Paco Rubiales

Ahir va morir en Pepe Rubianes. Hi ha morts de gent coneguda, famosa, que afecten. Algunes per la sorpresa que provoquen, altres perque, per molt que fossin esperades, no deixen de saber greu. I d'altres que ho tenen tot: no te les esperes i et saben molt de greu per l'estima/carinyo/respecte que tens a la persona. Així, recordo com a molt dolorosa la mort de l'Ernest Lluch. I evidentment la del Rubianes.

Jo només el coneixia com a espectadora. En la vida real tenia fama de borde (fama que tenen el 99% dels famosos... serà l'enveja?) i això ja m'agrada. També m'agradava el festival benèfic que organitzava amb el pare Manel per recollir diners per a la seva obra. Al teatre l'havia vist un parell de cops i evidentment milers a la tele. A mi em feia riure molt. De vegades no calia que digués res (cosa extranya, però, que callés), amb aquella mirada de foteta que feia ja reies. recordo quan vem anar-lo a veure a Castellbisbal i un dels de l'organització va haver de passar un parell de cops per davant de l'escenari i ell no va dir res, només se'l mirava, però només mirant-lo ja ens va fer riure a tots.

Hi ha gent que quan mor segueix viva gràcies al record que deixa. I ell n'és un. I per mi és així perque no ho pretenia, perque no era la seva fi. Espero que des d'allà on sigui (el cel oficial no, evidentment, però segurament sí el paral·lel, en el que ni xingar per plaer ni dir tacos sigui pecat) s'estigui enfotent del que diuen les autoritats i els grans personatges del país d'ell. I estigui despotricant de tots ells. Perque a ell no el calla ni Déu! Descansi en pau.

P.D. El títol del post evidentment és seu.