dimarts, 31 de maig de 2011

Records...



L'Onavis, des del seu blog ens ha explicat una iniciativa de la Fundació Reina Sofia, juntament amb l'Associació Nacional de l'Alzheimer i d'altres institucions: el banc dels records. Es tracta d'un banc virtual en el que tot aquell que vulgui pot emmagatzemar-hi algun record. D'aquesta manera es vol conscienciar a la gent de la necessitat d'avançar en la investigació per aturar aquesta malaltia. De no ser així, en els propers 40 anys més de 100 milions de persones poden perdre els seus records.

L'Onavis, a més, ens anima a deixar en el nostre blog algun(s) record que tinguem i que volguem preservar. Aquí van els meus:

1. Una tarda de pluja de quan tenia 6 anys. Jo era a escola i plovia molt, així que jo estava amoïnada perque no duia paraigües. En sortir per la porta vaig veure el meu pare. Ell no em venia mai a buscar, a aquella hora estava treballant a la granja, però aquell dia va venir amb un paraigües que a mi em va semblar enorme. Recordo que vem pujar al cotxe (era el Diane6 tronat que tenia per anar a la granja) i feia pudor. El meu pare anava brut, amb les botes enfangades. Però per mi era com un príncep amb un cavall blanc. He tingut, tinc i espero tenir molts moments fantàstics amb el meu pare, però aquest el recordo especialment: la sensació de sentir-me estimada i protegida que em va donar en aquell moment no l'oblidaré mai.

2. Una tarda de juliol en que tornava de colònies amb l'esplai. Jo devia tenir 12 anys. La meva mare m'esperava a la parada i recordo veure-la des de l'autocar. Duia un vestit nou que s'havia fet ella de color verd, marró, groc, amb un estampat tipus africà, i estava molt morena de pell. Recordo que vaig pensar que estava guapíssima! Encara té aquell vestit i quan se'l posa encara penso en lo guapa que és.

3. El darrer ja el vaig posar al blog fa un temps.

En tinc molts més, però em sembla excessiu posar-los tots i crec que la idea de 3 de l'Onavis és molt encertada. A més m'ha agradat centrar-me en els meus pares, ja que aquí al blog els tinc molt oblidats.

Sembla mentida com funciona la memòria i com tria allò que és important d'allò que no ho és.

dilluns, 23 de maig de 2011

El gran cap de setmana




Aquest cap de setmana he estat de cel·lebracio. Aquest any en faig 40, i com jo les meves amigues d'institut, les meves nenes, així que vem decidir que marxaríem juntes un cap de setmana per cel·lebrar-ho. La idea inicial era marxar a una ciutat europea, però després vem acabar adonant-nos-en que el que realment ens venia de gust era estar juntes, tan ens feia on, i que marxar fora suposava un munt de distraccions i un munt de cansament, així que vem acabar triant un hotelet amb spa aprop de Tàrrega.

I ja ha passat! i ha anat tan bé que fins i tot ens ha sorprès! no és que penséssim que aniria malament o que ens avorriríem sino que ha sigut genial!!!!! hem xerrat sense parar, hem passejat, hem rigut, ens hem emocionat, ens hem relaxat i hem tornat com noves!

No hi ha com unes revistes pedorres, quatre xocolatines i una tarda de compres per recuperar l'energia de qualsevol! I si hi sumes un massatge, ni t'explico!

P.D. El video és d'un grup que em va recomenar la M. I és que 37 de coneixença fa que em conegui els gustos millor que ningú! Ha estat la banda sonora del cap de setmana.

I en van dos...


L'Ester de Vivències d'una mare m'ha donat un altre premi. Començo a sospitar que més que premis són una manera d'anar-nos coneixent tots una mica, perque també duu un qüestionari associat:

1.- Tics i gestos aliens que et treuen de polleguera. No suporto la gent que et talla quan parles, ni que m'interrompin quan llegeixo... d'això últim en soc una radical!

2.- Confessa: quin era el teu sobrenom a l'escola/institut? Quin és el sobrenom més cruel que has posat mai? No he tingut mai sobrenoms... bé, algun cop m'havien dit espàrrec (era molt prima i feien un joc amb el meu cognom). De sobrenoms en recordo un de la facultat: una noia a la que dèiem CLAS Cajastur... era un equip ciclista de l'època... CLAS vol dir Central Lechera Asturiana... imagineu de què anava sobrada la noia...

3.- Quan eres petita què volies ser de gran? Portorriquenya!!! Té una explicació: jo volia ser ballarina i un feliç dia vaig veure West side story per la tele. Vaig quedar fascinada!!! I tot el que sabia després era que jo volia ballar com la Rita Moreno i la seva colla. Vaig deduir que per ballar d'aquella manera s'havia de ser portorriquenya, així que aquest va ser el meu major desig durant una temporada.

4. - Paraulota de capçalera. Puff... totes! soc molt malparlada! des que hi ha les gatxans intento controlar-me, però se m'ecapa cada "joder" i cada "merda"!!! Em sento totalment identificada amb el Hugh Grant a l'escena inicial de Quatre bodes i un funeral!

5 - Peça de roba/modelet que tens/has tingut i no et posaries ni morta. Tinc una brusa que em va dur una amiga de la Índia i que és curta i creuada (de manera que queda ajustada)... i això que de colors és preciosa!

6.- Què et toca les pilotes de la teva parella per molt que l'estimis. Que és una mula!!! ja pot estar totalment equivocat (evidentment jo acostumo a tenir la raó...) que no ho reconeix ni que li clavin agulles! Quan ja ha passat una estona acostuma a reconeixer-ho, però així d'entrada... el mataria!

7.- Quin és el regal més cutre que t'han fet o que has fet? Que m'han fet... bé, dels últims el regal del meu marit pel meu darrer aniversari: un cistell amb plantes, comprat per internet i amb una tarjeteta on no hi posava el seu nom... no volia creure que fos ell... (cal dir que jo odïo les plantes... bé, no les odïo, però per com acaben morint quan estan amb mi dedueixo que algun rebuig visceral i ocult deu haver-hi...). Que jo hagi fet, una ampolla de xampú i una de crema hidratant en un amic invisible (cal dir que m'havia tocat abans a mi en un altre amic invisible i que ho vaig fer perque no m'havia recordat de comprar res i va ser "el millor" que vaig trobar per casa i que fos regalable...).

Igual que abans, sentiu-vos tots guanyadors, així que endavant amb el qüestionari!!!

Premio para la señorita!


Des de Sol solet m'ha arribat un premi! però per recollir-lo he de contestar unes preguntes... aquí van:

- Si poguessis triar amb qui sortir amb qui ho faries? Amb la teva parella, marit, nòvio, xurri, amb les amigues...? Doncs ara mateix acabo de tornar d'una sortida d'amigues, divendres tinc un sopar amb d'altres amigues, així que vaig força servida. Ara com ara tinc ganes de soparet amb el meu marit a un bon restaurant, però el dia 18 em treuré l'espineta: és el nostre aniversari i com aquest any no marxem fora ens farem un bon homenatge amb sopar al nostre japonès preferit!

- Vinga va, explica un secret, alguna cosa que ningusàpiga o molt poca gent, ok? Los secretos, secretos son, però va, aquí en va un: fa molt poc vaig descobrir que la cançó "les nenes maques al damatí" diu "s'alcen i reguen". Jo sempre havia entès "salsen i reguen" i creia que "salsar" era alguna cosa que es feia amb les plantes... d'aquestes en tinc vàries...

- Alguna vegada t'has penedit d'alguna cosa? Digues de què i per què. Cada dia... soc insegura patològica i això fa que dubti moltíssim del que faig, fins i tot quan ja he ho fet. Que ara recordi... de no haver anat a un concert de la Madonna fa uns 20 anys... sort que en fa 2 vaig aconseguir-ho!

- Què és el més fastigós que has menjat? Vaig menjar formigues que van dur uns amics de Sud-Amèrica, però no resultaven fastigoses... Potser els nuggets del menú barato del bar de la meva facultat... són com melamina de pollastre...

- Tens enveja o no en gastes d'això? I si es que si, de què i per què? Tinc enveja de la gent amb molta força de voluntat, especialment ara que jo sembla que l'he perdut per segons quines coses. Em sento cansada per tot i això fa que molts cops mandregi quan no ho hauria de fer...

- Tens o has tingut algun vici del que no et sentis orgullosa? em mossego les ungles... i el pitjor és que una de les gatxans també comença a fer-ho...

- Alguna vegada t'has emborratxat, arribat a casa, posat el pijama i ficat al llit sense saber com? No. Com a molt m'he axispat, però mai m'he emborratxat fins aquest extrem.

El premi us el passo a tots els que no el teniu ja, que això ja és ben bé una xarxa de seguiment! Una abraçada!!!!

dimarts, 17 de maig de 2011

Meme de cine


La Kira Permanyer m'ha passat un meme de cine. Ja fa temps que no feia un meme!!! M'ha fet molt gràcia perque hi ha curioses coincidències entre les nostres respostes. Aquí van les preguntes i les respostes:


1. Quina és l'última pel·lícula que has vist al cine?

Winnie the pooh... si nois, es el que hi ha... recomanable per nens molt petits: dura poc mes d'una hora i l'aguanten molt bé. A les gatxans els va agradar i a casa de vegades la comenten. En Vic es va adormir i a mi doncs em va agradar: és nova però l'han feta amb una bona dosi del clàssic i han introduit el llibre com a part de la història, molt xulo. A més hi ha ficat en Lasseter, que és Déu a la terra!


2. Quina és l'última pel·lícula que has vist a casa?

El discurso del rey!!! ja ja ja primera coincidència amb la Kira! La vem veure aquest cap de setmana, en Vic divendres i jo a trossos entre divendres (em vaig adormir...) i diumenge (a les 8 de mati planxant...). Em va agradar molt, sobretot Helena Bonham-Carter! si, si, els protes són ells i estan genials, però és que els seus papers són dos bombons! però quan surt ella està increïble! i això que no la suporto!!! Ah, una curiositat: l'actriu que fa d'esposa de'n Lionel em sonava molt... i és la Elizabeth Bennet de Orgull i prejudici versió BBC!!!!! S'ha fet gran!


3. Quina és la teva pel·lícula preferida?

Puff... faria una llista i no l'acabaria... m'agrada cine molt diferent, des d'Indiana Jones a Rio Bravo i des de la Boda del Monzón a La costilla de Adán, però tinc debilitat per les pelis clàssiques americanes dels 40 i els 50. He vist milers de cops Eva al desnudo, però també Grease o Ocean's 11, vaig plorar amb La historia del camello que llora i amb Tres dies amb la familia (i ni us explico amb Herois...), i em se diàlegs de Lo que el viento se llevó, El Padrino o Pretty woman... Ah, i soc fan de les pelis musicals! aquí teniu definits els límits entre els que s'engloben les meves preferències... amples eh!!!!????


4. Hi ha alguna pel·lícula que esperis amb ànsia?

Jo tambe era de les que estava al tanto de les estrenes i esperava que estrenessin una peli setmanes, però ara estic molt desconnectada... això si, se que al setembre treuen el DVD d'El rey león i espero que, com van fer amb La Bella y la Bestia, la reestrenin al cine. Tan si ho fan com si no, la comprarem per duplicat: les gatxans s'han carregat la còpia que ens va deixar la seva tieta de tan veure-la...


5. Quina saga de pel·lícules t'agrada més?

Soc de l'Indi!!!!! El Dr Jones em té el cor robat!!! I de les pelis del Danny Ocean: 11, 12 i 13... El Clooney em té robat el cor, el cos i el senderi!!! Bé, i com a freakie consorte Star wars, El senyor dels anells i La jungla de cristal: veure al meu marit plorar cada cop que veiem el final de la Jungla no té preu...


6. Escriu algunes pel·lícules que tinguis a casa

D'entrada gairebé totes les citades anteriorment, la majoria de les de Pixar, i totes aquelles que en el seu moment m'han agradat molt: Italiano para principiantes, Amores perros, El largo y cálido verano, El hijo de la novia, Ciudad de Dios, Casi famosos, West side story, Pulp fiction... I ordenades alfabèticament!


7. Quina pel·lícula t'agrada més de les que tens a casa?

... mmmmmmmmm... no es una peli, és una minisèrie de 6 hores que intento veure sencera de tant en tant: Orgullo y prejuicio. És la meva joia!


8. Quina pel·lícula t'ha decebut?

Moltes. Molts cops un mal final em mata. Que recordi... Steamboy (deu meu, quin conyàs), Un dia inolvidable (qui va creure que entre en Clooney i la Pfeiffer hi havia química?) i darrerament em va fallar el final de Los chicos estan bien, em va agradar però n'esperava més.


9. Si poguessis triar una pel·lícula per fer-ne un remake, quina seria?

Si és perfecta no cal fer-ne remakes, però m'agradaria veure reversionada La costilla de Adán


10. Què t'agrada de les pel·lícules?

De vegades en tinc prou amb que m'entretinguin. D'altres, cada cop més, que m'emocionin, que em facin sentir, pensar, imaginar. Que surti del cine amb ganes de parlar-ne o d'abraçar i petonejar al meu marit. I de vegades es produeix el miracle i una peli t'ho dóna tot. I és com màgia. Amb El hijo de la novia em vaig dir a mi mateixa que jo volia allò, un home que m'estimés així, i quan vaig mirar al meu costat vaig veure que ja el tenia (feia poc que sortia amb ell). Lo dicho, és com màgia.


He de passar el meme a una persona menys de les que l'hem rebut de la Kira, és a dir a quatre. Els que teniu feina sou:


L'Onavis d'Aprenent a ser mare

L'Esther d'El petit calaix (que deu estar esgarrifada amb el que ha llegit aquí i de la que ja se alguna resposta)

La Mònica de Sense data límit

I l'Anna de Manso Organixeixon

Bé, i tot aquell que vulgui, que és divertit! Vinga nois animeu-vos!

dijous, 12 de maig de 2011

La mare perfecta, el retorno!



Fa uns dies va tornar! Si, ella! Evidentment vestida de blanc i amb unes ulleres de sol que li tapaven mitja cara. Només va saludar a les dues que considera de la seva categoria, però quan la seva filla va córrer cap al carrer darrera una pilota i una altra mare, de les de "baixa categoria", la va aturar i li va tornar sana i estalvia (ella ni se n'havia adonat), li va somriure.

I ahir vem veure per què havia tornat! Estava preparant una representació apoteòsica! Sabeu quan hi ha una estrena teatral tipo Broadway a Barcelona? o imagineu-vos una representació de l'Aïda de Verdi! doncs així! només faltava la catifa vermella o els secundaris vestits d'egipcis i coberts d'or.

Ahir va arribar al parque una mica més tard del normal, quan ja s'assegurava que hi érem totes. Ella com sempre estupenda. I la nena sobre una moto enorme (imagineu si era gran que van marxar les dues a sobre...) que funcionava a bateria. Evidentment tots els nens van anar com mosques a rebre-la, gairebé li feien el passadís com si hagués guanyat la lliga. I la mare, per si algú no se n'havia adonat va cridar "Mireeeeeeeeeeu!!!!! la fulanita ja no duu xumeeeeeeeet, i per això li hem regalat aquesta mooooooooooto!!!".

Jo l'hagués hagut de matar llavors! o no matar-la, però si fotre-li un moc! però sempre em passa, hi caic quan hores més tard en Vic em diu "i per què t'ho has callat?". En aquell moment no vaig dir res... de fet només patia per si les gatxans ho sentien i em venien a reclamar la moto (amb interessos des del gener...), fet que a més hagués acabat en discussió, ja que nosaltres ni els vem comprar res, ni teníem ni tenim intenció de comprar-los res a canvi de xumets, bolquers, biberons, bones notes, etc... I com jo, la majoria de les que érem allà.

Quan jo de petita ( i de no tan petita) aprovava el curs, el meu pare es negava a comprar-me res. Deia que la meva feina era aquesta, la meva feina era estudiar i fer-ho bé. La recompensa ja la tindria més endavant. Ara ho entenc.

Ah, i la moto es va quedar aparcada tota la tarda perque la mare no deixava que la nena la fes servir pel parque: hi ha sorra i pedres i es podia fer malbé...


divendres, 6 de maig de 2011

Corred, corred, malditos!



L'Onavis en el seu darrer post parla de quan treure el bolquer a les criatures i fa esment a aquesta "obsessió" que de vegades els pares mostrem de fer-ho tot "quan toca" o fins i tot abans. Ara toca treure el bolquer i au, tots a fer-ho! Ara fora el xumet, ara ja haurien de parlar, encara prenen bibe? ja caminen? ja li has de treure la cadireta de passeig... Aquests comentaris i qüestions te les fas i te les fan contínuament i en alguns moments poden ser angoixants. A veure, no parlo d'una angoixa de "no puc dormir!", però si que arriba un punt que et fan pensar de fer alguna cosa només perque "ja toca" o perque tots al teu voltant la fan. I d'aquesta manera tendim a fer-ho tot el més aviat possible, abans que els altres ens diguin res, fins i tot potser abans de que els nens estiguin a punt.

Aquesta setmana hem decidit que ja no hi ha més biberó i que les gatxans es prenguin la llet amb una tassa. No hi ha hagut massa problema, elles tenien el tema ja dominat i senzillament prenien biberó per comoditat meva: els el donava i mentre se'l prenien jo preparava la roba que s'havien de posar, mentre que ara he d'estar més o menys a sobre d'elles, vigilar-les que no es tirin la tassa per sobre o que no comencin a jugar a "guerra de llet".

El cas és que ho vaig comentar al parque i la mare del "nen que tot ho fa sempre abans, millor i més depressa que els demés" em va fotre la bronca: com pot ser que hagis trigat tant? el meu nen ja fa més d'un any i mig que no pren bibe! I jo excusant-me: no, si era pura comoditat meva, ho reconec. Però que cony! per què m'he d'excusar? osti ni que tinguin 20 anys!!! si, ja se que el xumet i el bibe no son recomanables, que poden deformar el paladar i les dents, causar problemes en la parla... però sincerament, tant afecta un bibe que tenen durant 5 minuts a la boca (les meves se'l prenien a velocitat ultrasònica)?

D'on ens ve aquesta mania de fer-ho tot abans? Tinc la sensació que anem tots a 200 per hora i que fem créixer les criatures més ràpid del que toca. Que quan arriben a una etapa de seguida volem que arribin a la següent. Que necessitem que siguin mes grans del que són. I jo vull disfrutar totes les etapes, vull que passin poc a poc. Que per aquí ja no hi tornarem a passar!

dilluns, 2 de maig de 2011

Les bambes de la discòrdia



Fins ara no havia tingut mai massa problemes. De tant en tant la Maria es queixava de la samarreta que li havia triat, però com a molt feia una rebequeria i acaba acceptant la meva decisió (davant l'opció d'anar en pijama o despullada a classe). Però aquest cop la cosa ha anat a més.

Feia dies que l'Erinn es queixava de que les bambes li anaven petites. Vaig poder-ho solucionar durant uns dies amb les botes: tornava a fresquejar i eren una bona opció. Però quan la calor va tornar ja no vaig poder-ho endarrerir més: havia de comprar-li unes bambes noves a final de temporada. Al Decathlon vaig trobar la solució perfecte: unes bambes tipo bota de bàsquet que podria dur amb mitjons o sense, que eren de batalla i que només costaven 10 euros. Vaja: bueno, bonito i barato! Vaig aprofitar i en vaig comprar unes a la Maria també.

A la Maria li van agradar de seguida. Però l'Erinn va començar a dir que li feien mal. No ho entenia, li quedaven més aviat balderes de mida, ja mirava de cordar-les fluixetes, els mitjons eren primets... Mica en mica les queixes van anar a mé si van anar canviant: de l'"em fan mal" vem passar al "no em van bé", al "mama ves amb compte que em pots fer tant mal" (elles diuen tant en comptes de molt) i finalment el quit de qüestió: "no m'agraden, les vull roses". Aquesta lletania va durar tres matins, tres matins que va acabar portant les bambes a la força i que van suposar que arribéssim tard a escola, jo amb un atac de nervis i ella en un mar de llàgrimes.

D'on li ve aquesta falera pel rosa? jo no es que hi estigui en contra, però no m'entusiasma i, tot i que tenen roba rosa i reconec que els queda molt bé, no n'és la majoria ni molt menys. La Maria tira molt cap al taronja, tot i que no fa lletjos al lila i el rosa. Però l'Erinn hi té una veritable obsessió! i a més quan en parla fa servir un to de bleda: "és rooooooosa!!!". Cert que té companyes que són autèntiques devotes de la mare de Déu del rosa, de la Verge de les Princeses i de tots els Sants del món Disney, però no creia que de tan menudes els impressionés tant el que duien les altres nenes. Hi ha una campanya mundial orquestrada per introduir el rosa en l'ideari femení com el summum?

Al final he aconseguit que accepti les bambes. Era això o anar a escola descalça. Li vaig que triés i en un moment de lucidesa va triar les bambes. He guanyat el primer round però no ha estat fàcil. I se que el combat no ha fet més que començar...

P.D. Tampoc són tan lletges, no?