divendres, 31 de desembre de 2010

Un nou any



S'acaba un any difícil. Amb moments molt durs i molt tristos. Però sembla mentida com el cervell selecciona i el regust en el fons és bò. I és bò perque al costat tinc les gatxans. Elles fan que el meu dia a dia tingui sempre, com a mínim, un moment d'alegria. Perque tinc en Vic, que em fa tocar de peus a terra i alhora somniar. Perque tinc una família que molts cops em treu de polleguera, però sense la que no sabria tirar endavant. Perque tinc uns amics que no me'ls mereixo. I perque tinc salut, tret d'alguns achaques propis de l'edat (aquest 2011 en faig 40... i fa vertigen, però com diu en Llach, tot això serà una altra història) i perque no em puc queixar de la feina que tinc.

En aquests moments la gent acostuma a fer bons propòsits per l'any que comença. Jo no en tinc costum, més que res perque no acostumo a acomplir-los, soc mandrosa de mena. Però si em plantejo un desig: virgencita, virgencita, que me quede como estoy. Bon any nou a tots! i sobretot salut!!!

dimarts, 21 de desembre de 2010

La parella i dues més


Ahir va fer 9 anys del primer dia que en Vic i jo vem sortir a sopar junts. Per agrair-li el seu ajut amb un problema informàtic el vaig convidar a sopar. I fins avui. Fins avui que anem tan atabalats i cansats que hi ha dies que amb prou feines ens fem un petó (si, d'aquella merda de petons que no duren gens i que no donen temps ni d'assaborir-los). I m'amoïno. Probablement perque estic ovulant i a mi les hormones m'afecten moltíssim. Però si, m'amoïno i em fa por que ens anem deixant, que la mandra guanyi a les ganes, i al final la rutina i l'avorriment acabin amb la passió i l'amor. I aquest matí al cotxe n'hem estat parlant.

En el meu capítol preferit de "Boig per tu" en Paul assegura que ell i la Jamie mai trencaran, que sempre els anirà tot bé com a parella. Ho diu des de la ignorància i ella li ho recrimina. Finalment se n'adona que a ells els pot passar el mateix que a qualsevol altra parella. És llavors quan ella li diu "ara vull que em diguis que a nosaltres mai ens passarà". Perque només des del coneixement, només sabent que alguna cosa pot passar, podem treballar perque no passi. I en eso estamos, treballant, que la causa bé s'ho mereix!


dimecres, 15 de desembre de 2010

Les síndromes



Des que soc mare pateixo diverses síndromes.

La primera és la "síndrome de la mare sargento". Amb els amics havíem comentat sovint la tendència de molts pares a crear petits montstres deixant a les criatures fer tot allò que volien i sempre deiem que això no ens passaria a nosaltres. Doncs bé, en l'intent de que això no ens passi, ens hem passat! El cas és que la directora de la llar d'infants ens va renyar perque érem massa estrictes amb les nenes, es veu que les renyem i castiguem i això no s'ha de fer, o si més no s'ha de fer d'una altra manera.

La segona síndrome és la de la "mare poc comedianta". No és que no sigui prou pallassa, canto i ballo, explico contes tot fent veus, tot això evidentment entre càstig i càstig. Però es veu que quan parlo amb elles he de fer més comèdia, he d'allargar més les paraules, he de disfressar les indicacions (ex: no puc dir "vine a penjar la jaqueta" sino "vine a ajudar a la maaaamaaaa a penjar la jaqueeeeeeta"). I de nou la directora amablement m'ho ha fet veure. Sort en tinc d'ella.

La tercera és la que em preocupa més i la que m'agradaria saber com combatre. És la de la "mare nerviosa". A mi m'agradaria ser d'aquestes mares que mai perden la calma, que sempre estan tranquiles i serenes (vamos, una mena de mare perfecta de les que sovint parlo). No tan per elles si no perque tinc la sensació que transmeten aquesta serenor als seus fills. Jo soc nerviosa de mena i si, puc estar tranquila una estona però no pateixis que de seguida em surt el nervi. I veig que les gatxans ho han heretat, que poden estar tranquiles mirant un conte, veient la tele o jugant, però que de sobte senten "el crit dels gens", s'aixequen i comencen a córrer cridant i rient, o a barallar-se o al que sigui, però que hi hagi acció.

S'accepten solucions, teràpies, xarops... el que sigui.

divendres, 3 de desembre de 2010

Tutoritzar



Aquesta setmana he estat fent un taller per tutors. A la universitat, des de fa uns anys, els alumnes tenen un tutor durant tota la carrera, que els informa dels serveis que tenen al seu abast (sobetot quan comencen la carrera) i, teòricament, els "acompanyen" durant els seus estudis i els ajuden, en la mesura de les seves possibilitats, quan tenen algun problema. A la pràctica, a la nostra facultat els tutors bàsicament fan un parell de reunions grupals amb els seus tutoritzats (entre 20 i 30) i aquí s'acaba la feina, fora d'alguna consulta puntual o de donar permís a matrícules extraordinàries (més crèdits dels habituals, cursos extres, etc...).

Funciona? no ho se. Fins ara a la nostra facultat no ha rutllat massa, en part per manca de recursos, en part per manca d'implicació dels professors. D'entrada tot hi som una mica escèptics: no és una manera d'infantilitzar encara més uns alumnes ja prou infantils de base? no hauríem de deixar que s'espavilessin solets? són majors d'edat, estan a la universitat, ja són grans. Jo, a més, tinc un grup de tutoria extrany, ja que són alumnes adaptats: feien la llicenciatura de Biologia i s'han passat al grau de Ciències Biomèdiques, no són alumnes nous, saben moure's per la facultat i més que res han tingut problemes de solapment d'assignatures que ha de resoldre el cap d'estudis, no jo, així que em sento una mica inútil, no crec que els sigui de gaire ajuda i quan els intento ajudar no se si realment serveixo d'alguna cosa.

El taller ha sigut molt interessant. Sobretot la darrera sessió en la que vem parlar de les relacions, de com relacionar-nos amb els alumnes, no només els de teoria, també els de classe, ja que cada professor en el fons és tutor de la seva assignatura en el seu grup. Com ens hem de posicionar (sempre el professor a dalt i l'alumne a baix o podem posar-nos de vegades al seu nivell o fins i tot per sota?), com hem de reaccionar a les diverses situacions, com les podem reconduir. Va estar molt bé perque en cap moment ens adoctrinaven, no era una sessió de coaching ni res semblant, si no que a partir de l'experiència de tots anàvem veient en què fallem i quines coses fem bé (més de les que ens pensem, afortunadament). És el que més m'agrada d'aquests cursos, parlar amb gent que està en ensenyaments molt diferents al meu i comparar alumnes, situacions, reaccions.

I, a més, el que parlàvem es pot aplicar a qualsevol àmbit de la vida: igual que ens relacionem amb els alumnes, també ho fem amb amics (amics, coneguts i saludats), família, parella, fills... I amb nosaltres mateixos, segurament la relació més important que tenim a la vida (a algú li sona aquesta frase?).