Bolonya

A la Universitat estem en ple procés d'adaptació al pla de Bolonya i déu n'hi do... A priori pinta bé: equiparació d'estudis arreu d'Europa, facilitats als alumnes per fer part dels estudis a l'estranger, graus més especialitzats... però hi ha diners per afavorir aquesta movilitat? aquestes especialitzacions no aniran en detriment del coneixement dels alumnes? en el fons dóna la sensació que s'està creant una Universitat al servei de les necessitats de les empreses (tot el que porta el títol d'innovació i desenvolupament dóna aquesta sensació), que pot estar bé sempre que els coneixements generals segueixin essent-hi. No pot ser que algú que es dediqui a treballar en les aplicacions dels fongs no sàpiga com és el seu cicle vital o en quins ambients es desenvolupa.

A la nostra facultat s'han creat 5 graus: biologia, biomedicina, bioquímica, biotecnologia i ciències ambientals. Per què tants? doncs per purs interessos dels diferents departaments, tots volien "dominar" algún grau i el que ha passat és que amb tanta diversificació alguns dels graus gairebé no tindran alumnes.

Alguns alumnes s'oposen a aquests nous plans s'estudi. Van fer un referèndum en el que es va decidir votar no en el clautre. El problema, per les veus que m'han arribat, és que al claustre no hi van anar tots els representants i per tant el seu vot no va servir de gaire. Això va fer que no abandonessin les protestes i seguissin tancats a l'edifici antic de la Universitat. També segons les veus que m'han arribat, la situació de la tancada va anar degenerant i això va fer que el rector decidís trucar als mossos i que es produís el desallotjament i els aldarulls lamentables de dimecres passat.

Què en penso jo? penso que és molt curiós que el rector de la Universitat ho sigui gràcies als vots dels alumnes (la majoria del professorat va votar a l'altre candidat), als que, m'imagino, va convèncer amb alguna promesa que, no se perque, m'ensumo que ha acabat trencant...

Buon giorno!!!!

Avui estic animada! ha estat un cap de setmana molt complert i molt agradable.

Dissabte vem començar anant a nedar amb les peques que entre malalties varies d'uns i altres no hi anavem els 4 junts des d'abans de Nadal! La veritat és que aquesta estona amb elles és genial! Després vem baixar a Barcelona, vem estar amb els dels Claddagh Ring Dancers, el grup de ball en el que estàvem abans, vem dinar amb la Viv, vem disfrutar del solet, vem ballar. I a la nit soparet amb les mamis, que bàsicament va ser una teràpia de riure. Vaja, esgotada però feliç!

I ahir vem disfrutar de la tranquilitat d'un diumenge al poble, amb les peques, els pares... què més es pot demanar?

Fa uns dies una amiga en el seu blog es preguntava sobre la felicitat. Doncs per mi aquests dos dies han sigut feliços. Veure com les meves filles tastaven la nata per primer cop (i una acabava amb la cara blanca), com la meva amiga duia una càmera només per fer-los fotos, poder abraçar el Joseba, la sorpresa de poder veure a la Ella que ara viu a Anglaterra, notar l'alegria de la Mònica en veure'ns... això és felicitat!

I com estic contenta començo la setmana amb bon humor! Si algú està trist, doncs segur que amb aquesta cançó li encomano!

Happy St.Patrick's day!

Try JibJab Sendables® eCards today!

2ª Part

Que gran ets Andreu!

Paco Rubiales

Ahir va morir en Pepe Rubianes. Hi ha morts de gent coneguda, famosa, que afecten. Algunes per la sorpresa que provoquen, altres perque, per molt que fossin esperades, no deixen de saber greu. I d'altres que ho tenen tot: no te les esperes i et saben molt de greu per l'estima/carinyo/respecte que tens a la persona. Així, recordo com a molt dolorosa la mort de l'Ernest Lluch. I evidentment la del Rubianes.

Jo només el coneixia com a espectadora. En la vida real tenia fama de borde (fama que tenen el 99% dels famosos... serà l'enveja?) i això ja m'agrada. També m'agradava el festival benèfic que organitzava amb el pare Manel per recollir diners per a la seva obra. Al teatre l'havia vist un parell de cops i evidentment milers a la tele. A mi em feia riure molt. De vegades no calia que digués res (cosa extranya, però, que callés), amb aquella mirada de foteta que feia ja reies. recordo quan vem anar-lo a veure a Castellbisbal i un dels de l'organització va haver de passar un parell de cops per davant de l'escenari i ell no va dir res, només se'l mirava, però només mirant-lo ja ens va fer riure a tots.

Hi ha gent que quan mor segueix viva gràcies al record que deixa. I ell n'és un. I per mi és així perque no ho pretenia, perque no era la seva fi. Espero que des d'allà on sigui (el cel oficial no, evidentment, però segurament sí el paral·lel, en el que ni xingar per plaer ni dir tacos sigui pecat) s'estigui enfotent del que diuen les autoritats i els grans personatges del país d'ell. I estigui despotricant de tots ells. Perque a ell no el calla ni Déu! Descansi en pau.

P.D. El títol del post evidentment és seu.