dimecres, 29 de juny del 2011

A i B



Doncs si, ja tenim classes. L'Erinn anirà a P3 A i la Maria a P3 B. Avui hem tingut reunió a l'escola dels grans i ens han dit ja a quina classe anirà cadascuna, com funcionarà el curs, quin material haurem de dur... Jo duia tres dies histèrica i a la fi he respirat tranquila. Sabíem que ens trobaríem, que les separaran, que al setembre ens tocarà una feina extra respecte la resta de pares: haurem d'explicar-los per que sa germana va a una altra classe, però tot i així els nervis se'm menjaven. Per què? per com fessin el repartiment.

La Maria té un aspecte mes fràgil, és més menudeta, tota delicada, sempre sembla que un cop de vent la desmuntarà, però en el fons es més forta i independent que sa germana. L'Erinn busca continuament algú que la recolzi, algú on ancorar-se, i patia sobretot per ella. Perque de cara a fora sembla la forta, la lider, i sabia d'altres "líders" a les que en la formació de les classes les havien deixat "soles". Però qui ha fet el repartiment sabia perfectament el que es feia. Han creat dues classes a priori molt equilibrades: 20 nens a cada classe amb una mica de tot. I a les gatxans els han posat amigues i amics a les seves classes. No estaran "soles".

Sé que en això he estat una bleda irracional. Que els primers anys les classes es barregen, que això de "soles" es una xorrada, que de totes maneres cada classe és un misteri, i que probablement les meves filles són més fortes del que em penso. Però també sé que per elles anar a l'escola serà un canvi, separar-se de la seva germana un altre i si no haguessin tingut amics a classe n'haguessin afegit un altre. I crec que mai he estat tan conscient de voler evitar patiments a les meves filles. Vull que segueixin tan felices com fins ara!

dimarts, 28 de juny del 2011

Serà veritat?



Sé que l'estic cagant. Sé que m'hauria de callar i mantenir els dits creuats durant mínim un any per assegurar-me de que no és una il·lusió òptica. Però soc una xerrameca i no em puc estar de comentar-ho. Sembla que les coses estan canviant!

La Ioli, una de les meves altres "nenes", té tres filles i sempre m'ha dit que l'estiu dels 3 anys tot canvia. Que els fills comencen a donar-te un cert marge de llibertat. Vaja que l'estiu dels 3 anys de la seva petita va ser el seu primer estiu de veritables vacances en molts anys. Doncs bé, ho dic per la boca petita, però començo a pensar que te raó...

Vaig començar a adonar-me'n la setmana passada. Vem anar a la festa d'aniversari del fill d'una companya de feina i amiga. El nen feia 9 anys i per tant aquesta era l'edat dels nens de la festa, exceptuant un parell de germanets que rondaven els 6 o 7. El cas és que les gatxans es van portar com unes reines: van menjar la mar de bé, van estar una bona estona jugant soletes a fer construccions i guerres de dinosaures i, sobretot, em van deixar descansar! vaig poder estar asseguda (amb un ull i una orella enfocats cap a elles, of course...), però tranquila, disfrutant d'una clareta i un tros de pastís. Era aquell el canvi promès???? no, no podia ser, segur que només era un miratge!

Però dissabte passat en vaig tenir un segon indici. Vem estrenar la temporada piscinera i, despres d'una bona estona nedant tots quatre a la piscina gran, fent que la por que han agafat aquests últims mesos fora de l'aigua marxés i tornessin a confiar en els manguitos, van agafar les joguines que duien i es van estar mitja horeta ben bona a la piscina petita jugant soletes. Son pare les vigilava des de la piscina gran i jo les vigilava des de la tovallola... mentre fullejava el diari!!! Siiiiiiiii!!!!!!! vaig poder llegir el diari!!!!! a tota velocitat i parant només en aquells articles que eren moooooolt interessants, però va ser genial!!!! i això que quan el vem comprar vaig pensar "diners tirats a les escombraries, ni tan sols l'obrirem...".

Serà veritat o només són petites concessions que no aniran a més? Ho sento, no puc fer-hi més, soc optimista de mena! Això si, de moment segueixo amb els dits creuats... he dit optimista, no il·lusa!

diumenge, 26 de juny del 2011

El meu moment de glòria



Diuen que en la vida tots tenim un moment de glòria. No se què vol dir això del "moment de glòria": un moment de reconeixement públic? d'orgull personal? d'admiració per part de la gent que t'aprecies? de sentir-se especial? No ho se, però el moment que vull explicar té una mica de tot això. I potser us semblarà una fardada, però em ve de gust explicar-lo. I com és el meu blog (it's my party and I'll cry if I want to!)...

Tot va començar quan al parque (on, sinó?) el nenquetothofaabansimillor va venir amb una bicicleta nova i, contravenint la llei no escrita de que al parque s'ha de compartir allò que es porta, i amb el vist-i-plau de la seva mare, no li deixava la ditxosa bicicleta a l'Erinn, que esperava pacientment mentre el nen es menjava un platan sobre la bicicleta (si hagues tingut caca també l'hagués fet amb els peus als pedals...). Bé, el cas és que era el moment de fer un moviment de distracció o em tocaria 1.- eixugar llàgrimes o 2.- donar explicacions sobre el perque no podia accedir a la bicicleta. I aquí va arribar "el gran moment".

"Vine Erinn que jugarem tu i jo". Un cop vaig haver pronunciat aquestes paraules un calfred em va recórrer l'esquena: què podia fer per distreure-la?. Vaig agafar la meva bossa (també coneguda com el bolso de la Mary Poppins) i la meva mà va topar amb les claus de la meva feina (veure foto. Incís: a la feina sempre em passava l'estona buscant la clau que corresponia a cada porta, així que quan vaig trobar aquest gadget em va semblar un regal del cel). Doncs amb les claus em vaig inventar una història, totalment improvisada, jugant amb les cares dels micos de les diferents claus.

En acabar el conte em vaig adonar que tenia 6 o 7 nens al meu voltant escoltant-me amb un somriure i un bon grup de mares que em miraven entre alucinades i admirades. Jo em vaig inflar com un paó amb els seus comentaris sobre la meva habilitat com a contacontes. I és que encara no sé d'on em va venir la inspiració, però el resultat va ser molt bo. I sobretot va valdre pels meus propòsits: l'Erinn no va tornar a pensar en la bicicleta. Això si, vaig haver de repetir el conte 5 o 6 cops... per petició popular! :)

divendres, 24 de juny del 2011

Un gran equip!


Gràcies al blog de l'Àgatha he descobert aquest vídeo. No us el perdeu.

Mon cosí és àrbitre de bàsquet i molts cops l'he anat a veure xiular per aquests móns de déu. És increïble la violència que hi ha en els partits de canalla, sobretot entre els pares, que de fet són qui haurien de donar exemple. Veure els nanos, entrenador i pares d'aquest vídeo fan pensar que alguna cosa està canviant. Si, avui estic optimista!

Reunió de l'AMPA



Doncs si. Ja he anat a una reunió de l'AMPA de l'escola dels grans. Resulta que amb la supressió (o no) de la 6ª hora hi ha d'haver reorganització d'horaris, i aprofitant-ho l'escola vol demanar que es faci jornada intensiva de 9 a 14h. La junta i estava a favor però havien de comunicar la proposta als pares de l'associació i aquests decidir si es triava o no. Els pares dels P3sos de l'any vinent no som de l'AMPA però ens van convidar a assistir a la reunió ja que som part implicada en el tema. Bé de fet, potser la part més implicada, en el sentit que els nostres seran els nens més petits i, per tant, d'entrada els que més podrien acusar el cansament. Anem a pams:

1. La jornada intensiva: jo soc gran fan de la jornada intensiva. Ja m'agradaria a mi fer-la. Crec que el rendiment és més alt i, en el cas de l'escola, a més permetrà començar abans les extraescolars, de manera que els nens arribaran més d'hora a casa. Reconec que hi havia dos temes que em preocupaven (i encara em preocupen): els nens més petits aguantaran 5 hores seguides? i aguantaran fins a les 14h per dinar? Vale que els caps de setmana no dinen a les 12, però tampoc s'aixequen a les 8. Els membres de la junta de l'AMPA havien consultat mestres, psicolegs, pedagogs i el pediatra del poble (m'agradaria haver vist la cara del bon home, un senyor gran la mar de paternalista) i tots hi són favorables sempre que es faci un bon esmorzar a mig matí i a l'hora de dinar els petits dinin per separat i en un ambient tranquil.

2. La junta: els membres de la junta de l'AMPA em van semblar encertats en la defensa de la idea, però van cagar-la a l'hora de proposar-la. Van passar una circular en la que més que explicar les diferències entre una i altra jornades, semblava que intentessin vendre la moto de la jornada intensiva. A més no van saber explicar que tot venia arrel de la supressió de la 6ª hora, de manera que es donava a entendre que eren ells els que ho havien decidit. Això va fer que molta gent d'entrada es posicionés en contra, com si veiessin una mena de conspiració judeomasònica contra els seus fills.

3. Els pares: aquí va ser on vaig flipar! i molt!!! primer per l'actitud que tenien d'hostilitat. Vale que era tard i la gent estava cansada, que s'acostava l'estiu i necessitem tots unes vacances (a poder ser sense nens!), però era bestial l'actitud d'algunes mares (perque enganyar-nos, el 96% eren mares...). Però jo ja creia que estava en mig d'una peli de l'Almodovar (primera època... fins a Mujeres al borde de una ataque de nervios) quan sentia els arguments: és que si jo no aguanto una jornada de 5 hores com ho farà el meu fill!... és que si fa extraescolars l'haure de tornar a portar més tard i hauré de fer dos viatges (cony i si fan jornada partida, no?)... si sempre s'ha fet igual és per algo, no?... aquí només hi surten guanyant els mestres, que plegaran a les 14h! (ah si, listilla?????? els mestres també tenen unes hores de permanència!)

4. La decisió: l'AMPA va votar a favor de la proposta (41 vots a 39...) i el consell escolar la va aprovar. Avui hem sortit a la ràdio com una de les escoles que l'han sol·licitat. No se com quedarà ara el tema si al final no es suprimeix la 6ª hora. I si es suprimís també depen de que Ensenyament ho accepti. Però sembla que per les característiques de l'escola tenim números de que ens triin entre les escoles on es provaria. A veure si és així o no. I si ho és, ja us explicaré l'experiència.

I vosaltres què en penseu de la jornada intensiva?


P.D. he estat ausent uns dies... aquest final de curs m'està matant i encara em queda més d'un mes. A més a la feina tot són baralles per la docència de l'any vinent i la d'un master que estem preparant pel 2012-13. Estic molt cansada!!!

diumenge, 12 de juny del 2011

My big fat English wedding



Doncs se'ns ha casat l'Ella! L'Ella va ser la nostra professora de ball irlandès. Bé, va ser això i molt més: va ser i és la nostra amiga. Quan vem pensar en qui volíem de padrins per les gatxans (tot i no batejar-les sí que volíem que tinguessin padrins) els padrins van estar clars de seguida: els tiets (mon germà i mon cunyat). I les noies la veritat és que també: la Vivian i l'Ella. Per què? per com són, pels valors que tenen, per con encaren la vida. I quan l'Ella ens va dir que es casava i li agradaria que hi anéssim no ens ho vem pensar dos cops: les seves filloles havien de ser allà!

El que no sabíem és el que ens trobaríem!!!!

1. El guió: resulta que les bodes angleses estan pautades, és a dir, segueixen un guió molt marcat, i tot i que l'Ella va aconseguir imposar el seu estil personal (jo l'he vist disfressada de mosquit tigre...) en molts moments, el casament ens va sorprendre per lo formal que era.

2. El lloc: l'Eden project és una mena de Port Aventura anglès dedicat a les plantes i flors. Si, els anglesos estan bojos per les plantes (clar, allà els hi creix tot!) i tenen muntat aquest parc amb dos macrohivernacles, un amb una selva tropical i l'altre amb un bosc mediterrani, que és on es van casar. Les gatxans la mar de felices en reconèixer una favera!

3. La cerimònia: era una cerimònia civil, amb una jutgesa (o representant de l'estat) que va seguir tots els formalismes. La núvia duia quatre dames d'honor, dues flowergirls... Aquí, però, ja es veien certes diferències entre les famílies dels nuvis: la germana del nuvi (imagineu-vos una anglesa de 1,80 amb certa tendència a fer de la seva alçada la seva manera de mirar el món...) va llegir un poema, mentre que el germà de l'Ella va llegir un text escrit per ell mateix amb rima tipus Gloria Fuertes, però molt tendre. Això si, crec que no he vist mai uns nuvis tan feliços!

4. El "pica-pica": entre cometes perque va consistir en dos mini-empanadilles! si, si, dos! bé, jo vaig repetir d'una, així que en vaig menjar tres, però això vol dir que algú en va menjar només una... Bé, més d'un perque les gatxans tan bon punt van veure com anava el tema es van enganxar a una de les cambreres i agafaven empanadilles a quatre mans. Si a això hi sumem que no havíem dinat (vem esmorzar tard, havíem de dinar d'hora perque la cerimònia era a les 16.30 i el pitjor de tot, no vaig fer cas a la Mamamoderna, que m'havia advertit sobre els casaments anglesos i el menjar...) tenim com a resultat que quan ens vem entaular estàvem morts de gana!

5. Els brindis: tots entaulats per fi! però ai! en les bodes angleses abans de menjar hi ah els brindis! i no un no, quatre!!! El pare de la núvia, el nuvi, la núvia i el padrí del nuvi. Anem per parts:

A.- El nuvi molt maco! evidentment, va fer referència al "peculiar" estil de vestir de l'Ella (per posar-hi algun adjectiu...) i a com l'havia deixat de banda aquell dia.

B.- El pare de la núvia genial! El pare de l'Ella entre moltes altres ocupacions, és pallasso, així que va fer un discurs divertit i absurd a parts iguals que va fer riure al personal i desaparèixer a la seva dona, que segons l'Ella, cada cop estava mes enfonsada sota la taula!

C.- L'Ella encantadora! Es veu que la núvia no acostuma a fer discursos als casaments (no té veu, vamos), però ella va imposar-lo. Després de donar les gràcies a tots per ser allà en un munt d'idiomes, va cantar una cançó al nuvi!!! Va agafar una cançó tradicional irlandesa i la va versionar fent-nos cantar a tots els cors! Un gran moment que teniu al final del post.

D.- El padrí avorridot. Bé poster pels que no coneixem el nuvi des de fa 20 anys, perque els seus amics reien molt. El cas és que va estar molta estona xerrant i la gent tenia gana (us he dit que no havíem dinat i l'aperitiu era minso?). En Vic va riure molt amb una annècdota sobre com el nuvi havia intentat coure un pollastre al rentavaixelles, però és que el meu marit és molt freakie i aquestes coses li van (des de llavors que no el deixo estar sol a la cuina per si de cas ho intenta...).

6. El sopar: doncs me'n vaig enrecordar molts cops de les paraules de la mama moderna! El sopar consistia en un bufet amb xai, carbassons farcits, un parell d'amanides, boniato i panets. Déu n'hi do potser penseu, però la veritat és que, si més no a la nostra taula, no ens va agradar massa i ens vem quedar amb gana. I el postre eren fresons amb crema (o era nata?), que eren bons, però no se, potser m'esperava un dolç, que els anglesos de pastissos si que en saben, no?

7. El ball: nosaltres ens vem quedar poca estona, les gatxans estaven rebentades i jo més, però prou per disfrutar dels nuvis ballant "The bare necessities" (el cognom del nuvi, i des d'ara de la núvia, és Beard), l'Ella i la Mònica amb un dels seus fantàstics duets, i els músics en directe (en Frankie i en Cieran, que de vegades toquen, i molt bé, als pubs irlandesos de Barcelona).

8. Les gatxans: doncs la veritat és que vem tenir un mal començament ja que no estan acostumades a anar amb vestit, les bambes que duien els anaven una mica grans, i l'Erinn només arribar va fer un aterratge en el que es va deixar part dels genolls (visita a l'infermeria del centre i tirites enormes per decorar encara més les cames. Per cert, de què estan fetes les tirites angleses? hem trigat una setmana a treure les restes!!!). La Maria també va aterrar una estona després, però no va ser tan espectacular. Però després la cosa va anar millorant i es van portar força bé. Fins i tot hi va haver qui ens va felicitar per lo bones que eren... clar que una de les noies que ho va fer és mare de bessones de 20 mesos i sap com poden arribar a ser!

I res, això es tot! Va ser una boda atípica per nosaltres, però la veritat és que molt emotiva i, com podeu veure a la foto, els nuvis eren molt feliços. I això és el que conta, no?


dimarts, 7 de juny del 2011

A British weekend



Aquest cap de setmana hem anat a Anglaterra al casament de l'Ella (la que era la nostra professora al grup de ball i una de les madrines de les gatxans) i l'Ed. Ha estat el primer viatge en avió de les nenes i les nostres primeres vacances (bé, minivacances) a l'extranger. Balanç: positiu! Tot i que:

1. Viatge en avió. En marxar semblàvem uns obsessos de la literatura i l'oci infantils: contes, contes de pintar, llapissos de colors, l'ipad i l'iphone del papa carregats de pelis de Disney i capítols de les tres bessones, ninos... només ens faltava agafar el teatre de titelles i ja haguéssim semblat una guarderia ambulant! Però evidentment no comptàvem amb tot. Ens va fallar un punt: l'efecte dels canvis de pressió en les oïdes. Així que la Maria es va passar els 20 minuts de l'aterratge a Bristol plorant a grito pelao. Jo ja creia que la noia del meu costat s'aixecava i li tirava el llibre pel cap...

2. El temps. Qui ha dit que a Anglaterra plou sense parar? mentida!!! segur que els anglesos han fet correr la veu per tal de disuadir els possibles turistes! A 25-30º cada dia, un sol de justícia i només un parell de samarretes de màniga curta per passar 4 dies... això si, els polars, les samarretes de màniga llarga i els mitjons han vist món.

3. El trajecte en cotxe. De l'aeroport a Fowey, el poble en el que ens estàvem hi havia en teoria 2 horetes de cami i el programa de GPS que vem comprar funcionava a les mil meravelles, però... vem triar la ruta "panoràmica" en comptes de la directa ("algú" es va equivocar...). Resultat: 4 hores de trajecte per caminets estrets amb marges altíssims (ni us explico els crits que feia una servidora cada cop que ens creuàvem amb un cotxe), però això si, amb uns paissatges preciosos plens de vaques i ovelles pasturant.

4. L'allotjament. Vem estarnos en un bed & breakfast excel·lent, regentat per una hippy sesentona la mar de simpàtica i el seu marit, una barreja entre el pianista d'ABBA (el de la barba) i el pirata de "L'illa del tresor". Teníem una habitació per 4 molts xula i amb molta llum. Si, amb molta llum. I és que els anglesos no saben el que són les persianes, i a les 5 del matí ja es de dia, així que cada mati a les 6 una servidora ja estava amb els ulls ben oberts esperant a que la família es despertés. Sort que me'n vaig endur un bon llibre...

5. El menjar. Bé, ja sabíem que el menjar no és el punt fort dels anglesos. Si, tenen bons formatges (a mi m'encanta l'Stilton) i els seus dolços tenen fama, però res, on es posi un bon pa amb tomàquet que es treguin els ronyons (un plat que em tenia fascinada de petita quan llegia els llibres de "Las mellizas en Santa Clara" i "Torres de Malory"). Això si, els anglesos esmorzen de fàbula! High cholesterol, però de fàbula! El plat anecdòtic: uns nachos que vem demanar a un pub. Tot picava! començant pels nachos en sí, continuant per la salsa, la carn que duien per sobre, el formatge (suposo que m'ho semblava de lo incendiada que tenia la boca) i els jalapeños que hi havia amagats a dins... vaig veure 3 litres de coca-cola d'un glop!!!

6. La gent. La veritat és que tothom va ser molt amable amb nosaltres i no vem tenir problemes amb l'idioma (cosa que em fa molt feliç després d'anys d'estudiar anglès cual posesa). Això si el to de veu ens delatava... a la que vem arribar se'ls va acabar la tranquilitat a l'hora d'esmorzar. Fins i tot els nens anglesos són més silenciosos!

Del casament ja en parlaré en un altre post, que necessita un espai propi!