diumenge, 30 de setembre de 2012

Xerrades



Suposo que a totes les mares ens passa igual: se'ns cau la baba amb els nostres fills. A mi sens dubte me'n cauen litres i litres. I cada cop més. Sobretot quan les sento parlar, explicar, jugar, preguntar... Els seus raonaments són increïbles, van lluny i tenen una curiositat meravellosa. Però de vegades això et posa en un compromís, quan et pregunten coses que són difícils de respondre, i més si no vols contestar  amb un conte o una "mentira" d'aquestes que massa cops se'ls diuen als nens. L'última pregunta compromesa va ser ahir, mentre tornàvem en cotxe de casa la iaia. Elles anaven xerrant darrera i de sobte l'Erinn va deixar anar:

- Mama, per què parlem?
- Perque debeu tenir-ne ganes, no?
- No, vull dir quin òs ens fa parlar, per què parlem els humans?

Primera mirada amb son pare... què diem?

- Erinn parlem perque al coll tenim una cavitat que permet que fem sons i a més al nostre cervell hi ha una zona que produeix les paraules.
- Ah vale.

Semblava que havíem superat la prova! però ai, il·lusos! La resposta va fer que la Maria contraataqués:

- I mama, com pensem?

Ostres a mi ningú m'havia preparat per això!!!!! Què faig? començo a parlar de sinapsis? vem optar per dir que pensem amb el cervell, que és un òrgan molt impotant i que s'encarrega entre d'altres coses de pensar. No se jo si es van quedar massa convençudes... però què voleu? la única pregunta que teníem preparada de moment era per què és blau el cel, però es veu que la meteorologia de moment no els interessa massa... Vosaltres també us comenceu a trobar en situacions en les que no sabeu com respondre?

dimecres, 26 de setembre de 2012

El nen que va deixar empremta


L'Anna fa uns dies parlava de l'empremta que ha deixat la seva filla a casa: joguines per tot arreu i restes que et fan saber que allà hi viu una criatura. El post em va encantar! És d'aquelles coses que són en el teu dia a dia i no hi penses. I m'agrada que a casa meva es vegi per tot arreu que allà hi viuen dus nenes, que s'hagin fet seva la casa i la considerin així, casa seva.

I l'Anna deia que els nens gairebé no deixen rastre en la història. Però hi ha nens que si. Hi ha nens que han deixat empremta. I n'hi ha tres que ho van fer amb molta rellevança en el camp de la paleontologia: el nen de Taung, el de Turkana i el de Laetoli.

El nen de Taung és un fòssil d'Australopitecus africanus datat en uns 2,5 milions d'anys. Correspon a un nen d'uns 3 o 4 anys que va morir probablement per l'atac d'un ocell depredador. El descobriment va ser publicat l'any 1925 i es considera el punt d'inici de la paleontologia. Les restes corresponen a part del crani i al cervell!!! si, es va trobar un motlle interior del cervell de manera que aquest es va poder reconstruir.

El Turkana boy és el nom que es va donar a les restes d'un noi d'entre 8 i 10 anys de l'espècie Homo erectus. És l'esquelet d'homínid més complert que s'ha trobat mai i en un principi es va creure que era més gran quan va morir, fins i tot es va parlar d'uns 15 anys d'edat. Recentment, però s'ha establert en aquests 8-10 anys la seva edat. Per què aquest ball de números? perque era força alt tot i que la dentició no s'hi corresponia. Arran d'aquesta discusió es va deduir que podria molt ben ser que el periode de maduració fos diferent a l'actual en aquesta espècie, és a dir, que els nens creixessin i maduressin abans, com si fossin a mig camí entre els ancestres primats i l'home actual.

I finalment Laetoli. Laetoli va ser el primer en el que vaig pensar quan vaig llegir el post de l'Anna per un mot: empremta. Les empremtes de Laetoli són una troballa que sempre m'ha fascinat. Estan datades en 3,6 milions d'anys i van demostrar que aquells homínids ja es desplaçaven sobre dues cames i que els seus peus eren molt semblants als nostres, més que no pas als dels ximpanzès. Però a mi el que sempre m'ha agradat és que sobre les empremtes més grans n'hi havia unes altres de més petites. En el meu imaginari (i en el d'alguns antropòlegs) aquestes empremtes eren d'un nen que jugava a trepitjar per on havia passat son pare. Cert? no ho sabem ni ho podrem saber mai. És el que té la paleoantropología, tot són suposicions. Però al meu cap veig perfectament aquell nen fent saltirons per arribar a les empremtes, rient feliç i tranquil. I és que de vegades la història ens activa la imaginació.


divendres, 21 de setembre de 2012

La reunió de començament de curs



Potser ja hi anava predisposada. Una amiga m'ha passat un llibre, "39+1" (recomanable al les que estem en aquesta edat estupenda i volem riure una estona), en el que la protagonista fa un retrat divertidíssim d'una reunió de començament de curs i jo vaig anar-hi amb ganes de gresca. Però la veritat és que la realitat es va ajustar molt a la ficció.

Primer ens van reunir a tots els pares de P4 i P5 al menjador ja que molts ítems són compartits entre els dos cursos. Ens van explicar la part més pràctica, de funcionament i logística vaja. Que si han de portar un raspall de dents i pasta per després de dinar, que si les festes, que si les colònies, que si els horaris d'entrada i sortida, etc... Aquí ja va sorgir la primera pregunta estrella d'una de les bones mares*: "i després d'esmorzar? no els hi renteu?". Resposta: no. Si se les rentessin no tindrien temps de sortir al pati. "I si vull que la meva se les renti cal que porti un justificant del dentista?". No, no cal, si vols en parlem després.

Jo davant d'això ja feia cares. Però després va sorgir un dels temes estrella: els pastissos d'aniversari. Es veu que des de sanitat s'ha prohibit que els nens portin un pastís fet a casa. Indignació generalitzada. A veure, a mi també em sap greu, sobretot perque a ma mare li fa gràcia fer-los un pa de pessic per l'aniversari, però d'aquí a fer-ne un drama... Si fins i tot hi havia qui exhibia el carnet de manipulador d'aliments! A més, i lo fàcil que serà a partir d'ara: capsa de galetes i avall!

Després vem anar cadascú a la seva classe. Nosaltres ens vem repartir i a mi em va tocar la classe de l'Erinn. Allà la gent és força normal, les preguntes semblaven normals fins que va arribar la nova. Ai la nova! la nova si que és una BONA MARE*, en majúscules, negreta i subratllat! I evidentment havia de deixar clar que ella era allà i, com no, que era una bona mare! Va venir a la reunió amb els dos fills, la que va a la classe i el més menut (tot i que hi havia un servei de monitoratge per cuidar els nens al pati durant la reunió). Va treure-li la faldilla a la gran (per que feia calor?), va jugar amb el petit per terra, cada dos per tres anava al lavabo (en això la disculpo, els nens pixen i caguen quan volen, no quan toca)... tot això mentre la mestra ens explicava com ha planificat el curs. I en acabat, com deia, es va fer sentir: "els autocars que faran servir per les excursions porten cinturons?". Aquí em vaig indignar! Cal aclarir que la senyora en qüestió viu a un altre poble més gran i la pregunta va sonar a "aquí a les zones rurals en vies de desenvolupament sabeu que hi ha autocars que tenen cinturons?". Vaig ser molt susceptible? potser si. I per rematar "si la meva filla no es vol acabar el dinar s'ha de quedar asseguda a taula com si estigués castigada? és que jo vull que li respectin els ritmes i si una cosa no li agrada que no en mengi, sense càstigs ni res". A veure, no barregem. Si la teva filla no vol menjar coliflor, que no en mengi, ningú la castigarà, però d'aquí a premiar-la amb un "doncs surt al pati"... Com se n'enterin les meves no dinen d'aquí a sant joan!!!!!

Doncs resulta que la nostra classe va ser la tranquila! a la de la Maria segons son pare no se salvava ni l'apuntador! La racista de l'any passat, la que abans deia lo de rentar-se les dents amb la nena petita despullada per la classe (quina mania a despullar les criatures!), la del carnet de manipulador d'aliments (un dia a la setmana els nens es faran l'esmorzar a escola i ja ho criticava)... Allò era can pixa!

Per sort, hi ha coses bones. Molt bones diria jo. Les mestres, el projecte, el taranna, la planificació. I sobretot l'entusiasme. A mi m'emociona sentir parlar a la mestra de l'Erinn de tot el que pensa fer amb aquelles ganes, amb ilusió (si, ja se que semblo en Mas), contenta de fer el que fa. I la de la Maria igual. Les gatxans no podrien estar en milors mans.

* Bona mare: dícese d'aquelles dones que són mares i només mares. I a sobre t'han de fer saber que ho són, que bé que ho fan tot i com estan en possessió de la veritat absoluta. Que la seva opció vital és la correcta i que ets lo pitjor perque després de la reunió te'n vas corrents a un concert amb el teu marit (increïble la Norah Jones!) i abandones a les teves criatures amb els avis. A serveis socials vas!

dimarts, 18 de setembre de 2012

Ja anem a "Fer4"


Així és com la Maria anomena P4. Li hem dit per activa i per passiva i ella insisteix, és "fer4". Si o si.

Ja hem començat el curs. D'entrada sense tants nervis, ja coneixem l'escola, ja sabem on hem d'anar, què hem de dur, com ho hem de fer. Les mestres, a més, són les mateixes (jo encantada), així que tot molt bé. Dic d'entrada perque quan les vaig deixar a la classe vaig tenir un petit pessigolleix a l'estómac i unes quantes llàgrimes semblava que volien sortir, però vaig aconseguir retenir-les a lloc. I és que veure-les allà assegudes, tan grans, parlant amb els companys...

Les classes ja tenen nom, la de les papallones la de l'Erinn i la de les marietes la de la Maria. A l'escola el nom el trien els nens. Ells fan propostes i després voten quina els agrada més. Així, les papallones van guanyar a les zebres i als dinosaures, i les marietes a les princeses i als unicorns (gràcies a Déu...).

I a casa doncs agafant el ritme de rutina. Costa perque encara fa bo i anem amb sandàlies (fins que no comencem amb la roba d'hivern encara estem una mica de vacances). Encara falta tornar a la rutina total amb les extraescolars, però mica en mica.

I res, que ja no som els petits de l'escola!

dimecres, 5 de setembre de 2012

Va de cine (perque de tant en tant també hi vaig)


Aquest estiu ha estat un desfici de cine (acostumats a la sequera cinematogràfica que patim des que les nenes van néixer i que quan algú em comenta alguna pel·lícula em fa respondre gairebé sempre "si, la tinc a la llista de pendents"). Tres cops, tres, hem anat al cine!!! A més de diverses pel·lícules en dvd o de la vidioteca de l'imagenio (el nostre recurs). Anem a pams:

- Brave. L'havíem de veure si o si. Les meves filles (i jo, i en Víctor) ens vem quedar meravellats d'aquella melena vermella el primer cop que vem veure el trailer, així que anar a veure a "la princesa cavallera" era oblgatori. Tant, que el pare de les criatures va treure entrades per la primera sessió del dia de l'estrena. I no ens va decebre gens! Les nenes van disfrutar moltíssim i nosaltres la veritat és que també. Potser no és la millor peli de la Pixar i per mi és una de les més infantils que han fet (Deu ser difícil trobar el punt exacte i per exemple Ratatouille peca de massa "adulta" al meu entendre). Tècnicament és una obra d'art. I l'argument mira, a mi com a mare de nenes em va arribar. La relació mare-filla hi té molta rellevança i em va tocar. L'Erinn va sortir abraçada a mi i dient-me: "m'ha agradat molt. Casi ploro de lo que m'ha agradat". I és que aquesta nena és tan bleda com sa mare amb les pelis.


- Ice Age 4. Molt bé. Jo em vaig divertir molt. Potser perque no n'esperava gaire, però la veritat és que està bé. A l'Erinn li va agradar molt i a la Maria no tant perque alguns trossos li feien por (aquesta ha sortit a la mare en lo poruga), per foscos o perque sortia un dolent. La història està bé i tot i que potser ja no hi ha la originalitat de les primeres és molt divertida.


- The Guard. Boníssima! Un poli irlandès irreverent, bevedor (com a bon irlandès) i putero contra el món amb l'ajut d'un poli americà la mar de formalet. Un western amb música de western, amb història de western, però que té lloc a Irlanda l'any 2011. Ens va agradar moltíssim. Vem riure, ens vem emocionar, vem patir... vaja, vem disfrutar! I molt recomenable en versió original pels accents. A aquesta casi que no hi porteu les criatures...


Així que ja veieu, per una vegada la vem encertar! Poc que hi anem com a mínim que ens surti bé!

dilluns, 3 de setembre de 2012

Sant tornem-hi


Doncs res, ja s'han acabat les vacances. La veritat és que costa tornar a posar-s'hi, canviar de xip i deixar de banda el mode "relax", però per una altra tinc ganes de deixar de ser mare "full time", de parlar amb persones adultes, de perdre de vista per una estona a les paparres de les gatxans, perque aquest estiu s'han transformat en paparres de la mama, no més les trec de sobre ni amb aigua calenta... però quan sortia de casa aquest matí i elles dormien no he pogut evitar una punxadeta a l'estómac i la pena de no ser jo la primera que les vegi despertes avui.

Les vacances han anat força bé, tranquiles, per casa excepte una setmana que vem anar a una casa rural amb dues famílies més. La resta de dies molta piscina, alguna escapada al cosmocaixa, al cine, a fer un volt... i poca cosa més. Aquesta darrera setmana he estat jo sola amb les nenes perque en Víctor treballava i m'he estrujat el cervell per buscar activitats per fer a casa... si, jo, que soc una negada per qualsevol treball manual!

Les gatxans la veritat és que molt bé. S'han fet grans. Raonen, expliquen i busquen explicació, pregunten i responen les coses més inimaginables... la veritat és que estan molt maques. I ho dic després d'una setmana en la que totes dues han anat a dormir alguna nit castigades a mig sopar i en la que els meus nervis no han estat en mode "relax" precisament, però en resum n'estic contenta.

I res, amb ganes de nou curs. Comencem un nou máster amb moltes ganes, seguim amb les assignatures de l'any passat i alguna de nova en els diferents graus i a l'espera del que passarà amb les places davant les retallades. Però com deia la gran Scarlett, mañana será otro día! (posta de sol i música a tot trap).

Al cosmocaixa

Jugant amb mocadors

Així d'estiloses ens hem presentat a la cuina

Relax

Dolce far niente

Alguns treballs manuals