divendres, 26 de febrer de 2010

Dos??????!!!!! uff quina feinada...


Això és el que diuen normalment quan saben que esperes o tens bessons. I si, és veritat, és una feinada, no el doble, però si més que quan es tracta d'un sol nen. Has d'estar per dues criatures que, tot i que pujen al mateix ritme, tenen cadascuna les seves necessitats. I no parlo de canviar bolquers, rentar roba o preparar biberons. Sinó que totes dues volen la mama, el papa, el nino o la joguina alhora. I ploren o demanen braços alhora. I es barallen. I necessiten que les escoltis alhora. O el pitjor, que una vol veure el Pocoyo i l'altra al Caillou (un dia dedicaré un post a aquest nen odiós...). Sort que les dues volen en Mic! I sí, pot ser estressant. I si, uff, quina feinada!

Però ningú, o molt poca gent, pensa que tenir bessons també suposa no el doble sinó el triple o més d'alegries! de moments d'aquells que t'agradaria guardar per sempre, que et fan riure com mai, emocionar, oblidar que has tingut un dia (o una setmana) horrible. Que et fan dir a les teves filles "no sabeu com us estimo" i omplir-les a petons. Que dius dos???????!!!!!!! que guay!!!!!!!

P.D. segurament d'aquí a uns dies me'n faran alguna i negaré haver dit mai això. Per aquest motiu ho escric, perque no se m'oblidi...


diumenge, 14 de febrer de 2010

Up in the air



Ahir vem anar al cinema a veure "Up in the air", la darrera peli de'n George Clooney. A mi em va agradar. De fet em vaig passar gairebé tota la peli amb un somriure als llavis, però això era per culpa de'n Clooney, l'home més guapo del món. No, la veritat és que em va agradar l'argument, la llum (aquesta fredor dels aeroports i dels hotels minimalistes), els actors.

L'única cosa que no em va agradar és aquesta mania dels americans de dir-te què pensar. No cal! ja soc prou gran com per pensar per mi mateixa, per decidir si la opció del protagonista em sembla o no correcta. No cal que em poseu exemples, no cal que m'intenteu convèncer.

Us deixo el cartell perque veieu que no us enganyo. És guapíssim!

P.D. No poso el trailer perque és d'aquells que gairebé t'explica la peli...

diumenge, 7 de febrer de 2010

Setmana



Quina setmana porto!

Les setmanes abans de començar classes són dures, però no en recordo cap que ho fos tant com aquesta. Aquest any comencem assignatura nova, de manera que hi ha hagut feina extra, feina que ja m'esperava. Però a més s'hi han sumat imprevistos, a saber:

- reunions per una altra assignatura nova que començarà el curs vinent i que fem amb professors d'altres departaments que, o bé no han hagut mai de fer números i repartiments d'hores o bé ho fan veure. El cas és que m'ha tocat a mi acabar quadrant-ho tot i a sobre explicant pas per pas que feia.

- reunions per repartir els grups de l'assignatura d'aquest any, explicar el nou guió a la resta de professors (amb el meu jefe al darrera amb canvis en el guió cada 10 minuts...) i organitzant el material.

- aguantar els egos de professors que no estan d'acord amb els repartiments de grups, veuen fantasmes on no n'hi ha, volen passar per davant dels altres i el que ja em va acabar de rematar, qüestionen la meva feina (que a partir d'ara els hi farà Rita la cantaora!). Lo fomut és que hi haurà grups que els farà gent que no en te ni idea i els que ho acabaran pagant seran els alumnes.

Porto tota la setmana esperant que sigui dissabte. Les mamis venien a casa a cel·lebrar l'aniversari de les gatxans, avui teníem un dinar de bessons, vaja un cap de setmana que es preveia divertit. Doncs ahir se'ns va rebentar la caldera i fins ven entrada la tarda no la vem tenir arreglada i el dinar i avui s'ha posposat el dinar per malaltia... De debò que de vegades sembla que hi hagi una conspiració!

Però per altra banda, aquesta setmana m'ha servit per veure en qui i en qui no puc confiar de manera molt clara. S'ha acabat ser la bleda que diu a tot que sí i ajuda a tothom. A parti d'ara que cadascú es tregui les castanyes del foc, a mi que no em busquin.

Per sort, divendres tinc un sopar de bruixes que em servirà per deixar-ho anar tot, dissabte un assaig per un dancemob que em fa molta il·lusió, i a sobre les peques m'han ofert un cap de setmana fantàstic, ple de riures, abraçades i xerrameques, que això no es paga amb diners!

Ale, ya me he desahogao!