dissabte, 25 de setembre de 2010

Les altres mares perfectes



Fa uns mesos vaig parlar de les mares perfectes en la seva versió dama de gel inalterable. Però aquestes no et diuen res, amb prou feines et miren, per elles formes part del grup de mares vulgars que són el paissatge pel que elles desfilen. Molt pitjors són les altres mares perfectes. Aquelles que s'han llegit tots els llibres que hi ha al mercat sobre criança i educació i se'n recorden perfectament del que han llegit. Són aquelles que quan dius que la teva filla no s'ha volgut menjar el kiwi et contesten: "doncs en Carlos (González) diu..." o si li comentes que avui no ha volgut dormir la migdiada et remeten a la Rosa (Jové), et recomanen 3 llibres i t'envien mitja dotzena d'articles en pdf. Te'ls citen sempre pel nom, com si fossin de la família o coneguts de tota la vida. Són les que es veuen a si mateixes com a expertes en el tema només perque s'han empollat la bibliografia recomanada i, evidentment, l'han aplicat en els seus fills.

Jo vaig començar a llegir-me un llibre de'n Carlos Gonzàlez i el vaig deixar perque no m'interessava gens. De fet li tinc una certa mania, igual que a la Rosa Jové, a l'Estivill, a la Lauta Gutman i a tots els que han fet de l'anàlisi de la criança infantil el seu leitmotiv (o negoci). De vegades ja ho tinc això de tenir manies i odis irracionals, però en aquest cas crec que la mania és per culpa d'elles. I és que les mares perfectes versió 2.0 me'ls han volgut vendre tant que no els suporto. I a elles menys!

dimecres, 22 de setembre de 2010

i les maggiorates què?




Aquí només n'hi ha dues, la Silvana Mangano i la Loren, però eren una bona colla. I no totes eren italianes, però per mi com elles cap. Aquestes actrius van marcar època. No només per les pel·lícules que van interpretar sino també per les seves caderes, els seus pits i en definitiva unes corbes que ni les del Garraf. A aquestes dones avui en dia els costaria trobar roba de la seva talla a determinades botigues. I a aquestes belleses avui en dia no les deixarien desfilar a Milà. Ells s'ho perden!

diumenge, 19 de setembre de 2010

Equivocar-se



La meva mare, de vegades, quan teníem (i tenim) alguna xerrada més profunda de les habituals, em deia que de pare ningú en neix ensenyat, que se n'aprèn pel camí. Jo pensava que ves, ara perque m'ho deia això! és lògic, no? però bé, se n'aprèn i ja està! Ara entenc perque m'ho deia.

Jo ahir en vaig aprendre una mica. En vaig aprendre perque em vaig equivocar. Vaig castigar a l'Erinn fent-la patir, fent-li passar una mala estona i fent-li recordar una mala estona que li vaig fer passar a l'estiu amb un altre càstig. Em vaig adonar que realment les accions tenen conseqüències de les que no en som conscients fins que passa un temps. I em vaig espantar. I la por és la que em va fer tenir-la una bona estona a la falda, fent-li mimos i la que em feia demanar-li perdó entre petó i petó. I la que em fa entendre, estimar i perdonar a la meva mare per tots els cops que em va haver de dir que ella no havia nascut ensenyada per ser mare i n'havia hagut d'aprendre pel camí.

dijous, 16 de setembre de 2010

amiga meua?



Llegia el blog de l'Anna, supermare de bessons, i comentava en una de seves primeres entrades que no la deixa de sorprendre la relació tan especial que s'estableix entre bessons. I ha de ser així: es coneixen des que van néixer, han passat junts per totes les etapes de la seva vida, comparteixen vida familiar, escolar, amics, coneguts, família... Si, és cert que han de compartir tot això i competir per tot això, però cap d'ells té avantatge, cap d'ells hi era abans o ha arribat més tard. Sempre, quan han mirat al seu costat l'altre era allà. Però té raó, quan ho vas vivint no deixa de sorprendre i d'emocionar.

La Mamen, amiga de tota la vida i també mare de bessons, deia que això és precisament el que més li agrada, saber que sempre es tindran l'un a l'altre, que quan els preguntes qui és el seu amic el nom del seu germà és sempre el primer que diuen. I és així. A mi gairebé em fa plorar cada cop que sento que una li pregunta a l'altra "tu amiga meua?" i quan l'altra li contesta que si, es gira cap a mi amb un somriure d'orella a orella dient "m'ha dit que si!!!".

dissabte, 11 de setembre de 2010

Bolquers (i 2)



Seguim amb el tema "fora bolquers". Sembla que anem millor, però fins i tot en aquest tema les gatxans són completament diferents: la Maria té els pipis força control·lats, però no vol fer la caca al water, no se si li fa mandra o no li agrada. La Erinn per la seva banda te la caca força controlada, però de tant en tant s'escapa algun pipi.

Aquesta setmana a la web de criatures.cat van donar 5 consells per treure el bolquer. De fet era un petit extracte d'un llibre de la Rosa Jové:

- El millor seria no posar-n’hi, però, com que en duu, haurem de treure-li.

- Cal triar el moment més adient. A molts nens, cap a l’any i mig, no els agrada dur bolquers. Proveu. Segurament no ho aconseguireu tan de pressa com si fossin més grans, però, com és el que ells volen, no se sentiran malament. Si no aprofitem aquest moment, cap als 2 o 3 anys sol ser un moment en que molts nens els deixen.

- En principi, un bolquer es treu i ja està. A partir d’aleshores hem d’estar ben provistos amb una rentadora i una fregona pels accidents. Cada nen té el seu temps.

- Uns dies abans de treure-li el bolquer, hem de preparar el nen. Podem triar un conte amb dibuixos o fotos per explicar-li.

- El bolquer es pot treure tan de nit com de nit. Potser als pares els és més còmode conservar-lo de nits, però podem posar un empapador al llit. Normalment, acaben aprenent abans si ho fem d’aquesta manera. Cadascú, però, que faci el que vulgui.

Com veieu són molt generals: triar el moment adient, no tornar enrera, paciència, preparar la situació... De tots em quedo amb lo de tenir la fregona i la rentadora preparades... i és que aquest és el primer dels meus 5 consells:

- Tenir la rentadora ben preparada. Si comença a fer el tonto i penseu canviar-la és un bon moment perque treballarà a marxes forçades. I si es tracta de bessons pot ser que la rentadora us acabi demanant un augment de sou (podeu destinar-hi el que us estalviareu en bolquers...). La galleda i el pal de fregar també tingueu-los sempre a mà.

- Calces o calçotets. Un munt! mai n'hi ha prous a no ser que volgueu passar-vos les nits rentant a mà. El mateix val pels pantalons (a menor escala). I no us oblideu de les sabates: prou feina tenen amb el pipi que se'ls escapa com a més parar-se a pensar a obrir les cames. Penseu-hi quan sortiu de casa i agafeu vàries mudes pel que pugui passar (basta que només n'agafis una perque n'acabis necessitant més. En canvi segur que si n'agafes 3 no en necessitaras cap, és llei de vida...)

- Empapadors. Acabareu pensant que és una injustícia que encara no li hagin donat el Nobel al seu inventor. Pel sofà, la trona, el llit, el cotxe... i quan sortiu de casa agafeu-ne si voleu que els amics que aneu a visitar no us esborrin de la seva llista d'amistats.

- Feu-ho quan faci bon temps: la roba s'asseca més depressa i el terra igual. A més els nens poden anar en calces i descalços per casa i us estalvieu rentar pantalons i sabates. Això si, s'assalvatgen una mica... les meves insisteixen a anar descalces a escola...

- Paciència. Si, és el que hi ha. Hi hem de passar tots un dia o altre. Hi haurà dies que ho dureu millor i d'altres que us agafaran tots els mals. Hi haurà moments en el que no entendreu res: perque se'l fa a sobre si l'acabo de posar al water i ja n'ha fet? Però penseu en que d'aquí a uns anys us demanaran per sortir fins les 12 i us podreu venjar dolçament...

Bona sort!!! i recordeu que aquests són els meus consells, segur que els vostres seran totalment diferents.

dimarts, 7 de setembre de 2010

Sant tornem-hi



Ja ha començat l'escola. De moment seguim a l'escola bressol, així que no hi ha hagut cap canvi traumàtic. De fet les gatxans s'ho han agafat molt bé: ahir van entrar rient a la classe, van córrer a fer un petó a la Laura, la seva tutora, a la Carme, l'ajudant, van repartir abraçades i es van quedar jugant la mar de contentes... vaja, com si fes dos dies que no hi anaven.

A aquesta escola els nens no estan separats per edat. Bé, els nadons (els que encara no tenen l'any) sí, però la resta estan barrejats, de manera que els petits aprenen dels grans i aquests comencen a tenir responsabilitats amb els petits. Aquest any elles són les grans i no paren de repetir que cuidaran dels bebés... bé, quan diuen que els cuidaran també diuen que ho faran fent-los pessigolles...

No se, potser el fet de viure en un poble petit, de trobar-se cada dos per tres a la seva mestra i als seus companys a la piscina o passejant, de passar gairebé cada dia per davant de l'escola i dir-li adéu ha ajudat a que la reentré hagi estat tan fàcil.

Dues úniques coses negatives: la Erinn als 10 minuts de ser a classe va agafar una gibrelleta de les nines i hi va fer pipi... i sense treure's els pantalons! (potser marcava el territori...). I la mateixa Erinn va esgarrapar a una nena, però la Laura li va explicar que aquest any serà de les grans i no pot fer segons què i es veu que ho va entendre i no hi va tornar, cada cop que volia una cosa que tenia un altre nen la demanava. I aquest matí m'ha dit que als nens no se'ls pega. A veure si seguim així...

P.D. aquesta foto és del dia de la castanyada de l'any passat. Ja friso per tornar a cantar el %?!!&]# marrameu...