amb llops (sempre he odiat els documentals que "humanitzen" els animals) així que el vaig deixar. Va aconseguir caure'm milor quan va defensar l'ús de les vacunes, però allò dels llops seguia en el meu subconscient.

És per això que vaig començar a llegir el post de la Núria amb una certa recança. A veure amb quines veritats ens ve aquest home ara. Però amb moltes de les frases m'hi sentia identificada. No m'estava descobrint el món, però si que posava en paraules obvietats que precisament per ser tan obvies de vegades les obviem.

Per què es considera malcriar agafar en braços una criatura? malcriar és dir a tot que si, cedir a tots els capricis, no ensenyar el valor de les coses, però agafar en braços? és que només que sigui per l'egoïsme matern de tenir aquella coseta dolça ben aprop, olorar-lo, tocar-lo ja val la pena! I respecte el vincle afectiu entre pares i fills és impressionant! Quan renyo a les meves filles i ploren ho fan sobretot per por, per por a que no les estimi com abans. Quan me'n vaig adonar em va fer mal el cor i ara segueixo renyant-les, però després els deixo clar que les estimo igual que abans. De fet és per això que les renyo!

Però el punt que m'ha guanyat és respecte a la independència dels nens. A aquesta mania que hi ha de que els nens ho facin tot depressa, que s'espavilin sols ben aviat, abans del que ho havíem fet nosaltres. Crec que tot té el seu ritme. Tampoc crec que un nen de 6 anys no es pugui vestir sol ni anar sol al lavabo, però no m'agrada aquest "el meu ja fa això, això i allò altre", ni aquesta competició per veure quin après abans a fer això o allò. Ja tindran temps, i si no ho fan ara ja ho faran d'aqui uns mesos o d'aqui uns anys. Serà per temps...

Xerrades

Suposo que a totes les mares ens passa igual: se'ns cau la baba amb els nostres fills. A mi sens dubte me'n cauen litres i litres. I cada cop més. Sobretot quan les sento parlar, explicar, jugar, preguntar... Els seus raonaments són increïbles, van lluny i tenen una curiositat meravellosa. Però de vegades això et posa en un compromís, quan et pregunten coses que són difícils de respondre, i més si no vols contestar  amb un conte o una "mentira" d'aquestes que massa cops se'ls diuen als nens. L'última pregunta compromesa va ser ahir, mentre tornàvem en cotxe de casa la iaia. Elles anaven xerrant darrera i de sobte l'Erinn va deixar anar:

- Mama, per què parlem?

- Perque debeu tenir-ne ganes, no?

- No, vull dir quin òs ens fa parlar, per què parlem els humans?

Primera mirada amb son pare... què diem?

- Erinn parlem perque al coll tenim una cavitat que permet que fem sons i a més al nostre cervell hi ha una zona que produeix les paraules.

- Ah vale.

Semblava que havíem superat la prova! però ai, il·lusos! La resposta va fer que la Maria contraataqués:

- I mama, com pensem?

Ostres a mi ningú m'havia preparat per això!!!!! Què faig? començo a parlar de sinapsis? vem optar per dir que pensem amb el cervell, que és un òrgan molt impotant i que s'encarrega entre d'altres coses de pensar. No se jo si es van quedar massa convençudes... però què voleu? la única pregunta que teníem preparada de moment era per què és blau el cel, però es veu que la meteorologia de moment no els interessa massa... Vosaltres també us comenceu a trobar en situacions en les que no sabeu com respondre?

El nen que va deixar empremta

L'Anna fa uns dies parlava de l'empremta que ha deixat la seva filla a casa: joguines per tot arreu i restes que et fan saber que allà hi viu una criatura. El post em va encantar! És d'aquelles coses que són en el teu dia a dia i no hi penses. I m'agrada que a casa meva es vegi per tot arreu que allà hi viuen dus nenes, que s'hagin fet seva la casa i la considerin així, casa seva.

I l'Anna deia que els nens gairebé no deixen rastre en la història. Però hi ha nens que si. Hi ha nens que han deixat empremta. I n'hi ha tres que ho van fer amb molta rellevança en el camp de la paleontologia: el nen de Taung, el de Turkana i el de Laetoli.

El nen de Taung és un fòssil d'Australopitecus africanus datat en uns 2,5 milions d'anys. Correspon a un nen d'uns 3 o 4 anys que va morir probablement per l'atac d'un ocell depredador. El descobriment va ser publicat l'any 1925 i es considera el punt d'inici de la paleontologia. Les restes corresponen a part del crani i al cervell!!! si, es va trobar un motlle interior del cervell de manera que aquest es va poder reconstruir.

El Turkana boy és el nom que es va donar a les restes d'un noi d'entre 8 i 10 anys de l'espècie Homo erectus. És l'esquelet d'homínid més complert que s'ha trobat mai i en un principi es va creure que era més gran quan va morir, fins i tot es va parlar d'uns 15 anys d'edat. Recentment, però s'ha establert en aquests 8-10 anys la seva edat. Per què aquest ball de números? perque era força alt tot i que la dentició no s'hi corresponia. Arran d'aquesta discusió es va deduir que podria molt ben ser que el periode de maduració fos diferent a l'actual en aquesta espècie, és a dir, que els nens creixessin i maduressin abans, com si fossin a mig camí entre els ancestres primats i l'home actual.

I finalment Laetoli. Laetoli va ser el primer en el que vaig pensar quan vaig llegir el post de l'Anna per un mot: empremta. Les empremtes de Laetoli són una troballa que sempre m'ha fascinat. Estan datades en 3,6 milions d'anys i van demostrar que aquells homínids ja es desplaçaven sobre dues cames i que els seus peus eren molt semblants als nostres, més que no pas als dels ximpanzès. Però a mi el que sempre m'ha agradat és que sobre les empremtes més grans n'hi havia unes altres de més petites. En el meu imaginari (i en el d'alguns antropòlegs) aquestes empremtes eren d'un nen que jugava a trepitjar per on havia passat son pare. Cert? no ho sabem ni ho podrem saber mai. És el que té la paleoantropología, tot són suposicions. Però al meu cap veig perfectament aquell nen fent saltirons per arribar a les empremtes, rient feliç i tranquil. I és que de vegades la història ens activa la imaginació.

La reunió de començament de curs

Potser ja hi anava predisposada. Una amiga m'ha passat un llibre, "39+1" (recomanable al les que estem en aquesta edat estupenda i volem riure una estona), en el que la protagonista fa un retrat divertidíssim d'una reunió de començament de curs i jo vaig anar-hi amb ganes de gresca. Però la veritat és que la realitat es va ajustar molt a la ficció.

Primer ens van reunir a tots els pares de P4 i P5 al menjador ja que molts ítems són compartits entre els dos cursos. Ens van explicar la part més pràctica, de funcionament i logística vaja. Que si han de portar un raspall de dents i pasta per després de dinar, que si les festes, que si les colònies, que si els horaris d'entrada i sortida, etc... Aquí ja va sorgir la primera pregunta estrella d'una de les bones mares*: "i després d'esmorzar? no els hi renteu?". Resposta: no. Si se les rentessin no tindrien temps de sortir al pati. "I si vull que la meva se les renti cal que porti un justificant del dentista?". No, no cal, si vols en parlem després.

Jo davant d'això ja feia cares. Però després va sorgir un dels temes estrella: els pastissos d'aniversari. Es veu que des de sanitat s'ha prohibit que els nens portin un pastís fet a casa. Indignació generalitzada. A veure, a mi també em sap greu, sobretot perque a ma mare li fa gràcia fer-los un pa de pessic per l'aniversari, però d'aquí a fer-ne un drama... Si fins i tot hi havia qui exhibia el carnet de manipulador d'aliments! A més, i lo fàcil que serà a partir d'ara: capsa de galetes i avall!

Després vem anar cadascú a la seva classe. Nosaltres ens vem repartir i a mi em va tocar la classe de l'Erinn. Allà la gent és força normal, les preguntes semblaven normals fins que va arribar la nova. Ai la nova! la nova si que és una BONA MARE*, en majúscules, negreta i subratllat! I evidentment havia de deixar clar que ella era allà i, com no, que era una bona mare! Va venir a la reunió amb els dos fills, la que va a la classe i el més menut (tot i que hi havia un servei de monitoratge per cuidar els nens al pati durant la reunió). Va treure-li la faldilla a la gran (per que feia calor?), va jugar amb el petit per terra, cada dos per tres anava al lavabo (en això la disculpo, els nens pixen i caguen quan volen, no quan toca)... tot això mentre la mestra ens explicava com ha planificat el curs. I en acabat, com deia, es va fer sentir: "els autocars que faran servir per les excursions porten cinturons?". Aquí em vaig indignar! Cal aclarir que la senyora en qüestió viu a un altre poble més gran i la pregunta va sonar a "aquí a les zones rurals en vies de desenvolupament sabeu que hi ha autocars que tenen cinturons?". Vaig ser molt susceptible? potser si. I per rematar "si la meva filla no es vol acabar el dinar s'ha de quedar asseguda a taula com si estigués castigada? és que jo vull que li respectin els ritmes i si una cosa no li agrada que no en mengi, sense càstigs ni res". A veure, no barregem. Si la teva filla no vol menjar coliflor, que no en mengi, ningú la castigarà, però d'aquí a premiar-la amb un "doncs surt al pati"... Com se n'enterin les meves no dinen d'aquí a sant joan!!!!!

Doncs resulta que la nostra classe va ser la tranquila! a la de la Maria segons son pare no se salvava ni l'apuntador! La racista de l'any passat, la que abans deia lo de rentar-se les dents amb la nena petita despullada per la classe (quina mania a despullar les criatures!), la del carnet de manipulador d'aliments (un dia a la setmana els nens es faran l'esmorzar a escola i ja ho criticava)... Allò era can pixa!

Per sort, hi ha coses bones. Molt bones diria jo. Les mestres, el projecte, el taranna, la planificació. I sobretot l'entusiasme. A mi m'emociona sentir parlar a la mestra de l'Erinn de tot el que pensa fer amb aquelles ganes, amb ilusió (si, ja se que semblo en Mas), contenta de fer el que fa. I la de la Maria igual. Les gatxans no podrien estar en milors mans.

* Bona mare: dícese d'aquelles dones que són mares i només mares. I a sobre t'han de fer saber que ho són, que bé que ho fan tot i com estan en possessió de la veritat absoluta. Que la seva opció vital és la correcta i que ets lo pitjor perque després de la reunió te'n vas corrents a un concert amb el teu marit (increïble la Norah Jones!) i abandones a les teves criatures amb els avis. A serveis socials vas!