divendres, 14 de juny del 2013

Divendres musical: si, jo vaig viure els 80s


Si. I ja se que els 80s estan mal considerats musicalment. Que fora de quatre coses es considera que només hi havia cops de sintetitzador, hombreres i colors cridaners. Però jo hi vaig créixer i bona part de la meva cultura musical ve d'aquí. I aquesta era una de les meves cançons preferides. No recordo que aquest grup en tingués gaires més, però tampoc calia. Per mi era un himne! i això que parla d'una ruptura. Però tu, ho fa amb aquella alegria!

Res que m'encanta, que em fa venir ganes de ballar. Ah, i, ho confesso, em vaig tallar els cabells com la cantant... llàstima que tinc un remolí que impedeix que pugui tenir el serrell així i no em quedava igual...


divendres, 7 de juny del 2013

Divendres cinematogràfic (amb permís...)



Avui substitueixo el divendres musical per un de cinematogràfic. Ahir una amiga ens va deixar el DVD de la pel·lícula "Babies". Jo n'havia sentit parlar fa temps i, no fa massa, parlant amb ella de que l'Erinn darrerament pregunta molt sobre les dones marroquines, em va dir que potser li aniria bé veure aquesta pel·lícula i que segur que ens agradava.

És un documental sobre el primer any de vida de quatre bebés a quatre llocs diferents del món: un poblat de ramaders a Namíbia, un altre a Mongòlia i dues grans ciutats, Tokio i San Francisco. És un documental mut, és a dir, no hi ha un narrador, cosa que a mi m'encanta (no suporto els documentals que t'expliquen el que veus), i potser una mica "bonista", en el sentit que tot és molt maco. De fet, és com un "cant a la maternitat". Resulta interessant veure que el que és diferent al món no són els nens, són els pares: els nens fan el mateix a tot arreu, però la relació dels pares amb la paternitat/maternitat varia enormement. Molt interessant!

A les noies de casa ens va agradar molt (el noi estava treballant). Tant el documental com la conversa i la relació que es va establir entre nosaltres. Primer vem començar assegudes separades i al final vem acabar totes tres juntes, l'Erinn amb les cames sobre la meva falda, jo amb una cama sobre la Maria que s'hi abraçava, fent-nos mimitos i pessigolles... I vem parlar molt. Que sigui un documental mut dóna peu a que nosaltres hi diguem la nostra. Jo no els vaig voler explicar res (si odïo els narradors no anava a fer jo la seva funció), tot anava sorgint de les seves preguntes. Van preguntar molt sobre quan eren bebés, sobre perquè les mames feien això o allò, sobre si jo feia el mateix o no. En fi que vem passar una molt bona estona i, no se com explicar-ho, però vaig tenir una sensació d'unió amb elles molt maca. De fet si, va ser una gran tarda!

dimecres, 5 de juny del 2013

Et renyo, però estic molt orgullosa de tu



Aquesta situació tan contradictòria la vaig viure ahir amb la Maria. I l'havia d'explicar.

Situació: festa d'aniversari al parc. Entre tota la classe es compren els regals per la nena de l'aniversari. Arriba el moment de donar els regals i es reparteixen entre alguns nens que són els "afortunats" de fer l'entrega a la "cumpleanyera". Una de les afortunades és la S, amiga de la Maria. Una altra nena, la C, li pren el regal a la S per donar-lo ella. La Maria ho veu i intenta prendre-li cridant que era per la S, però no té prou força. Acaba pegant i pessigant a la C.

Aquí intervinc jo renyant a la Maria perquè no es pega ni es pessiga. La C en aquell moment aprofita per donar-li el regal a la cumpleanyera i jo em distrec amb una altra cosa. Al cap d'un moment busco a la Maria i me la trobo amb unes llàgrimes enormes a un racó. Li explico la injustícia que he comès (si més no segons ella): Maria tu saps que la C s'ha portat malament, però tu no pots pegar i pessigar per arreglar-ho. Un altre dia m'ho dius i jo li demano a la C que torni el regal a la S i ja està! Ara, la mama està orgullosa de tu, molt, perquè encara que ho has fet malament, has defensat a la teva amiga i això és molt important.

Final: ens fem una abraçada i li faig petons al cap (recordo que la Maria rarament fa petons). La Maria diu que no està enfadada amb mi però que si que està una mica enfadada amb la C i que vol estar sola una estona. La deixo sola i al cap de cinc minuts ve a fer-me una abraçada i se'n va corrents a jugar amb la S, que s'acaba la tarda!

P.D. La S és amiga de la Maria des de la llar d'infants. L'any que ve no sabem si hi serà perquè els seus pares han marxat a viure al poble del costat i segurament portaran a la nena a l'escola del nou poble. La S va néixer amb un problema d'espina bífida i té un cert retard. La Maria encara no sap cap de les dues coses.

divendres, 31 de maig del 2013

Divendres musical: una nit a l'òpera


Dilluns vaig anar a l'òpera. Al Liceu estrenaven "L'elisir d'amore" amb en Rolando Villazón, un tenor mexicà força conegut (si us agrada l'òpera no us perdeu la versió de "La Traviata" que té a Youtube amb l'Anna Netrebko, i si no us agrada també!). Hi vem anar amb una amiga de la feina i els respectius marits. Feia més d'un any que teníem les entrades. Les vem comprar abans de saber que no tindríem pagues extres, que ens retallarien els sous,... si no crec que avui us estaria posant una altra cosa...

Jo no soc una entesa, però m'agrada l'òpera. Mira, no se, la música m'arriba, m'emociona... L'elisir d'amore és una comèdia de Donizetti. Explica la història de'n Nemorino, un pelacanyes que s'enamora de l'Adina, una dona que li dóna mil voltes. Entremig es creuen un soldat arrogant i un venedor d'elixirs màgics que enreden una mica la troca, però al final tot acaba bé. Resultat: mal de cara després de passar-me 3 hores somrient sense parar, encantada del que sentia i veia.

La part més coneguda d'aquesta òpera és l'aria "Una furtiva lacrima", però a mi em va encantar aquest duet que us poso i que no coneixia. En ell, en Nemorino li diu a l'Adina perquè no pot tenir esperances de que ella se n'enamori. Ella li respòn que és com preguntar-li al vent perquè bufa un dia sobre les tulipes i un dia sobre els camps de blat, que de la mateixa manera ella s'estima més estimar a uns i altres sense lligar-se a ningú. Quan ella li pregunta perquè ell no pot deixar d'estimar-la, ell respon que és com preguntar-li al riu perquè va sempre a parar al mar. Ho vaig trobar preciós. Bon cap de setmana!


diumenge, 26 de maig del 2013

L'Angelina Jolie



Quan vaig sentir la notícia reconec que vaig pensar "aquesta sempre donant la nota". L'Angelina Jolie és d'aquelles persones que no se perquè em cauen malament i qualsevol cosa que fa pensoq ue és per cridar l'atenció. Però en aquest cas no ho acabava d'entendre: treure's els dos pits? potser era anar una mica massa enllà, no? Així que vaig buscar informació i en vem estar parlant amb les companyes a la feina.

En un càncer el que passa és que les cèl·lules es divideixen de manera descontrol·lada, envaïnt d'altres teixits, alterant el funcionament d'aquests i destruint-los. El gen BRCA1 dóna lloc a una proteïna reguladora de la divisió cel·lular, concretament detecta els errors que es produeixen i els repara, de manera que se'l considera un gen supressor de tumors. Però l'Angelina Jolie té una variant alterada d'aquest gen, de manera que la proteïna no és activa i no repara la divisió cel·lular quan hi ha errors. En aquest cas el risc de patir càncer es veu molt incrementat, especialment de pit i d'ovaris. Segons les seves paraules, tenia un risc de patir càncer de pit del 87% i d'ovaris del 50%.

És això motiu per fer-se una mastectomia? Jo crec que si. Si més no jo hagués fet el mateix. I més si hagués vist a la meva mare morir a resultes d'aquesta malaltia. Hi ha malalties que es poden evitar amb tractaments preventius o si més no reduir la seva severitat. La fenilcetonúria afectava a un cert nombre d'individus amb una deficiència mental severa fins que es va veure que simplement amb una dieta sense fenilalanina es podia evitar. O la sal iodada ha estat un remei clau i barat als problemes relacionats amb la manca de iode. En aquest cas no hi havia canvis en l'alimentació que valguessin (per molt que hi hagi qui diu que si) i la mesura que ha hagut de prendre és més dràstica, però la fi és la mateixa: reduir l'impacte d'una malaltia i millorar la supervivència. Jo soc de les que penso que viure no és durar, no estic per l'allargar la vida a tota costa, però que una dona jove pugui evitar una malaltia que podria matar-la, o si més no fer-la patir, d'aqui uns anys, em sembla fantàstic.

D'acord que parlem de probabilitats, però a mi em sembla que un 86% és un valor més que perillós i que resulta un motiu de pes per prendre la decisió. I més si tens fills. Una de les filles d'Adolfo Suàrez es va fer extirpar totes les glàndules possibles després de detectar-se-li càncer. Va dir que això li havia permès no morir mentre els seus fills eren petits. Malauradament va morir uns anys després. No podrà veure com els seus fills tenen els seus propis fills, però els ha pogut veure créixer i els ha permès gaudir-la uns anys més.

L'altre punt és si n'havia de fer un manifest, si havia d'enviar una carta al NY Times i explicar el què havia fet i perquè. Al meu entendre ha fet bé. Ella no és la única persona que ha optat per aquesta mesura i probablement la gent que ho ha fet es deu haver trobat amb reaccions contràries al seu voltant. Que ho hagi fet ella no voldir res en el fons, és una més, però de cara a molta gent normalitza una situació, fa que se'n parli i que deixi de veure's com un estigma.

Hi ha gent que està tocada per una maledicció. Un gen que està alterat i que els condemna a morir abans del que els "tocaria". Una autèntica putada. Però hi ha maneres d'evitar-ho, d'enredar la mort i girar les tornes.

P.D. La mamamoderna en un post recent parla dels tests de detecció genètica. Jo no se si me'n faria un a no ser que tingués un risc elevat de tenir una malaltia. I si fos així m'ho pensaria molt: saber que tens un cert risc de patir una malaltia i no poder-hi fer res no se si m'agradaria gaire, més aviat em faria patir. Si ho feu (mamamoderna va per tu) penseu que us parla de probabilitats, que ser portador d'un gen en molts casos no vol dir que patim una malaltia.

dissabte, 25 de maig del 2013

Aquests dies


Aquests dies he anat de bòlit. Sempre em passa el mateix a aquestes alçades de curs i no n'aprenc. Classes, exàmens, reunions, mails... i això només a la feina. A casa colònies de les nenes, buscant casal d'estiu, canvis d'armari, buscant roba pel casament que tenim al juliol, caps de setmana de camping, d'excursió, de zoo, de picnic... i això només a casa. A.M.P.A., Góspel, Club de lectura... Però no em queixo: tinc feina, i a més una feina que m'agrada i que és agraïda, tinc una família fantàstica i tinc unes aficions i obligacions que me les he buscat jo així que...

Bé, això ha estat l'excusa per ni escriure posts ni llegir blocs. I això que tenia moltes coses a dir: les colònies de les nenes van anar la mar de bé; tinc pendent un post sobre l'Angelina Jolie; a l'altre bloc vull parlar de l'alimentació i la malnutrició... però hi havia una cosa que estava esperant i que per fi ha sortit a la llum i m'ha alegrat el mes de maig.

Fa uns mesos es va posar en contacte amb mi la Trinitat Gilbert, una periodista i escriptora que volia escriure un llibre que recollís frases de nens. Em demanava si n'hi podia passar unes quantes de les gatxans (jo normalment les vaig publicant al facebook) i ho vaig fer. No sabia si les acabaria publicant ja que no n'havíem tornat a parlar, però a començaments de mes, també via Facebook, va anunciar que el llibre ja sortia a la venda i si, les gatxans hi sortien ben reflectides. El llbre es diu "Vull esmorzar petons" i la veritat és que és molt divertit. Hi ha un tal Dídac que és un crack! El vem comprar i va ser el regal del dia de la mare per les àvies que una mica més i surten volant de lo que es van inflar!



dimarts, 30 d’abril del 2013

Colònies

Les tenim de colònies! Fa il·lusió però també molts nervis i un punt de pena-raresa que no siguin per casa. La casa està molt buida. Hem vist les fotos que han penjat les mestres i se'ls veu molt contents. Espero que s'ho estiguin passant genial i que dormin bé! Aquesta tarda a les 16h si no hi ha res de nou ja les podré abraçar. I en tinc moltes ganes.

divendres, 26 d’abril del 2013

Divendres musicals: de celebració!


Avui a l'escola de música hem tingut una vetllada funky o "ochentera" i el cor de góspel hem preparat la nostra versió del Celebration de Kool and the gang. Se sent fatal i, de fet, hem cantat fatal, però ens ho hem passat genial! Us deixo el vídeo i que tingueu un cap de setmana ben marxós (tot i la pluja).

There's a party going on right here!

dijous, 25 d’abril del 2013

A qui t'estimes més?


El primer cop que em va fer un dels seus comentaris em va molestar. No recordo de què parlàvem, si jo comentava alguna cosa de les nenes o les estàvem mirant mentre jugaven al parque, no ho recordo, però si recordo les seves paraules: "a tu el que et passa és que estàs enamorada de les teves filles". Les paraules no semblen ofensives, però el to amb el que ho va dir sí que ho era. O més que ofensiu era un retret, com si el que en realitat estava dent fos: "tu no tens criteri per opinar sobre les teves filles, estàs encegada per elles, en realitat són uns monstres. A tu et semblen meravelloses perquè encara tens les hormones revolucionades o alguna altra raó fisiològica que tu no saps però jo si". Però no vaig reaccionar. Vaig fer una rialleta i vaig dir "sí, i tant". Això va ser tot.

El segon cop no m'ho va dir a mi. Li va dir a una amiga però el seu to de veu no és precisament discret, així que ho vaig més o menys entendre. I també la resposta que va rebre. Les paraules no van ser aquestes però la ide era "s'estima més a l'Erinn que a la Maria". Li van respondre que no, que potser ho semblava pel caràcter de l'una i l'altra. Però em va doldre. Em va doldre molt perquè no és cert. Me les estimo igual. Ja vaig dir que igual però diferent. Potser no m'hauria d'importar, si no és veritat què importa el que pensin els demés. Però sí que em va importar. Jo se que m'estimo a les meves filles per igual. Les estimo igual, però diferent. L'Erinn sempre ha estat molt més demandant, més insegura i sempre, des de petita ha demanat més atenció. La Maria és més independent i, tot i que té els seus punts de mamitis, no és una nena que busqui abraçades o petons (de fet molts cops s'eixuga si n'hi fan algun). I em molesta que algú pugui pensar que no me l'estimo o que me l'estimo menys que sa germana. Sobretot perquè em fa por que ho pugui arribar a pensar ella.


dimarts, 23 d’abril del 2013

Maggie la gata


Al club de lectura del poble, aquest mes d'abril hem llegit "Una gata sobre un tejado de zinc" de'n Tennesse Williams. M'ho he passat molt i molt bé. M'agrada llegir teatre. Anar descobrint a través dels diàlegs com es va deslligant la història sense que ningú ho expliqui. I més amb uns personatges tan rics, amb tantes vessants, tan complexes.

La sessió del club de lectura va ser molt maca: una actriu va recitar una part de l'obra i després entre tots vem anar comentant les nostres impressions sobre el llibre, mentre en una pantalla es projectava sense veu la pel·lícula de'n Paul Newman. I és que és molt difícil en aquest cas deixar de banda la pel·lícula. Jo visualitzava els actors quan llegia, no podia evitar-ho. I això que fa dos o tres anys vaig veure l'obra de teatre al Lliure, però ni molt menys em va agradar com la pel·li. Vale que està suavitzada, que el tema de l'homosexualitat del personatge de'n Brick (en Paul Newman) gairebé ni s'insinua, que el pare resulta molt millor persona que en l'original, però realment està molt ben adaptada.

Reconec que he vist molts cops la pel·lícula. En Paul Newman és l'ídol de la meva mare i de retruc un dels meus. Quan la veia ho feia bàsicament per ell que aquí està especialment guapo. I és que ho era molt eh de guapo! i a més tenia carisma, no era un guapo soso, tenia encant. Però el llibre a qui m'ha fet admirar no és a ell sino a l'Elizabeth Taylor. I molt! Realment va saber captar l'esperit de la Maggie, va donar-li l'aire de desesperació, de sensualitat, d'egoïsme i de vulgaritat que té a l'obra. No era una actriu etèrea i sofisticada com la Grace Kelly. Tenia un punt animal, salvatge, terrenal, fins i tot vulgar, que a aquest personatge li anava perfecte. I el va brodar! Una Maggie que sabia el que volia (no es pot ser vella i pobra, o s'és una cosa o s'és altra) i lluitava per allò. Una gata que sabia com sortir-se'n fins i tot sobre una taulada de zinc calenta.


divendres, 19 d’abril del 2013

Divendres musicals: ja surt el sol!


Avui no tant, però portem una setmana increïble de sol, amb una primavera fantàstica que omple d'energia al més grisot. I parlant de sol m'ha vingut al cap aquesta cançó. Potser no és la millor dels Beatles, si parles amb els entesos et diuen que és una "obra menor", però jo la trobo tan plena de tendresa, tan dolça, tan optimista i fins i tot naïf, que m'encanta, des de sempre. En algun lloc vaig llegir que en George Harrison la va composar després d'una època difícil. I és que en algun moment acaba sortint el sol i tot s'arregla.



Aquest post està dedicat a la meva Vivian, que per fi ha vist com sortia el sol.

dimarts, 16 d’abril del 2013

Té, per tu



Situació: sortida de l'escola. Davant de la porta hi ha un tros de terra amb un arbre i algunes plantes que ara estan força plenes de flors. No és un terreny cuidat ni res semblant, és tot salvatge, com un tros de bosc (de fet al costat comença el parc de Collserola). Quan surten d'escola, les gatxans van cap aquí a agafar flors i jo vaig al darrera dient-los que no n'arrenquin (ho faig cada dia, així que no dec tenir massa poder de convenciment...).

Ahir va ser la Maria qui va anar directa a arrencar una flor i jo darrera a repetir la lletania. De sobte se li va acostar un nen. Un nen de primer oju! un nen "gran". I li va donar una flor. Es va quedar tota parada... Jo també. L'escena era molt bonica. No crec que a aquesta edat hi hagi cap intenció o significat darrera un gest així, més que el de fer un regal. Vaig dir un "que no li has de dir res?". Ella la va agafar, li va donar les gràcies i ell va marxar tot somrient...

No us ho creureu, però el nen es diu Romeo.

diumenge, 14 d’abril del 2013

A Món LLibre


Ahir vem passar el dia a Món Llibre. És una fira de llibre infantil en el que bàsicament es donen a conèixer les novetats de cara a Sant Jordi amb activitats pels nens per "promocionar-les", ja siguin conta-contes, tallers o espectacles diversos. Es fa al CCCB de Barcelona i a la plaça que el separa del MACBA, de manera que hi ha activitats a cobert i d'altres a l'aire lliure.

Aquest any és sens dubte l'any que ens ho hem passat millor. El primer any les nenes tenien 3 anys i hi havia poques coses per elles: alguns conta-contes, la biblioteca i poca cosa més. El segon any només hi vem anar un matí i vem voler fer un munt d'activitats concentrades. Resultat: no en vem fer cap de bé! A veure, si, vem veure la pel·lícula del Grúfal, però jo em vaig quedar amb aquella sensació de "Quien mucho abarca...".

Ahir hi vem anar sense presses, sense horaris, sense espectatives, i va ser genial. Bé, vem començar amb un taller que no va ser massa lluït (nosaltres no tenim sort allà amb els tallers). Era el d'"El meu primer ABCdari" i bàsicament consistia en retallar lletres d'un abecedari. Després els nens havien de crear una història amb les lletres retallades, cada una dibuixada amb uns complements que la feien ser un personatge (la D era una doctora, la P un pirata...). D'entrada pinta bé, però la noia que ho explicava i feia l'animació no tenia massa traça i, a més, pels nens grans lo de retallar era un rotllo i als menuts els costava pensar una història.


Després vem anar a la zona dels Titelles, on n'hi havia de tota mena, de dit, de pal, de guà, ombres xineses... Allà s'ho van passar pipa!!! Els van fer anar tots (i nosaltres també) i realment hi havia autèntiques meravelles. Se'ns dubte la instal·lació estrella!






Després de dinar vem anar a veure les Bruixes Burriac, que presentaven dos llibres i un CD amb les seves cançons. A les nenes els van encantar! Són tres noies, perdó! tres bruixes bones, que han versionat cançons populars i en canten de noves, amb un estil força rumbero i amb molt bones veus. L'espectacle es va fer curt!


Mentre esperàvem per veure el conta-contes, vem anar a la biblioteca de cartró, on es poden llegir (i explicar) tots els contes que es vulguin i on vem descobrir autèntiques meravelles. Allà mateix vem anar a veure l'exposició sobre la Joana Raspall. La Joana Raspall és una poetessa que l'1 juliol farà 100 anys! Aquest any la vetllada cultural, el gran acte de la nostra escola, va sobre l'art de la paraula, i a infantil han treballat els poemes de la Joana Raspall, així que vem anar a l'exposició. No era gran cosa, quatre plafons. I em va saber greu. Si, perquè tampoc tenim tantes poetesses, i menys que tinguin poemaris dedicats als infants i a difondre la llengua. De fet, vosaltres n'havieu sentit a parlar? jo fins aquest any no. Ens queixem de lo malament que està el català, dels atacs que reb, però coincideixo amb en Quim Monzó: ens ho hem ben guanyat! Hem estat els primers a no defensar-lo i a no considerar-lo en "temps de pau", necessitem que l'ataquin per reaccionar.


Tanquem el parèntesi reivindicatiu per parlar de la darrera activitat: els contes desexplicats. He de confessar que jo si que duia una cosa planificada, anar a veure aquest conta-contes. L'altre dia vaig veure els contes i em van encantar, així que quan vaig veure la programació i que hi estaven inclosos vaig apuntar mentalment l'hora per no perdre-me'ls. I no em van decebre gens! Es tractad'una companyia de conta-contes, els "Vivim del cuentu" que han tret dos contes de la que espero sigui una llarga col·lecció: "La rateta que llegia a l'escaleta" i "La caputxeta forçuda". Són contes clàssics capgirats i la veritat és que resulten una delícia, sobretot el de la rateta! Ells, a més, tenen molta gràcia explicant-los i va ser molt divertit!

Les adquisicions. És més fort que jo, no me'n sé estar...

I res, això va ser tot, que déu n'hi do! Se li ha de sumar una passejada per les Rambles de primavera, que sempre ve de gust tot i la turistada, i que les nenes són cada cop més una companyia fantàstica, i ja téns un dissabte rodó!

dimarts, 9 d’abril del 2013

Un nou fill virtual



Feia temps que hi donava voltes. Concretament des que l'Onavis va engegar el seu bloc sobre comunicació. Però va ser aquest divendres passat quan em vaig acabar de decidir. Vaig anar a un seminari en el que quatre companys parlaven de les seves trajectòries professionals. Un d'ells va dir la frase que em faltava sentir: aquells que ens dediquem a la investigació tenim el deure de fer divulgació, de fer arribar la ciència al públic en general.

I dit i fet. Avui engega el meu nou bloc. Espero tenir temps per dedicar-li i fer-lo anar endavant. De ganes no me'n falten. Hi sou benvinguts sempre que volgueu! Ah, i s'admenten suggeriments, propostes, preguntes...

diumenge, 7 d’abril del 2013

El sorteig

Doncs aquesta nit hem procedit al sorteig (com si fóssim l'O.N.C.E.). He assignat un número a cada participant i la llista ha quedat així:

1.- Ester
2.- Mordor
3.- Onavis
4.- Esther
5.- Sol solet
6.- Lecturaidecoració
7.- Iona Martínez
8.- Mireia
9.- Karina
10.- Conxi
11.- Mònica







Així que ja ho veieu: les guanyadores han estat l'1 (siiiii, increïble!!!!! començo a creure en aquest número!) i el 8. Evidentment dos premis, que en aquest bloc hi veiem doble! Ara em poso en contacte amb vosaltres! Enhorabona!!!

I la resta i a tots aquells que no heu participat moltíssimes gràcies per la companyia durant aquests anys! Espero que seguiu passant per aquí i dient la vostra durant molts anys més. Una abraçada!

dijous, 4 d’abril del 2013

I parlant de llibres...


Si el cap de setmana del 13-14 d'abril no teniu res a fer i us va bé acostar-vos a Barcelona... Món Llibre! Nosaltres ja fa uns anys que no ens ho perdem. Hi ha diversos espais amb actuacions, contacontes, tallers, racons de lectura... Realment val molt la pena i a més la ciutat a la primavera està preciosa, o a mi m'ho sembla... Per desgràcia aquest any l'organització no ha indicat al programa l'edat recomenada per a cada activitat, cosa que anava molt bé, la veritat.


dimarts, 2 d’abril del 2013

Aprofitant l'avinentesa...


Aquesta és la darrera adquisició que ha arribat a casa

Avui 2 d'abril és el dia de la literatura infantil i juvenil, coincidint amb l'aniversari del naixement de'n Hans Christian Andersen. Ja sabeu que m'encanten els contes. De fet crec que redescobrir la literatura infantil ha estat un dels extres que m'ha aportat el ser mare. A casa cada dos per tres entren contes nous (comprats o de la biblioteca) i disfruto tant jo explicant-los com les meves filles escoltant-los, si no més.

Bé a que ve tot això? Doncs resulta que divendres aquest bloc fa 5 anys. Si tu, 5 anys!!! es diu ràpid eh! 5 anys explicant coses, algunes interessants, d'altres intrascendents, algunes divertides, d'altres tristes, d'altres preocupants... bé, així és la vida, no? si més no així soc jo, tan bon punt llegeixo sobre les millores en el control de la natalitat a Bangladesh gràcies a l'educació de les dones com miro un programa sobre reformes a la llar al canal Divinity. Eclèctica que le dicen.

Doncs això, que per cel·lebrar aquest 5è aniversari he pensat fer un sorteig. He decidit regalar literatura infantil a aquells que contesteu aquest post. Encara que només sigui dient hola. Raro oi això de fer anys i regalar en comptes de que et regalin?

Quins contes? doncs depèn de l'edat dels vostres fills faré una tria entre els que més m'agradin i us els faré arribar. I si no teniu fills, doncs també triaré els contes que més m'agradin, que hi ha literatura infantil que no té edat! Us en refieu del meu gust?

divendres, 15 de març del 2013

Divendres musicals: visca els 80s!


Vist el que he vist als blocs de l'Esther i l'Onavis seguirem amb la tònica.

Fa unes setmanes que m'he apuntat a góspel! si filles, no tenia prou feina... La veritat és que m'ho passo molt bé: hi van tres noies més del grup de l'AMPA amb les que ens hem fet amigues (ara a veure si aconseguim enredar a la cinquena...), és barat (50 euros tot l'any) i és una horeta i mitja a la setmana en que m'oblido de la feina i la família i em dedico a cantar, que per mi és sinònim de passar-ho bé.

I em direu: i aquesta cançó què hi té a veure amb el góspel? Doncs resulta que l'escola de música està organitzant un concert de tots els cors de l'escola per la setmana cultural del poble i el concet va sobre els 80s. cada cor ha triat una cançó i nosaltres després d'una estona de revival on va sortir de tot vem decidir cantar aquesta: prou senzilla per aprendre'ns la lletra, prou fàcil de combinar de veus i prou marxosa per passar-nos-ho bé i fer que la gent també disfruti. Ens surt de conya la part del sintetitzador: tu, tututututututu, tututututututu, tututututututu...

I és que hi ha coses de les que no n'hi ha mai prou!!!!!! Bon cap de setmana!!!

dijous, 14 de març del 2013

Soluciona-m'ho



Jo era un estudiant correcta. No era brillant i si treia bones notes era perquè treballava. Això no vol dir que no hagi fet campanes a la meva vida. Algunes voluntàries (vaig tenir una època important de bar a la Facultat) i d'altres perquè en una carrera com la que vaig fer jo, on téns un munt de classes pràctiques a més de les teòriques, és difícil compaginar horaris. Però sabia que era cosa meva, que era jo qui decidia quina classe havia de fer i si no la feia sabia també que hauria de demanar apunts, perdre punts dassistència, el que fos. Era la meva responsabilitat.

Aquest dimarts vaig tenir una alumna que em va demostrar com estan canviant les coses. Em va dir que la setmana vinent no podria venir a les pràctiques. Li vaig dir que si volia podia canviar de grup, però la resposta va ser que no hi havia cap grup que li anés bé. Dilluns, dimarts i dimecres tenia altres classes (pel que es veu més importants que la meva, ja que no es planetjava deixar-les), dijous treballava i divendres tenia un concert. Li vaig dir que aleshores del punt de pràctiques en tindria només mig (són dues pràctiques i valen 1 punt a la nota final). Doncs em va deixar atònita! va començar a cridar (si, si a cridar) que aquella mesura era superinjusta, que li donés una altra solució perquè la trobava del tot inacceptable.

Tant han canviat les coses? jo no dic que s'hagi de venerar els professors ni molt menys, però, on és el respecte? i ja no cap al professor, cap als companys! ells faran les dues pràctiques i per tant es mereixen la nota. Tan acostumats estan els alumnes a que se'ls solucionaran les coses per tal de que facin el que facin no hagin de renunciar a res? Li vaig dir que no estava disposada a fer-li la pràctica un altre dia només per ella i que em donés ella la solució (evidentment teníem a tota la classes mirant, els crits els havien atret). Va dir que li podia fer fer un treball a casa o posar-li una pregunta a l'examen. Hi vaig estar d'acord: una pregunta més a l'examen.

Ni us explico com va anar la pràctica: es va dedicar a criticar sistemàticament tot el que els proposava de fer (no m'ho criticava a mi sino als companys, però en veu prou alta perquè ho sentís tothom) i va marxar abans d'acabar la classe. Jo amb uns nervis brutals i l'estómac en un puny.

A la nit em va escriure. Per disculpar-se? no. Per dir-me que s'ho havia pensat millor i que vindria a la pràctica dijous però sortiria una mica abans per poder aribar a la feina. Suposo que va entendre que amb una pregunta meva a l'examen podia donar per perdut el punt. Ara, la pregunta a l'examen d'aquesta part de l'assignatura inclou el que s'ha vist a pràctiques, i us asseguro que aquest any la part de pràctiques estarà molt ben representada, sobretot allò que s'explica al final de la classe...

diumenge, 10 de març del 2013

Sol solet...


Voleu dir que no som una mica plantes? Hem estat força dies sense sol. Aquest hivern s'està fent llarg i dur. I a la que ha fet dos dies assoleiats, com un avançament de la primavera, els somriures han tornat a sortir, com bolets. Divendres a la feina anàvem tots somrient i fent-nos bromes. Val, era divendres, però d'altres divendres no ha estat així. Era el sol. Estàvem animats, radiants! La primavera encara no ha arribat i segur que tornarem a tenir dies grisos fins llavors, però aquest parèntesi ha estat com una dosi d'energia.

Us deixo una salutació de les gatxans i un dibuix de l'Erinn. Tot i que es tracta de núvols, el sol també hi és. Bon diumenge!

Bon cap de setmana!

Núvols enamorats i una zebra by Erinn

divendres, 8 de març del 2013

Divendres musicals: God help the girl


Fa un parell d'anys vaig anar de cap de setmana amb tres amigues. Totes quatre en feiem 40 aquell any i volíem cel·lebrar que estàvem estupendes i que seguíem essent amigues, tot i que des que teníem 13 anys havia plogut molt (moltíssim). Una d'elles em va posar aquesta cançó i em va dir que des que havia descobert aquest grup cada cop que els escoltava pensava en mi i en com m'agradarien. Segurament és una de les persones que millor em coneix i un cop més ho demostrava: m'encanten.

M'afegeixo als divendres musicals amb aquesta cançó. I encara que se que no em llegiran els la dedico a elles tres, la Mamen, la Iolanda i la Gemma. Les meves nenes. Perque apunt de fer-ne 42 seguim estupendes i seguim essent amigues. Perquè hi ha poques dones tan fantàstiques com elles. I que per molts anys segueixi plovent i nosaltres seguim trobant-nos per explicar-nos com ens agrada ser sota la pluja!

dijous, 7 de març del 2013

El 8 de març



Demà és el dia internacional de la dona treballadora. Quan anava a l'institut tenia una professora d'ètica i filosofia molt feminista que organitzava tallers i xerrades aquest dia. Era com una festa. Mirava de fer-nos prendre consciència que les dones no erem ni més ni menys que els homes, que erem iguals en tot. Jo me l'escoltava embadalida, pensant quanta raó tenia. Mai m'havia sentit discriminada pel fet de ser dona, mai havia viscut cap desaventatge.

Amb els anys la meva visió ha canviat radicalment. Primer perquè he vist que homes i dones si que som diferents (i com deia Spencer Tracy a "La costilla de Adán", pel·lícula absolutament obligatòria, "Vive la différence!"). Pensem diferent, actuem diferent, i aquí està la gràcia, a aprofitar lo que tenim de bo uns i altres i sumar esforços. Jo soc una gran conductora però soc nefasta interpretant mapes. El meu marit és un conductor normalet, però té una molt bona orientació espaial. Què hem de fer? conduir ell i jo mirar el mapa i criticar-nos contínuament per lo malament que ho fem?

I sobretot he vist que, pel fet de ser dona, si que estic en desavantatge. Si que tinc pals a les meves rodes. Tinc pals perquè sobre mi recau, no només la feina remunerada, sino també la major part de la de casa. I no és la feina el que m'amoïna sino sobretot la organització. El meu marit cuina, va a comprar, banya les nenes, les vesteix, però allò que jo he decidit que es cuina o compra i amb allò que jo he decidit que s'han de posar. Soc jo la que organitza qui les porta a escola, qui les va a buscar, qui les porta a les extraescolars, qui busca activitats per fer el cap de setmana. És culpa meva? segurament en part si, m'agrada control·lar el què ha de passar, però no tot és culpa meva. Crec que soc prou gran com per cedir terreny de decisió al meu marit, que per alguna cosa som companys en això.

A més, avui ha sortit a la revista Nature un article sobre les diferències entre homes i dones en ciència. Resulta que un home amb el mateix curriculum que una dona té 2,5 vegades més probabilitats de ser professor titular. Per què? És que a les dones ens fa por assolir llocs destacats a la feina? o és que en determnats ambients encara costa veure dones en aquests llocs?

Ja fa uns anys que el 8 de març ha deixat de ser un dia festiu per mi. No tinc res a cel·lebrar. Tinc molt a reivindicar, tinc molt a demanar, molt a exigir. Mentre néixer dona a certs països no sigui poc més que una condemna. Mentre néixer dona no suposi un handicap no només professional sino també vital. Mentre no siguem veritablement iguals hem de reivindicar, hem d'exigir i hem de lluitar.

Ale, ja m'ha sortit el pamflet!

dimarts, 5 de març del 2013

Famosa



Si, soc famosa. Bé, a un cert nivell. Ja us vaig comentar que havíem publicat un article que havia tingut un cert ressò i ens havien fet alguna entrevista. Doncs aquest dissabte va sortir el reportatge que ens va fer en Michele Catanzaro, periodista de El Periódico. La veritat és que ha fet un molt bon reportatge, molt ben explicat i documentat. I ahir també va sortir la notícia al Telediario de les 9 de la nit a la 1 (minut 39.35) i al del migdia en català (minut 12.50).

Total que aquesta setmana no paren de felicitar-me, des de la directora de la biblioteca després d'apuntar a les gatxans a l'hora del conte, al noi que ens ven els cranis de pràctiques; dels meus alumnes al director de l'escola de les gatxans (em va fúmer un susto de mort trucant-me...). És més, a l'escola tenen l'article penjat a la pissarra de P4 i les meves filles el van explicar (¿¿¿???).

A la meva feina rarament sortim als diaris, no treballem en res massa mediàtic. Així que no se ben bé com reaccionar. Per una banda em fa una mica de vergonya, jo només soc coautora del treball, però per una altra penso que per un cop a la vida que em passa millor aprofitar-ho. Així que aquí us ho deixo. Autògrafs a la propera trobada!


P.D. Si teniu una estona llegiu el reportatge del Periódico. De debò que val la pena.

divendres, 1 de març del 2013

Quan l'spotify té el dia romàntic...


Avui és d'aquells dies en que l'spotify està romanticot. Tinc la sensació que de tant en tant detecta els meus estat d'ànim. El tinc en mode aleatori dins el meu grup de favorites (quasi 200 cançons) així que tria ell. I avui no para de posar-me cançons d'aquestes que et fan fer un somriure de bleda. Entre elles, aquesta.

Quan vem començar a sortir deiem que ens encantaven els dies "Horas" en referència a aquesta cançó. Dies en que ens quedàvem al llit fins a migdia, ens aixecàvem a les tres per esmorzar (mai s'ha de perdre cap àpat) i ens pasàvem el dia a casa mandrejant, menjant i "echándo carbón en la locomotora". Més endavant aquests dies van ser una de les coses que més vem trobar a faltar i ara ja ni us explico. Però de tant en tant aconseguim robar uns minuts al dia per quedar-nos penjats l'un amb l'altre i "seguir echando carbón a la locomotora", que el tren no s'ha d'aturar mai!

dimecres, 27 de febrer del 2013

De polítics...



El meu pare va ser regidor a l'Ajuntament del meu poble. Era l'any 1979, el primer cop en molts anys que hi havia un ajuntament democràtic al poble. Els regidors entrants no eren polítics. Eren comerciants, pagesos, mecànics, administratius... No en sabien res de política. Només tenien ganes de fer coses pel poble, de treballar per una institució que tornava a les mans del poble després de molt de temps. I sobretot tenien molta il·lusió. Tanta, que en veure l'estat econòmic en que es trobava l'Ajuntament van decidir no cobrar res per la seva feina. Van treballar quatre anys pel poble sense veure ni un duro. I que jo sàpiga no hi va haver ningú que fiques mà a la caixa (tampoc hi hagués trobat gran cosa) o que demanés cap favor.

Quan ara veig a quin nivell ha arribat la classe política m'esgarrifo. Em nego a posar a tothom al mateix sac, però sembla que són molt pocs els que tenen les mans netes. Sobres que van amunt i avall, evasió de diners a paradisos fiscals, favors dels uns cap als altres, ulls clucs davant certes pràctiques... I aquests personatges no treballen per amor a l'art com l'any 79, no. Tenen uns sous esgarrifosos, apart de dietes, cotxes oficials i beneficis i regals de tota mena. Però es veu que no en tenen prou, que viure molt per sobre de la mitjana de la població no és suficient, que la cobdícia els duu més enllà, sempre en volen més. I els adjectius es queden curts: trist, vergonyós, indignant, esgarrifós, no se com descriure el fàstic que em provoquen tota aquesta gentussa.

A la meva feina per poder ascendir (ni us imagineu lo llarga i feixuga que pot ser la carrera professional dins el món universitari) has de donar classes, investigar, publicar en revistes d'impacte, passar per mil i una revisions i avaluacions de la teva feina. I a més no descuidar mai la teva formació. I tot i això, ningú ens garanteix res. De fet, aquests dies estem de reunions perquè no sabem què passarà amb els professors lectors (la meva categoria): tenim un contracte de fins a 5 anys, en principi amb una estabilització professional esperant-nos després, estabilització que ara per ara ningú gosa garantir.

I què necessita un per ascendir en la carrera política? idiomes? avaluacions de la feina feta? oposicions? I a les tertúlies encara vaig sentint que els polítics han d'estar molt ben pagats perquè si no tenen temptacions... 

diumenge, 24 de febrer del 2013

Fent deures


Les gatxans de tant en tant porten deures els caps de setmana. No us penseu, no fem pàgines de'arrels quadrades ni res semblant. Ja des de P3 porten el conte que han treballat a classe i ens l'expliquen. I darrerament han de pintar algun dibuix, retallar números de revistes i catàlegs, coses així. Però fa uns dies van haver de fer uns deures que a mi em van agradar especialment: havien de dibuixar de què treballava el seu pare. I evidentment ho van fer amb ell. Primer l'una i després l'altra (sempre mirem que ho facin per separat, així podem estar només per una). Aquests són els resultats. Apart de la cara d'embobat del seu pare, que en va fer fotos i les va anar ensenyat a tot i a dret.

El dibuix de l'Erinn (el màxim orgull del seu pare: que darrera l'ordinador apareix la poma del Mac... ;))

El dibuix de la Maria (son pare duu corbata...¿¿¿¿????).
Ah! i va escriure l'ofici ella soleta, sense que li diguéssim les lletres!

divendres, 22 de febrer del 2013

Avui la mama és professora



Amb aquesta frase l'Àngels ha acabat de presentar-me davant els meus alumnes d'avui: els nens de P4 de l'Escola Pau Vila del Papiol, la que va ser la meva escola i la que és l'escola de les gatxans. Crec que mai he estat tan nerviosa davant d'una classe.

Tot va començar un dia en que l'Àngels em va preguntar pels cranis que l'Erinn sempre deia que tenia la mama a la feina. Uns dies després ella i la Fàtima, la mestra de la Maria, em van proposar dur uns quants cranis a l'escola i explicar-los als nens. No m'ho vaig pensar gens! I tant! I encara després em van dir que, ja que hi anava, podria aprofitar i fer també una classe als de sisè.

I ha estat avui. I ha anat molt bé. Els nens de sisè han disfrutat molt i crec que han après unes quantes coses sobre evolució humana. I jo he vist com d'intel·ligents són i quantes ganes tenen d'aprendre. I els de P4 han vist com és el crani del rei lemur dels Pingüins de Madagascar i el de la Goril·la mare del Tarzán i a més els han pogut tocar! I jo he vist l'orgull a la mirada de les meves filles, cosa que no es paga ni amb tot l'or del món!

M'encanta la meva escola!

dimarts, 12 de febrer del 2013

Projectes



(Aquest és un post llarg. Tenia varies coses a descarregar i on millor per fer-ho? Esteu exempts de llegir-lo si voleu).

Segueixo mig desapareguda. Si, se que vaig mig tornar, però és una tornada descafeïnada. I és que a la feina no tinc ni un moment de respir: aquesta setmana comencen les clsses i s'ha de deixar tot apunt abans. Aquest és el meu quatrimestre fort de classes, faig tres assignatures de grau i dues de màster, així que hi ha molta feina a fer. Això no vol dir que no n'estigui contenta. Aquest any tenim un petit projecte educatiu en marxa que em té entusiasmada. I tot per culpa de l'Anna!

Fa temps l'Anna va comentar que havia llegit un llibre "Los vagabundos de la cosecha" que l'havia entusiasmat (del pobre Steinbeck que tinc sobre la tauleta de nit amb "Las uvas de la ira"...). El meu marit es va recordar del meu "em vull comprar aquest llibre" i quan el va veure a amazon me'l va regalar. Me'l vaig llegir. Entusiasmada és poc. El vaig fer llegir a les meves companyes de feina. I vem decidir fer que els alumnes el llegissin i el treballessin. Si. I això que som una facultat de ciències i l'assignatura és de Biodiversitat humana, però en comptes de seguir queixant-nos de que els alumnes no llegeixen, no tenen cultura, no miren pelis clàssiques... hem decidit actuar. Els farem treballar els diferents articles del llibre, buscant paral·lelismes amb d'altres poblacions humanes de la història recent on catàstrofes humanes, naturals, econòmiques han fet que milers de persones deixin les seves cases, que milers de nens pateixin malnutrició, que milers de persones perdin la seva dignitat. Serà el seu treball de curs, l'hauran de preparar, escriure en format póster, exposar-lo al hall de la facultat i defensar-lo en públic. I tot, com no, amb fotografies de la Dorothea Lange! Hem trobat un museu d'Oakland que tenen una col·lecció permanent brutal de les seves fotografies i que a més es poden consultar on line! No se com sortirà tot plegat (prometo explicar-ho) però de moment jo ja estic emocionada per explicar-ho als alumnes dijous. Només espero que la idea els engresqui un 20% del que m'engresca a mi! Fixa't Anna fins on ha arribat tot!

A més de fer classes a la Universitat també fem investigació i aquests dies estic ficada en diverses coses que també fan que no pari. Per una banda ens han publicat un article que ha tingut un cert ressò i hem rebut trucades de ràdios i diaris. Per un cop que som mediàtics... a aprofitar-ho toca! Per una altra estic dirigint un treball de final de grau molt xulo sobre les dones mexicanes que van col·lonitzar Califòrnia. Estem mirant el seu patró reproductiu i la cosa pinta força bé.

Però el que em té molt emocionada és un projecte que duia al cap des de fa molt temps. Una d'aquelles coses que sempre volia fer però no trobava mai ni el temps, ni els recursos, ni els contactes. Una ex-alumna es va posar en contacte amb mi i després d'un parell de preguntes em va insinuar que volia contactar amb algú del departament per fer una col·laboració. Ella em parlava d'un altre professor però jo li vaig deixar caure la meva idea. No se perquè em vaig confessar amb ella, li vaig proposar i la resposta va ser fantàstica! Demà hem quedat per parlar. És la demostració que a la vida val més llençar-se de cap a la piscina, no deixar passar oportunitats per por de fracassar o de ser rebutjats. Tan de bo vagi bé!

I finalment la vida a casa. La vida a casa darrerament m'absorveix, però també és el que vull. No és que abans no ho volgués però ara en soc molt conscient. Quan soc a casa estic a casa, no només físicament, el meu cap és allà, està contestant les preguntes que em llencen en plan ametralladora les gatxans, preguntant-los com els ha anat el dia, rient de les seves sortides i petonejant-les i abraçant-les com si s'acabés el món. Soc allà preguntant al meu marit com van les coses i abraçant-lo i dient-li que l'estimo, que m'encanta com és. I soc feliç. És la parcel·la de la meva vida que més feliç em fa. I això em dóna forces.

dijous, 31 de gener del 2013

Tot llegint i mirant pel·lícules


Les gatxans segueixen enamorades dels contes. I de la tele! Aquest any el tió va apuntar més cap a pel·lícules que d'altres anys i els llibres han arribat més amb l'aniversari.

De contes en van arribar dos de molt macos:

- Atrapat. Ja el coneixíem de la biblioteca. Un dia el vaig fullejat i em va encantar. El vaig dur a casa i també els va encantar. I la meravellosa tieta els el va comprar per l'aniversari sense saber com ens agradava! És molt surrealista però val molt la pena perque és molt molt divertit (sobretot si s'explica posant-hi una mica de salsa...).



- El monstre de colors. Una preciositat de llibre que va arribar de part d'uns amics, la T. i en P. Un mostres de colors que no sap què li passa i una nena que l'ajuda a desenredar les emocions i a donar-los un color a cada una. A la mestra de l'Erinn li va agradar tant que han fet unes capses de colors a la classe per parlar de sentiments (he dit mai que adoro a aquesta mestra?). I és de l'Anna Llenas, una il·lustradora fantàstica!


I de pelis? doncs evidentment el tió va cagar "Brave", que demanaven molt moltíssim i que hem vist moooooltes vegades aquestes festes. Però també van dur una petita joia, "El grúfal" i "La filla del grúfal". Elles tenen els contes i ja havien vist els curts al cinema (al festival de cinema infantil que van fer al Verdi i a la fira de literatura infantil de l'any passat), així que anàvem sobre segur. Això si, en anglès perque en castellà o català no hi són.


I la novetat és que ja veiem pel·lícules "de grans"! si, si, o i què us pensaveu? El tió va cagar "La princesa Monokone" (encara no l'hem vist) i "Tu a Londres i yo a California" (també coneguda com la pel·lícula de les bessones que no es coneixen i que tenen uns papes que s'enamoren. I per què s'enamoren?). I apart hem vist... tatxan, tatxan... "Los goonies"!!!!! Una de les pel·lícules preferides de son pare que estava bavejant veient a la seva prole disfrutant. I les nenes amb la boca oberta veient com son pare recitava diàlegs de la peli. Va ser tota una experiència! Ah i també han vist "Una noche en la ópera", la seva primera incursió en el "marxisme", del que som fans a casa. Van riure molt però la primera reacció va ser molt bona: papa, per què és grisa la peli?".


Apart tot aquest cinema ens ha fet descobrir una cosa: són tan bledes com la seva mare! S'emocionen en els moments emotius de les pel·lícules i ploren. Si, ploren. Es veu que jo plorava amb la Heidi també... El cas és que elles ho atribueixen a que la peli els està agradant molt. Ploro perquè m'agrada eh mama! I no només amb les pelis: l'altre dia la mestra de l'Erinn em deia que els va explicar un conte ("Coco i Piu", la meva propera adquisició si aconsegueixo trobar-lo en català) i que quan va acabar l'Erinn li va dir "m'ha agradat tant Àngels! tant que casi ploro" amb una llagrimeta.

dimecres, 30 de gener del 2013

Crònica d'una desaparició


Hola, com anem? bon any a tothom! Si, he estat desapareguda. Molt desapareguda. Per què? sobretot per cansament. Les festes de Nadal van ser bastant esgotadores, fent de mama les 24 hores del dia (per què no fan migdiada les gatxans? per què????) i amb poques estones de descans en les que bàsicament aprofitàvem amb en Víctor per vere alguna de les 9812364198274 pel·lícules que tenim pendents.

I també hi havia un cert cansament mental: el meu cervell no dóna per tant. Feina, casa, nenes... de vegades tinc la sensació que el temps em porta, que vaig a la deriva al llarg del dia, d'aqui cap allà sense control·lar res. I això m'angoixa i m'esgota. No se explicar-me millor.

Com han anat aquests dies? doncs força bé. Les festes de nadal bé, com deia cansades, vem anar a patinar, a la neu a baixar en trineu, al cinema, a passejar,a fer manualitats... Les gatxans van estar molt contentes amb el que els va cagar el tió i amb el que els van portar els reis, van poder disfrutar de la cavalcada de reis des de dalt d'una carrossa (bé, una camioneta que feia de carrossa) i en definitva van passar uns dies molt xulos en els que tenien els pares a disposició.

El problema rau en que just passades festes, el 19 de gener, va ser l'aniversari de les gatxans! Siiii, ja tenen 5 anys!!!!!! i clar no surts d'una que entres en una altra! festa amb els amiguets, festa amb la família... regals per totes bandes... I ja són grans! la Maria encara s'estima més agafar el xurro quan neda (tot i que ella es pensava que en fer 5 anys, com per art de màgia, sabria nedar com una sirena), l'Erinn està en una fase de "vull cridar l'atenció costi el que costi", però això si amb maduresa! amb la maduresa dels 5 anys.

I res, que espero anar entrant ja de manera continuada, aquesta nit trobar una estona per llegir els posts endarrerits (bé, doneu-me una setmana...), aquest cap de setmana preparar un post pel club de les mames lectores (vaya una que proposa llibre i se'n desentén eh...)... Us asseguro que la intenció hi és!

La Maria patinant

L'Erinn patinant

Mirant la pel·lícula de les bessones que no es coneixen
(coneguda a la resta del món com "Tu a Londres y yo a California")

La carta als reis de la Maria (el Taleopi de la Gelouti, també conegut com a telescopi de la Hello Kitty, no el van trobar els reis, però els pares el vem trobar per l'aniversari i hi enganxarem a la susodicha gateta)

Els fanalets que van fer les gatxans per rebre els reis

L'Erinn amb la disfressa que li van dur els reis

La Maria amb la disfressa que li van dur els reis