dissabte, 24 de setembre de 2011

... no m'estaran prenent el pèl vostès?



Primer et diuen que lo pitjor són els primers mesos, que després tot passa, tornes a dormir, tens per la mà el tema del menjar, els bolquers, els banys, la casa... un cop passat ni te'n recordaràs et diuen...

Després és la crisi del primer any: comencen a caminar, però com encara no parlen es normal que s'enrabiin, no saben com fer-te entendre què volen. Però tranquila, un cop comencen a parlar les coses canvien...

Uy, és que la crisi dels dos anys és la més dura de totes! no ho sabies? si, clar, ara han d'anar-se autoafirmant, tot ho volen fer soles, ja xerren i pobre de tu que no els entenguis a la primera, però no t'amoïnis, quan fan els tres això passa i podràs descansar...

Si noia, no t'havien dit que als tres passen una mena d'adolescència? siiii! volen fer la seva, veure què passa si se salten els límits, posar-te a prova, a veure què passa si faig això que la mama m'ha dit que no faci... però ja veuràs com quan comecen l'escola dels grans prenen consciència i mica en mica es suavitza la situació... segur????? Ai, que no t'havien parlat de l'adaptació (tant pels nens com pels pares...), les extraescolars, el nou horari, els nous ritmes i, sobretot, compaginar-ho tot amb la feina i el teu dia a dia?

Començo a pensar que hi ha algú darrera de tot això... digueu-me paranoica, però em sembla que les grans autoritats mundials s'han conxorxat en contra nostra i ens estant atacant amb una mena de guerra psicològica: ens fan tenir esperances d'un futur millor, plè de bons moments i estones de relax i aquest futur mai arriba... o si?

divendres, 23 de setembre de 2011

La tieta Laura s'ha morit?



Aquesta pregunta em va fer l'Erinn fa unes setmanes. La cosa va seguir així:

- noooo!!!! per què ho dius?

- perque estava malalta del coll.

- no dona, però els metges la van curar

- doncs el iaio que baixi, que el curin i així no estarà morit.

-... carinyo les coses no van així. Quan un es mor ja no el poden curar

- i per què no?

... i així va seguir durant gairebé mitja hora. Fa un any i mig es va morir el meu sogre i com les gatxans preguntaven molt per ell vem optar per explicar-los que l'avi era dalt d'una estrella i no tornaria a venir. No n'havien parlat més, només algun petó llençat al cel quan a la nit veien les estrelles, però ara fa unes setmanes que el tema s'ha tornat recurrent i no hi ha dia que no surti la mort a la conversa. Cada cop que l'Erinn sent parlar d'una malaltia pregunta per la mort. Nosaltres anem responent com podem, però hi ha vegades que sento que el tema em supera i no se si el que contesto no li està generant més inquietud que una altra cosa. Ho he parlat amb una mare del parque que és mestra d'educació infantil i m'ha passat una llista de contes que tracten la mort i la tristesa. També m'ha aconsellat que ho parli amb la mestra de l'Erinn, que em pot ajudar amb el tema. Jo estic amoïnada perque la veig patir quan en parla.

S'accepten consells, recomanacions, comentaris i critiques.

dijous, 22 de setembre de 2011

Atenent a la diversitat (versió casolana)



No sé què fan les altres mares de bessons, però jo molts cops tendeixo a tractar a les meves filles com un pack. Si, està mal fet, sé que són diferents, però en el dia a dia molts cops no tens temps de dividir els teus pensaments i les teves decisions. Jo acostumo a vestir-les igual (m'estalvio pensar dues indrumentàries i, sobretot, m'estalvio baralles), els poso el mateix per esmorzar, les faig anar al mateix ritme i els dic les coses en plural. Intento, però, tenir en compte les seves petites (o grans) diferències:

- l'Erinn segurament no s'acabarà la llet, però esmorzarà alguna cosa abans de sortir de casa mentre que la Maria no en deixarà ni una gota però després no menjarà res. Intento que una faci sempre una glopada més (la última i la de propina!) i que l'altra mengi algo, encara que siguin 4 krispies!

- en despertar-se la Maria em preguntarà coses i parlarà ininterrompudament durant 30 minuts, esperant que jo me l'escolti i vagi insertant comentaris que li facin entendre que l'estic escoltant. A l'Erinn no li sentiré res més que grunys durat uns 20 minuts i si li insisteixo molt en alguna cosa segurament m'enduré una queixa o un lament.

- quan surtin d'escola la Maria m'explicarà tot el que ha fet. L'Erinn, després de preguntar-li 74518763541 cops em contestarà "si" a la pregunta de si s'ho ha passat bé, i "jugar" a la de què has fet a escola?

- al parque la Maria es passarà un munt d'estona jugant sola al tobogan o amb la sorra, acostant-se als seus amics en moments puntuals. L'Erinn jugarà tota l'estona amb ells, tot i que de tant en tant anirà a veure a la seva germana per assegurar-se de que està bé.

- pel carrer la Maria anirà dient hola a tothom, serà molt dolça i simpàtica i contestarà tot el que li preguntin. L'Erinn s'amagarà darrera meu a la mínima que algun extrany li digui res. Però si és algú conegut la Maria no li voldrà fer un petó ni de broma, mentre que l'Erinn li farà abraçades i petons fins a deixar-lo baldat.

I això només és el començament. Són molt diferents. Físicament i de manera de ser. I intento estar per elles de manera diferent. Costa però, eh! sobretot quan són tres quarts de 9 del matí, una s'està queixant de les sabates i l'altra et demana que li expliquis un conte... a veure si sabeu quina fa què?

dilluns, 19 de setembre de 2011

Límits



L'any passat, a l'escola bressol ens van fer una xerrada sobre els límits. S'han de posar límits al nens? La xerrada va ser interessant però jo vaig tenir la sensació d'haver sentit obvietats: per mi és obvi que cal posar límits, que cal ensenyar als nens que hi ha coses que no es poden fer per molt que vulguin i d'altres que s'han de fer encara que no els hi agradi. Que no es pot pegar per molt que aquest nen tingui la joguina que jo vull i que he de recollir les joguines per molta mandra que em faci. I seguint en aquesta línia, per mi educar vol dir també ensenyar a superar la frustració de no tenir tot allò que volen, a valorar el que aconsegueixen, a demanar perdó quan han fet mal, a demanar les coses si us plau, a no donar les coses per fetes i a no exigir. A mi em semblaven coses obvies, però pel que es veu no ho són tant.

A mi no m'agrada quan les meves filles em diuen que estan tristes perque jo m'he enfadat. Em fa mal sentir-ho. I segurament seria més còmode dir-los que si a tot, m'estalviaria fer de sargent, que us asseguro que no m'agrada gens. Però soc la seva mare, i això implica explicar-los contes i fer-los milers de petons, però també marcar uns límits i exercir una autoritat. Si, autoritat. La paraula sembla que fa por, però tampoc n'hi ha per tant! I lo bé que senta de vegades!!!

diumenge, 18 de setembre de 2011

Más sabe el diablo por viejo...



Ahir vem anar a la Setmana del llibre en català al parc de la Ciutadella. Hi vem anar al matí a veure com diferents il·lustradors (il·lustradores, que tot eren dones) dibuixaven en directe alhora que explicaven un conte. Va estar bé, un pel llarg pels nens, i evidentment molt irregular: el fet de saber dibuixar no garanteix saber explicar un conte, així que hi va haver contes molt ben explicats i d'altres d'avorridots.

Jo, a més, hi anava amb una segona intenció: una de les il·lustradores era la Pilarin Bayès! De la meva infantesa una de les coses que més recordo es la seva signatura a les tapes dels contes de la Galera que devorava. Pilarin escrit en lletra rodona. Doncs era allà! Una velleta amb una energia desbordant que, a més de dibuixar tan bé com sempre, ens va ensenyar que per entretenir els nens no se'ls ha de parlar com si fossin tontos ni cal explicar-los grans històries, només fer-los sentir partíceps del que veuen i escolten i tractar-los com persones amb enteniment, que en tenen i molt! es va posar els nens i els pares a la butxaca. I és que ja ho diuen que más sabe el diablo por viejo...

Sin novedad en el frente...



Si, les gatxans ja estan adaptades. Bé, segons les seves mestres ho estan des del primer dia. Jo no tenia massa por de que els costés: feia dies que en parlaven, quan vem anar a la reunió van estar la mar de bé... En ser l'única escola del poble gairebé tots els nens de l'escola bressol hi van, així que coneixien a la majoria dels seus companys. Tot i així, quan les vem portar al matí i els vem fer el petó de despedida, la Maria em va preguntar "em vindràs a buscar després, oi mama?".

El que si que em feia por era com portarien el fet d'anar separades, Han passat 3 anys i 8 mesos de la seva vida juntes, les 24 hores del dia, només s'han separat algun dia puntual en que una ha estat malalta i no ha anat a escola o ha anat al metge. Per això les hem estat mentalitzant a lo bèstia tot l'estiu: els hi anàvem dient els noms de les professores, vem gairebé memoritzar les llistes de les dues classes per dir-los amb quins nens aniria cada una d'elles, pobretes les teníem matxacades! Així que el primer dia quan les vem anar a buscar jo anava amb el cor una mica encongit. Però estaven la mar de contentes! Això si, quan els vaig preguntar amb qui havien jugat al pati la resposta va ser contundent: "amb l'Erinn/la Maria, mama!!!". No se si són imaginacions meves o no, però tinc la sensació que estan més carinyoses entre elles, si més no avui s'han dit un parell de cops que s'estimen molt. I clar, jo regalimant baba!

dissabte, 10 de setembre de 2011

Ja ha arribat!


Doncs si, ja ha arribat el gran dia.

Ja ho tenim tot apunt: motxil·les (les de la imatge, per cert, ens va impressionar molt veure-les sortir de la botiga amb elles a l'esquena, semblaven nenes grans!!! Ah, i la botiga és la de Bateau lune, a la plaça de Virreina de Barcelona, a Gràcia, una petita cova dels tresors), bidonets, carmanyoles, bates, llibres, agenda, roba marcada i cabell tallat... Si, cabell tallat perque no estic per passar-me els matins barallant-me perque no es volen fer cues i passo de que la Maria sembli el del 11811 i l'Erinn la Rapunzel...

En general les hem deixat intervenir en l'elecció dels gadgets, sempre orientades. És a dir, nosaltres feiem una primera tria per exemple de les motxil·les i després elles decidien quina de les 4 preseleccionades els agradava més. Vem haver de lluitar perque insistien a dur les de les princeses Disney que els va regalar una tieta meva, però les vaig convèncer que aquestes eren per disfressar-se a casa. Si, ho sento, per aquí de moment no hi passo. I si els hi creo un trauma ja pagarem psicòlegs, així reactivarem l'economia del país!

Així que dilluns a les 9 menys 10 ja serem davant l'escola, elles netes, polides i equipades, i nosaltres nerviosos i m'imagino que un punt emocionats (ens hem demanat festa tots dos per dur-les i anar-les a buscar). Tres dies d'adaptació i au, a la rutina de nou. Per elles crec que no hi haurà problema pel que fa a adaptar-se a l'escola: coneixen a molts dels nens, dilluns passat van conèixer a les mestres, l'any passat hi van anar de visita amb l'escola bressol... I saben que aniran separades. Però no se si entenen el que això suposa. No se si entenen que no es veuran durant una bona estona, que es trobaran només al patí o quan facin activitats conjuntes. I aquest és l'únic punt que em té una mica amoïnada, com portaran la separació. Sé que els anirà bé, però potser al començament els suposa un disgust, i m'agradaria estalviar-los-el. Tot i que probablement ho passo jo pitjor del que ho passaran elles.

Creia que estaria més tova, que l'emoció de que les meves petites ja anessin a l'escola dels grans em podria. Sempre que sentia aquesta cançó pensava que jo estaria així. Però la veritat és que les ganes de que comencin l'escola (tan meves com seves) matisen aquesta emoció. Vaja, que ja era hora!