dimecres, 30 de novembre de 2011

Nova feina!



Doncs ja tinc a l'home amb feina un altre cop! La veritat és que ha sigut mes fàcil del que jo em pensava i al final li he hagut de donar la raó. Ha tingut 4 ofertes i al final ha triat la que més li ha agradat per feina, sou i horaris. I la veritat es que hi sortim guanyant força. Sobretot perque en comptes de plegar a les 6 de la tarda podrà plegar a les 4 i seguir sent el papa més divertit del parque (títol que en aquestes setmanes s'ha guanyat a pols).

Ell content, les nenes contentes i jo contenta, i més tranquila.

Delegades



Acabo d'arribar de la primera reunió de l'AMPA des que en formo part. No ha estat malament. De fet la impressio ha estat positiva: fan molta feina i la fan de grat. Ara a veure a quina comissió m'apunto perque totes demanen força disposicio horària...

Però el tema estrella per mi era era saber qui serien els delegats/delegades de P3. Aquest any s'ha posat en marxa a l'escola el tema dels delegats: un pare o dos de cada classe que servissin d'enllaç entre l'escola i els pares per temes que afectin a tot el grup. En principi han de contactar amb la resta de pares, ajudar a la integració dels extrangers, fer pinya i gestionar els possibles problemes o dubtes amb l'escola. Quan van demanar candidats no sabíem que s'hi hagues presentat ningú. Els que ja érem a l'AMPA no ens hi podíem presentar i la resta de gent amb la que ho comentàvem o a qui animàvem s'hi negaven. Així que avui he anat a la reunió amb molta curiositat. I per partida doble!

I toma ja! quan he vist els noms he pensat "això acabarà malament"... a una de les classes s'ha presentat una mare que no va mai a l'escola. Per horaris no pot anar mai a buscar ni a recollir a la seva filla. Apart, no és una persona amb massa do per a les relacions humanes (deixem-ho aquí... per més informacio consulteu aquest post). I l'altra, ai l'altra! aquesta és la reina del mambo!!! no es parla amb la meitat de les mares de la classe per diferents disputes. Jo hi parlo, però, des que em va preguntar "que le aporta ese niño moro a mi hijo?" i li vaig contestar, que es veu que era una pregunta retòrica i no s'havia de respondre res... i menys el que li vaig dir jo, doncs des de llavors només parlem del temps... així que ja se amb qui m'he de posar en contacte quan vulgui que la mestra tingui en compte el pronòstic meteorològic per planificar les activitats. Ai senyor!

diumenge, 27 de novembre de 2011

Dit i fet!



Doncs mira, l'Anna va llençar la idea i ens hi vem tirar de cap! Hem començat un petit club de lectura virtual amb la idea de compartir lectures i comentar-les. No tenim massa temps, però jo crec que amb bona voluntat i animant-nos les unes a les altres serem capaces d'aconseguir-ho. Si algú s'hi vol apuntar ja sap: El club de les mames lectores!

dissabte, 26 de novembre de 2011

Va de llibres



Des de l'estiu que estic intentant dedicar cada dia una estona a la lectura. No sempre he pogut: alguna nit havia de treballar, d'altres directament m'adormia al sofà, però deu n'hi do. Això si, estic ancorada en la novel·la policíaca i ja me n'estic afartant una mica. Durant les vacances vaig llegir-me el tercer de l'Asa Larsson, molt fluix, i fa poc he acabat "La princesa de hielo" de la Camilla Läckberg, millor, tot i que el final em va decebre una mica (començo a pensar que soc jo la que té un problema amb els finals dels llibres, dec esperar-ne massa...). Què passa a Suècia? jo que el tenia per un país tranquilet i pacífic i sembla que s'estan matant continuament!

Ara he canviat de pais, de clima i de tarannà i soc a la terra de'n Montalbano amb "El campo del alfarero". M'agrada molt aquest personatge de'n Camilleri, el seu cinisme, el tarannà mediterrani que tenen les històries, però en els darrers llibres es nota una malenconia, una tristor, com si el comisari Montalbano (o en Camilleri) hagués tirat la tovallola, com si pensés que les coses són com son i mai podrem canviar-les. El que tinc clar és que és el moment de canviar d'estil, de deixar aparcades aquest tipus de novel·les i llegir alguna cosa que no em faci mirar a tots els que em trobo pel carrer com a assassins potencials. Tinc superpendent "Un buen partido" de'n Vikram Seth, però s'admeten recomanacions. De fet es supliquen!!!!

divendres, 25 de novembre de 2011

La Soraya



Jo n'hi me n'havia enterat. Aquests dies de campanya he intentat evitar al màxim teles, ràdios i diaris i cada cop que sentia una notícia de política posava música. Ha arribat un punt que m'han fet agafar mania a la política, a mi que sempre hi havia estat interessada.

Però ahir al matí a la feina m'ho van comentar. Es veu que la Soraya Saénz de Santamaría ha tornat a la feina 11 dies després de tenir el seu fill, renunciant a la baixa per maternitat en favor del seu marit (m'imagino que a una part, crec que no es pot renunciar a tota). I el món se li ha tirat a sobre!

Va per endavant que aquesta noia no és ni molt menys sant de la meva devoció. De fet em cau particularment malament. Però crec que en aquesta vida tothom ha de poder triar la seva opció i això ha de respectar-se, hi estiguem o no d'acord. Hagues actuat jo així? no ho se. Jo no em vaig trobar amb la oportunitat laboral de la meva vida just acabada de parir i per tant no se com hagués actuat. A més tampoc és que se n'hagi anat a picar a la mina, tot i que d'altra banda, no crec que li vagi el sou en això. Jo vaig poder gaudir d'una baixa de 10 mesos llargs i la vaig aprofitar. Me n'arrepeteixo? de vegades quan veig el que em queda per fer una mica, però quan penso en com vai gaudir de les nenes doncs no. Potser d'aquí a uns mesos aquesta noia se n'arrepetenteix, o potser no. O potser ara està amb uns remordiments de consciència brutals. O potser serà el seu fill qui li retregui. No ho se, només se que cada una tenim lo nostre i només ens falta que ens ho vagi retarient.

Ens omplim la boca parlant de la conciliació laboral i familiar (bàsicament de lo impossible que resulta) i cada una de nosaltres la portem com millor podem, unes millor que d'altres i sempre amb els remordiments a flor de pell, tant si apostem més per la vida laboral com si ho fem per la familiar. Ella ha près la seva opció.

P.D. si que em molesta que els mateixos individus i mitjans que s'omplen la boca sobre la importància de la família són els mateixos que la defensen a capa i espasa. Visca la coherència!

dimecres, 23 de novembre de 2011

Ara ve Nadal...



Doncs si, ja el tenim aquí! Tot va començar fa cosa d'un mes quan, passejant per un centre comercial amb nom d'accident geogràfic, vaig trobar una botiga de decoració plena d'arbres, boles, garlandes i llums de nadal. Vaig pensar que era una autèntica exageració, que d'aquí poc encara anirem amb tirants i pantalons curts i ja posarem el pessebre, vaja, totes aquestes obvietats que es diuen sempre.

La sensació de "vaig tard", però, va començar fa 15 dies, quan una "amiga" del facebook (dic "amiga" perque ens hem vist amb prou feines 4 o 5 cops i fa més de dos anys d'això...) va posar al seu mur que ja tenia tots els regals de nadal i reis pel seu fill. I ja ni us explico quan dilluns, parlant amb les mares del parque, una ja tenia gran part dels regals, una altra ja en tenia d'encarregats, i la tercera hi anirà aquest dissabte. I a casa nostra com sempre el més calent és a l'aigüera! I és que encara hem de decidir que duran els reis aquest any!

A més em va entrar una nova vessant del meu complex de mala mare, que s'està mostrant com un complex d'allò més complex, valgui la redundància. La vessant "i tu només li regalaràs això?". Els dos darrers anys, el regal de reis a casa ha estat un únic regal, un regal gran (una cuineta fa dos anys i un bagul plè de disfresses l'any passat), però només un. El tió a més cagava contes, alguna pel·lícula, llaminadures... Però quan sentia ennumerar a les mares parqueres tot el que pensaven comprar o ja havien comprat em va agafar mal de panxa, senyal que el meu malamarisme latent s'activava.

I nosaltres que durant aquests anys hem estat posant límits a tota la parentela, dient-los que màxim un regal per nena, aguantant la mala cara dels avis que duien mesos somniant a cremar la visa a la secció infantil, i resulta que ara es porta comprar 984357619834756 regals als nens! Tot aquest temps intentant evitar al màxim el comprar per comprar i el consumisme boig (he dit intentant, se que en aquestes dates és missió impossible...), dient-los fins fa 4 dies que els reis han de repartir els regals entre tots els nens del món i no els ho poden dur tot a elles, i es veu que si, que les reserves reials no en saben de crisis i porten tot allò que els nens demanen i més! Doncs res tu, a demanar un préstec i a comprar com bojos, que només és nadal un cop l'any i no pot ser que els nostres fills siguin menys, no els podem crear un trauma i que acabin pensant a crear un nou Lehman Brothers per ajudar als pares dels nens a invertir els seus calerons i evitar que aquests pateixin les mateixes mancances de regals que elles.

diumenge, 20 de novembre de 2011

Soc una mama que fa història



L'Onavis, recollint el testimoni de l'Anna, m'ha passat aquest premi. Molts gràcies Onavis per pensar en mi i moltes felicitats a l'Anna pels 100 posts! El premi, però, comporta explicar un record "històric", de la meva història com a filla. Aquí va:

Jo tinc pocs records amb la meva mare. Ma mare és perruquera (per molt jubilada que estigui, aquest és el seu ofici i d'això no se'n deixa mai de ser) i es passava el dia treballant, dissabtes inclosos i fins i tot algun diumenge al matí si hi havia un casament). Els dilluns, el seu dia de festa, baixava a Barcelona a comprar roba, a fer recados, tot allò que calia per casa. Tinc la sensació que hem compartit pocs moments juntes, però els que ho hem fet els hem disfrutat. Quan penso en aquests moments em ve al cap la "nostra setmana". Recordo una setmana, jo debia tenir 10 o 12 anys, en que les dues vem estar malaltes alhora. Ens vem passar una setmana juntes al seu llit, amb febre, tot i que a mi sembla que no m'afectava gaire perque estava eufòrica! una setmana sencera amb la meva mare per mi!!! Ens vem passar els dies llegint, xerrant, mirant la tele... juntes!

Li vull donar el premi a dues blogaires: a l'Euphorbia i a l'Esther. A la primera per curiositat i perque m'hi sento molt propera, i a l'Esther per obligar-la a buscar un bon moment amb sa mare, que segur que en té algun!

Me llaman la desaparessida...



...cantava en masculí en Manu Chao. I així em sento, com la desapareguda. A la Universitat anem fent feina: preparem les classes, investiguem, fem tasques burocràtiques (de vegades més de les que ens tocarien) i quan tenim classes les donem. Dic quan tenim classes perque un professor a jornada complerta ha de fer 240 hores de classe a l'any. Si feu números veureu que no és molt. Però quan tens classe, tens classe, no pots estar per gaire cosa més. I això és el que m'ha passat.

Aquest any (ja tocava) hem intentat que tots els professors tinguéssim una part de teoria. Normalment les classes es trien per ordre d'antiguitat i als més joves sempre ens tocava fer pràctiques. Aquest any hem pogut fer teoria tots i a mi em va "tocar" una asignatura de màster que m'havia de preparar de 0. Ha anat molt bé, he disfrutat molt i he après molt, però he tingut molt feina i he quedat esgotada. Fins al punt que ni llegia blogs ni escribia el meu. Anava veient que renovaveu posts, que n'apareixien de nous i pensava "quan tingui un moment me'l miro". Però el moment no arribava mai.

Ara ja he acabat classes, he corregit els treballs, i només em falta posar les notes. I em falta llegir totes les finestres que tinc obertes a la barra del navegador i posar-me al dia!

Per altra banda, l'època de classes a mi també em suposa un problema familiar. Aquest cop l'horari era de 3 a 6 de la tarda (més un dia de 6 a 7 i un de 3 a 8). És a dir, vaig aturar les tardes de fer de mama. "Sort" que el meu marit segueix sense feina i se'n va poder fer càrrec. Però igualment es va donar el fenòmen "la mare ha desaparegut de les nostres vides" per tercer any consecutiu. Plors per anar a l'escola, mamitis desfermada, rebel·lia a tope... I la meva sensació de "mala mare". Sort que no dura massa i tot torna al seu lloc habitual. Fins el proper semestre...

dimarts, 8 de novembre de 2011

Para todo lo demás...



16.00 - plego corrents de la feina

16.15 - recullo al meu marit (com s'ha deixat la bossa de dansa de les nenes, tornem a casa abans d'anar a l'escola... gggrrrrr)

16.28 - recollim a les nenes (3 minuts tard...)

16. 35 - canviem de roba a les nenes

16.45 - les deixem a la porta de la classe de dansa

16.50 - agafo el cotxe per tornar a la feina (tinc classe de 18.00 a 19.00)

De bojos? si.

Ha valgut la pena? moltíssim! veure la cara de les teves filles després de 10 dies no poder anar a recollir-les, que la seva mestra et digui que l'excursió (la primera de l'escola dels grans) ha anat perfecta i que la professora de dansa et digui que tens unes nenes fantàstiques i superdespertes, no té preu! Ni mastercards ni punyetes!!!

P.D. i encara he tingut temps d'escriure aquest post entremig!