divendres, 15 de març del 2013

Divendres musicals: visca els 80s!


Vist el que he vist als blocs de l'Esther i l'Onavis seguirem amb la tònica.

Fa unes setmanes que m'he apuntat a góspel! si filles, no tenia prou feina... La veritat és que m'ho passo molt bé: hi van tres noies més del grup de l'AMPA amb les que ens hem fet amigues (ara a veure si aconseguim enredar a la cinquena...), és barat (50 euros tot l'any) i és una horeta i mitja a la setmana en que m'oblido de la feina i la família i em dedico a cantar, que per mi és sinònim de passar-ho bé.

I em direu: i aquesta cançó què hi té a veure amb el góspel? Doncs resulta que l'escola de música està organitzant un concert de tots els cors de l'escola per la setmana cultural del poble i el concet va sobre els 80s. cada cor ha triat una cançó i nosaltres després d'una estona de revival on va sortir de tot vem decidir cantar aquesta: prou senzilla per aprendre'ns la lletra, prou fàcil de combinar de veus i prou marxosa per passar-nos-ho bé i fer que la gent també disfruti. Ens surt de conya la part del sintetitzador: tu, tututututututu, tututututututu, tututututututu...

I és que hi ha coses de les que no n'hi ha mai prou!!!!!! Bon cap de setmana!!!

dijous, 14 de març del 2013

Soluciona-m'ho



Jo era un estudiant correcta. No era brillant i si treia bones notes era perquè treballava. Això no vol dir que no hagi fet campanes a la meva vida. Algunes voluntàries (vaig tenir una època important de bar a la Facultat) i d'altres perquè en una carrera com la que vaig fer jo, on téns un munt de classes pràctiques a més de les teòriques, és difícil compaginar horaris. Però sabia que era cosa meva, que era jo qui decidia quina classe havia de fer i si no la feia sabia també que hauria de demanar apunts, perdre punts dassistència, el que fos. Era la meva responsabilitat.

Aquest dimarts vaig tenir una alumna que em va demostrar com estan canviant les coses. Em va dir que la setmana vinent no podria venir a les pràctiques. Li vaig dir que si volia podia canviar de grup, però la resposta va ser que no hi havia cap grup que li anés bé. Dilluns, dimarts i dimecres tenia altres classes (pel que es veu més importants que la meva, ja que no es planetjava deixar-les), dijous treballava i divendres tenia un concert. Li vaig dir que aleshores del punt de pràctiques en tindria només mig (són dues pràctiques i valen 1 punt a la nota final). Doncs em va deixar atònita! va començar a cridar (si, si a cridar) que aquella mesura era superinjusta, que li donés una altra solució perquè la trobava del tot inacceptable.

Tant han canviat les coses? jo no dic que s'hagi de venerar els professors ni molt menys, però, on és el respecte? i ja no cap al professor, cap als companys! ells faran les dues pràctiques i per tant es mereixen la nota. Tan acostumats estan els alumnes a que se'ls solucionaran les coses per tal de que facin el que facin no hagin de renunciar a res? Li vaig dir que no estava disposada a fer-li la pràctica un altre dia només per ella i que em donés ella la solució (evidentment teníem a tota la classes mirant, els crits els havien atret). Va dir que li podia fer fer un treball a casa o posar-li una pregunta a l'examen. Hi vaig estar d'acord: una pregunta més a l'examen.

Ni us explico com va anar la pràctica: es va dedicar a criticar sistemàticament tot el que els proposava de fer (no m'ho criticava a mi sino als companys, però en veu prou alta perquè ho sentís tothom) i va marxar abans d'acabar la classe. Jo amb uns nervis brutals i l'estómac en un puny.

A la nit em va escriure. Per disculpar-se? no. Per dir-me que s'ho havia pensat millor i que vindria a la pràctica dijous però sortiria una mica abans per poder aribar a la feina. Suposo que va entendre que amb una pregunta meva a l'examen podia donar per perdut el punt. Ara, la pregunta a l'examen d'aquesta part de l'assignatura inclou el que s'ha vist a pràctiques, i us asseguro que aquest any la part de pràctiques estarà molt ben representada, sobretot allò que s'explica al final de la classe...

diumenge, 10 de març del 2013

Sol solet...


Voleu dir que no som una mica plantes? Hem estat força dies sense sol. Aquest hivern s'està fent llarg i dur. I a la que ha fet dos dies assoleiats, com un avançament de la primavera, els somriures han tornat a sortir, com bolets. Divendres a la feina anàvem tots somrient i fent-nos bromes. Val, era divendres, però d'altres divendres no ha estat així. Era el sol. Estàvem animats, radiants! La primavera encara no ha arribat i segur que tornarem a tenir dies grisos fins llavors, però aquest parèntesi ha estat com una dosi d'energia.

Us deixo una salutació de les gatxans i un dibuix de l'Erinn. Tot i que es tracta de núvols, el sol també hi és. Bon diumenge!

Bon cap de setmana!

Núvols enamorats i una zebra by Erinn

divendres, 8 de març del 2013

Divendres musicals: God help the girl


Fa un parell d'anys vaig anar de cap de setmana amb tres amigues. Totes quatre en feiem 40 aquell any i volíem cel·lebrar que estàvem estupendes i que seguíem essent amigues, tot i que des que teníem 13 anys havia plogut molt (moltíssim). Una d'elles em va posar aquesta cançó i em va dir que des que havia descobert aquest grup cada cop que els escoltava pensava en mi i en com m'agradarien. Segurament és una de les persones que millor em coneix i un cop més ho demostrava: m'encanten.

M'afegeixo als divendres musicals amb aquesta cançó. I encara que se que no em llegiran els la dedico a elles tres, la Mamen, la Iolanda i la Gemma. Les meves nenes. Perque apunt de fer-ne 42 seguim estupendes i seguim essent amigues. Perquè hi ha poques dones tan fantàstiques com elles. I que per molts anys segueixi plovent i nosaltres seguim trobant-nos per explicar-nos com ens agrada ser sota la pluja!

dijous, 7 de març del 2013

El 8 de març



Demà és el dia internacional de la dona treballadora. Quan anava a l'institut tenia una professora d'ètica i filosofia molt feminista que organitzava tallers i xerrades aquest dia. Era com una festa. Mirava de fer-nos prendre consciència que les dones no erem ni més ni menys que els homes, que erem iguals en tot. Jo me l'escoltava embadalida, pensant quanta raó tenia. Mai m'havia sentit discriminada pel fet de ser dona, mai havia viscut cap desaventatge.

Amb els anys la meva visió ha canviat radicalment. Primer perquè he vist que homes i dones si que som diferents (i com deia Spencer Tracy a "La costilla de Adán", pel·lícula absolutament obligatòria, "Vive la différence!"). Pensem diferent, actuem diferent, i aquí està la gràcia, a aprofitar lo que tenim de bo uns i altres i sumar esforços. Jo soc una gran conductora però soc nefasta interpretant mapes. El meu marit és un conductor normalet, però té una molt bona orientació espaial. Què hem de fer? conduir ell i jo mirar el mapa i criticar-nos contínuament per lo malament que ho fem?

I sobretot he vist que, pel fet de ser dona, si que estic en desavantatge. Si que tinc pals a les meves rodes. Tinc pals perquè sobre mi recau, no només la feina remunerada, sino també la major part de la de casa. I no és la feina el que m'amoïna sino sobretot la organització. El meu marit cuina, va a comprar, banya les nenes, les vesteix, però allò que jo he decidit que es cuina o compra i amb allò que jo he decidit que s'han de posar. Soc jo la que organitza qui les porta a escola, qui les va a buscar, qui les porta a les extraescolars, qui busca activitats per fer el cap de setmana. És culpa meva? segurament en part si, m'agrada control·lar el què ha de passar, però no tot és culpa meva. Crec que soc prou gran com per cedir terreny de decisió al meu marit, que per alguna cosa som companys en això.

A més, avui ha sortit a la revista Nature un article sobre les diferències entre homes i dones en ciència. Resulta que un home amb el mateix curriculum que una dona té 2,5 vegades més probabilitats de ser professor titular. Per què? És que a les dones ens fa por assolir llocs destacats a la feina? o és que en determnats ambients encara costa veure dones en aquests llocs?

Ja fa uns anys que el 8 de març ha deixat de ser un dia festiu per mi. No tinc res a cel·lebrar. Tinc molt a reivindicar, tinc molt a demanar, molt a exigir. Mentre néixer dona a certs països no sigui poc més que una condemna. Mentre néixer dona no suposi un handicap no només professional sino també vital. Mentre no siguem veritablement iguals hem de reivindicar, hem d'exigir i hem de lluitar.

Ale, ja m'ha sortit el pamflet!

dimarts, 5 de març del 2013

Famosa



Si, soc famosa. Bé, a un cert nivell. Ja us vaig comentar que havíem publicat un article que havia tingut un cert ressò i ens havien fet alguna entrevista. Doncs aquest dissabte va sortir el reportatge que ens va fer en Michele Catanzaro, periodista de El Periódico. La veritat és que ha fet un molt bon reportatge, molt ben explicat i documentat. I ahir també va sortir la notícia al Telediario de les 9 de la nit a la 1 (minut 39.35) i al del migdia en català (minut 12.50).

Total que aquesta setmana no paren de felicitar-me, des de la directora de la biblioteca després d'apuntar a les gatxans a l'hora del conte, al noi que ens ven els cranis de pràctiques; dels meus alumnes al director de l'escola de les gatxans (em va fúmer un susto de mort trucant-me...). És més, a l'escola tenen l'article penjat a la pissarra de P4 i les meves filles el van explicar (¿¿¿???).

A la meva feina rarament sortim als diaris, no treballem en res massa mediàtic. Així que no se ben bé com reaccionar. Per una banda em fa una mica de vergonya, jo només soc coautora del treball, però per una altra penso que per un cop a la vida que em passa millor aprofitar-ho. Així que aquí us ho deixo. Autògrafs a la propera trobada!


P.D. Si teniu una estona llegiu el reportatge del Periódico. De debò que val la pena.

divendres, 1 de març del 2013

Quan l'spotify té el dia romàntic...


Avui és d'aquells dies en que l'spotify està romanticot. Tinc la sensació que de tant en tant detecta els meus estat d'ànim. El tinc en mode aleatori dins el meu grup de favorites (quasi 200 cançons) així que tria ell. I avui no para de posar-me cançons d'aquestes que et fan fer un somriure de bleda. Entre elles, aquesta.

Quan vem començar a sortir deiem que ens encantaven els dies "Horas" en referència a aquesta cançó. Dies en que ens quedàvem al llit fins a migdia, ens aixecàvem a les tres per esmorzar (mai s'ha de perdre cap àpat) i ens pasàvem el dia a casa mandrejant, menjant i "echándo carbón en la locomotora". Més endavant aquests dies van ser una de les coses que més vem trobar a faltar i ara ja ni us explico. Però de tant en tant aconseguim robar uns minuts al dia per quedar-nos penjats l'un amb l'altre i "seguir echando carbón a la locomotora", que el tren no s'ha d'aturar mai!