dimarts, 20 de juliol de 2010

mini-mini-vacances



Aquest cap de setmana, com a mals pares que som, hem deixat a les nenes a casa (amb la meva sogra, encara no les deixem soles) i en Vic i jo ens hem escapat a l'Empordà.

Aprofitant l'excusa d'anar al concert de la Norah Jones al Festival del Castell de Peralada (un altre dia parlaré de l'ambientillu... que tenia tela), ens vem buscar un hotel rural increïble i fora de les nostres possibilitats (menjarem patates durant una bona temporada) i ens vem entregar a la bona vida. I ens ha anat de conya! Ha sigut com tornar a començar a sortir, tornar a aquells dies que no tenien horaris ni hores, en els que no s'havia de planificar tot un dia abans ni s'havien de tenir en compte mil coses abans de sortir de casa. I hem vist que en el fons som els mateixos, ens estimem tant o més que llavors, i hem comprovat que un gest, un petó o una paraula encara ens fan sentir pessigolles a l'estómac. I per molts anys!

6 comentaris:

  1. Què guay!!! :D
    Me n'alegro moooolt!!! :D
    M'agrada llegir això, tot i que ja ho pogués suposar...
    Molts cops és necessari confirmar allò que ja saps, i m'alegro moltíssim per vosaltres!!! :D :D
    Un petó beeeen gordu!!! :*

    ResponElimina
  2. Ben fet! Visca les patates que que et cruspiràs i que han permès aquests dies per refer-se i tornar a mirar a la persona que tens al costat amb la mirada que es mereix. L'enhorabona i visca els kitkats.

    ResponElimina
  3. aquesta sensació de pessigogeig l'heu de cuidar molt perquè us duri tota la vida!!! És molt maco sentir així l'amor!! És el millor!!!

    ResponElimina
  4. Gràcies maques!!! i si, visca les patates!!!

    ResponElimina