dimecres, 30 de juny del 2010

Les mares perfectes



Llegint el blog de "La pitjor mare del món" (boníssim) he estat pensant en les mares perfectes de l'escola de les gatxans. De nou les dames de gel fredes i distants apareixen en escena, aquest cop en la versió 2.0: amb fills.

Tot va començar amb "El diari de Bridget Jones". Allà van aparèixer per primer cop aquestes dones, o si més no els hi vem posar nom per primer cop. Són aquelles dones perfectes, que sempre duen la roba ideal, que a més els queda clavada, tenen l'actitud idònia i mai fan el ridícul ni tenen una relliscada. La Bridget Jones les anomena així, dames de gel fredes i distants, perque no mostren mai els seus sentiments en públic (si és que en tenen) i quan et miren arrufen el nas.

Doncs aquest curs n'he conegut la versió "amb fills". Són aquestes mares que arriben a l'escola amb tota tranquilitat, sempre amb un somriure. Van vestides de manera ideal, totes elles són una combinació de roba, pentinat i complements que ni als anuncis del Corte Inglés. I a sobre els queda bé tu, perque no se sap com el seu cos ha tornat a ser el mateix que abans del part: ni panxa, ni cul, ni estries ni res. Els seus fills també són perfectes: ben vestits, ben pentinats, caminant tranquilament, sense crits, estrabades ni exigències. Tot plegat envoltat d'una aura de pau i perfecció. Gairebé sembla que quan apareixen sona una música, el sol els ilumina i caminen a càmera lenta.

I aleshores arribo jo: amb el pito al cul, despentinada, mal girbada i algun cop amb taques (quina afició tenen les meves filles a mocar-se amb la meva roba!) o amb les sabates descordades. Amb un cabell que clama al cel una sessió de perruqueria i sap que és com si pregués al desert i aquesta panxa que no acaba de marxar i que et recorda dia rera dia que t'has apuntat al gimnàs i no hi vas. I les nenes evidentment criden perque volen anar soletes o s'enfaden perque has obert tu la porta en comptes d'elles o perque no les has deixat saltar del cotxe. I si no, et demanen que les agafis a coll a les dues (13 i 11,5 kilos...), juntament amb les bosses, la bossa amb els bolquers, la de la roba de recanvi i els sacs de dormir que aquest cap de setmana t'has endut a casa a rentar. I en aquest moment te n'adones que una de les nenes te una lleganya inmensa que intentes treure amb el dit sucat en saliva. I ho noto. Noto la seva mirada de superioritat-compassió-altivesa i l'únic que se m'acudeix fer és proposar una carrera a les nenes a veure qui arriba abans a la porta de la classe. Ja que fem una arribada triomfal, fem-la del tot!

Abans amb la Viv feiem la conya de voler ser dames de gel fredes i distants i ara molts cops em venen ganes de ser una mare de gel, però hauria de renunciar a les carreres fins la porta i això em costaria molt!

Mama pipi!!!



Doncs si, ja ha començat la operació bolquer! De moment sembla que anem força bé.

La Maria el primer dia es va fer caca a sobre i el segon dia 2 pipis i com és tan escrupulosa va decidir que ella no s'embrutava més. Des de llavors tot com una seda, només s'ha fet una caca a sobre i la resta tot a l'orinal o al water.

La Erinn en canvi cada dia se'n fa 2 o 3 a sobre i ella la mar de tranquil·la, com si no anés amb ella, et fa aquella cara de "ui, mira, pipi... bueno, no passa res..." i au, a seguir amb el que feia. Ara, caca no se n'ha fet ni una, i és que ella cuando se pone, se pone i si s'asseu al water apreta fins que surt alguna cosa! Sort de la muntanya de calcetes que vaig carregar a l'H&M!!!

Lo divertit és que quan una pixa o caga l'altra va a mirar-s'ho i fan uns "oooohhhh mira!!!" que ni que la caca tingues forma de Hello Kitty!

Ara falta que ho demanin elles. A veure si seguim tan bé!

dissabte, 19 de juny del 2010

Moscarola



Ahir vem sortir a sopar i vem anar al Moscarola. És un restaurant petitó que porten dos nois francesos i que bàsicament es centra en formatges i vins (tot i que la taula d'embotits i la de fumats són increïbles). Bé, és restaurant-bar-botiga. No cal anar-hi a sopar també fan tapes (de formatge, és clar) i venen les delicatessen que serveixen.

Apart de lo boníssim del menjar (sobretot si us agrada el formatge) crida l'atenció el servei. A molts llocs et recomanen el vi més adient, t'expliquen tot allò que preguntis sobre el plat, però ells, a més ho fan disfrutant! es nota que són uns apassionats dels fromatges, que els han tastat tots, que en coneixen tots els detalls, i et transmeten aquesta passió fins al punt de disfrutar cada mossegada com mai! Les taules de formatges estan organitzades com viatges, segueixen un ordre, tenen un significat. Explicat així pot sonar pretenciós (a mi m'hi sonaria), però el més curiós és que no ho és. Segurament, aquesta mateixa passió fa que tot resulti molt natural, si més no per mi.

Per què us el recomano, apart de lo obvi? perque si no hi va més gent acabaran tancant! ahir érem els únics clients. Són en un carrer una mica amagat i és d'aquells llocs que o funciona el boca-orella o malament rai. Aneu-hi encara que només sigui per fer-me el favor d'evitar que tanquin i poder disfrutar un cop més del seu brie de Meaux!

divendres, 18 de juny del 2010

5 anys



fa 5 anys ho vem cel·lebrar. Vem cel·lebrar que ja en feia gairebé 3 que vivíem junts i ens estimàvem més que mai. I avui ho cel·lebrem. Cel·lebrem que aquests 8 anys han estat els millors de les nostres vides (si més no de la meva...). I ens ha costat Déu i ajuda! T'estimo més que el Sol a la Lluna!

dimarts, 8 de juny del 2010

Xerrades



Les gatxans cada dia xerren més... ara ja estem en la fase de:

- repetir tot el que diem: aquesta part és perillosa, sobretot per mi que dic molts tacos. Ja els he sentit dir merda i ostia diverses vegades i ahir la Erinn va tirar els trastos a terra tot dient "a fer punyetes" (això ho ha tret de mon pare que s'ho mirava dissimulant...). També diuen molt "que xulo!" i "que xuli!" (això és meu...).

- explicar: sempre que poden expliquen que "el papa està treballant" (consideren que és l'únic productiu de la família pel que veig...), que treballa en "ordinadors i coses", "a Barcelona" (abans deien "al carrer"), que son "la germana de la Maria/Erinn", que "el iaio es al cel amb la lluna", etc.

- fer frases: "seu aquí mama al meu costat" és una de les que més repeteixen... I evidentment la ja cèlebre pregunta "t'alala?"

- contar: sistemàticament, però, se salten el 6 i el 8... i a més ho fan les dues! Aquestes nenes són carn de psicòleg...

- cantar: es passen el dia cantant, sobretot la Erinn. El problema és que de vegades només canten una de les estrofes i ho fan fins a posar-me histèrica. Qualsevol acabaria dels nervis després de sentir "acabat bubum posioli posioli!" durant mitja hora ininterrompudament!

- descriure tot allò que veuen: des d'una formiga a un avió. I això m'encanta, em meravella com els sorprenen les coses més quotidianes, com s'emocionen en veure floretes al test de davant de casa o si en sortir per la porta veuen un gat dormint al mig del carrer. També és cert que quan vas en cotxe i les dues van xerrant tot el que veuen alhora pot ser estressant...

- preguntar: això ho fa sobretot la Maria. Quan una cosa no sap què és o com es diu deixa anar un "això mama?" com si jo fos la wikipedia.

I això no ha fet més que començar... que guay!