dimecres, 19 de desembre de 2012

La força del grup


Davant d'una injustícia molts cops pensem "quina pena, però jo no puc fer res per evitar-la". Cert. Des de la nostra posició d'individus no podem fer gran cosa, però i com a col·lectiu? com a grup si que podem. Aquí hi ha el quid, mantenir-nos units, anar tots a una contra allò que creiem que és una injustícia. Només així podrem evitar-la.

Per una educació pública de qualitat les dones de la família ens posarem aquesta samarreta cada dimarts. Un gest inútil? potser si, però i si en comptes de 3 som 3.000? o 3.000.000? De vegades només es tracta de que s'hi vagin afegint zeros.


dilluns, 17 de desembre de 2012

Són diferents



Cada dia m'ho he de repetir: són diferents. El problema de tenir bessons és que tendim a dur-los en pack. Van a la llar d'infants, a l'escola, a piscina, de vacances... sempre en plural. Però són dues persones diferents i tenen dret a ser-ho, a que se les tracti diferent. Que les separin a l'escola ajuda: diferents classes, diferents mestres, diferents horaris, diferents dies a dur xandall (m'he hagut de fer un calendari...). Però jo intento que cadascuna se senti individu a més de formar part del duo.

Així que amb aquest esperit hem començat les sortides "avui anem a dinar amb la mare totes dues soletes". De fet van començar de manera casual: l'Erinn es va donar un cop a escola, em van trucar perque li sagnava força el llavi i me la vaig endur a urgències. No va ser res i com era l'hora de dinar ens en vem anar a menjar alguna cosa les dues juntes. Evidentment sa germana va presentar una queixa formal: ella també volia anar a dinar amb la mama! Així que ho vaig planificar: a partir de llavors un cop al mes (la cosa no està per grans dispendis) me n'aniria a dinar amb una d'elles.

Ja portem tres sortides contant la del dia de l'hospital i han anat prou bé. Xerrem les dues sense que l'altra hi fiqui cullerada, mengem tranquilament i m'ha servit per adonar-me que en el fons no són tan diferents. Que tenen molts punts en comú. I sobretot que s'estimen moltíssim: totes dues no van trigar ni 5 minuts a dir "trobo a faltar la meva germana! què deu estar fent?"... per matar-les! (a petons).

dimecres, 12 de desembre de 2012

L'1 i la trobada



Abans que res: he guanyat un premi!!!!!!!!! És que és tan extrany en mi! L'Anna va fer un sorteig en motiu de l'aniversari del seu blog i m'ha tocat un llibre de Coco books: Origami. Estic molt contenta! Els llibres d'aquesta editorial m'encanten. Les nenes n'han tingut un d'enganxines xulíssim i que va donar molt de joc, així que m'imagino que aquest igual. A més estan meravellades de que retallant papers es pugui fer màgia! Ni us explico la seva cara el dia que van veure'ns fer una tira de nines enganxades! I a més he guanyat amb el número 1, un número que jo sempre he pensat que estava maleït en els sortejos i mira per on!

I la trobada doncs fantàstica com sempre! cert que el lloc no era el més adequat, amb lo bé que s'està a la Laie, però al cap d'uns moments ja no me n'adonava. Llàstima que la Onavis no es va poder quedar més estona, però a la propera la segrestarem i ningú ens la podrà prendre jua jua jua (riure amb eco).

Veure a l'Anna sempre és un plaer. Pensava que és una llàstima que visqui tan lluny, però potser així també valorem més aquestes trobades. La propera a la Laie fijo! encara que ens l'hagin d'obrir per nosaltres!

A l'Esther ja la conec de fa temps i n'hem passat de tots colors. Com ja vaig dir fa temps crec que en aquests anys ha canviat força i és una monstrua a la que m'estimo molt i que forma part del meu dia a dia, virtual si més no.

I conèixer a l'Ester també em va encantar! Tens una energia fantàstica i noia les fotos no et fan justícia!!! I quin nen més guapo per favor!!!

És curiós com a cada trobada comencem a parlar com si ens haguéssim vist fa dos dies. Totes som diferents, tenim diferents maneres d'encarar la maternitat (o de suportar-la ;)) però ens respectem i ens tenim una estima. Quan una té un post trist (en el nostre món post = temporada) allà estan les demés per animar-la, donar-li suport o renyar-la per no recordar les coses maques que té i que haurien de fer-la estar contenta. I això uneix.