dimecres, 27 de febrer del 2013

De polítics...



El meu pare va ser regidor a l'Ajuntament del meu poble. Era l'any 1979, el primer cop en molts anys que hi havia un ajuntament democràtic al poble. Els regidors entrants no eren polítics. Eren comerciants, pagesos, mecànics, administratius... No en sabien res de política. Només tenien ganes de fer coses pel poble, de treballar per una institució que tornava a les mans del poble després de molt de temps. I sobretot tenien molta il·lusió. Tanta, que en veure l'estat econòmic en que es trobava l'Ajuntament van decidir no cobrar res per la seva feina. Van treballar quatre anys pel poble sense veure ni un duro. I que jo sàpiga no hi va haver ningú que fiques mà a la caixa (tampoc hi hagués trobat gran cosa) o que demanés cap favor.

Quan ara veig a quin nivell ha arribat la classe política m'esgarrifo. Em nego a posar a tothom al mateix sac, però sembla que són molt pocs els que tenen les mans netes. Sobres que van amunt i avall, evasió de diners a paradisos fiscals, favors dels uns cap als altres, ulls clucs davant certes pràctiques... I aquests personatges no treballen per amor a l'art com l'any 79, no. Tenen uns sous esgarrifosos, apart de dietes, cotxes oficials i beneficis i regals de tota mena. Però es veu que no en tenen prou, que viure molt per sobre de la mitjana de la població no és suficient, que la cobdícia els duu més enllà, sempre en volen més. I els adjectius es queden curts: trist, vergonyós, indignant, esgarrifós, no se com descriure el fàstic que em provoquen tota aquesta gentussa.

A la meva feina per poder ascendir (ni us imagineu lo llarga i feixuga que pot ser la carrera professional dins el món universitari) has de donar classes, investigar, publicar en revistes d'impacte, passar per mil i una revisions i avaluacions de la teva feina. I a més no descuidar mai la teva formació. I tot i això, ningú ens garanteix res. De fet, aquests dies estem de reunions perquè no sabem què passarà amb els professors lectors (la meva categoria): tenim un contracte de fins a 5 anys, en principi amb una estabilització professional esperant-nos després, estabilització que ara per ara ningú gosa garantir.

I què necessita un per ascendir en la carrera política? idiomes? avaluacions de la feina feta? oposicions? I a les tertúlies encara vaig sentint que els polítics han d'estar molt ben pagats perquè si no tenen temptacions... 

diumenge, 24 de febrer del 2013

Fent deures


Les gatxans de tant en tant porten deures els caps de setmana. No us penseu, no fem pàgines de'arrels quadrades ni res semblant. Ja des de P3 porten el conte que han treballat a classe i ens l'expliquen. I darrerament han de pintar algun dibuix, retallar números de revistes i catàlegs, coses així. Però fa uns dies van haver de fer uns deures que a mi em van agradar especialment: havien de dibuixar de què treballava el seu pare. I evidentment ho van fer amb ell. Primer l'una i després l'altra (sempre mirem que ho facin per separat, així podem estar només per una). Aquests són els resultats. Apart de la cara d'embobat del seu pare, que en va fer fotos i les va anar ensenyat a tot i a dret.

El dibuix de l'Erinn (el màxim orgull del seu pare: que darrera l'ordinador apareix la poma del Mac... ;))

El dibuix de la Maria (son pare duu corbata...¿¿¿¿????).
Ah! i va escriure l'ofici ella soleta, sense que li diguéssim les lletres!

divendres, 22 de febrer del 2013

Avui la mama és professora



Amb aquesta frase l'Àngels ha acabat de presentar-me davant els meus alumnes d'avui: els nens de P4 de l'Escola Pau Vila del Papiol, la que va ser la meva escola i la que és l'escola de les gatxans. Crec que mai he estat tan nerviosa davant d'una classe.

Tot va començar un dia en que l'Àngels em va preguntar pels cranis que l'Erinn sempre deia que tenia la mama a la feina. Uns dies després ella i la Fàtima, la mestra de la Maria, em van proposar dur uns quants cranis a l'escola i explicar-los als nens. No m'ho vaig pensar gens! I tant! I encara després em van dir que, ja que hi anava, podria aprofitar i fer també una classe als de sisè.

I ha estat avui. I ha anat molt bé. Els nens de sisè han disfrutat molt i crec que han après unes quantes coses sobre evolució humana. I jo he vist com d'intel·ligents són i quantes ganes tenen d'aprendre. I els de P4 han vist com és el crani del rei lemur dels Pingüins de Madagascar i el de la Goril·la mare del Tarzán i a més els han pogut tocar! I jo he vist l'orgull a la mirada de les meves filles, cosa que no es paga ni amb tot l'or del món!

M'encanta la meva escola!

dimarts, 12 de febrer del 2013

Projectes



(Aquest és un post llarg. Tenia varies coses a descarregar i on millor per fer-ho? Esteu exempts de llegir-lo si voleu).

Segueixo mig desapareguda. Si, se que vaig mig tornar, però és una tornada descafeïnada. I és que a la feina no tinc ni un moment de respir: aquesta setmana comencen les clsses i s'ha de deixar tot apunt abans. Aquest és el meu quatrimestre fort de classes, faig tres assignatures de grau i dues de màster, així que hi ha molta feina a fer. Això no vol dir que no n'estigui contenta. Aquest any tenim un petit projecte educatiu en marxa que em té entusiasmada. I tot per culpa de l'Anna!

Fa temps l'Anna va comentar que havia llegit un llibre "Los vagabundos de la cosecha" que l'havia entusiasmat (del pobre Steinbeck que tinc sobre la tauleta de nit amb "Las uvas de la ira"...). El meu marit es va recordar del meu "em vull comprar aquest llibre" i quan el va veure a amazon me'l va regalar. Me'l vaig llegir. Entusiasmada és poc. El vaig fer llegir a les meves companyes de feina. I vem decidir fer que els alumnes el llegissin i el treballessin. Si. I això que som una facultat de ciències i l'assignatura és de Biodiversitat humana, però en comptes de seguir queixant-nos de que els alumnes no llegeixen, no tenen cultura, no miren pelis clàssiques... hem decidit actuar. Els farem treballar els diferents articles del llibre, buscant paral·lelismes amb d'altres poblacions humanes de la història recent on catàstrofes humanes, naturals, econòmiques han fet que milers de persones deixin les seves cases, que milers de nens pateixin malnutrició, que milers de persones perdin la seva dignitat. Serà el seu treball de curs, l'hauran de preparar, escriure en format póster, exposar-lo al hall de la facultat i defensar-lo en públic. I tot, com no, amb fotografies de la Dorothea Lange! Hem trobat un museu d'Oakland que tenen una col·lecció permanent brutal de les seves fotografies i que a més es poden consultar on line! No se com sortirà tot plegat (prometo explicar-ho) però de moment jo ja estic emocionada per explicar-ho als alumnes dijous. Només espero que la idea els engresqui un 20% del que m'engresca a mi! Fixa't Anna fins on ha arribat tot!

A més de fer classes a la Universitat també fem investigació i aquests dies estic ficada en diverses coses que també fan que no pari. Per una banda ens han publicat un article que ha tingut un cert ressò i hem rebut trucades de ràdios i diaris. Per un cop que som mediàtics... a aprofitar-ho toca! Per una altra estic dirigint un treball de final de grau molt xulo sobre les dones mexicanes que van col·lonitzar Califòrnia. Estem mirant el seu patró reproductiu i la cosa pinta força bé.

Però el que em té molt emocionada és un projecte que duia al cap des de fa molt temps. Una d'aquelles coses que sempre volia fer però no trobava mai ni el temps, ni els recursos, ni els contactes. Una ex-alumna es va posar en contacte amb mi i després d'un parell de preguntes em va insinuar que volia contactar amb algú del departament per fer una col·laboració. Ella em parlava d'un altre professor però jo li vaig deixar caure la meva idea. No se perquè em vaig confessar amb ella, li vaig proposar i la resposta va ser fantàstica! Demà hem quedat per parlar. És la demostració que a la vida val més llençar-se de cap a la piscina, no deixar passar oportunitats per por de fracassar o de ser rebutjats. Tan de bo vagi bé!

I finalment la vida a casa. La vida a casa darrerament m'absorveix, però també és el que vull. No és que abans no ho volgués però ara en soc molt conscient. Quan soc a casa estic a casa, no només físicament, el meu cap és allà, està contestant les preguntes que em llencen en plan ametralladora les gatxans, preguntant-los com els ha anat el dia, rient de les seves sortides i petonejant-les i abraçant-les com si s'acabés el món. Soc allà preguntant al meu marit com van les coses i abraçant-lo i dient-li que l'estimo, que m'encanta com és. I soc feliç. És la parcel·la de la meva vida que més feliç em fa. I això em dóna forces.