El reportatge valia realment la pena i el vaig fer llegir a la meva mare, que en principi serà qui es quedarà amb les nenes quan jo torni a treballar. La nostra opció és aquesta, però, com diuen els doctors, no és tampoc una opció fàcil.
Per una banda no volem que pels meus pares cuidar de les nenes es converteixi en una obligació. De moment per ells és el millor que els podia passar, una distracció, una manera de sentir-se útils i alhora poder disfrutar de les nenes. Però sabem que no és fàcil, que són realment absorvents i poden acabar amb la paciència del més valent.
Per una altra, tinc por de que la meva autoritat com a mare quedi en entredit, que les nenes acabin veient a la seva àvia com qui realment pren les decisions, qui els dirigeix la vida. Tinc la sensació de que em perdré un munt de coses, de moments, que no podré disfrutar-les i en canvi ma mare sí i això em fa tenir-li una mica de ràbia.
De totes maneres és la millor opció. L'any següent, a partir del setembre de 2009 les durem a la llar d'infants del poble, que està la mar de bé. A veure com reaccionarà ma mare, perque si per ella fos les tindria fins a la universitat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada