El parque

Si, perque el parc a casa es diu "parque". No se perque ho diem en castellà. Bé, doncs jo no era massa amant del parque. M'hi avorria molt, m'estressava, anava buscant mil excuses per no anar-hi, i quan al final hi anàvem, a la mínima en buscava mil més per marxar cap a casa. Però mica en mica les coses han anat canviant i és que ens hem fet una colla de parque. Una colla que ens permet relaxar-nos una mica, petar la xarradeta, riure i criticar mentre els nens van jugant plegats i interrompent contínuament les converses. Però com tots fan igual ningú es molesta. I aquest crec jo que és un dels grans ques del parque: veus que tots els nens fan el mateix, tant les coses bones (et treuen una mica aquest complex de superioritat de "la meva filla ja fa això") com les dolentes (t'anima veure que la teva no és l'única que..." i que per tant tampoc ho estàs fent tan malament).

Així que aquí teniu una conversa a la fe dels parques. Amen.

Llençant-nos

Doncs si, al final ens hem llençat... Després de parlar-ho durant setmanes (o mesos) hem decidit que en volem tenir un altre. Que ja no ens en recordem de les nits sense dormir i que ens tirem de cap a la piscina. A més no tenim ni temps de repensar-nos-ho: dijous o divendres vem trucar a la clínica, ens van donar hora per ahir i ja hem començat el tractament de preparació perque dilluns descongelaran els embrions. Si tot va bé, dimarts transferència i a esperar 2 setmanetes a veure què.

Valents? no crec, més aviat inconscients, bojos. Quan penso en els "problemes" n'hi veig molts: ara no hauràs de cuidar només un bebé, també t'hauràs de fer càrrec de 2 nenes, despedeix-te de tornar al gimnàs al setembre com t'havies plantejat, prepara't a gastar una altre cop una pasta en bolquers i d'altres estris. I d'avançar molt a la feina oblida-te'n! si pots escriure un article o preparar una comunicació en el postpart ja pots estar contenta!

Però tot i això no em trec el somriure de la boca. I avui he parlat amb el meu germà i se n'ha alegrat tant que encara estic més contenta. I si, ja se que pot no funcionar: poden no descongelar bé, poden no tirar endavant, poden no implantar-se... Però bé, si no funciona tinc dues princeses que no deixaran que estigui trista massa temps.

Això no vol dir que no estigui cagada. Ho estic i molt!!!! tinc els nervis a la boca de l'estómac i de tant en tant em ve plorera i penso que no podré amb tot. Però el que em fa més por és perdre el que tinc: tot està bé ara i potser una altra criatura trenca aquesta "harmonia", que segur que ho farà, però i si la trenca per dolent? i si no se com portar la reacció de les bessones? Elles i jo tenim una relació molt bona, no se, tenim una mena de complicitat (tota la complicitat que es pot tenir als 3 anys) que m'encanta, i tinc por que un nou "intrús" la trenqui. I amb en Vic? no ens acabarem matant al final?

Ja veieu que no estic segura de res. Bé, de res, no. Hi ha una cosa de la que si estic segura: que si no ho intentés a la llarga me'n penediria, així que endavant les atxes!

Sortir de l'armari

Avui s'ha sabut que el premi Nobel de medicina serà pel professor Robert Edwards, pioner en el desenvolupament de les tècniques de fecundació in vitro. En Vic ha penjat la notícia al Facebook i jo l'he enllaçat. Tots dos li debem (a ell i a tots els que han seguit, millorat i implementat les seves investigacions) el millor de la nostra vida. Però quan ho enllaçava pensava que molts amics no saben que les nostres filles han nascut gràcies a una FIV i potser d'aquesta manera se n'assebentaran. En part se me'n fot, vull dir, no me n'he amagat mai, si algú m'ho ha preguntat o ha sorgit el tema ho he dit clarament. Però sempre hi ha un punt de mi que apareix en determinats moments o davant de determinada gent, i que se n'avergonyeix, que fa que em senti menys per no haver pogut ser mare de manera natural, que enveja a les dones que només obrint les cames com aquell que diu ja estan de 3 mesos. És una part de mi que no m'agrada perque racionalment sé que soc tan mare com elles i tan dona com elles, però aquest puntet és allà, no deixant-me sortir del tot de l'armari.