dijous, 27 de gener de 2011

Canvi d'escola


Aquest any toca un gran canvi. De l'escola bressol passem a l'escola d'infantil i primària. Les gatxans fa temps que en parlen. De fet des del setembre quan van veure que una bona part dels companys de classe ja no hi eren perque ja anaven a l'escola dels grans. Nosaltres no en parlàvem gaire: era un fet que estava allà però teníem temps de sobres de pensar-hi.

Però el temps passa volant i ja ha arribat el moment. Ahir vem tenir la jornada de portes obertes de l'escola del poble. Si, al nostre poble només hi ha una escola, de manera que la pre-inscripció és ja de fet la matrícula. Tenim clar que les gatxans aniran a l'escola del poble, i no només per la nostra comoditat (8 minuts caminant des de casa ahir jo sola; amb elles uns 15-20 minuts anant bé). Volem que es relacionin amb el que serà el seu ambient i per tant no té lògica dur-les a una escola a Barcelona o a una altra població. A més aquests dies hem anat fent preguntes a veïns, amics, mestres i familiars i sembla que l'escola va força bé, els nens estan contents i els pares també. Treballen molt en grups reduïts, hi ha força oferta d'extraescolars (que a més les tria i gestiona l'AMPA) i la diversitat cultural que es troben a la classe és la que més endavant es trobaran al poble i, en general, a la vida.

Però, com no podia ser d'una altra manera, la meva condició de cagadubtes ha aparegut de nou: i si no hem mirat prou bé? i si hi ha millors opcions que no hem ni tingut en compte? i si no estem fent el millor per elles? Ens agradi o no el món és cada cop més competitiu i potser seria millor una escola amb un projecte curricular més complert. Però és això el que realment volem? Volem que les nostres filles aprenguin japonès amb 4 anys i als 6 ja toquin dos instruments musicals o volem que aprenguin a valorar i viure la diversitat del seu entorn i tot el demés ja els anirà arribant amb el temps? Si, tots som molt progres i kumbes fins que ens toca a nosaltres triar i pensar si realment estem fent el millor.

Sort que en Vic ja m'ha posat de peus a terra i m'ha fet valorar la importància de triar democràticament el nom de la classe i cuidar un hort de pastanagues als 3 anys! Què faria jo sense ell!



dimarts, 18 de gener de 2011

l'Erinn



L'Erinn és un belluguet. Jo encara no les tinc totes que no sigui hiperactiva... No para! Té una imaginació desbordant, unes sortides que ens fan aguantar el riure i una mamitis de cavall. És exagerada per tot: per menjar, per dormir, per riure, per jugar. És la versió infantil d'una mamma italiana! Li agrada cantar, ballar, jugar a cuinetes, mirar contes i el color rosa (en contra dels desitjos de la seva mare). A l'escola està feta una líder, però a casa la tenim calada i sabem que en el fons és tímida i força més insegura que sa germana.

És esgotadora, doncs, direu. Si, però us asseguro que un petó de l'Erinn fa aturar el món!

la Maria



La Maria és dolça com la mel. Però una bona mel de romaní. Vaja, que no és empalagosa. No és una nena que t'estigui sempre abraçant, però quan et fa una abraçada o un petó són els més dolços del món. Li costa ben poc concentrar-se en una cosa. Li agraden els puzzles, els dibuixos animats, pintar, el color taronja i sobretot saltar! Sempre està saltant! El que més m'agrada d'ella és la felicitat que desprèn. Per ella tot és motiu de felicitat: que la llet dugui cola-cao (colecao per ella), que sigui de dia, que trobi la manta del seu nino o que hi hagi verdura per sopar.

És la filla perfecta, direu. No, perque ha heretat de la seva mare un mal geni increïble i del seu pare la tossuderia manya. Vaja que està feta un òs. Això si, molt dolç!

diumenge, 16 de gener de 2011

Del 2 al 3



Dimecres les gatxans fan 3 anys. Aquest any ha sigut el de l'eclosió. M'imagino que cada any ho ha sigut i, espero, cada any que vingui ho serà, però és que aquest any ha sigut molt evident. Hem deixat enrera els bolquers i el xumet, la veritat és que amb menys dificultats de les esperades, i seguim amb el biberó, reconec que per pura comoditat meva (si, soc molt mala mare). Encara dormen al llit de baranes (per poc temps), però aquest és el darrer curs a l'escola bressol. I sobretot xerren pels descosits! no callen ni sota l'aigua! Tenen sortides espectaculars, comentaris divertidíssims i explicacions del tot surrealistes. Vaja, que ens ho passem la mar de bé amb elles.

Aquesta setmana serà molt intensa: cel·lebracions a l'escola, a casa amb els amics i amb la família, al parque... I per mi (bé, m'imagino que per en Vic també) serà molt emocionant. Jo encara penso en aquells bebés de 2 kilos que agafàvem amb una mà, que prenien 30 ml de llet a cada presa (si se'ls acabaven), que dormien amb uns mitjons que en aquelles cametes semblaven botes d'esquí i als que feia petons d'amagat de les infermeres de la sala d'incubadores. Aquelles nenes que havíem de despertar perque mengessin, que van començar a caminar molt aviat i a parlar força tard. Aquestes nenes que cada cop són una mica més independents.

dimarts, 4 de gener de 2011

Les meves altres nenes

Les meves altres nenes són la G, la M i la I. A la M la conec des que teníem 2 anys i anàvem juntes al parvulari. A la G des que als 11 vem coincidir a l'esplai i a la I des de 1r de BUP, és a dir, des dels 13. Ens vem fer amigues a l'institut. Més tard cadascuna va tirar cap a una banda, va fer els seus amics a la universitat i ens vem anar allunyant, però sempre miràvem de trobar un dia, encara que fos un cop l'any, per trobar-nos. Ahir vem quedar. Fa un mes la G va perdre el fill que estava esperant, als 6 mesos d'embaràs, i ens va demanar de veure'ns. No li vem dir gran cosa, hi ha situacions en les que tampoc hi ha molt a dir, només fas el que et surt de dins: escoltar i abraçar.

Però situacions apart, vem parlar de nosaltres i de lo orgulloses que estem d'haver mantingut la nostra relació. Si, de modestes no en som gens. Cadascuna ha tirat per la seva banda. Tenim feines totalment diferents, parelles que no s'assemblen en res i fills de diferents edats. En el meu dia a dia tinc altres amics, relacions amb les que comparteixo aficions, feina, situacions, però elles sempre són allà, són un dels meus puntals. I aquest any en fem 40. I hem decidit cel·lebrar-ho juntes marxant un cap de setmana. Perque en fem 40 i estem estupendes. Perque, tot i la sensació de que som un desastre que a vegades tenim, deu n'hi do com ens en sortim de totes. I encara treiem temps de sota les pedres per veure'ns. Perque ens estimem molt. I per molts anys!!!