dimecres, 29 de febrer de 2012

La meva xarxa


Fa un temps vaig comentar que estàvem fent un grup prou maco de mares i pares al parque. Ens hi trobàvem quan sortíem de l'escola bressol i a l'estiu vem canviar-lo per la piscina. La majoria dels nostres fills van junts a l'escola "dels grans" i la relació ha continuat. Be, no, s'ha consolidat i s'ha incrementat. Ara som una mena de xarxa. No arribem a ser una comunitat de criança dels nostres fills ni molt menys, cadascu s'encarrega dels seus, però si que fem com de "tiets" de la resta.

I mira que som diferents entre nosaltres! però vivim el mateix moment, compartim bona part del nostre dia a dia, una de les parts més importants, i això ens uneix per sobre de caràcters i maneres d'entendre la maternitat, això i el respecte per les nostres diferències.

La setmana que ve i l'altra tinc classes cada tarda. L'any passat la solució amb les nenes hagués estat que els meus pares canviessin els horaris de rutina per anar-les a buscar a la sortida d'escola, de manera que no haguessin tingut parque i s'haguessin passat les tardes a casa, més d'un dia mirant la tele. S'haguessin hagut d'encarregar de dur-les a musica i a la piscina o hauriem renunciat a que hi anessin durant aquests dies. Però ara les coses són molt diferents: els dies d'extraescolars en Víctor plegarà 15 minuts abans per arribar a temps de recollir-les i dur-les allà on toqui. I els altres dies les mames parqueres les recolliran, els hi donaran el berenar, les duran al parque i en tindran cura fins que el seu pare arribi. I així ho fem molts dies si una mare té reunió o metge, si un pare no pot arribar perque ha tingut pana amb el cotxe o si hi ha qualsevol altre contratemps.

I estic molt contenta i orgullosa d'aquesta xarxa de mares i pares. La meva xarxa de seguretat.

dijous, 23 de febrer de 2012

I nosaltres també aportem!



Fa un temps, ja ho vaig comentar aquí, una mare de l'escola es queixava dels nens marroquins, concretament d'un que era fill d'uns veïns seus i aniria a l'escola amb els nostres. La frase va ser "i aquest nen què li apota al meu?". Jo vaig contestar-li tot el que creia que aquell nen li aportava, que de fet crec que tots els nens s'aporten coses els uns als altres, tan bones com dolentes, però fins i tot les dolentes poden resultar bones si es saben explicar (crec que m'estic embolicant). Bé, aquell dia em vaig emprenyar molt i des de llavors amb aquesta mare bàsicament parlem del temps, però aquesta idea de "l'aportar" suposo que se'm va quedar rondant pel cap.

L'altre dia al parque vem coincidir amb la N, una nena que va a classe amb una de les meves filles i filla d'immigrants. Aquest nena té molt bona relació amb l'Erinn: és molt carinyosa i a ma filla li agrada que la mimin, així que ha trobat una amiga ideal. Doncs la N estava jugant amb la sorra i de sobte va cridar "veniu aquí si us plau!" a les meves filles i a un altre nen que estava amb elles, "veniu ja, que farem un castell de sorra". Així, tal qual. Amb un accent impecable. I em vaig posar molt contenta. Vaig desitjar que aquella mare hi fos per poder-la sentir. Que veiés que tots aportem alguna cosa a tots, tots hi sortim beneficiats. Potser hi ha llocs on la integració entre cultures és difícil i és cert que les mares marroquines van en bloc a la nostra escola i poques vegades s'aturen a parlar amb les que no ho som. Però ho fan menys les mares que les àvies, i com veiem encara ho fan menys els nens. Així que la integració funciona. Al meu poble funciona. Només és qüestió de temps. I de ganes!

dijous, 16 de febrer de 2012

Anem prou bé!



Avui hem tingut la reunió de primer trimestre amb les mestres de les gatxans. Cada trimestre hi ha una reunió amb la mestra, però la del primer es fa sempre després de festes, quan els nens ja estan adaptats i les mestres ja poden veure com van a classe.

Hem començat amb la mestra de la Maria i en 10 minuts ja ens ho havia explicat tot. La Maria és una nena molt curiosa, espavilada, xerraire, força cul inquiet a classe, treballadora i perfeccionista (fins al punt de dir que no sap fer una cosa quan sospita que no la farà tot lo bé que creu que s'ha de fer). Es fa amb tots els nens i nenes de la classe, però busca a les nenes més tranquiles per jugar perque és el joc que li va a ella. I és mooooooolt tranquila a l'hora de fer les rutines, va al seu ritme, però si les va fent. El que més m'ha agradat és que segons la seva mestra la paraula que la defineix es feliç: quan arriba al matí sempre ho fa amb un somriure (al seu ritme però amb un somriure) i dient bon dia a tothom.


Amb la mestra de l'Erinn hem estat més estona i és que la nena és més complexa que sa germana. La mestra diu que és molt espavilada, que s'interessa per tot i sempre està molt atenta a les explicacions i sobretot als contes. Tot ho entén, té molta capacitat per relacionar temes i té un discurs molt elaborat (que m'ho diguin a mi...). És una nena molt "escolar" en el sentit que li agrada fer els treballs que lo demanen. També es relaciona sense problemes amb els seus companys, tot i que té els seus preferits, sobretot la seva Aina, que és la seva millor amiga des de l'escola bressol. Però a l'Erinn li costa seguir les rutines, s'encanta, se li han d'anar repetint les ordres d'una en una perque les faci o si no s'atabala i no ho fa. És gelosa i li agrada ser el centre d'atenció, però també és molt carinyosa i necessita que l'abracin i li facin mimos tant com abraçar i fer-los ella.


Així que hem sortit contents. Tenim dues nenes sanes, despertes, amb ganes d'aprendre i coses per millorar. Quan veiem com van creixent felices, amb aquesta il·lusió que demostren per tot, la veritat és que ens sentim molt orgullosos. Aquest punt de vanitat que els pares tenim quan ens diuen que tenim uns fills macos i espavilats, avui s'ha disparat!

dimecres, 15 de febrer de 2012

Mi tesoro!

Ja fa anys que hi anava al darrera, però no feia mai el pas. "Val molts diners" em deia. "I si després no la fas servir?". I a més tenia la sensació de perdre l'encant de lo tradicional. Però cada any en un moment o altre tenia la temptació, me la mirava, m'ho pensava, estava apunt de comprar-la i a l'últim moment em feia enrera.

Però aquest any si! Una amiga de la feina la va comprar i em va dir que hi havia una oferta de finançament sense interessos. A més he cobrat uns diners endarrerits amb els que no comptava, així que ens hi hem llençat i... ja tinc Thermomix! Només fa 2 dies i tot just hem fet un parell de coses, però tinc la sensació de que m'atreviré amb qualsevol plat! Em sento poderosa! (una amiga del Facebook m'ho va dir i ara l'entenc). I de fet per això la volia, perque se que cuinaré plats que no havia gosat cuinar fins ara. Jo soc molt quadrada per cuinar (bé, per moltes coses), abans no improviso he d'estar molt segura i haver seguit la recepta al peu de la lletra molts cops, aixi que per mi és ideal.

Ara estic una mica en la fase post traumàtica: tinc la sensació que he de fer mil coses per amortitzar-la i les he de fer totes ja, però sé que tot es normalitzarà. A mi m'agrada tenir convidats i ara tinc una excusa més per tenir-ne i una eina més per fer-los feliços. Estic molt contenta!

dimecres, 8 de febrer de 2012

WOW




Hi ha cantants que ho fan bé. Que tenen bona veu. Que saben triar un bon repertori. O que senzillament estan en el bon lloc en el bon moment. Però d'altres tenen alguna cosa més. Tenen allò que cal tenir per emocionar-te. I és que saben transmetre lo bé que s'ho estan passant. Tenen ànima.

dissabte, 4 de febrer de 2012

Política intervencionista



Soc victima d'una política intervencionista. I és que tenir els pares a la porta del costat és fantàstic a l'hora de tenir un punt de recolzament, un ajut en un moment concret, vaja, que saps que sempre tens algú que et pot donar un cop de mà de manera incondicional. Però també te els seus perills i aquesta setmana els he viscut intensament.

L'Erinn torna a estar rebotada amb mi i als matins tenim milt discusions perque peça de roba o calçat que li poso, peça de la que es queixa perque li apreta, li molesta o no li agrada. Solució: doncs aniràs descalça a escola. Però aleshores intervé l'àvia. Passem a dir bon dia i ella fa de conciliadora, vaaaa doooona, no us poseu així, vaaaa cariiinyo, posa't les sabaaaates... i tot en orris. I l'endemà es repeteix la situació. I l'endemà. I l'endemà de l'endemà. Com en Bill Murray a "Atrapat en el temps". Només em falta escoltar "I got you babe" quan em desperto...

Doncs ni en cap de setmana tinc descans. De fet avui ha sigut en certa manera la gota que ha fet vessar el got. La situació al matí s'ha repetit, tant amb mi com amb son pare, així que l'hem deixat a casa els avis castigada mentre nosaltres ens n'anàvem a la Fira de la Candelera de Molins. Abans de marxar li hem donat una darrera possibilitat però res. Així que allà s'ha quedat. I nosaltres amb un nus a l'estómac i la sensació de mals pares que ja no saben què fer. Hem baixat a l'estació amb el cotxe i quan arribàvem ha trucat ma mare dient-nos que ja estava tot arreglat i que la pugéssim a buscar, que li sabia molt de greu. I jo dient-li que no, amb el mal d'estómaca cada cop més fort. I aleshores ha jugat la carta definitiva: ha fet que la nena es posés al telèfon. Ens ha demanat si us plau que l'anéssim a buscar, que es portaria bé. I hem cedit.

I ara em toca el pitjor. Lidiar amb la nena, que deu tenir la impresió que faci el que faci no hi ha conseqüències (si, ja sé que acaba fent el que li hem demanat, però després de 17325418723465 discusions...). I demanar, no, demanar no, exigir a la meva mare que pari de ficar-s'hi o deixarem de passar als matins a dir bon dia, i deixarem de passar a saludar quan arribem al vespre, i deixarem de coptar amb ella. Ultimatum? si, això sembla, però ja hi ha prou intervencions al món darrerament.

divendres, 3 de febrer de 2012

Llegeix que llegeix



Un cop vaig llegir no sé on que algú havia dit en alguna altra banda que no podem fer que als nostres fills els agradi llegir, que han de ser ells qui triin, qui vegin si un llibre els transporta, els fa somniar, els diverteix. No, no podem. Però si podem fer trampes perque acabin caient en el forat. I jo en soc molt de tramposa!

La supertrampa és anar triant contes ben xulos, que tinguin molt bones històries o amb il·lustracions que puguin atraure-les. Així que entre el tió, els reis i l'aniversari la biblioteca ha augmentat considerablement. Les darreres adquisicions són "De que fa gust la lluna", "El grúfal", "Perdut i trobat", "Amunt i avall", "La sopa de carbassa", "Els mesos de l'any" i "El conillet blanc". Històries xulíssimes que tenen a les gatxans enganxades i que em donen la sensació de que la trampa està funcionant.

"De que fa gust la lluna" és un conte preciós de l'editorial kalandraka (s'està convertint en la meva editorial preferida) que, gràcies al boca-orella i als regals, s'està convertint en un best-seller a les classes de P3 del meu poble. De fet la setmana passada a l'escola van dedicar la setmana a tractar el còmic i els cursos d'infantil van treballar aquest conte.

"El grúfal" m'ha donat una alegria aquest matí. Ahir a la nit va ser el conte triat per explicar-lo abans d'anar a dormir. Aquest matí l'han volgut portar a escola. I quan el meu pare l'ha vist i li ha preguntat a l'Erinn què era un grúfal ella ha respost "Un grúfal és un grúfal i tothom sap com és". M'ha emocionat. Si voleu saber per què mireu aquí.

I vosaltres? quines són les darreres trampes que els hi heu posat als vostres fills?

P.D. Que consti que en aquesta conspiració no estem sols. Amics i família ens hi estan ajudant. Sobretot mon germà i la meva cunyada, la Laura, que a més de ser mestra d'educació infantil és una tieta genial!