dilluns, 18 d’agost del 2008

Vacances

Siiiiiii!!!!!!! demà marxem de vacances!!!! en tinc moltes ganes. Tot i que segueixo de baixa maternal i, per tant, no treballo, poder marxar uns dies em ve molt de gust.

La primera setmana serem a Alins de Valferrera, al Pallars Sobirà. És el penúltim poble abans de la Pica d'Estats i d'Andorra (per una i altra banda) i segurament n'hi ha de més macos, com Tírvia o Àreu, però a mi m'agrada molt bàsicament pels amics que hi tinc. Anem a casa de l'Elvira i el Josep Mª, que han arreglat el pis de dalt de casa seva, han fet habitacions i a partir d'aquest any funciona com a casa rural. Coneixent a l'Elvira segur que ha quedat molt bé (és una perfeccionista nata!). Aquí teniu una foto del poble (aquests dies en faré més):


La muntanya que veieu al mig a la part superior és el Monteixo (2910 m), que té unes vistes impressionants.

La segona setmana anem a Saragossa a la Expo i a veure a la família. Hi viuen dues tietes de'n Víctor, 5 dels seus cosins i a més hi haurà els seus pares, que la meva sogra està de voluntària a la Expo. A veure si la calor és suportable i podem descansar mooooooolt!

En que canviarà el meu dia a dia? doncs la primera setmana bàsicament en que repartiré les meves tasques amb en Víctor ja que la resta més o menys serà igual: preparar papilles, canviar bolquers, jugar amb les nenes. Això si, ho faré a 1000 metres d'alçada en un poblet preciós del Pirineu on hi tinc molt bons amics. També espero poder anar a la piscina (si el temps ho permet), a passejar pel poble i pels poblets del voltant, vaja fer vida tranquila. I la segona setmana doncs m'imagino que hi haurà encara més ajut, ja que els meus sogres ja ens esperen per poder disfrutar de nétes i en Víctor i jo podrem sortir algún dia solets

El que em fa més il·lusió, però, és anar tots quatre de vacances! Potser sona a "días de diversión con la familia corazón" però estic molt contenta d'anar els quatre junts, sense ningú més, seguir el nostre ritme, fer el que volguem, no ho sé, potser després resulta un rollo i ens agobiem, però així d'entrada em ve molt de gust!

Així que us deixo durant uns dies (tampoc és que escrigui tant últimament). Tinc pendents dos memes, un de la Mafalda i un de la Mipetisa i un munt de coses que se'm van quedant pel camí que quan em passen penso "ho posaré al blog" i després no tinc temps.

Que acabeu de passar un bon agost! Petons a tots!

diumenge, 10 d’agost del 2008

Reuters mira el mundo



Dissabte al matí vem anar al Palau Robert a veure l'exposició Reuters mira el mundo. És una exposició de les millors fotografies de l'agència Reuters entre els anys 2000 i 2006 i està recorrent el món des de juliol de 2006. De fet Barcelona és la darrera parada, així que si teniu ocasió i us agrada la fotografia no us la perdeu, que no s'acaba fins a finals de mes.

M'agrada molt la fotografia, però no tant la fotografia de natura com la de gent. M'alucina veure com una fotografia pot explicar tan bé un moment, una història, un sentiment. Potser és també per això que m'agrada més visitar ciutats que fer vacances en plena natura. Soc una biòloga rara.

En aquesta exposició te n'adones de que això de que una imatge val més que mil paraules és veritat ja que la majoria de fotografies que s'hi mostren expliquen tant! Les que teniu aquí sota són les guanyadores del World Press Photo dels anys 2004 i 2005 respectivament. Quan les vaig veure això no ho sabia, però els premis són ben merescuts perque són fotos molt impactants.

La primera mostra a una dona plorant davant un parent mort a la Índia. La causa de la mort va ser el Tsunami que va assotar el sud-est asiàtic el desembre de 2004. Hi ha un detall que potser aquí no s'aprecia bé però que a mi em va impactar i són les mans de la dona, que sembla que clamin al cel. És la imatge viva de la impotència, sembla que diguin "què més ens pot passar?".



La segona és la foto d'una mare amb la mà del seu fill a la boca. Estan en un centre d'acollida i alimentació a Níger. Aquest país va patir una greu situació de fam l'any 2005 degut a les males collites. La mà arrugada del nen, probablement degut a la deshidratació, et fa posar els pèls de punta! És d'aquelles imatges que et fan replantejar-te si té sentit el món en el que vivim, com està repartida la riquesa i que dimonis fan els països de l'anomenat 1r món pels menys desenvolupats.



La veritat és vaig sortir de l'exposició amb el cor plè de basurita (si sou lectors de la Mafalda sabreu a què em refereixo), valorant molt més el que tenia al voltant, i alhora amb un gran sentiment d'enveja per la capacitat dels fotògrafs de captar el moment, de visualitzar molts cops la imatge fins i tot abans de que passi.

Per cert, canviant de tema, l'altra Mafalda (o la de debò, qui sap) ens ha donat un altre premi (que bien me quieres!). És per vosaltres, pels que llegiu aquest blog, en tingueu o no, i de tant en tant deixeu el vostre comentari, que és això el que m'anima a seguir explicant cosetes. Petons a tots!


divendres, 8 d’agost del 2008

Com era jo...



Je je je li estem agafant gust a això dels memes, eh!!! Doncs l'Esther ens ha passat aquest, així que al tajo!

... Fa 20 anys: doncs era una adolescent bleda, molt tímida i insegura (bé, hi ha coses que no canvien amb els anys...). Havia fet 3r de BUP, havia anat de viatge de final de curs a Itàlia i probablement estava passant-ho bé a la piscina amb les meves amigues.

... Fa 10 anys: doncs m'havia llicenciat i feia un parell d'anys que havia començant el doctorat. Hi estava molt il·lusionada perque m'acabaven de donar una beca. Per altra banda, també estava sortint amb un egoïsta indesitjable i la meva personalitat estava sota mínims. Sort que tenia bons amics que m'animaven quan m'enfonsava.

... Fa 5 anys: Doncs estava a Praga! Amb en Víctor, el David i la Nata en el que probablement sigui un dels viatges més divertits que he fet! Estava molt bé, tenia feina a la Universitat, una parella genial i havien començat ja els millors anys de la meva vida o com deiem la resta de la meva vida (te'n recordes Vic?).

... Fa 1 any: era moooooooooooooolt feliç!!!! després d'un any d'intents i proves i gairebé un any més de tractaments m'havia quedat embarassada! esperava bessonada (no sabíem encara el sexe i els deiem número 3 i número 4, els números dels embrions que em van transferir) i encara no em creia que tot pogués anar tan bé (quan t'acostumes al fracàs no et refies de l'èxit).

... Ahir: estava passejant amb unes amigues i els nostres fills per un centre comercial, comprant roba (evidentment per les meves filles, que els hi queda millor que a mi) i cotorrejant, que anda que no va bé de tant en tant.

... Avui: avui soc una dona feliç, amb un marit que em fa molt feliç, unes filles precioses, una feina que m'agrada i molt bons amics. Tot i així de vegades em queixo d'estar agobiada i cansada, de que les nenes tinguin un mal dia o de que en Víctor no se'n recordi d'alguna cosa, però mentre només em queixi de coses així es que anem bé. Si esto es la guerra, que no venga la paz!

A qui li passo? doncs em faria molta gràcia veure què diuen la Mafalda, la Nata, en Forovid i en Víctor, sobretot aquest darrer je je. Tot i que em temo que aquests dos darrers potser no en tindran ganes... massa coses a ocultar?

dilluns, 4 d’agost del 2008

No puc més!!!


Avui ha sigut un dia d'aquells per oblidar. Aquest matí he baixat a Barcelona amb ma mare i quin desastre! Desastre que ha durat tot el dia. Què ha passat?

1. Havíem de baixar d'hora i al final hem marxat tard, de manera que hem agafat tota la hora de més calor.

2. La meva mare no és conscient de que les seves nétes tenen un horari molt estricte i és difícil poder fer més de tres recados amb elles en un sol matí. Tot i això, la dona havia planejat 50 coses a fer (evidentment n'hem fet dues...).

3. Ha fet moooolta calor! Les nenes la noten molt i tot el dia han anat xopes de suor. Sumeu-hi el punt 1, que no m'atreveixo a anar sola a la piscina amb totes dues i que a casa no tenim aire acondicionat (primer jo no volia i després no sabia si em quedaria sense feina i no era el moment de fer massa despeses) i estàvem a 32 graus al menjador!

4. La Erinn no tenia el dia. Tot el que ha fet avui ha sigut menjar, dormir (mitja horeta després de cada menjada) i gemegar! Tinc la seva veu clavada al cervell i és que us asseguro que pot ser molt penetrant! Quan ha arribat en Víctor a casa li he donat la nena i només he dit "Li toca bany". Puff, quin horror!!!! Espero que sigui per la calor perque si es tracta d'un canvi d'hàbits i a partir d'ara és sempre així jo no aguanto! Imagineu-vos com ha quedat de cansada que a dos quarts de 9 ja dormia (normalment la poso a dormir una horeta més tard).

Si tot això no us semblen motius suficients per queixar-me us canvio un dia de la vostra vida pel meu d'avui!

Què es fa en un dia així? Vull dir que es fa per no caure en una depressió profunda? Doncs jo tinc la solució en el meu maridet que no ha dit res quan li he donat la nena amb cara de "té o la mato!" i que després ha acceptat amb un somriure la meva cara de "perdona'm no sabia el que em feia". I és que com deia la Mafalda, "el matrimonio está lleno de pequeños sobreentendidos".

diumenge, 3 d’agost del 2008

Un premi!!!



La Mafalda m'ha donat un premi perque li agrada el meu blog! m'ha fet molt il·lusió perque pensar que hi ha gent que et llegeix i que li agrada el que dius o que es distreu amb tu doncs és estimulant.

A mi el seu blog m'agrada molt i crec que reflecteix perfectament com és ella, tot i que la conec poquet (conec més a sa germana, que és una de les meves millors amigues), és una mica com el personatge que li dóna nom, que ja sabeu és el meu ídol de ficció!

Bé, aquest premi s'ha d'entregar a webs que ens agradin, que llegim habitualment o de persones a les que ens apreciem. Jo li entrego a dues mamis, a una futura i a una desconeguda.

La primera mami és l'Esther, que és una personalitat arrebatadora, que fa tot allò que li passa pel cap i a sobre ho fa bé i que ens ha aglutinat a un grupet de mares recents al voltant d'un foro que us asseguro que per moltes coses m'ha salvat la vida!

La segona és la Emma, que és una dona forta (gairebé sempre), que treptja fort (tot i els dubtes), que en el fons és tota tendresa i que ADORA a la seva filla Lila (i no n'hi ha per menys).

La futura mami és l'Esther, a qui he conegut en el viatge cap a la maternitat, que ha sigut un viatge llarg i costós (sobretot emocionalment) i en el que poder compartir l'experiència ajuda molt. Ella és una marisabidilla encantadora que sap arrencar-te un somriure just quan més ho necessites.

La desconeguda es l'Amarbe, a quien leo a través del blog de Esther y de la que me encanta lo que dice y como lo dice. Y es que a mi también me gustan mucho los libros de Ana Gavalda.

I no li dóno a en Víctor perque diu que aquests premis no tenen mèrit perque es donen per amistat. I què?