dilluns, 31 d’octubre de 2011

Bona castanyada!






A mi no m'agraden els panallets. Les castanyes psè, i els boniatos m'agraden fregidets amb sal. Així que ja us podeu imaginar que no soc massa de castanyades. Però a les peques els encanta, de manera que ja fa un parell d'anys que ho cel·lebrem.

Divendres a l'escola tocava castanyada, així que el primer que em van dir quan les vaig cridar al matí va ser si ja estava tot apunt: plats, forquilles, davantals i un mocador per fer de castanyeres. Si voleu veure'n fotos, aquí teniu l'enllaç al blog de l'escola.

I avui hem fet panallets amb l'àvia. Si hi ha algun dolç que li agradi a la meva mare (que és moooolt gomanda) és el massapà, així que quan toca fer panallets s'hi esmera. Compra els ingredients a Can Gispert (si no hi heu anat mai us ho recomano moltíssim), fa la massa un dia o dos abans perque estigui ben reposada, i res de posar-hi patata! només ametlla i sucre (i un toc de llimona). I la seva gran il·lusió era que aquest any les gatxans els farien amb ella. Jo hi he anat com a equip de suport i per immortalitzar el moment.

I és que a mi m'agrada molt que facin coses amb ella i amb el meu pare. Que disfrutin els uns de les altres i a l'inrevés. Veure com s'estimen. I aquesta tarda ens ho hem passat la mar de bé les quatre. I els panellets han quedat increïbles i segur que estan boníssims. Encara que jo no els tastaré. Us en deixo algunes fotos.




dissabte, 29 d’octubre de 2011

I tu quants fills tens?



Ahir vaig anar a una xerrada molt interessant sobre els Neanderthals i els Denisovans (una "nova espècie"? dins la línia evolutiva humana). El conferenciant era en Carles Lalueza, probablement l'home que en sap més sobre DNA antic (el material genètic que es pot obtenir dels fòssils) de tot el país. Doncs, entre d'altres temes, va parlar d'un treball que va fer a partir d'unes restes de Neanderthals trobades a una cova asturiana, el Sidrón que, apart de semblar-me genial, em va fer pensar en una entrada pel blog. Així que torno a entrar en "modo profesora".

A la cova van trobar restes corresponents a 12 inidividus: homes, dones i nens, i analitzant el seu DNA van comprovar que es tractava d'una família formada per tres parelles, dos adolescents i quatre nens. Analitzant les edats dels nens van observar que hi havia una diferència d'edat de 3-4 anys entre ells, valor que coincidia amb la diferència d'edat entre els fills a les poblacions de caçadors-recol·lectors.

I per què 3 anys? doncs perque es tracta de poblacions nòmades. Què? doncs si, quan una dona es desplaça i ha de carregar criatures en podrà dur una, però no dues a coll, de manera que és molt convenient que una ja camini quan neixi la següent. Aquest patró reproductiu com us dic és molt estable en totes aquestes poblacions. I com es manté? doncs amb l'alletament. Si noies (i nois)! En aquestes poblacions les dones donen el pit durant uns dos anys, de manera que són infèrtils durant aquest període.

Un altre punt interessant és que van veure que els homes tenien tots el mateix llinatge, mentre que les 3 dones adultes provenien de 3 llinatges diferents, de manera que es tractava d'una societat patrilocal: els homes seguien al lloc on havien nascut, prop de la família, i eren les dones les que es desplaçaven.

Un tema del que no he sentit a parlar mai és què fan aquestes societats amb les bessonades...

Ah, i millor no us explico com van anar a parar els 12 a la cova...

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Un nou blog



Des de fa una estona a la llista de blogs de la dreta n'hi ha un de nou: Sorra fina. Aquest blog és dins l'apartat Criatures de l'edició digital del diari Ara. En aquest espai hi ha diversos blogs dels que ja en seguia un parell, però aquest és especial. L'autora, l'Anna és una antropòloga i mare de dos fills que està acabant la seva tesi doctoral sobre les relacions entre els nens i nenes en l'etapa preescolar. El tipus de treball que ha fet li ha permès observar com interaccionen en llibertat sense la intervenció d'un adult. I per què és tan especial? Doncs perquè, apart de que segur que té un munt d'experiències i idees interessants per compartir, l'Anna és del meu poble i la seva filla (la nena que surt amb les plomes d'índia) va a la classe de les fades i els follets igual que una de les meves gatxans. Aixi doncs, es pot dir que som col·legues de maternitat. I que nassos, perque em cau bé i li vull fer propaganda!*

*Tota la propaganda que es pot fer des d'un blog petitó com el meu...

dilluns, 24 d’octubre de 2011

No hay mal que por bien no venga



Demà farà una setmana que el meu marit és a l'atur. A la seva empresa (ex-empresa) no tenien més feina de la que ell feia i finalment van decidir prescindir-ne. Ell està tranquil, els programadors van buscats, i els d'iphone i ipad més, però jo no les tinc totes. De fet estic histèrica! no és que no confiï en ell, al contrari, però sempre he estat una cagueta i aquesta incertesa em mata. Mira, és el que hi ha i ara només em queda tenir paciència i esperar que tot vagi be.

Però tot té el seu costat bo: ell ha passat de sortir a quarts de 8 de casa i arribar com a molt d'hora a les 19h, de nomes estar amb les nenes a l'hora del bany i el sopar, a estar-se a casa, portar a les nenes a escola i anar-les a buscar, jugar amb elles al parque... Sembla que està recuperant part del temps perdut. I les nenes ho han notat. Vaja si ho han notat! La relació amb elles s'ha fet més fluïda, les nenes volen el papa per moltes coses, i ell està podent disfrutar el momentàs pel que estan passant!

Ara, aquesta bona relació pare-filles està molt bé, però tan de bo trobi feina aviat!

dijous, 20 d’octubre de 2011

I en normal?



L'Onavis parlava ahir en un post de la llengua materna de les criatures, arrel d'un programa d'El Convidat. M'imagino que no cal tenir gaires masters per veure d'on ve el terme "llengua materna", però tot i així hi ha polèmica per la llengua en la que una mare es dirigeix als seus fills.

Conec un cas en el que els pares (tots dos catalanoparlants) han decidit parlar als seus fills en anglès per tal que aquesta sigui la seva llengua materna, ja que el català i el castellà ja els aprendran sobradament a l'escola. Com els hi va? doncs a nivell d'idioma bé, el nen parla en anglès amb els seus pares i en català (un català d'allò més acadèmic, sembla un petit Pompeu Fabra) amb la resta. La nena encara no parla, però m'imagino que seguirà el mateix camí. Però no se si és mania meva o què, jo noto una falta d'espontaneïtat en la relació entre pares i fills, trobo a faltar un "petardilla meva" o un "és que jo me la menjo amb patates aquesta croquetona" mentre fan pessigolles. M'imagino que, per molt que es domini un idioma, ha de costar deixar anar segons quines expressions en una altra llengua, ser del tot espontani, si no és la teva llengua habitual o la teva llengua materna. I això és el que esl hi trobo a faltar a aquests nens.

A casa parlem en català, però jo deixo anar un munt d'expresions en castellà a mitja frase. La meva sogra és castellanoparlant i a l'escola i a la tele les gatxans senten parlar en castellà, així que és normal que hi hagi paraules que diuen en un o altre idioma. A més hi ha els dibuixos de "Les tres bessones bebé" que es miren en anglès (en anglès hi ha cançó al final i en la versió catalana no, així que no hi ha color) i alguns contes que de tant en tant llegim en anglès, de manera que alguna "anglesada" deixen anar de tant en tant (a casa sempre es parla de butterflies en comptes de papallones, i no les treguis d'aquí!). Potser si que no estem fent prou per defensar la nostra llengua, però és com ens surt, jo no se dir "refotre" i dic "joder" (tot i que intento no dir-ho gaire davant d'elles...). I elles parlen en aquest mejunge que espero mica en mica vagin aclarint. De moment, però, no és extrany sentir converses com aquestes a casa:

- mama, mira una "canaoria"

- no carinyo, es diu zanahoria, en castellà és zanahoria i en català pastanaga

- i en normal?

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Ho he d'explicar!



Les gatxans cada dia xerren més i millor. La veritat és que ens tenen ben distrets amb les seves converses. En tenim moltes d'apuntades i les anem penjant al Facebook, però la d'ahir va ser molt divertida i l'he d'explicar!

Situació: al cotxe, anant cap al metge.

- Erinn: mama, en Biel diu que si t'enfades et surten bitxos.

- Jo: bitxos???? vols dir?

- si mama, diu que surten bitxos d'aquells

- de quins? formigues?

- no mama, d'aquells... mmmm... orugues!

- ... no carinyo, orugues no, arrugues!!!!!

El Biel en qüestió havia respost a un "Biel, si fas això m'enfadaré" de la mestra amb un "doncs et sortiran arrugues!". Jo soc la mestra i encara ric ara! Va, ja podeu anar a dormir (o despertar-vos) amb un somriure!

P.D. la imatge és d'un conte en anglès "The very hungry caterpillar" de l'Eric Carle (en català "L'erugueta goluda", nosaltres el tenim en anglès i l'expliquem en diversos idiomes, a elecció de les gatxans). És un conte xulíssim! a les meves filles els encanta, i d'aquí que l'Erinn vegi i senti orugues per tot arreu.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Un altre premit!!!

L'Onavis d'Aprenent a ser mare m'ha passat un nou premi (gràcies guapa!) i he de respondre dues coses, una dir tres quines són les tres cançons que més m'agraden i l'altra explicar un somni. Aquí van:

Les cançons: ja sabeu que em costa molt triar i d'altres cops he comentat cançons que m'agraden. Aquí en van tres que no se si he dit abans, però que sempre em posen de bon humor. La primera és I could have danced all night de My fair lady, una de les meves pel·lícules preferides (si, m'encanten les pelis on de sobte la gent comença a cantar) No us perdeu la versió teatral amb la Julie Andrews de protagonista (està a l'spotify).


La segona és l'obertura del Tanhauser de Wagner. No hi entenc gens d'òpera però hi ha algunes àries que m'encanten. I entre tante àries una obertura, aquesta. M'agrada moltíssim, m'activa, em dóna un subidón d'energia, sense arribar a l'extrem de voler envair Polònia...

I la tercera és Volando voy de Kiko Veneno i és que estic enamorada de la vida, aunque a veces duela!

Pel que fa al somni, de debò que no en recordo cap... bé si, un que tenia de vegades de petita i que m'angoixava molt: que pujava corrents pel meu carrer i no avançada. Em perseguia algú que també corria i no avançava (per sort). No en recordo més...

Passo el premit a:






dissabte, 15 d’octubre de 2011

Un post diferent



No estic acostumada a parlar aquí de "feina", però no m'he pogut resistir a recollir el guant que m'ha tirat l'Anna... Espero no avorrir-vos massa amb el meu rol de professora...

Si preguntem què ens fa humans, la majoria respondrà la cultura, parlar, el nostre gran cervell... però res de tot això seria possible si no ens haguéssim posat de peus. Si família, el que ens fa humans és caminar drets, ser bípedes. Deixar les mans lliures va permetre que les fessim servir per altres menesters i que la vista, un sentit que la resta de primats també tenen força desenvolupat, passés a ser primordial. Anar amb el cap dret va permetre modificar l'aparell fonador i que poguem parlar com ho fem. I fer servir les mans i la vista va fer que les connexions neuronals s'incrementessin i el nostre cervell es desenvolupés. Vaja, quin gran invent el bipedisme!

Però... (si, sempre hi ha un però) no tot podia ser tan maco. Anar drets i tenir un cervell tan gran en comparació amb la mida del cos també ha comportat certs problemes. El primer és el mal d'esquena! La torsió de la columna fa que se'ns carreguin les lumbars quan passem molta estona drets. Suposo que d'aquí ve l'invent de la cadira!

Però el principal inconvenient és obstètric: la pelvis d'un goril·la o d'un ximpanzè és totalment plana i està aliniada amb l'úter de manera que la criatura té una mena d'autopista recta de sortida. Però la nostra pelvis està rotada, fa forma de receptacle per poder aliniar esquena amb cames i centralitzar el pes del cos. Això fa que el canal del part es transformi en una autèntica odissea pel nadó, que abans de sortir ha de fer una corba tan tancada com les del circuit de Montmeló (mireu el dibuix d'abaix).

I com l'evolució és d'allò més imperfecta, hem de sumar a l'impediment que suposa la nostra pelvis la gran mida del cervell humà, que és tres cops més gran del que ens tocaria per mida corporal. El temps de gestació dels humans és similar al dels ximpanzès quan hauria de ser d'uns 21 mesos per tal de que les cries sortissin igual de desenvolupades. Per què no es així? perque el cap no podria sortir. Així que els nostres nadons surten poc desenvolupats i durant el primer any de vida tenen una dependència absoluta dels seus progenitors, ja que el seu cervell encara ha de seguir creixent molt (penseu que un 60% de l'energia que el nadó consumeix ho fa en desenvolupar el seu cervell!!!). Potser aquest post l'hauríem d'enviar a les autoritats que han decidit que amb 16 setmanes de baixa per maternitat n'hi ha prou...

P.D. Això com veieu només ha sigut una petita pinzellada. Si voleu més informació sobre el tema hi ha 98145619345 llibres sobre evolució. A mi m'agrada molt un del Relethford que es diu "The human species". I per qualsevol dubte aquí em teniu (falta, però, que el sàpiga respondre...)

dimarts, 11 d’octubre de 2011

Què soparem avui?



Doncs avui toca hummus, però aquesta entrada no és per parlar de cigrons. Ni tan sols per parlar de menjar. Vull parlar del que s'està convertint en el millor moment del dia: l'estona del sopar!

Fa uns dies que els sopars a casa són estones de conversa la mar de divertides: les nenes van menjant i responent les nostres preguntes sobre com els ha anat el dia, què han fet a l'escola, què han dinat... Jo normalment passo la tarda amb elles i algunes coses ja me les han explicat, però a la tarda no estan massa per explicacions, volen jugar, córrer, embrutar-se una mica més (de debò que un dia d'aquests la rentadora em demanarà un augment de sou i a veure com li faig entendre jo que estem en crisi...). En canvi, a l'hora de sopar que estem els quatre tranquilets i veuen com son pare i jo anem explicant-nos el dia, a elles també els fa gràcia intervenir. I com a imaginatives i gracioses no les guanya ningú, doncs son pare i jo acabem sopant entre riallades. I elles ben orgulloses de fer-nos riure! Quan m'hagin de fer una operació d'estómac degut als gasos ingerits durant els àpats serà culpa d'elles!!!

divendres, 7 d’octubre de 2011

Adaptades del tot... les tres?



Bé, ja portem un més d'escola gairebé i les gatxans estan del tot adaptades:

- com ja he dit el fet de que al poble només hi hagi una escola té l'avantatge de que la majoria de nens de la llar d'infants coincideixen hi tornen a coincidir, així que molts eren ja "vells coneguts".

- totes dues són menjadores i tothom comentava que el menjar de l'escola és molt bo, així que molt be. De fet pateixo que no em facin pagar doble (doble per cada nena, és a dir, quàdruple!) ja que a l'agenda del menjador cada dos per tres consta que han repetit d'algun plat (o de tots).

- la Maria no em tenia amoïnada: és una nena molt sociable, li encanta aprendre, que li expliquin coses, que li ensenyin com funciona tot o investigar-ho per ella mateixa (més aviat la darrera opció ja que fins que no es veu perduda del tot no acostuma a demanar ajut). No li agraden els crits ni les presses, però és tossuda a matar. I jo sabia que la seva mestra és tranquila però que té prou autoritat com per fer-la baixar del burro si cal, així que intuïa que de seguida s'entendrien. I si, als tres dies la mestra ja em deia que amb la Maria tot anava molt bé.

- l'Erinn em tenia més amoïnada: és molt tímida i a més tenia el referent de l'escola bressol i les mossegades. La primera setmana es va portar molt bé, suposo que observava. La segona es va portar fatal: no va dormir ni una migdiada, no feia cas de la mestra, anava provant-la fent el contrari del que li deien... La mestra m'ho va dir amb un mig somriure, tot acabant amb un "tranquila que ara ja la tinc calada". I si noi, la tenia ben calada perque aquestes dues setmanes tot ha acabat encaixant com un puzzle: s'ha establert una connexió i una complicitat entre elles dues que m'encanta i em tranquilitza molt.

- van a les extraescolars encantades de la vida! a natació hi van els dijous només, tot i que la primera setmana hi van anar dimarts i dijous, i en surten molt contentes, comentant el que han fet. També hi juga a favor que coincideixen amb els seus amics de l'escola i el parque, així que teníem molt guanyat d'entrada. La dansa era una aposta segura i no ha defraudat. Per elles és com estar al cel: una aula enorme, una paret que és un mirall, una caixa plena de disfresses i complements, música i una mestra marxosa i que a sobre fa bombolles de sabó perque les rebentin tot ballant! me les mirava des d'una escletxa de la porta i m'emocionava només de veure lo bé que s'ho passaven!

Però i jo? m'he adaptat? doncs no... no m'adapto a tota la feina que he de fer abans de sortir de casa, a quadrar els horaris de les gatxans amb el meu, que pobre sempre hi surt perdent, a intentar, ja no compaginar vida familiar i laboral (ja ja ja...), sino com a mínim a poder saltar l'escletxa que hi ha entre les dues i que cada cop és més fonda. Enyoro la simplicitat de l'escola bressol i aquella mitja hora més a la tarda (mecagunlamare del que va decidir eliminar la 6ª hora). M'esgota haver de tenir en ment mil coses i aquesta sensació de que no en controlo cap, que no en faig bé cap.

Però mira, és el que hi ha i d'una manera o altra tirarem endavant (o se'ns endurà per davant...). I això si, sempre amb aquella alegria...