dimecres, 31 d’agost de 2011

Extra, extra!!!



Comencem ja el curs i amb ell comença l'obsessió per les extraescolars. Jo sempre he estat en contra d'ocupar les tardes de la canalla en excés i no deixar-los temps per jugar, llegir o fins i tot avorrir-se davant la tele. Fer que nens de 3 anys dediquin hores després de l'escola a l'anglès o la informàtica em sembla una bogeria i alguns articles que havia llegit al respecte sempre deien que les extraescolars en aquestes edats no són recomenables, i menys si no impliquen moviment o joc.

Però ai... la temptació ha aparegut i ara estic en un dilema... Al poble fa uns anys va començar a potenciar-se l'escola de musica i des de l'any passat fan un curs de "sensibilització" per nens de 3 i 4 anys. És un mix de música i dansa, una hora a la setmana, alternant les dues, tot i que bàsicament es tracta d'uan setmana jugar amb disfresses ballant i la següent fer-ho amb instruments. Les gatxans semblen nascudes per aquest curs i quan els hi vaig comentar estaven entusiasmades, així que vem decidir apuntar-les, deixant de banda per un temps les intencions del seu pare de que facin arts marcials. Ens va semblar que una tarda a la setmana tampoc era tant.

I com els dimonis no descansen, la temptació ha tornat a aparèixer. Aquest estiu vem tenir un susto a la piscina. Això i que darrerament l'aigua s'ha convertit en l'element preferit de l'Erinn i que la Maria cada dia es desperta preguntant quan anem a la piscina, ens va fer pensar en apuntar-les a natació. El problema és que són dues tardes a la setmana, 45' cada una. I em fa por que tres tardes ocupades a la setmana no sigui massa per elles. Per una banda penso que la música serà com una tarda de parque en un lloc tancat, però per una altra em sento com aquestes mares que omplen les agendes de les criatures per tenir-les ben ocupades a les tardes.

Se que en aquest món no hi ha res irreversible ni definitiu. Que puc apuntar-les aquest trimestre per provar i al següent deixar alguna de les activitats o les dues si cal. Però soc una cagadubtes i em fa por. Mares i pares (com si fossiu l'Helena Francis), què farieu?

dimarts, 30 d’agost de 2011

Premis (o deures d'estiu)



Aleluia, direu (ha sonat una mica pedant això...). Si, tinc mil excuses, però la veritat és que la mandra em podia. He estat tan desconnectada que pensar l'esforç que em suposava em feia anar deixant-ho. I no és que no em fes il·lusió, eh, només era mandra, pura i dura!

I és que he rebut per una banda una cadena i per una altra un premi, la primera per part de l'Onavis i l'Euphorbia i el segon de l'Onavis. Començo pel premi, que és més fàcil... és a la versatilitat i implica explicar set coses d'una mateixa. Ahí van...

- Tinc un germà petit (bé, més petit que jo).

- Odïo el número 7... no em pregunteu per què, és irracional, i a sobre a gairebé tothom li agrada... a mi m'agraden el 5 i el 8.

- Em mossego les ungles. I a sobre una de les meves filles està començant a fer-ho.

- De petita (i no tan petita) contava sempre les escales que pujava o baixava, fins que vaig obligar-me a deixar de fer-ho... (aquests tres primers punts em fan pensar que soc carn de psiquiàtric...).

- El meu plat preferit és la truita de patates sense ceba. I jo la faig força bona, per cert.

- Aquesta ària m'encanta i sempre em fa plorar (això no és novetat, jo ploro per tot...). I trobo que la Netrebko la canta com els àngels.

- Algun dia (si tot va bé d'aquí a 4 anys) tornaré a Nova York.

I ara el joc de les 7 entrades. No se si me'n sortiré, la meva memòria és fatal...

L'entrada més bonica. Permeteu-me que en digui 3: són els tres posts que vaig fer quan les gatxans van fer 1 any, un per la Maria, un per l'Erinn i un explicant el part.

L'entrada més popular. Aquesta és fàcil. Segons les estadístiques és l'entrada del Mic. A més, per fer-la vaig descobrir el blog de l'Anna.

L'entrada més controvertida. Soc molt sosa i no genero gaires controvèrsies... potser la que vaig dedicar a parlar de les mossegades de l'Erinn. Segurament em vaig expressar malament quan vaig dir que era feina de la directora de l'escola o de la mestra control·lar el que passava allà i va semblar que els deixava tota la responsabilitat del que passava, quan és al contrari, jo me'n sento responsable i per això em semblava excessiu que me'n parlessin contínuament, era com recordar-me que no ho feia bé, que alguna cosa fallava.

L'entrada més útil. Buff, estic amb l'Euphorbia (per cert, m'encanta el teu nom, i és em va agradar molt la botànica quan la vaig estudiar) que això de l'utilitat és molt relatiu... A més, jo no soc de fer posts sobre consells... crec que un dels pocs que he fet va anar de bolquers.

L'entrada l'èxit de la qual em va sorprendre. Doncs segurament la història de les mares perfectes i les seves derivades un, dos i tres han tingut molt d'èxit. I és que en el fons totes les mares ens trobem amb el mateix percal!

L'entrada que no va rebre l'atenció que es mereixia. Home, les primeres entrades no les llegia ningú, però una que crec que hauria de llegir tothom i que va passar gairebé desapercebuda és la de l'entrevista a l'Anna Cabré.

Una entrada de la que n'estàs orgullosa. Home, una mica de totes. A mi el blog em serveix de teràpia: hi explico allò que em passa pel cap, que m'amoïna, que em succeeix o que em diverteix. I de vegades (com ara) va bé rellegir-lo i veure quantes coses bones hi ha a la meva vida. Com aquesta.

I res, aquí queda tot fet. Qui vulgui seguir-ho hi està convidat, que a aquestes alçades ja l'heu rebut totes!

dijous, 25 d’agost de 2011

I aquí va la meva...



Com sempre la última... amb la desconnexió que duc darrerament no es podria esperar res més...

Dimarts ens vem trobar amb les mares blogueres. Jo pel que llegeixo era la menys nerviosa de les quatre: alguna cosa em deia que estaríem bé, que segur que tot anava bé. Però clar, no comptava amb que el GPS dels nassos (per no dir una altra cosa) ens enviaria cap dalt a la muntanya per un camí impossible i que estaríem més de dues hores per fer un trajecte de 60 minuts... així que la dona tranquila gairebé agafa un atac de nervis... Sort que les mares som comprensives, i les mares blogueres (i papes i criatures) ens van rebre com si fóssim la puntualitat personificada.

Va ser una dinar perfecte! no hi havia ningú mes dinant, així que les criatures van poder campar a sus anchas sense por de que molestessin a ningú. Com a molt de que trenquessin alguna cosa o s'obrissin el cap (les meves són de tot menys tranquiles). Així que vem poder dinar, fer una mica de sobretaula i veure que si, que aquelles noies que no tenien rostre són tal i com me les imaginava. Que en el fons ja ens coneixíem i que tot anava fluint, que no se'm feien extranyes i que el temps passava volant mentre comentàvem això i allò. Vaja que tot era molt agradable, res resultava forçat.

I dir que el país anirà endavant amb unes nenes tan maques, llestes i simpàtiques!!!! La generació que puja ve forta!!! modèstia apart!

dilluns, 1 d’agost de 2011

Un altre premit!!!



L'Erna escriu un bloc que m'encanta, Pequeña Budda Islandesa, on escriu sobre la seva vida i maternitat a Islàndia. No comentaré l'enveja que em fa de vegades (quan la llegeixo entenc perque Espanya està com està en molts temes), però si que m'ha donat un premi! El premi es diu "Me gusta tu mentalidad!" i m'ha agradat moltíssim! Es tracta d'un dibuix del seu marit, en Kunsang Tsering, i representa la Tara Blanca, la dona que te bon cor i estima la natura. Per rebre'l he de contestar un qüestionari. Aquí va:

1. Una cançó que t'emocioni i la raó.

Possiblement la pregunta més difícil. Hi ha munts de cançons que m'agraden, m'emocionen, em porten records... Una només???? Va, les "Noches de boda" cantades pel Sabina... però que consti que n'hi ha moltes més i ho trobo injust! ;)

2. País on t'agradaria viure si poguessis triar i per què.

Aquí tinc una dualitat: m'agrada molt el Sol, el necessito per viure com una planta, de vegades crec que faig la fotosíntesi. Però alhora m'agrada molt l'estil de vida nòrdic, tranquil, casolà, natural, si més no és la imatge que jo en tinc. I també m'encanta Nova York i el seu estrès, vida i no parar. Esquizofrènica, eh? Així que viuria 4 mesos a Noruega, 4 mesos a Catalunya (o a Menorca o a Sardenya o a qualsevol racó de la Mediterrània) i 4 mesos a NY.

3. Com et descriuries en 5 adjectius?

Positiva, generosa, sensible, insegura i moody (no he trobat traducció en un sol adjectiu)

4. Alguna vegada algú t'ha explicat com seria el teu futur?

No, mai.

5. Un objecte important per tu i el per què.

Les fotos de la meva àvia. Jo no la vaig conèixer, però sempre m'hi he sentit molt unida (la meva filla Maria se'n diu per ella), així que guardo aquestes fotos com un petit tresor.

6. El teu perfum preferit.

Vaig canviant. Ara mateix Chance de Chanel i una de la casa Roger&Gallet, que em va regalar la meva millor amiga i m'encanta. M'agraden molt les olors cítriques i fresques.

7. D'on creus que ve la sort?

De les teves accions diàries. Crec que les coses passen per atzar, però que en podem determinar algunes amb les nostres accions. Ser positiu, obrar com t'gradaria que fessin els demés amb tu i disfrutar del camí és millor que esperar la sort i no gaudir del que ens envolta.

Ara l'hem de passar a 7 bloguers... Jo per variar vaig tard i crec que gairebé tothom l'ha rebut i contestat (a mi m'ha encantat fer-ho, sempre agrada pensar en tu amb calma, gràcies Erna!), així que el passo sense tenir en compte si l'heu rebut o no.

- a la Kira Permanyer, perque m'hi sento molt propera. Molts cops hem coincidit en comentaris, idees, pensaments i té un sentit de l'humor que m'encanta!

- a l'Onavis, a qui en certa manera veig com el nexe d'unió entre nosaltres, o si més no a mi m'ha servit per anar coneixent a la resta de mames blogueres. Apart la veig (la llegeixo) com una persona molt dolça i alhora amb molta empenta. A veure ara que ens coneixerem en persona... ;)

- a l'Esther. Ens coneixem de fa un temps i me l'estimo. No cal dir més. Només que crec que amb en Biel s'ha fet "gran", crec que ha après a prendre's la vida amb més calma i a valorar el que és realment important.

- a l'Ester. Em va encantar la descripcio que fa d'ella mateixa en el seu perfil i a mesura que l'he anat llegint m'ha confirmat aquesta primera impressió. A més m'agrada molt això de que s'hagin tirat a la piscina a pel tercer! i li tinc molta enveja!!! ;)

- la Mamamoderna. Em fa riure molt! m'agrada molt el seu sentit de l'humor, el seu sarcasme i la fina ironia. I sobretot lo positiva que és, transmet una alegria que sempre em fa posar contenta!

- l'Anna. Trobo que el seu blog és el més original de tots, la seva manera de tractar la maternitat m'agrada molt i la trobo d'aquelles persones serenes, que transmeten calma i que sempre et donen una resposta encertada.

- la Silvia. Potser és una xorrada i en el fons no m'agrada pensar-ho, però crec que les que ens ha costat tenir una criatura valorem més el fet d'aconseguir-ho. I el seu post sobre el pastís i el fondant em va arribar a l'ànima!

Me'n deixo algunes, però l'Erna ha dit 7, i 7 seran. Solsolet, Euphorbia, Conxi us ho dec!

cantar les quaranta... ai no, contar els quaranta!



Doncs si, ja han arribat! demà ja els tindré aquí! un darrera l'altre: 40! mare meva... sona gros això! No és que no m'agradi fer anys: és el meu dia, la meva festa, però aquest número... passar de "treintañera" a "cuarentona"...

No em puc queixar: tinc una família fantàstica, molt bons amics, una feina que m'agrada, però, i jo? Jo em sento jove, m'encanta jugar amb les meves filles i amb d'altres nens, he guanyat en seguretat (tot i que també en cinisme), ja no em fa vergonya fer segons què o iniciar una conversa, intento donar perspectiva a tot, mirar-m'ho de lluny, donar temps al temps... però no tot és tan perfecte... de tant en tant aflora la jo emocional i tot el meu "deja que el alma tenga la misma edad que la edad del cielo" se'n va en orris: peto, crido, ploro... I què? soc així, tinc aquesta vessant de mamma mediterrània de la que de vegades no n'estic orgullosa, però ni molt menys la desprecio. Forma part de mi... ni tu ni nadie, nadie, puede cambiarme!

Les cel·lebracions ja van començar divendres amb un sopar sorpresa que em va organitzar el meu marit amb alguns dels meus millors amics i que em va encantar. Veure'ls junts, contents d'estar allà i de fer-me passar vergonya, emocionats i feliços. Qui pot demanar més?