dijous, 29 de juliol de 2010

Lliure dels seus pensaments...



... i esclau de les seves paraules. Així és l'home. O si més no això em diu el meu pare (no és seu, ho va sentir algun cop i ho ha convertit en la seva frase de referència). I m'ho ha inculcat de petita, tot i que de vegades no ho aplico tan sovint com ho hauria de fer. I és que internet és una plataforma que t'empeny a xerrar-ho tot. Estas tu sola, amb la pantalla de l'ordinador i si, saps que allò ho podrà llegir tothom, però no hi penses. O si, i aquest punt exhibicionista que tens et diu que segueixis endavant. El cas és que està allà penjat d'aquest mur virtual i tothom pot accedir-hi i opinar. I el més lògic seria que opinés igual que tu, en veu alta, escibint-ho i deixant-te respondre, aclarir o fins i tot rectificar.

Els blogs poden tenir moltes utilitats. De fet segurament cada blog respon a una necessitat diferent. En el meu cas és com un diari. Un lloc en el que explico el que em passa, el que penso, i en comptes d'escriure-ho en un paper (ho he provat però em costa horrors) ho escric al mur. Si, segurament el punt exhibicionista del que parlava m'hi empeny. Però sempre em callo alguna cosa. I és que les paraules del meu pare sempre em ronden pel cap. Covardia? probablement. Inseguretat? també. Però m'he trobat amb casos en que un text escrit, que pot interpretar-se de mils de maneres, s'interpreta de la pitjor possible, així que millor callar.

Però que passa si no calles? si deixes anar tot allò que et ronda pel cap i l'altre s'ofen. Evidentment hi té tot el dret, però tu també tens dret a dir el que penses. On estan els límits? Quin dret té un d'opinar sobre un altre? I quin dret té l'altre d'ofendre's pels pensaments d'un? Jo crec que els límits ens els hem de posar nosaltres mateixos i d'aquí el que sempre em calli alguna cosa. En el fons doncs també soc lliure dels meus silencis... o no?

dilluns, 26 de juliol de 2010

Pipis, caques i consells



Estem en plena fase bolquers. Sembla que les gatxans ho van superant. Ara ja els l'hem tret a la migdiada i, si tot segueix així, la segona quinzena d'agost el treurem a la nit. Anem força bé (un pipi escapat a la Erinn en els darrers 5 dies), excepte a la piscina. Allà és can pixa, i mai millor dit... És com si l'aigua de la piscina actués de laxant perque a la que fa mitja hora que som allà una o l'altra (o totes dues, ja que ho fem fem-ho ben fet...) es caguen a sobre. Sort que els banyadors que ens va reglara la M l'any passat aguanten bé les caques...

L'incloure el "consells" en el títol ve perque aquest és un dels moments en els que tothom et dóna consells: que si fes això, que si fes allò, que si posa-les cada 20 minuts, que si no, espera't a que ho demanin, que si fes servir l'orinal, que si el lavabo... Jo personalment odïo els consells. Que me'n donin i donar-los. Però de vegades és inevitable, et surten per molt que t'intentis control·lar, deu ser que les ganes d'ajudar ens superen! Potser està en la nostra biologia, en aquesta sensació de comunitat de mares que de vegades tenim i que fan que ens volguem ajudar les unes a les altres i acabem atabalant del tot a l'aconsellada i fent més nosa que servei.

Així que E i C si em faig molt pesada en algun moment no m'ho tingueu en compte!

dimarts, 20 de juliol de 2010

mini-mini-vacances



Aquest cap de setmana, com a mals pares que som, hem deixat a les nenes a casa (amb la meva sogra, encara no les deixem soles) i en Vic i jo ens hem escapat a l'Empordà.

Aprofitant l'excusa d'anar al concert de la Norah Jones al Festival del Castell de Peralada (un altre dia parlaré de l'ambientillu... que tenia tela), ens vem buscar un hotel rural increïble i fora de les nostres possibilitats (menjarem patates durant una bona temporada) i ens vem entregar a la bona vida. I ens ha anat de conya! Ha sigut com tornar a començar a sortir, tornar a aquells dies que no tenien horaris ni hores, en els que no s'havia de planificar tot un dia abans ni s'havien de tenir en compte mil coses abans de sortir de casa. I hem vist que en el fons som els mateixos, ens estimem tant o més que llavors, i hem comprovat que un gest, un petó o una paraula encara ens fan sentir pessigolles a l'estómac. I per molts anys!

diumenge, 11 de juliol de 2010

què vull pel meu aniversari?



S'acosta el meu aniversari. En faré 39... puff, déu n'hi do! No em queixo, millor arribar-hi que no haver-se quedat pel camí, però haureu de reconéixer que la xifra espanta...

I arriba aquell moment en el que la família et pregunta "Què vols pel teu aniversari?". Doncs aquí hi ha la llista:

- que la muntanya de roba que tinc per planxar (i que fa setmanes que no es redueix) desaparegui, i tota la roba estigui al seu lloc, endreçada, esperant que algú la trii.

- que el meu cabell aparegui perfecte de la nit al dia, tenyit, amb metxes i tallat (o en el seu defecte tenir unes hores per poder anar a la perruqueria i que ma mare, perruquera retirada amb problemes d'autoestima, no em tiri en cara que hi he anat, tot i haver-me dit que no em pensa tallar el cabell mai més).

- un matí o una tarda de piscina relaxada: poder nedar quan vulgui, estirar-me a la tovallola quan vulgui i sobretot LLEGIR!

- que el despatx i sota l'escala de casa meva misteriosament apareguin endreçats.

- que aquest mitxelin que en volta la meva cintura desaparegui, els meus pits disminueixin de volum i el meu cos torni a la forma que tenia fa 4 o 5 anys. En el seu defecte, força i constància per anar dos o tres cops per setmana al gimnàs (i sense sentir-me culpable per deixar d'estar amb les nenes o fent feina a casa).

- i si us queden ganes i diners la segona temporada de Mad Men, més que res per tenir alguna cosa a veure mentre planxo...

dissabte, 10 de juliol de 2010

I per què les vesteixes iguals?



Aquesta és una de les preguntes que la gent de confiança et fa. La que no et té tanta confiança et diu "ah, les vesteixes iguals..." i arrufa una mica el nas. Jo era igual, sempre he odiat els germans que anaven vestits iguals o el que era pitjor (i que ma mare practicava) amb la versió femenina i masculina de la mateixa roba...

Però si, jo les vesteixo iguals. De vegades amb el mateix vestit, pantaló, samarreta, però de diferent color. Per què? doncs perque és més fàcil! I no em refereixo a que és més fàcil triar model (només n'he de triar un al dia) o combinar peces. Si les vesteixo iguals m'estalvio a més les baralles de que una vulgui el pantaló que duu l'altra o la samarreta del dibuix en comptes de la llisa. Elles ja ténen cares, cabells, cossos i personalitats prou diferents com per personalitzar la roba i donar-li el seu toc de gràcia!