dimarts, 19 de gener del 2010

2 anys


Si, ja tenen dos anys. Bé, exactament els fan a les 9:15 i 9:17 del matí. Fa dos anys que la Erinn i la Maria van néixer. Dos anys que si hagués de resumir en una paraula seria felicitat. Sí, ja se que em queixo molt, que vaig cansada, que hi ha dies que marxaria de casa i no tornaria, que hi ha moments que em fa por el futur, però quan miro enrera sobretot veig felicitat. Veig el dia que la Maria va collir el xumet de la seva germana i li va donar en veure que plorava, veig l'alegria de la Erinn en veure aparèixer la Maria que havia allargat més la migdiada, veig totes les abraçades i petons que s'han fet aquests darrers mesos (si, ja se que la majoria per demanar-se perdó...).

L'any passat per aquestes dates les describia i llegint-ho ara segueixo veient-les tan diferents com llavors. La Maria és llesta com la fam, està al cas de tot, no es vol perdre res i per això va sempre amb els seus ullassos negres ben oberts. La Erinn és pura energia, pur instint i sentiments a flor de pell. L'E. sempre les compara amb les germanes Dashwood de "Sentit i sensibilitat". I cada cop penso més que te raó. I és que la Maria sorpren pel seu sentit comú, però en el fons deixa veure uns sentiments inmensos, i la Erinn sedueix amb la seva força, però en el fons sap molt bé el que vol. Són les meves filles, són molt diferents i són meravelloses cadascuna a la seva manera. Us estimo molt!

divendres, 1 de gener del 2010

Família



Aquests dies m'agrada estar amb la família. Un cop la N em va dir que no li agradaria passar el nadal separada dels seus pares, que li agradava disfrutar-los aquests dies, pensar que un any més estaven tots junts. Ja fa anys d'això però cada nadal recordo això i intento disfrutar més dels meus pares. Si, els veig cada dia, però per aquestes dates és diferent.

Amb les nenes aquesta sensació ha augmentat. M'agrada veure com els meus pares disfruten de les seves nétes, com ma mare els compra un vestit i s'infla cada cop que sent a algú dir lo maques que estan, com s'emocionen quan elles els veuen i se'ls tiren als braços cridant "aiaaaaa".

Darrerament penso molt en quan no els tingui. Se que no ho he de fer, que he de disfrutar-los ara i ja està, però no puc evitar-ho. Es fan grans, cada cop tenen més "atxaques" i se que un dia o altre no hi seran. Em fa mal cada cop que hi penso i per això ho explico aquí. Pot sonar extrany, hi ha coses que no es fan reals fins que no les dius, però jo soc rareta. Quan explico una cosa i no la guardo per mi sola comparteixo la meva por i es fa menys feixuga de portar, es dilueix i a mi em sembla que és menys real. Necessito que sigui menys real, deixar de pensar-hi. Si, ja he dit que era rareta...