dilluns, 30 de juny de 2008

Alanis Morissette


Doncs ahir ens vem saltar la cita amb el futbol (la nostra devia ser la única tele on no es veia el partit) i vem anar al concert de l'Alanis Morissette al Espacio Movistar.

El lloc molt bé, una carpa amb aire acondicionat amb ambient així molt fred, molt d'anunci de vodka sofisticat, però no tenien entrepans (quatre sandvitxos que van desaparèixer en 5 minuts). està bé la mida de l'aforament, que no és tan gran com perque no disfrutis del concert ni tan petit com perque només hi càpiguen quatre gats.

El concert mooooooooooolt bé. Molt millor del que em pensava! La mossa té una veu al·lucinant i sona igual de bé en directe que en gravació (no com alguns cantants consagrats als que darrerament fan cantar en directe a OT...) i el repertori va estar molt ben combinat, amb cançons noves i antigues alternades. En Víctor fins i tot va encertar quan cantaria el Head over feet (deu tenir contactes...). En resum una nit quasi màgica, si no fos perque va començar amb mal humor meu, que de vegades soc realment insuportable! Sort que tinc un marit que no me'l mereixo i sap perdonar-me.

I un últim cotilleo... L'Alanis no només és un tap de bassa sino que a més s'ha posat fondona!!!! potser és que ha parit!

Pudimos! pudimos!

Pues no, no soc futbolera, ni en Víctor tampoc i a més no soc especial seguidora de la selecció espanyola, però estic contenta. I això que no vaig veure el partit, però estic contenta. He vist les imatges aquest matí i m'he emocionat. Estic contenta per tots aquells que porten anys matxacant amb que el Raul havia de ser a la selecció i volien imposar les velles glòries. Perque emocionava veure a tots els jugadors abraçats, tan compenetrats, fent una autèntica pinya, que crec que era el senyal de que tot els aniria bé.

I sobretot estic contenta pel Luis Aragonés, que es un entrenador que a mi em cau bé. Ja sé que es l'antiglamour, tot lo contrari als entrenadors que estan de moda com el Mourinho, però ell amb el seu xandall i els seus cabellots els ha donat una lliçó. És el triomf dels currants i per això estic contenta.

Ah i xapó per la campanya de cuatro. Ha sigut una autèntica matxacada de podemos i lo que nos queda...

divendres, 27 de juny de 2008

Papilles... puaj!

Sí, soc una mare desnaturalitzada! em fa fàstic la llet i em fa fàstic la papilla!!! no sabeu els esforços que faig per no vomitar cada cop que netejo els biberons si hi ha quedat llet (que és el més habitual). I ara amb les papilles igual: m'encanten les fruites, però triturades em fan molta angúnia. Potser és per això que a les nenes els està costant, perquè m'ho noten. Perque no s'entén massa que, tret del primer dia, que va ser bastant desastre, els dies que hi ha hagut en Víctor i els n'ha donat ell tot hagi anat bé, i els dies que hem estat soles haguem acabat les tres plorant.

Això d'anar evolucionant (en aquest cas amb l'alimentació) per una banda és molt gratificant, veus com cada dia mengen més, van creixent, fan coses noves, etc. Però per una altra a mi m'altera moltíssim! em causa molt d'stress perque no sé si me'n sortiré, si ho faré bé, si menjaran prou o es quedaran amb gana... Vaja, que se'm fa una muntanya! M'acostuma a passar amb molts canvis, probablement degut a la meva inseguretat (si no la coneixieu us la presento), que sempre em fa pensar que no faré res bé. 

Si ens hi parem a pensar, però, i aconseguim relativitzar, veiem que no n'hi ha per tant, que segurament d'aqui a un mes estaran menjant la mar de bé amb cullera i ni ens en recordarem de tot això (bé, ho recordarem per les fotos i els vídeos, vídeos que els passaré quan siguin grans i em portin els nòvios a casa, com a venjança...). El que passa és que en aquests moments és difícil para a pensar, els plors, els crits i l'extensió de papilla per tot arreu t'ho impedeixen. Només pots seguir endavant, calmar-les i netejar-ho tot. Quan dormin ja hi pensaré!

dimecres, 25 de juny de 2008

Jo vull ser... portorriquenya!


Això és el que volia ser de petita. Bé, jo no ho sabia. Jo volia ser com la Rita Moreno i les seves amigues a West Side Story, ballar com elles, dur aquells vestits amb tul a sota i molt de vol i dir-li al meu novio "you forget I'm in America".

L'altre dia en David m'hi va fer pensar i he buscat un parell d'escenes al youtube. Disfruteu-les. Ah, i no us perdeu l'escena final del segon ball (l'escena del gimnàs), amb una de les escenes d'amor per mi més dolces del cinema i amb una Natalie Wood més delicada que mai (Natalia, para ti!)

diumenge, 22 de juny de 2008

Sex and the City II

Bé, doncs ja hem vist la peli! A mi em va agradar molt, alguna història una mica forçada, però està bé. Em falla que al començament passen moltes coses seguides amb poca explicació, sobretot la part de la Miranda, però m'imagino que van tallar bastant metratge i no els ha quedat massa bé. Quan tingui el DVD (porque este va a caer!) a veure si hi ha escenes eliminades i surt.

A en Víctor també li va agradar (pobre, ha vist gairebé tota la sèrie només de passar pel menjador mentre jo la veia). De fet, es va dedicar a localitzar tots els models de Mac, iPhone etc... que sortien (que per cert, Apple deu ser un dels patrocinadors).

La pena és que debiem ser els únics adults de la sala! Hi havia nenes fent-se fotos i tot abans de començar... I lo pitjor és que no es debien enterar de perque passaven la meitat de les coses!

divendres, 20 de juny de 2008

Ella, elles

M'encanta aquesta cançó! Em fa plorar. Seré bleda!

M'agrada pensar que les meves filles seran així, que quan caiguin (perque cauran...) sabran aixecar-se i sempre miraran endavant.

Sex and the City

Per fí! Avui és l'estrena de Sexo en NY. Feia temps que l'esperava!

Si, confesso que soc fan de la sèrie. L'hauré vist entre 10 i 20 vegades entre repeticions al canal Cosmopolitan i DVD (segur que si li ho pregunteu al meu marit dirà que més). M'agrada. I no només l'ambientació, la roba, les sabates i tot això, que poden semblar frivolitats, però crec que és part de la gràcia de la sèrie i, encara que no me'ls podré permetre mai, alegren i molt la vista.

També m'agraden les històries, reconèixer sentiments propis en els de les protagonistes i sobretot m'agrada com acaba, amb un final per cada una totalment diferent del que elles haurien pogut preveure (no dic res més per si no l'heu acabat de veure, eh Esther). Sempre he pensat que totes som una mica com totes elles, o si més no en tenim moments: passionals com la Carrie, decidides com la Miranda, ingènues com la Charlotte o calentes com la Samantha. I sobretot, que totes tenim un punt d'inseguretat, portis uns Manolos o unes xancles.

També m'agrada veure racons coneguts de NY, però no els més coneguts, sinó raconets especials, com l'esglesia del capellà que li agrada a la Samantha (estava molt a la vora l'hotel on ens estàvem i ens hi vem fixar perque era molt bonica).

Bé, espero demà poder anar a veure-la. Tot depèn de si em veig capaç de deixar les meves filles abandonades una estona o no... Que faria la Miranda?

dimarts, 17 de juny de 2008

Depressió post-part


T'ho adverteixen a les classes pre-part. Te'n parlen les amigues. T'ho comenta el ginecòleg. Però sempre dius, a mi no em passarà, jo seré capaç de superar totes les situacions, jo podré amb tot.

Fins que arriba el dia que petes! fins que veus que tens la casa feta un desastre, que només menges pizza o embotit, que les nenes ploren (ara una, ara l'altra, ara les dues) i no saps perquè, que tens una mena de flotador al voltant de la cintura i tothom et diu que això no marxa mai... I aquell dia petes! Aquell dia plores, ho veus tot negre, penses que mai més tornaràs a ser la que eres, que mai te'n sortiràs, que la casa seguirà sent un desastre fins d'aqui a 20 anys. I dies com aquest en tens més d'un i més de dos. I ningú et diu com superar-los, tothom et diu paciència, ja passarà, però i mentrestant què?

N'hi ha que tenim sort. Que tenim al costat algú que en moments així ens fa seure i ens diu que tot això és igual, que miris el cantó positiu de les coses. Que allà al davant hi ha dues nenes que sí, ploren, però que també tenen el somriure més dolç del món. Que la casa està feta un desastre, però que ens hi hem d'acostumar i passar-ne. Que avui et prepara un plat de verdura per sopar. I que et diu que continues sent la persona més maca del món, tot i el flotador. Que de fet aquest flotador encara et fa més maca. I que et fa deixar de banda la depressió. Com a mínim fins la propera!

dimecres, 11 de juny de 2008

Jo hi era!!!!

M'ha fet molta il·lusió trobar aquest vídeo al youtube. L'any passat vaig convidar a la Vivian a cel·lebrar el nostre aniversari veient al Jorge Drexler al Grec. Jo estava embarassada de 2 mesos i ja us podeu imaginar com estaven les meves hormones... Doncs el tio va i canta la meva cançó preferida, tot i ser antiga, tot i fer anys que no la cantava en els seus concerts a Barcelona. Vaig plorar tota la cançó (la Vivian encara riu ara).

I és que no entenc com podia viure abans!

dilluns, 9 de juny de 2008

Soc queca!

Ja fa dies que ho penso i ahir li vaig comentar a la Vivian. Fa un parell d'anys vaig llegir un llibre preciós que recomano sempre a tothom, Un milagro en equilibrio de la Lucía Etxebarria. És curiós perque sense dir-li jo abans, la Clara en va tenir la mateixa opinió, exacta, que jo: és com una abraçada! I això que jo no suporto a la Lucía Etxebarria, sempre que havia llegit alguna cosa seva pensava "que bé escriu aquesta noia i que poc m'importa el que explica". El cas és que el vaig llegir a Hallstatt, quan recollia dades i estava sola amb un professor suec obsessiu compulsiu i aquest llibre era com si algú estimat m'estigués abraçant i explicant-me una història.

Bé, a lo que anava. Al començament del llibre, després d'una explicació del què és la oxitocina, fa referència a la seva filla acabada de néixer (tot el llibre està explicat a ella) i li diu: "...y te voy advirtiendo, querida, queridísima, juguetito mío, bomboncito de licor con guinda, luz de donde el sol la toma, y, ya de paso, de todos los flexos eléctricos de esta casa, incluyendo éste bajo el que escribo aprovechando tu sueño que es mi tranquilidad y mi reposo y el único momento que tengo para mí..." Quan vaig llegir això vaig pensar "Per déu, quina cosa més queca!!!!" Doncs bé, resulta que jo ara també soc queca!!! a les meves nenes no paro de dir-los vida, amor, guapississima, coseta de la mama, coseta dolça... vamos, que no els dic bombonet de licor perque no m'agraden! Ai senyor, com ens hem de veure! deu ser per això que parla de la oxitocina quan comença el llibre...

divendres, 6 de juny de 2008

Todo se transforma

Em copio de l'Esther... es que avui estava mirant el blog de l'Esther i m'he recordat d'aquest video. Per mi és una petita meravella.

M'encanta en Jorge Drexler, ell i el Clooney són els únics homes del món amb els que tinc permís per enganyar al meu marit...

A les nenes els hi poso i els hi canto les seves cançons... mal no els hi pot fer!

dijous, 5 de juny de 2008

Amigues

Divendres he quedat per sopar amb unes amigues. Són les amigues de l'institut, amb les que fa més de 20 anys que ens coneixem. M'he posat a pensar i trobo que tinc amigues ben diferents: les de l'institut, les de la feina, les del grup de ball, les de la colla de'n Víctor... i darrerament les del foro de mamis i les del foro de FIV. I dins de cada grup hi ha gent d'allò més diferent, gent amb la que deseguida t'hi fas molt, gent amb la que et costa més i gent amb la que saps que mai t'hi faràs. Jo crec que he tingut molta sort i al llarg del camí he trobat grans amigues: la Mamen, amb la que ens coneixem des del parvulari i aqui estem, la Natàlia, que apart de ser la meva gurú d'estil m'ha ajudat molt en moments difícils, o la Gemma, són amigues que sempre estaran allà.

Hi ha però amigues especials, amb les que pots no compartir res en molts moments, però que continuen sent aquelles persones amb les que parles de tot, en la primera que penses quan et passa qualsevol cosa, encara que no us veieu gaire. Per mi aquesta amiga és la Vivian. És potser la única amiga amb la que m'hi he enfadat de debò, però potser també és la única a la que trobo a faltar si fa dies que no la veig o que no hi parlo (que darrerament és bastant sovint). Potser és perque vem coincidir en un moment molt important per totes dues, vem pendre una decisió similar alhora, i poder compartir aquella situació amb algú va ser una gran descàrrega. Però jo crec que és més que això. Que realment hi ha una similitud d'idees entre les dues que fa que coincidim més enllà de les situacions que poguem compartir.

Un dia vaig sentir Carmen Alborch que parlava de l'amistat femenina i de lo denostada que ha estat sempre. Sempre s'ha parlat de l'amistat masculina com l'amistat verdadera i de la femenina com una amistat plena de falsedat i envejes. Evidentment qui ha fet córrer aquest rumor ha estat un home. Coincideixo amb la Carmen Alborch en que l'amistat entre dones pot ser tan profunda, sincera i lleial com entre homes. Només cal veure'ns a nosaltres ;-)