diumenge, 28 de setembre del 2008

Mamma mia!


Avui hem tornat a anar al cine i hem anat a veure Mamma mia. La sortida ha estat molt bé. Sembla que des que tenim les nenes apreciem més el sortir sols perque, almenys jo, les disfruto molt més. Pel que fa a la peli alguns comentaris:

1. La peli: abans d'anar-la a veure, pregunteu-vos "m'agraden els musicals?" Si la resposta és no deixeu-ho estar, és un MUSICAL, vaja que canten i ballen a la mínima. Si la resposta és sí, pregunteu-vos "m'agrada ABBA?" Si la resposta és no podeu anar-hi, us agradrà, però potser al final us agobia una mica tant revival. Si la respota és si... HI HEU D'ANAR!!!!! Jo adoro els musicals i m'encanta ABBA, així que he disfrutat com una enana!!!!!!!! Respecte l'obra de teatre, jo a Barcelona no l'he vist, la vaig veure a NY i queda més ben explicada la història al teatre, i de fet la peli és molt teatrera, però no desmereix, eh!

2. Meryl Streep: jo no en soc especialment fan, sempre trobo que fa cara de patiment, no em va agradar ni a Los puentes de Madison, que m'encanta, però s'ha de reconèixer que ho fa molt bé! canta, balla (bueno...) i en tot moment et dóna la sensació que s'ho ha passat de fàbula, transmet molta alegria. En l'escena de The winner takes it all m'ha emocionat molt!

3. Pierce Brosnan: m'he enamorat d'ell!!!!!!!!! per favor, està guapíssim!!!!!!! no he sigut mai fan d'ell, té un punt de horterisme que no m'entusiasmat mai, però aquí me l'hagués menjat! A més trobo que tant ell com la Meryl Streep com el Colin Firth han sabut seguir la broma de la peli, passar-s'ho bé!

4. Colin Firth: quan ha començat la peli he tingut un disgust de mort: Mr.Darcy (per mi en Colin Firth sempre serà Mr.Darcy) s'ha fet gran!!!!! després sembla que m'hi he anat adaptant, però d'entrada m'ha xocat. Ara, ho fa molt bé, té un punt de tendresa que et fa venir ganes d'abraçar-lo.

5. La resta del repartiment: fluixet, m'ha agradat la que fa de Tanya, però m'ha decebut la Julie Walters (i mira que normalment m'agrada!), pel meu gust massa pallassa.

6. Jo: ja he dit que m'ho he passat molt bé, però és que a més he plorat com una bleda! ja ja ja i dos cops!!!! quan la mare ajuda a la filla a vestir-se (sniff sniff) i... amb Dancing Queen!!!! Jo no sé què em passa amb aquesta cançó, però té un punt de nostàlgia que em fa plorar. You are the dancing queen, young and sweet, only seventeen...


dissabte, 27 de setembre del 2008

Paul Newman

Ha mort en Paul Newman. És l'actor preferit de la meva mare i, suposo que per transmissió generacional, un dels meus. No només per guapo, que ho era a rabiar, sino també m'agradava com a actor i, pel poc que en sabia, com a persona. Dec haver vist la majoria de les seves pel·lícules més de dues i de tres vegades i m'encanten. Però n'hi ha dues que tenen un significat especial per nosaltres i són Dulce pájaro de juventud i El largo y cálido verano.

La primera es la pel·lícula preferida de la meva mare, un dramón como la copa de un pino de Tenesse Williams. L'hem vista ma mare i jo juntes un munt de cops i los que te rondaré morena!

La segona va ser una de les primeres pelis que vaig veure seves i em va impactar! ell está impressionant!!! i a sobre va ser la segona pel·lícula on va treballar amb la seva dona, Joanne Woodward i en acabar-la es van casar. I és que sempre m'ha agradat aquesta parella, ell, el noi guapo es fixa en ella, no tan guapa però amb una personalitat que tumba de espaldas.


No sé, tinc la sensació que em deixo un munt de coses a comentar d'ell i és que ha suposat molt a la meva vida. Sé que pot sonar ridícul, però és així, les seves pelis formen part de la meva infantesa, igual que les cançons del Julio Iglesias o els anuncis de la Flor de la Isabela a la radio.

Pst, pst, si no l'heu vist, no us perdeu El efecto de los rayos gamma sobre las margaritas.


Les reines del claqué!



Aquí teniu un vídeo de la reacció de les meves princeses quan el Baloo els hi explica què han de fer per sobreviure. Com veieu no exagerava...

dijous, 25 de setembre del 2008

FIV



Les meves filles són filles d'una FIV-ICSI amb DGP. Toma ya! Serà per sigles! Va ser un camí llarg (potser no tant vist lo vist) i dur. Avui tinc ganes de parlar-ne.

Tot va començar el gener de 2006. Feia sis mesos que intentàvem que em quedés embarassada i no hi havia manera. Vem anar a veure a la meva gine i em va dir que m'esperés a que fes l'any. Mentrestant havíem de mirar-me la temperatura per saber quins dies ovulava i, per tant, eren millors per intentar-ho. Us asseguro que és un conyàs despertar-te i de seguida posar-te el termòmetre a la boca o aixecar les cames durant 10 minuts després de xingar. I a sobre la gent et diu que no hi pensis...

Bé, com la cosa seguia sense funcionar vem tornar a la gine abans de que fes l'any i vem començar a fer proves. De seguida ens van trobar el problema i ens va enviar a un especialista. Vaig trucar a la M, una de les meves millors amigues, que té bessons per FIV i em va recomenar el CIRH de la Clínica Corachán, que és on havia anat ella i el Dr. Brassesco, que és el que l'havia dut. I au, cap allà!

En Brassesco molt bé. Acomplia tots els tòpics que es coneixen sobre argentins: zalamero, xerraire, empalagós... vamos, el Valdano de la reproducció. Ell és el cap de l'equip, però vem passar per les mans de gairebé tots els metges, el Dr. Fabián (un altre argentí, però aquest més atípic), la Dra. Maqueda, la Dra. Borràs... Després de 3 mesos de més proves i medicaments vem fer una IA (inseminació artificial). Negativa. Una altra. Negativa. Ja no en vem fer més. Ens va dir que millor anar a FIV, que així ho veia xungo. Tot això sembla molt ràpid, però suposa medicació amb hormones, ecografies de control i, evidentment, unes menjades de olla espectaculars: ui, he baixat les escales una mica depressa, l'hauré perdut? ui, he estornudat! ai ai ai...

Al gener vem començar amb la FIV. Així com en la IA jo havia de produïr un o dos òvuls, amb la Fecundació in vitro volen que en facis el máxim nombre possible però sense passar-te (vamos, com al Precio Justo). Després de una temporada d'injeccions d'hormones a la panxa (semblava una politoxicòmana) en vaig fer 13, dels que 9 van fecundar i seguir endavant. Me'n van transferir 2 i la resta els van congelar. Negatiu. En van descongelar 3, un va morir i em van transferir els altres 2. Negatiu. Van descongelar els 4 que quedaven i em van transferir els 2 que van sobreviure. Negatiu. Tot i que només sigui una paraula, aquest negatiu suposa plors, frustració, impotència, por... Cada cop caus més avall, però cada cop téns més tros per agafar impuls.

La cosa no anava bé, així que van decidir fer més proves i van dir que la solució era FIV amb DGP, és a dir, amb un estudi genètic dels embrions abans de transferir-los. Puff, el que ens proposaven valia una pasta i, evidentment, no ens asseguraven el resultat. Primer vem dir que ens ho pensaríem, però després d'un cap de setmana emocionalment molt intens ens hi vem llençar de cap. De nou punxades a l'estómac, de nou ecografies i 16 òvuls, dels que 13 van fecundar i dels que 5 eren normals un cop passat l'estudi genètic. Me'n van posar 2. Va ser un divendres, el dia 25 de maig de 2007. Em vaig passar el cap de setmana al llit. Dijous al matí me'n vaig anar de congrés a Menorca. El dissabte va venir en Víctor a passar-hi uns dies amb mi. I el dilluns vem fer un test d'orina perque era o això o em quedava sense ungles dels nervis. I va ser positiu. I el de l'endemà (per si de cas) també va ser positiu. Jo que creia que lo de les dues ratlletes al test era mentida!

El dimarts em van fer l'anàlisi en sang i em van confirmar el positiu i ja van apuntar que podien ser dos. La primera persona que ho va saber, després d'en Vic i la meva mare, va ser la meva amiga, la M, que va plorar amb mi d'alegria. Igual que va ser la única amb la que vaig plorar quan va venir a veure'm a l'hospital després de parir. Perque en aquell moment només ella coneixia la frustració que m'havien produïr els negatius anteriors i l'alleugiment que produïa el positiu. Perque no és només tristesa i alegria, també és fracàs i èxit, també és por i tranquilitat, i el positiu és, doncs, una felicitat molt més àmplia.



dimarts, 23 de setembre del 2008

Finals


Avui al cotxe anava escoltant la segona hora del "Minoria absoluta" de RAC1. Sortia l'Empar Moliner, una escriptora que segons alguns és la versió femenina de'n Quim Monzó. No és la persona que millor em cau del món, però avui parlava de llibres i la veritat és que resultava apassionant. Si podeu escoltar-la (RAC1 té un arxiu d'audios a la seva web) no us la perdeu.

Bé, a lo que anava. Una de les coses que comentaven és que de vegades hi ha llibres que són un rollo però els llegeixes per saber com acaben i al final t'acaben agradant o sorprenent. I jo, per girs d'aquests incomprensibles del pensament, he pensat de seguida en l'Arturo Pérez-Reverte perque amb ell a mi em passa al revés. M'agraden molt els seus llibres (bé, els que he llegit), pero trobo que no sap acabar-los, al final sempre em decep. I això em passa amb molts llibres, no només seus, i amb moltes pelis, que no sé que passa però sembla que l'escriptor o el director no sàpiguen com acabar-los. I per aquestes coses rares que té el cap, de seguida he recordat el millor final de peli que recordo, aquell que no es pot oblidar. Hi ha molts que pensen que el millor és el final de Casablanca, però a mi m'agrada més aquest. Que voleu que hi faci, soc una romàntica! I com a tal penso que totes les pelis s'han d'acabar amb un petó!


divendres, 19 de setembre del 2008

Meme: no saps sobre mi...



L'Esther ens proposa un nou meme. Es tracta de dir 4 (o més) coses que la gent que normalment ens llegeix no sap sobre nosaltres. Difícil perque hi ha gent que normalment llegeix el meu blog que sap moltes cosas sobre mi, però s'intentarà...

1. Que de petita a l'escola no ho vaig passar massa bé. Treia bones notes, era (i soc) molt tímida, no era gaire social, era alta i desgarbada (de les més altes de la classe, després em vaig estancar) i em vaig desarrollar molt aviat (vamos que de seguida vaig tenir pit), de manera que no tenia gaires punts per ser de les més populars. Apart visc en un poble molt classista i això de ser filla d'immigrant no estava gens ben vist. Per sort a l'institut no vaig coincidir amb cap de les harpies de la meva classe i vaig poder "començar de nou". Vaig coincidir amb gent molt maca i vaig fer algunes de les meves millors amigues, amb les que encara ens veiem. De resultes dels meus anys d'escola vaig decidir que si algun dia tenia una filla, mai es diria Marta. Per cert, recentment he pogut comprovar com alguns dels que m'ho van fer passar malament llavors són extraordinàriament curts o bé molt infeliços. I no em va saber gens de greu.

2. Que tinc molt bon olfacte! Em ve de família, la meva mare també el té. Normalment no és massa recomenable (ni us explico lo malament que ho passo amb la gent que no coneix l'existència dels desodorants, que desgraciadament són més dels que la gent es pensa). Una olor que no suporto és la de remullit, aquella olor de la roba que no s'ha assecat bé, sabeu? L'únic benefici que n'he tret és que normalment m'adono ràpid de que les meves filles han fet caca.

3. Que sóc la pitjor copilot del món mundial. M'agrada molt conduir i mal m'està el dir-ho, crec que ho faig bé. Molt bé. Però com a copilot soc fatal. Per una banda no tinc sentit de l'orientació, he d'anar girant els mapes per seguir-los a mesura que seguim els carrers i tot i així sempre em perdo. I per altra banda em passo l'estona criticant al que condueix (normalment en Víctor), de manera que el pobre acaba dels nervis.

4. Que tinc molt bona mà fent massatges. M'agrada fer-ne i he fet un parell de cursos d'aquests de centre cívic i és que se'm dóna bé, sé notar on hi ha un múscul contracturat i, sense desfer la contractura ni molt menys, sé calmar-lo. Conec les meves limitacions i mai he fet mal a ningú (els faig molt suaus) i l'especialitat de la casa són els massatges al cap.

5. Que soc perfeccionista copulsiva. M'agrada fer-ho tot perfecte, tant de cara als demés com per mi. Ja em passava de petita que havia de treure les millors notes i ara he de tenir-ho sempre tot perfecte i fer-ho tot bé. Vaja que tinc molts números per ser desgraciada perque no soc gens perfecta!

Puff, que difícil!!!! és que soc molt xerrameca i us havia explicat ja un munt de coses meves (i segur que algunes d'aquestes ja les sabieu). Però crec que deu n'hi do el que he dit...

A veure si us animeu a fer-lo!!!

Pasarela Cibeles



Jo jo jo marineros de agua dulce, seguro que habéis visto a esas esqueléticas criaturas cruzar la pasarela como si andaran por la quilla. Vestidas cual princesas, lucen sus mejores vestimentas en pos de agradar a vuesas mercedes. Hay piratillas que han hecho bien su trabajo y merecen un buen saco de doblones por ello, como Lydia Delgado, Amaya Arzuaga, Sita Murt  y muchos otros. Hay en cambio quien merece que lo cuelguen del palo mayor por abusar de la confianza de sus grumetes y fieles seguidores, como Miguel Palacio o la otrora admirada Miriam Ocáriz. Que me aspen si merecen volver a este barco!

Si us pregunteu que em passa, no, no he estat consumint fongs al·lucinògens, senzillament mireu això. I si voleu una crònica fotogràfica de les desfilades mireu el blog de la Natàlia.

dimecres, 17 de setembre del 2008

Malaltona



La Maria està malaltona. Bé, està encostipada, té molt moquets i ahir una mica de febre. Avui ja estava millor, tot i que encara se la veia pachuchilla. Feia molta pena pobreta!

Les meves filles són diferents tant físicament com de manera de ser i la Maria és, aparentment, la més fràgil i delicada de les dues. Quan la Erinn va tenir bronqueolitis no semblava que estigués malalta, però aquest cop amb la Maria és molt evident.

Crec que de cara enfora ho hem portat prou bé, vem trucar al pediatra, ens va receptar una medicació, li hem donat, la mimem molt, li treiem els mocs, l'abracem molt...

Però encara té aquells ullets de malaltona que de cara endins fan que se'ns trenqui el cor, que volguem agafar-la i protegir-la de tot, que desitgem ser nosaltres els que passem per això (total, un simple encostipat!) i que fan que d'amagat se'ns escapi alguna llagrimeta. A veure si demà es troba millor.

dilluns, 15 de setembre del 2008

Moltes felicitats!!!



Avui en Vic fa 33 anyets, així que és el moment de felicitar-lo! Ell sempre es queixa de que en aquest blog parlo més d'ell que de mi. Potser és veritat, però és que aquí parlo de la meva vida i ell n'és una part molt important.

Quan el vaig conèixer, com molta gent ja sap, vaig pensar que era un borde. Aquesta és la impressió que mots cops dóna perque és molt sec contestant, perque quan coneix a algú no és d'iniciar grans converses, necessita que hi hagi més confiança, perque té un sentit de l'humor com a mínim peculiar...

Però quan el coneixes del tot és impossible no estimar-lo! és generós, dolç, intel·ligent, curiós i sobretot molt sincer. Ah, i té un culet impressionant. Així que com diu Amaral, me has ganado poquito a poco, i de seguida vaig ser molt feliç amb ell. Però des que som pares aquesta felicitat s'ha multiplicat per 1000 i és que és una delícia veure'l fer de pare. No és que no m'ho esperés, sabia que seria un gran pare, però és que ha superat totes les meves expectatives!

Quan vem començar a sortir jo sortia d'una relació dura i no n'hi deixava passar ni una. Encara em faig creus de la paciència que va tenir (i que té) amb mi. Junts n'hem passat de molt dures i ens n'hem sortit, així que espero arribar a viure amb el vellet verd que diu que serà.

T'ishtimo pichiruchi! Ah, i ja sé que et molestarà aquest post, però et fots!

divendres, 12 de setembre del 2008

Meme de sèries

L'Esther ens ha fet una proposta divertida: un meme en el que s'han de contestar 10 preguntes pensant en personatges de sèries. Je je je sembla fet especialment per nosaltres, eh!!!! Aquí van les meves respostes i amb fotos, porque yo lo valgo!

1. Amb qui t'agradaria anar a sopar?
Amb en Paul de Boig per tu, bàsicament perque és un clon del meu marit i sé que riuria molt amb ell. Tampoc li faria un lleig al Dr. Doug Ross d'Urgencias (l'interpretava un tal George Clooney...)



2. Qui deixaríes que et donés consells sobre compres?
Si és de compres de roba i complements la Carrie de Sexo en NY, m'encanta gairebé tot el que duu i com ho duu (inclòs el tutú!!!).


3. Et trobes en un edifici en flames sense possibilitat de demanar auxili. Qui t'agradaria ser?
En Nathan Petrelli d'Herois, que pot volar!


4. Has arribat tard a la feina... qui t'agradaria tenir de jefe?
Eric Camden. Qui és? doncs el "capellà follador"!!!! ja ja ja és un capellà que protagonitza la sèrie 7 en el paraiso y que tenía una porrada de fills (d'aquí el sobrenom que li va posar el meu maridet). Era tan ensucrada que una mica més i acabem diabètics!


5. Viuries a casa de...
La Charlotte de Sexo en NY. Déu meu quin apartament!!!! També m'agrada la casa enorme i a mig acabar de la Meredith d'Anatomia de Grey.



6. Quin esport practicaries i amb qui?
mmmmmm... no sé... potser aeròbic amb la Carrie i la Miranda de Sexo en NY, segur que ens divertiríem molt.


7. Amb qui ballaries un tango?
Un tango, un mambo, un merengue i sobretot una lambada amb el Sayid de Perdidos. Si Esther, me l'he copiat vilment però és que me tiene loquita!!!!!!!!!


8. Téns un examen sorpresa i no téns ni idea de res, de qui copiaries?
De la Cameron de House, que és una marisabidilla empollona i segur que ho ha contestat tot perfecte. Anava a dir en House, però per putejar és capaç de contestar malament expressament.


9. Quin personatge mereix un post al teu blog?
Puff, n'hi ha molts, però m'encanta Elizabeth Bennet, la prota de Orgullo y Prejuicio, sèrie basada en el llibre de Jane Austen que he vist un munt de cops sencera seguida (són 6 episodis d'una hora llarga cadascun). Aquesta és la sèrie que la Bridget Jones no para d'esmentar al llibre. Evidentment també la Carrie i les seves amigues es mereixen no un, sino un munt de posts.


10. Si haguessis de triar un personatge d'una sèrie, quin series?
Doncs seria la Jamie de Boig per tu. Insegura, atabalada, perfeccionista fins a la neurosi, cínica... i enamorada d'un paio idèntic a en Víctor.


Espero que feu aquest meme, que pot ser molt divertit!!!! Víctor porfa, fes-lo!!!!!! Natalia i Mafalda a fer els deures!!!!

El libro de la selva


Després de dos post tristos tinc ganes de marxeta!

Les meves filles adoren la peli de "El libro de la seva". Bé només miren les escenes 8 a 14, que és quan apareix el Baloo cantant i el Rey Louie. De fet si vull calmar-les (sobretot a la Erinn) només he de posar aquest tros, així que no es deuen enterar gens de la història. Us pot semblar exagerat però és totalment cert.

Es genial veure la cara que posa la Erinn quan veu al Baloo, li fa un somriure d'orella a orella.

Per mi és lo más vital!!!!! Disfruteu-lo!



dijous, 11 de setembre del 2008

Por


Porto un parell de dies amb por. Por de que el meu pare es mori. El meu pare està aparentment sà: no té gens de colesterol, té el sucre una mica alt però controlat, menja de manera sana, està actiu... l'únic "pecat" que comet és fumar.

Fa un temps va tenir una petita embòlia. Em va despertar la meva mare de matinada i em va dir que al meu pare li feia mal el braç. Jo vaig creure que tenia un atac de cor i hi vaig anar corrents. En realitat tenia un braç paralitzat, així com la resta d'aquella meitat del cos, parlava malament i no s'aguantava dret. Estava assegut al llit i jo em vaig asseure al seu costat i li vaig agafar la mà mentre ma mare es vestia (esperàvem una ambulància). Mai he sentit tanta impotència com en aquell moment. veia al meu pare més gran que mai, dèbil, vulnerable, malalt, i jo no sabia què fer. Només li agafava la mà. Va estar uns dies a l'hospital mentre li feien proves i tot bé. Havia estat un episodi aïllat i el seu sistema circulatori estava bé. Però el meu pare va deixar de ser el superhome que havia estat fins llavors.

La nit de dimarts a dimecres li va tornar a passar. Va ser molt menys important que l'altre cop, de seguida es va trobar millor i quan va venir el metge ja el va trobar bé. Al matí fins i tot va voler anar a treballar de manera normal i tots vem seguir amb la nostra rutina (ma mare a treballar, jo a comprar al mercat...). Però amb por. I la por no em deixa des de llavors. No és que estigui tancada a casa plorant ni res d'això, però cada cop que hi penso (i és bastant sovint) tinc molta por. Tinc por de perdre'l, de que les meves filles no el disfrutin com a avi i ell no les pugui disfrutar, que la meva mare perdi al seu marit. I no sé què fer. No sé com fer que no li passi, com fer que el meu pare sigui inmortal. Només se m'ha acudit posar-me sèria amb el tema del tabac i intentar disfrutar totes les estones que passi amb ell. I explicar-ho aquí per veure si parlant-ne em passa una mica la por.

dilluns, 8 de setembre del 2008

Un mal dia


Avui ha estat un mal dia.

Havia de baixar a Barcelona i no ho he fet per problemes amb la meva mare. Hem acabat enfadades...

La papilla de verdures de les meves filles s'havia fet malbé perque ahir no vaig recordar posar-la a la nevera i me n'he adonat quan ja se l'estaven menjant. He hagut de preparar un biberó corrents.

La Maria ha marranejant moltíssim amb la papilla de fruites i al final m'ha posat tan nerviosa que he deixat d'insistir i n'ha menjat molt poca.

La Erinn ha estat tontina tot el dia, no hi havia manera de calmar-la i es cansava de seguida de tot: de la manteta de jocs, de l'hamaquita, d'estar en braços...

En Víctor ha arribat gairebé a les 8 del vespre i l'he rebut amb retrets i molt mal humor. He agafat una rabieta i me n'he anat. L'he deixat sol amb les nenes i me n'he anat amb el cotxe a donar un volt per calmar-me.

Avui és un d'aquells dies que s'haurien de poder esborrar. Avui em sento la pitjor mare del món i ho dic de debò. Avui no m'agrado gens.


diumenge, 7 de setembre del 2008

El caballero oscuro



Avui, seguint la nostra tònica de mals pares hem deixat les nenes amb els avis i hem anat al cinema. Hem triat "El caballero oscuro", la darrera peli de Batman, en part animats pels comentaris favorables de'n Forovid y la Natàlia.

Així d'entrada la peli tenia força punts en contra: hi surten en Michael Caine, en Gary Oldman, l'Eric Roberts y en Christian Bale, quatre actors que no m'entussiasmen massa. Bé en el cas del Michael Caine li tinc un odi visceral que fa que no suporti cap pel·lícula on surti, no les puc veure, em resulta repulsiu. Igual em passa amb l'Eric Roberts. Amb el Gary Oldman no es tan exagerat, però Déu n'hi do i en Christian Bale és que el vaig veure a "America Psycho" i des de llavors sempre el veig com un pijo odiós (cosa que es pot interpretar com que és un gran actor), tot i que per mi és el millor Batman.

Les primeres dues hores de peli no m'han entusiasmat: massa persecucions i tirotejos pel meu gust (no sé què em passa però amb escenes així m'atabalo i no m'agraden). No parava de pensar que m'agradava més l'anterior, "Batman begins", que aquesta era massa "moderna" i l'anterior es veia com més "tradicional", no sé molt bé com explicar-ho. Però el final és una passada!!! M'ha encantat! Només per aquesta darrera mitja hora ha valgut la pena.

Altres coses que m'han agradat, doncs la Maggie Gyllenhaal, que té aquest aire d'estrella de Hollywood dels 50 que m'encanta (i surt amb un vestuari preciós!), el Morgan Freeman, que és un actor que m'agrada molt (curiós aquest cognom per un negre, d'on deu venir? en Víctor sempre m'ho comenta) i l'aire de patetisme del Joker, interpretat per Heath Ledger, tot i que m'esperava més pels comentaris de'n Forovid (no deixava de pensar en el Jack Nicholson). M'agrada també el personatge de Batman, des de la primera pel·lícula, aquest aire fosc que tan en Tim Burton com en Christopher Nolan li han donat i que en Joel Schumacher no va saber trobar.



Així doncs totalment recomenable. Apart m'ha agradat molt sortir els dos solets. Crec que ens va bé, encara que només sigui un cop al mes (al preu que està el cinema tampoc podem anar-hi cada dia). Potser per això, perque hi anem molt de tant en tant que ho disfruto tant. La propera peli la trio jo. Si encara està en cartellera m'agradaria anar a veure "Una palabra tuya". L'heu vist?

dijous, 4 de setembre del 2008

Memes i més


L'Amarbe i la Mafalda proposen un parell de memes que m'han agradat, tot i que entre els dies que he estat fora i que són d'aquells de pensar fins ara no m'hi he posat. El de l'Amarbe consisteix en contestar l'últim cop que:

Em vaig enfadar...
enfadar, enfadar de debò a Saragossa. No m'agrada l'actitud del meu sogre davant moltes coses i em vaig acabar indignant. Com diu en Víctor, de vegades espero coses de la gent que no em donaran mai, allò de "no pidas peras al olmo".

Vaig riure amb ganes...
ahir a la nit quan en Víctor em feia mimitos. Per mi fer mimitos és fer carícies i petonets, però per ell és fer de mim però en petitet i s'ha de dir que li surt de perles i a mi em fa riure molt.

Vaig sentir por...
diumenge. Havíem de tornar en cotxe de Saragossa i em va entrar el pànic de que ens podia passar alguna cosa. De vegades m'entraven aquests atacs de pànic irracional, però amb les nenes s'han multiplicat. El cas és que vaig conduir amb els 5 sentits (i més i tot) i fins que no vem arribar no vaig respirar tranquila.

Vaig esmorzar tranquilament...
algun diumenge (no el darrer). Els diumenges ens ho prenem amb calma i treiem tots els formatges, embotits i melmelades que tenim, fem torrades i esmorzem tranquilets.

Vaig sentir nostàlgia...
a Alins, pels temps passats que no tornaran.

Vaig fer esport...
puff, fa la tira!!!! m'he apuntat al gimnàs que han obert a Papiol y a Dios pongo por testigo que dilluns començo.

Em vaig sotmetre a un tractament de bellesa...
depèn. Si és així a casa doncs el dissabte passat (tinc un peeling de la Clinique que va fantàstic). Si és de caire professional em vaig depilar farà cosa de dues setmanes i de pas em vaig tenyir.

Una cançó em va fer plorar...
contínuament. Soc una ploramiques i hi ha un munt de cançons que em fan plorar, ja sigui a casa sola o en un concert (al de l'Alanis vaig plorar amb "Head over feet"). Una cançó que ara m'ha vingut al cap i sempre m'emociona és "La vida es bonica però complicada" dels Pets.

Vaig dir t'estimo...
de viva veu ahir a en Víctor (per cert, avui encara no li he dit). Per escrit avui al foro de mamis fent una conya.

Vaig donar gràcies a la vida...
quan vaig saber de l'accident d'avió a Barajas. Es trist que hagin de passar coses així perque ens adonem de tot el que tenim.

L'altre meme és complicat. El proposa la Mafalda i es tracta de dir una frase de cançó i una imatge que ens defineixin. Li he donat moltes voltes i he trobat milers de frases de cançons que descriuen parts de la meva vida o de la meva relació amb els demés ("aquest cony de temps" dels Pets, "Final frontier" de la sèrie Mad about you, "Elevation" de U2, "Fly me to de moon" de Sinatra, "Horas" o "Inoportuna" del Drexler... Víctor aquesta última és com una descripció de lo nostre, escolta-la). El cas és que després de molt pensar crec que actualment, la frase que em defineix és de la cançó "Ella" de Bebe i diu:

"Hoy no has sido la mujer perfecta que esperaban, has roto sin pudores las reglas marcadas". 

Té la seva explicació: durant molt de temps sempre deia que volia ser una dama de gel, freda i distant (això ho havia tret del "Diari de Bridget Jones", llibre que em va encantar i on em vaig veure bastant reflectida, tot i que exagerada, evidentment). La prota ho fa servir per referir-se a aquestes dones que de vegades veiem i sempre són perfectes, sempre saben que fer, que dir, que posar-se o quina pose adoptar en cada moment i evidentment ella, i jo, som tot el contrari. Doncs fa un temps que he decidit que no tinc perque ser perfecta, que no estic tan malament i que aquesta imperfecció pot ser fins i tot maca (que avorrit ser perfecta, no?). En Víctor (parlo molt d'ell, oi?) ha tingut molt a veure en aquest canvi.

La imatge, doncs potser actualment seria aquesta:



M'agradaria haver posat una imatge d'un quadre de Modigliani o algo així però la cosa no da pa más.

Per acabar, la Mafalda també m'ha enviat tot de premis, entre ells un que m'ha agradat molt. És una abraçada. I és que una abraçada sembla que es considera menys que un petó i molts cops pot voler dir tant o més. Així que us l'envio a tots els que llegiu aquest blog i de tant en tant hi deixeu el vostre comentari. Abraçades a tots!

dimecres, 3 de setembre del 2008

Es fan grans


Les meves filles es fan grans. Dilluns van dormir per primer cop a la seva habitació, al llitet de baranes, totes soles. No hi ha hagut cap problema, dormen igual, d'una tirada, i quan es desperten es queden de xaxara al llit, jugant amb els ninos i em desperten per l'intercomunicador així, sense plors ni crits. A més, són les 8 o quarts de 9. Vaja una meravella.

Una meravella per elles. Jo cada cop que pujo a dormir i veig que els moisés ja no són al meu costat, que les nenes no estan amb mi, m'ho passo fatal. Em sento com si les hagués perdut una mica, com si ja fossin una mica menys meves. Ja sé que és una xorrada, que si ara em passa això no sé què faré quan vagin a escola, de colònies o quan marxin de casa, però mira, em passa. Suposo que serà cosa d'uns dies. Això espero!

Us poso una foto de la seva habitació. La sanefa la vem acabar de posar el mateix dilluns (olé la previsió) i la vem comprar per internet. A que és xula?


dimarts, 2 de setembre del 2008

El retorno



Doncs ja som aqui! Diumenge vem arribar de les vacances i aquests dies estem de readaptació, que potser no és tan dura com el jet-lag de la Mipe però déu n'hi do!

Les vacances han anat psè. A Alins vem estar molt bé, les habitacions de casa l'Elvira i el Josep Mª van superar les meves expectatives tot i que ja eren altes, vem retrobar amics que feia molt de temps que no veiem, vem xerrar, riure, plorar... però me n'he adonat que la vida passa i molts cops se'ns emporta per davant. És allò de que "quien no lo sepa ya lo aprenderá deprisa, la vida no para, no espera, no avisa". M'he trobat amb l'ex de la meva amiga Maria amb la seva nova parella i per mi ha estat més dur del que em pensava. Em bloquejava cada cop que els veia i em sentia com si estigués actuant, intentant ser amable i fer veure que no passava res. No sé, una sensació molt rara. Per altra banda, una altra parella tenia problemes i vaig fer de confessora i tot plegat crec que em va superar. El cas és que una tarda vaig petar i em vaig posar a plorar com una bleda i plorava i plorava. Crec que feia molt de temps que no estava tan trista, era una sensació d'enyor, de pena pels temps passats. Em dol haver perdut una part de la meva vida i tinc la sensació de no haver fet res per evitar-ho d'haver-la deixat de banda.

A Saragossa doncs encara més psè. La Expo una autèntica decepció: cues llarguíssimes per veure els pavellons, pavellons molt cutres (els que no hi havia cua), calor, gent molt mal educada... La veritat és que hi ha cops que em fa vergonya formar part de la humanitat: quina part de la frase "no feu fotos, ni filmeu, ni doneu cops a les peixeres" és tan difícil d'entendre que el 80% de la gent no en fa ni cas? No sé, crec que se m'escapen els motius que tenien per anar-hi de molta de la gent que corria per allà. Dels pavellons ens van agradar Japó (després de gairebé hora i mitja de cua), Holanda, Dinamarca, Mèxic, Suïssa i para de contar. L'espectacle de l'iceberg molt obvi (quiero ser transgressor y na de na) i el del Hombre Vertiente no el vem poder veure. L'aquari estava bé, però encara no hi havia els cartells explicatius i com he dit la gent era per matar-la. Potser és que soc una mica rara (vaja, segur que ho soc).

Així que ja veieu, unes vacances una mica rollo, però tot i això m'ho he passat força bé, he tingut els meus moments bons: els viatges en cotxe (en Víctor es un gran company de viatge quan està despert), els banys a la piscina amb les nenes i amb l'Alba, la seva cosineta de 5 anys (una autèntica fan de les princeses Disney i alhora de les tortugues Ninja), les sortides amb en David i la Bea, els cosins de'n Víctor i pares de l'Alba (molt macos), les converses després de sopar i sobretot una estona en família al jardí de casa els tiets de'n Vic... Vaja, moments que podem passar perfectament a casa. Home sweet home!











Per veure més fotos heu d'anar a l'àlbum de la Maria i la Erinn a flickr.