dilluns, 26 de novembre del 2012

La fase (i ja en van...)



Si pares i mares, això és una presa de pèl. Ara ja és un fet. "Tranquila, són els terribles 2". "Ui, és que als 3 tenen una època terrible". "Si, no t'amoïnis, és una fase, als 4-5 tenen una mena d'adolescència".

Però a veure, això s'acaba en algun moment????? Perque portem uns dies de nenes que no escolten, van a la seva, estan com una moto i no fan ni cas que déu n'hi do! I ja no em val que em digueu que és una fase. No cola! Les fases s'acaben i això de les meves filles és com el Guadiana, desapareix però sempre torna! No són dolentes, no els hi veig maldat ni mala llet, senzillament van a la seva, i tu ja pots dir missa que ni t'escolten. Això si, de sobte estan d'un melós... només volen que petonejar la mama, abraçades i mimitos, que a mi ja m'agraden, però justament quan estas remenant el foc tenir dues nenes enganxades a les cames com que més aviat fa nosa...

Sort que veig que és generalitzat al meu entorn, així que o bé al poble tenim un virus o bé és normal que sigui així. Ara, una fase no, ja no hi crec en les fases!

dijous, 22 de novembre del 2012

Hans Rosling


En Hans Rosling és un metge suec especialitzat en salut pública. A més és un gran amant de l'estadística i ha creat un software que permet la visualització de dades sobre els diferents països. Per mi va ser tot un descobriment i utilitzo la seva web a pràctiques per ensenyar als alumnes la situació dels països en determinats aspectes demogràfics i socials. Però en Hans Rosling, a més, és un gran comunicador. Però no d'aquests gurús que han après quatre tècniques de seducció de masses i van pel món amb aquella xuleria de "queboquesoc". No, ell utilitza una arma diferent a les seves presentacions: la passió! És un apassionat de les dades, igual que ho és de la salut pública, del desenvolupament sostenible o de l'erradicació de la SIDA. Però la seva passió és sincera, ell és sincer, i per això el seu missatge arriba i enganxa.

Avui, buscant xerrades seves per una classe he trobat aquesta. M'ha encantat! Me l'he guardat per passar a classe. Però també m'ha agradat perque el tema de les rentadores està molt en boga a casa darrerament. La imatge que us poso a sota ens ve a dir que si mirem el món amb ulls de nen les coses que ens fascinen segueixen essent les mateixes. Si teniu 10 minuts no us el perdeu!




divendres, 16 de novembre del 2012

Paranormalitats


Els bessons monozigòtics (els idèntics vaja) són una mena de clons. Si més no són genèticament idèntics. De vegades hi ha certes diferències entre ells degudes a l'ambient (encara que el comparteixin no els té perque afectar d'igual manera) i a factors d'expressió diferencial dels gens que poden variar. Però vaja, són idèntics i molts cops es comporten d'igual manera, tenen els mateixos gestos, etc...

En canvi, els bessons dizigòtics (com les meves) genèticament són com dos germans "normals" només que nascuts el mateix dia. Evidentment comparetixen més que dos germans ja que l'ambient és molt més semblant (quan parlo d'ambient parlo de tot allò que els envolta) i això es pot notar. He llegit de bessons dizigòtics en els que aquesta similitud és molt evident, tenen una connexió entre ells. En les meves jo no l'havia observat especialment. Si que moltes vegades parlen de "nosaltres" més que de "jo" i sempre busquen compartir amb sa germana allò que els passa, però fins ahir no vaig veure fenòmens paranormals...

Ahir vaig veure els dos videos que han penjat a la web de l'escola amb les seves respectives classes cantant una cançó. És una cançó curteta i la canten dues vegades. Quan comencen a cantar-la per segon cop les dues fan el mateix gest, i són les úniques de la cada classe que ho fan! Estic una mica acollonida! serà veritablement una invasió alienígena?

Us deixo els vídeos. Les gatxans són al mig de les seves respectives files superiors (a sobre posades al mateix lloc...)





diumenge, 11 de novembre del 2012

Llegeix que llegiràs



Darrerament he tornat a recuperar el meu temps per llegir. Sempre que puc me'n vaig al llit d'hora i llegeixo fins que em ve la son, o busco estones allà on puc per fer-ho. Hi ha influit que soc a dos clubs de lectura (a falta d'un...) i que el meu germà treballa a una editorial i està emperrat a culturitzar-me. Cada dos per tres em ve amb llibres, alguns dels quals no he obert, ho confesso.

A més, també hi ha influit la sort que he tingut darrerament amb els llibres. Al club de les mames lectores de moment tot m'ha atrapat, i pel ritme que portem crec que seguirà igual. Al club de lectura de la biblioteca del poble ens van proposar "La jove de la perla", que ja m'havia llegit però que m'ha encantat rellegir. I sobretot em va encantar que a la xerrada sobre el llibre vingués la Lluïsa Garcia-Muro, la mare d'una de les meves millors amigues i pintora, que ens va oferir una lliçó fantàstica sobre Vermeer i la seva època, tota una classe d'història de l'art. Imagineu-vos, una classe sobre un dels meus pintors preferits sense esperar-m'ho!

Aquest estiu, a més, vaig llegir el darrer Montalbano, que em va entusiasmar, i un llibre de la Dona Leon, un Brunetti. El primer que em vaig llegir, "Mort a la Fenice" em va agradar, però com jo soc més de sang calenta vaig seguir tirant mes cap a en Montalbano. Però aquest segon "Males arts" el vaig trobar molt maco. Em va ben atrapar.

I ara tinc sobre la taulera de nit tota una col·lecció. Un altre Brunetti, un parell que m'ha dut mon germà,  el darrer de la Maria Dueñas (no he llegit "El tiempo entre costuras", però aquest segon toca el tema de le missions a Califòrnia i com estic treballant amb dades d'aquestes missions hi tinc curioistat), i..... "Cinquanta ombres de'n Grey". Si, el tinc. La meva cunyada me'l va regalar. Ella hi tenia curiositat i va pensar "li regalo i a veure què diu ella...". L'he començat. Dec anar per la pàgina 200 i... buff, què voleu que us digui... a mi no m'està agradant. De fet, el trobo bastant pobre. Cada 10 paraules, 4 són "què bo que està"... I pel que fa al sexe... doncs si, hi ha molt de sexe, però en el fons és una novel·la rosa tipo "novela romántica de las Highlands" (una col·lecció d'aquestes que surten al setembre que em va deixar de pedra quan la vaig veure anunciada: això si que es concretar!).

Res, que estic contenta de tornar a llegir. A veure si dura!!!

La crack




Aquest dijous passat vaig conèixer a una crack. Una persona d'aquestes que s'ha guanyat plenament la meva admiració. Me n'havien parlat molt bé però no la coneixia més enllà de l'hola i adéu de cada dia. És una noia que treballa a l'escola de les meves filles. La coordinadora de menjador.

Dijous vaig anar a dinar a l'escola. Des de fa un mes soc mebre de la junta l'AMPA (fins ara era col·laboradora). I juntament amb dues membres més vem anar a dinar a l'escola per parlar amb la coordinadora de menjador de com ho té tot organitzat, de com va la jornada continuada, dels problemes que pogués tenir... I em vaig quedar meravellada! L'E. no nomes coordina el dinar d'entre 130 i 150 nens i decideix quin monitor està a cada curs. No, això només és una mínima part del que fa. A més, s'encarrega de que cada nen vagi després de dinar a l'extraescolar que li toca, d'organitzar activitats pels que no en tenen, des de tallers de teatre a classes de repàs, de vigilar que no hi hagi errors, que tot rutlli, que cada nen i cada monitor sigui on ha de ser en el moment correcte. I us asseguro que no és ni senzill ni banal.

Però el més fantàstic de tot es que ho fa sempre amb un somriure. I oberta a les idees i propostes de tothom, als pares que s'interessin per com funciona el menjador, a millorar les instal·lacions. I la seva feina molts cops ni es veu. Ni es veu ni es valora. L'E. és una d'aquelles persones que fan millor tot allò que els envolta i que fan que pels demés sigui una alegria anar a treballar. O a menjar!

dissabte, 3 de novembre del 2012

El país que jo vull




Quan era jove (més jove ;)) jo era independentista. No em sentia espanyola, únicament catalana, i no m'agradava que el meu país no tingués un estat propi, ni que la meva llengua es trobés en inferioritat. Amb els anys, i sobretot amb el veure món, les meves prioritats han anat canviant. Ara poso per davant viure en un país on els drets socials que tant han costat d'assolir es mantinguin i arribin a tothom. On l'educació pública es potenciï, la sanitat sigui un dret de tots els ciutadans, tothom pugui accedir a un treball digne i aquest es vegi recompensat.

Darrerament la situació ha dut a la gent a demanar per diferents motius la independència de Catalunya. Molts d'ells per les raons que jo deia abans. Però tinc tota la sensació que els polítics estan manipulant aquest sentiment. Que les properes eleccions seran més un referèndum sobre independència si o no, que no pas un debat sobre el país que volem. Ningú parla sobre les retallades en educació i en sanitat. I quan se'n parla ja hi ha veus que s'encarreguen de callar-ho. Sembla que amb la independència tot es solucionarà. I sincerament ho dubto.

És per això que cada cop estic més desenganyada. No veig una proposta de país que em motivi. Només veig demagògia i com els partits tracten de captar votants venent fum. Sembla que cada cop ho tinc més difícil a l'hora de triar a qui votar...