dimecres, 29 de juliol del 2009

Esta tarde vi llover...


Sempre he sigut una romanticona. M'agraden les pelis d'amor, ploro com un madalena quan els protagonistes es retroben i es fan el petó, una cançó pot fer-me plorar a mars i veure a les meves filles fer-se un petó ja ni us explico.

Tot això és culpa de ma mare! Ella era fan de Julio Iglesias. Ara ho és més de'n Serrat, però jo de petita escoltava Julio Iglesias a casa i em se trossos sencers de les seves lletres (Amantes, para la gente somos solo amantes, por vivir juntos sin estar casados, sin condiciones pero enamorados...) així que ja "se mascaba la tragedia". Més endavant vaig anar triant les meves cançons i tot i que soc eclèctica (em mereixo apareixer al "Silenci" només per fer servir aquesta paraula) en gustos musicals hi ha un punt romanticon que em perd: els boleros! Aquestes històries d'amors i també de desamors, però sempre profunds, sempre intensos. Potser per això soc també fan de Sabina (y morirme contigo si te matas, y matarme contigo si te mueres, porque el amor cuando no muere mata, porque amores que matan nunca mueren). I potser per això avui he plorat en sentir la Rosario i la Lolita amb aquesta cançó.


6 comentaris:

  1. Jo és que sóc més del Antonio...
    (excepte el Sarandonga que m'agrada molt)

    ResponElimina
  2. Jo es que no tinc el gen del romanticisme...

    Això si, Sabina és un geni!

    ResponElimina
  3. Jo també he crescut envoltat de cançons d'en Serrat (i en Lluis Llach també).

    La gallina diu que no....

    ResponElimina
  4. Yo tb soy una "lili" como dices tu!
    Me encanta esta canción,es preciosa!Y tb me gusta Sabina,ufff me encanta.

    Siempre lloro con una canción de Ismael Serrano,Amo tanto la vida.
    Da igual que esté feliz,lloro pero a moco tendido total.

    Creo que Sole Gimenez ( la ex cantante de Presuntos Implicados) también tiene una versión de Esta tarde vi llover.

    Besitosss

    ResponElimina
  5. Hola...

    Aquí la llorona de turno.. jajaja jo ploro amb els telediarios, amb esta casa era una ruina, amb tot el que tingui que veure amb emocions... siguin tristes o alegres... així que quan vulguis quedem per veure una peli com la de cadena de favores... aix snif.

    De vegades quan els nens fan algo tendre (no cal ni que siguin els meus) els ulls em brillen i estic a punt de plorar... mira si soc bleda, però... VISCA LES BLEDES!

    ResponElimina