dijous, 30 de juliol de 2009

Cel·lebració


Doncs si, estic de cel·lebració! cel·lebro que he tret una plaça de professora lectora a la Universitat, un plaça que suposa una certa consolidació (tampoc massa, és un contracte de 4 anys ampliable a un més), un augment de sou considerable però sobretot una pujada inmensa de l'ego. Sí, perque me l'he currada, he hagut de defensar el meu curri en públic davant de certs elements hostils i me n'he sortit. Perque he pogut sentir coses com "ets un element molt valuós d'aquest departament" o "m'agraden molt les idees que has exposat sobre docència" i saber que s'ha dit de mi que "ja era hora que hi hagi docents que a més investiguen i no només investigadors que es veuen obligats a fer docència".

I que cony, perque de tant és un gustàs això de fer-se un homenatge!!!! Que yo soy mu guapa y mu lista!!!


dimecres, 29 de juliol de 2009

Esta tarde vi llover...


Sempre he sigut una romanticona. M'agraden les pelis d'amor, ploro com un madalena quan els protagonistes es retroben i es fan el petó, una cançó pot fer-me plorar a mars i veure a les meves filles fer-se un petó ja ni us explico.

Tot això és culpa de ma mare! Ella era fan de Julio Iglesias. Ara ho és més de'n Serrat, però jo de petita escoltava Julio Iglesias a casa i em se trossos sencers de les seves lletres (Amantes, para la gente somos solo amantes, por vivir juntos sin estar casados, sin condiciones pero enamorados...) així que ja "se mascaba la tragedia". Més endavant vaig anar triant les meves cançons i tot i que soc eclèctica (em mereixo apareixer al "Silenci" només per fer servir aquesta paraula) en gustos musicals hi ha un punt romanticon que em perd: els boleros! Aquestes històries d'amors i també de desamors, però sempre profunds, sempre intensos. Potser per això soc també fan de Sabina (y morirme contigo si te matas, y matarme contigo si te mueres, porque el amor cuando no muere mata, porque amores que matan nunca mueren). I potser per això avui he plorat en sentir la Rosario i la Lolita amb aquesta cançó.


dilluns, 20 de juliol de 2009

Frank McCourt



Ha mort Frank McCourt. Un cop he escrit aquesta frase no se ben bé què dir. Vull parlar d'ell però l'únic que se és que em va fer passar molt bones estones amb "Les cendres d'Angela" i "Tis", però sobretot que em va demostrar el que és un veritable educador amb "El professor", què vol dir dedicar-se a l'ensenyament de debò, amb el cor. 

Quan va guanyar el premi pulitzer amb 67 anys li van preguntar que com era que no havia escrit cap novel·la fins llavors i ell va respondre "estava donant classes". Per mi tota una inspiració. Descansi en pau i slainte!